Follow by Email

dimecres, 22 d’abril de 2015

EXIGEIXO EL NOM DE 715 SERVIDORS DE L’ESTAT, PRESUMPTES XORIÇOS

Els que esteu al corrent de la política permeteu-me que, per cortesia envers els que hi passen més de puntetes, faci un ràpid resum per justificar la contundència de l’encapçalament de la reflexió d’avui. L’any 2012 Hisenda va donar per tercera vegada des de la transició una oportunitat llaminera als evasors de capitals de regularitzar els dipositats fora del país, temptant-los amb tres incentius: que els sacs de diners repatriats només lleparien fiscalment amb una quota simbòlica del 10%, que mitjançant una amnistia l’Estat mantindria en secret els noms dels contribuents pròdigs i no els hi buscaria les pessigolles i, finament, que seria la darrera oportunitat que tindrien els evasors de posar-se al dia i començar de zero les relacions amb el fisc. Malgrat unes condicions tan generoses en comparació a les que gaudim la resta dels ciutadans, els evasors fiscals confessos, en principi, es varen fer el desmenjat; de manera que per evitar que la gran operació de rescat de capitals que jugaven a cuc i amagar amb la Hisenda de tots acabés com el rosari de l’aurora, el govern i els grans bufets d’advocats que defensaven els interessos dels clients pocavergonyes es va iniciar una mena de regateig de la penalització, i a l’hora de la veritat es va pactar una mena de capmàs i el sainet va acabar pagant els evasors, de mitjana, un ridícul i fastigós 3%. Finament, doncs, varen comprar la butlla uns trenta-mil penedits i sense ser un èxit, almenys el ministeri va salvar els mobles.   
            El problema s’ha desencadenat a partir del moment que s’ha filtrat – posaria les mans al foc que interessadament i maquiavèl•licament des del propi govern -, que entre els defraudadors perdonats n’hi ha 715 que no són uns contribuents qualsevols, sinó servidors públics de l’Estat espoliat: alts càrrecs de l’administració, de la Magistratura, de la Fiscalia i de la Política. I d’aquí plora la criatura. Que per les circumstàncies personals o familiars que sigui, ciutadans folrats de diners haguessin preferit fer-los criar fora enlloc de contribuir al benestar del país, tapant-nos el nas per suportar la pudor podem admetre que a aquests fills pròdigs hagin tornat a la casa del pare per la porta falsa, entomant si us plau per força el greuge comparatiu que això suposa pels que hem tributat trinco-trinco fins a l’última engruna dels nostres sous i dels raquítics estalvis. Però que entremig d’aquesta patuleia s’hi hagin camuflat servidors de l’Estat, a la meva manera no es pot deixar passar ni farts de vi, i no hi ha amnistia que valgui.


Ara bé, alguna cosa grinyola quan ahir, en seu parlamentaria, el director general de l’Agència Tributària va gosar vantar-se de que “la llista en qüestió era la repera i que la gràcia de la informació que gestionava era que la podien utilitzar com i quan els rotés”. I dic que la cosa no està tan clara, per la senzilla raó que sospitem que qui ha filtrat l’existència d’aquesta llista volta pel ministeri, i que tant el ministre Montoro amb el seu posat de murri característic, com el sorneguer senyor Menéndez ahir semblaven canalla preparant alguna entremaliadura. No us sembla estrany que hagin deixat caure el primer nom de la llista: una de les icones del PP com en Rato? En capella de les eleccions, no crec que siguin tan burros com per fer-se l’orni davant la perspectiva de perdre-hi bous i esquelles; no serà, doncs, que pensen neutralitzar la corrupció que enfarfega el seu partit engegant el ventilador perquè s’escampi arreu la merda oculta en la llista del 715? En Montoro, que deu saber-se-la de memòria, no estarà especulant que si transcendís seria un escàndol que ajudaria el PP a passar millor l’agonia que li espera a les urnes? No em podreu negar que si tota la comèdia que s’orquestra al voltant d’aquesta llista, tingués realment per objecte “picar” l’oposició perquè obligui l’executiu a fer-la pública, seria una jugada pròpia de Maquiavel. Però inclús admeten que tot plegat sigui un parany i que potser els hi estem fent el joc, com a ciutadà no puc renunciar a saber quins impresentables personatges públics de doble moral s’amaguen darrera aquesta llista de la ignomínia; i no pas per xafarderia o per morbo, sinó perquè no em dóna la gana de continuar sent el cornuts que acaba pagant el beure. Vosaltres, féu el que vulgueu, que ja sou prou grans!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada