LA SOPA D'ALL

La setmana passada el govern central va aprovar un reial decret per evitar que unes 350 grans empreses que sumen entre totes un deute de més de 100.000 milions d’euros acabin fen fallida, si cauen als peus dels cavalls en un concurs de creditors. Aquest canvi normatiu, del qual també se’n podran beneficiar els acords individuals de creditors en les petites i mitjanes empreses, l’executiu el va vendre com si fos la sopa d’all, quan en realitat ja fa mesos que la majoria de jutges mercantils de Catalunya li estaven fent el salt a la vigent llei concursal per evitar la liquidació d’empreses viables, amb la majoria de bancs creditors disposats a dóna'ls-hi un cop de mà, només perquè creditors amb paquets minoritaris de deute bloquejaven l’acord. Aquests pals a la roda, en general, els posaven entitats estrangeres que donaven per perduda la seva inversió a Espanya o fons voltor que havien comprat deute a preu d’enderroc, per quedar-se amb el patrimoni immobiliari de les empreses a les que provocaven, via concurs de creditors, la fallida fulminant. Els criteris dels jutges de Catalunya simplement s’emmirallaven en fórmules jurídiques més que suades en altres països, com és el cas del Regne Unit o els Estats Units. I per què els jutges de Catalunya li feien el salt a la legislació mercantil espanyola? Doncs senzillament per sentit comú: si no es treien el son de les orelles, la processó d’empreses que seguirien els passos de Metrovacesa, La Seda, Cortefiel o Orizonia - que es varen aixoplugar al  Regne Unit per reestructurar el seu deute - farien forrolla.  Per tant, el govern central enlloc de treure pit dient que ha inventat la sopa d’all, hauria de fer una cura d’humilitat i reconèixer que una vegada més ha fet tard i que no ha fet altra cosa que posar-se les piles davant un panorama empresarial que fa posar els pèls de punta, encara que no se'n parli gaire: el deute de les empreses, a setembre de l’any passat, equivalia al 130% del PIB, és a dir, 1,3 bilions d’euros. Si les bones intencions no es torcen al redactar el reglament que el Banc d’Espanya haurà de definir abans de setmana santa, tant les empreses en capella de fer l’ànec  com la banca disposada a dóna’ls-hi un cop de mà de bona fe, no hauran de patir pels fons voltor que s'amaguin entre els creditors minoritaris, i ja no es bloquejaran acords de refinançament fins i tot venent-se drets de vot. No sé si m’he explicat bé per atrevir-me a exposar-vos un tema una mica feixuc de pair un dilluns i amb l’estómac buit; però volia deixar clar que en Montoro no ha fet res més que allò que no tenia més remei que fer i que a Catalunya, com sovint passa, ja feia dies que sense tanta fressa ja estàvem fent. En definitiva, que la sopa d’all fa temps que està inventada i quan alguns hi van d’altres ja fa estona que en tornen.       

PROTECTORS AMB EFECTES SECUNDARIS

És curiós que a la farmàcia es vengui un producte com a protector d’estómac, del qual si et prens la molèstia de llegir-ne de cap a peus el prospecte, resulta que amb el camuflatge de “protector” dissimula cops amagats que poden deixar baldat per tota la vida uns quants dels que se’l prenguin. És un dels prospectes més llargs que he vist, farcit de lletra menuda per davant i pel darrera, quin redactor deu estar empeltat de la mateixa arrel apocalíptica que el o la que escriu els pamflets contra el sobiranisme a uns quants ministres espanyols del morro fort. Els prospectes dels medicaments venen a ser com el currículum de les potingues que ens recepten els metges i jo sempre havia pensat que un bon reclam ajuda a vendre, ja que posa en relleu totes les virtuts i bondats, passant de puntetes sobre els vicis o els defectes. Però vet-aquí que gairebé tots els prospectes farmacèutics es recreen més en destacar els perjudicis que no pas els beneficis del producte.  Gasten més tinta en explicar, a vegades amb pèls i senyals, el mal que poden fer que no pas el profit que se’n pot treure. Són reclams masoquistes que en quatre ratlles despatxen les gràcies i quasi no en tenen prou amb cinquanta per tirar-se pedres a la teulada. Com em puc prendre amb fe un medicament amb una carta de presentació tan esgarrifosa? No faria més efecte el remei si el prospecte m’assegurés que empassant-me la píndola seré feliç? Quan en temps reculats els farmacèutics es dedicaven a preparar fórmules magistrals en dosis individualitzades, no les embolicaven pas amb prospectes; no sé si feien tant d’efecte com ara els productes industrials, però almenys el malalt les entomava amb la confiança de qui sabia que allò que es prenia si no curava, almenys no matava. Però produint a l’engròs pastilles de tots colors, la industria no pot anar amb el lliri a la mà i exposar-se a la ruïna per no haver previst efectes secundaris; per aquesta raó no se’n deixen ni un al tinter. Prenent-te aquella píndola que el metge t’ha receptat potser et curaràs de la inflamació, però pots morir de qualsevol altra cosa. D’això se’n diu matar la il•lusió del malalt aprensiu, que cada vegada que trascola un remei té la sensació d’estar jugant a la ruleta russa.  Francament, això d’anomenar “protectora” una càpsula que segons el prospecte et deixa en calçotets davant de no sé quants paranys, és bastant pervers. Si entrés pel “seguro” molta gent es passaria a la medicina alternativa: almenys els prospectes d’aquests productes te’ls posen pels núvols cantant les seves excel•lències. Potser els placebos tenen efectes beneficiosos en segons quins malalts perquè no es venen amb prospecte. Em direu: si tant problemàtic és el prospecte, no el llegim. Seria una solució, si no fos que som massa xafarders. Ara, les embarassades si que no n’haurien de llegir-ne mai cap: es prenguin el que és prenguin, la industria farmacèutica no se’n descuida mai de dedicar-les un apartat. Fins i tot si vengessin aigua, potser advertirien que prenent-ne massa es pot ofegar el fetus. I és que les industries farmacèutiques, com diria la Forcades, creuen que la caritat ben entesa comença per un mateix i, per tant, es vacunen en salut de qualsevol demanda judicial. Encara que centenars de milers que s’empassin els seus protectors d’estómac, ho facin arrufant el nas.

L'EIXIDA - (novel.la curta - capítol 9è i últim)

L’EIXIDA

(VIII Premi Mn. Romà Comamala.  Publicada per Cossetània Edicions)

9

            Fa sis dies que no escrivia res. De fet vaig tornar a recaure i es va haver d’avisar el metge i tot. Em devien veure bastant cardat perquè l’Anna va pujar un dia de la platja, per animar-me. He plorat tant tots aquests dies la meva impotència que em sembla que, al final, he esgotat la reserva de llàgrimes. El que més em fot de tot plegat és que tothom sospita que estic fent comèdia amb això de la pèrdua de memòria. Refeta de l’ensurt que li vaig donar l’altre dia, la sogra és la més punyetera: - hi ha qui només se’n recorda del que vol!

            Ningú em plany, fent càbales de fins on estava embolicat amb aquesta dona dels pebrots. Recordar aquells instant a què es referia l’altre dia, no és només ara mateix un repte, sinó una necessitat perquè, en cas contrari, és com s’hi s’hagués velat una part de la pel·lícula de la meva vida.

            Només tinc dues coses clares: que potser si vaig sentir alguna vegada quelcom per la meva dama misteriosa, ja que de seguida que la vaig veure passar des de l’eixida em va atraure i, la segona, que m’hi posi com m’hi posi, no els faig pena.

            Tan malparit vaig arribar a ser?

FI

TESTIMONI DE CÀRREC D'UN POBRE DESENGANYAT

Fa temps em va colpir llegir una carta dirigida al director d’un diari bastant influent, en la qual un tal Marc deixava anar tota la seva ràbia acumulada contra un sistema que li havia girat l’esquena a ell i a molts altres joves que s’havien cregut la doctrina de ser bons minyons, per acabar arrambats com uns parracs en un cul de sac. Avui m’ha tornat als dits aquest clam d’en Marc i m’ha semblat que en època quaresmal escau reflexionar sobre els sentiments i les raons que alimenten la indignació d’una part del jovent que se sent estafada. Deia així, la carta:

“Ens van prometre que si estudiàvem tindríem un futur pròsper. Ens ho vam creure. No podia ser que els nostres pares, les administracions i els experts en la qüestió s’equivoquessin. Per tant, ens vam embolicar amb cicles formatius, llicenciatures i màsters universitaris, assumint nombrosos costos econòmics i temporals. Ens hem fet grans, i hem esdevingut la generació més ben preparada de la història. També la més pobra i amb unes perspectives més negres. Va arribar una crisi que va liquidar les promeses dels nostres mentors, emportant-se’n les expectatives d’èxit i de progrés. El panorama pinta molt malament. Ara ens diuen que viurem pitjor que els nostres pares. L’atur juvenil ronda el 60%. Els responsables polítics ja no ens recomanen que estudiem, sinó que agafem el primer vol a Londres i anem a servir cafès. Ens emprenyen i amb raó. Ens sentim profundament enganyats. Enfront d’aquestes circumstàncies se’ns plantegen tres opcions: primera, seguir estudiant; segona, posar-se a buscar feina competint amb una multitud de desocupats per un irrisori contracte temporal; tercera, escoltar el suggeriment de provar sort en un país estranger. El més important, però, és no esdevenir zombis. És primordial que ens mantinguem actius, bellugant-nos, trucant a totes les portes, molestant una i mil vegades als que – teòricament – vetllen pels nostres interessos, reivindicant el dret a independitzar-nos dels pares. No podem permetre que els miserables temps actuals ens deixin en estat de xoc, paralitzats, incapaços de reaccionar, perquè llavors morirem en vida”.

Fa mesos que aquesta carta es va publicar, però el seu testimoni de càrrec continua tant vigent com si s’hagués escrit abans d’ahir. A quatre dies de perdre el temps al Parlament, intentant en va posar-se d’acord sobre com esborrar la taca de la pobresa, la classe política va confessar la seva impotència, però sobretot les poques ganes que té de canviar les cataplasmes pel bisturí com a teràpia de xoc. Segur que en  Marc els hi enviaria un recadet: “Quan els pobres trobin feina, sortiran de la pobresa pels seus propis mitjans i sense dependre dels rossegons de la vostra caritat”.

DIÀLEG AMB MEGAFONIA I AMPLIFICADORS

Que els governs d’Espanya i el de Catalunya no enraonin, encara que sigui discretament darrera les bambolines de l’escenari, no és bo; però encara resulta més insà i preocupant que es mantingui una conversa sincopada al més alt nivell institucional, amplificada per megafonia. I em preocupa perquè dos interlocutors asseguts cara a cara poden enraonar francament i dir-se si convé el nom del porc, perquè sense testimonis poden esplaiar-se i, s’entenguin o no al final, la conversa queda entre tots dos. I malgrat les paraules hagin estat gruixudes sempre es poden llimar. Però si l’únic diàleg que hi ha consisteix en intercanviar-se retrets, amenaces i sarcasmes per altaveu, penso que vertaderament tenim mala peça al teler. Les coses que es puguin dir en privat dos adversaris polítics, per emprenyadores o ofensives que siguin sempre es poden retirar o matisar, sense haver-ne de donar explicacions; però les fanfarronades, les rèpliques i contrarèpliques esbombades per megafonia perquè la parròquia de cada bàndol xali i en faci safareig a bastament, em fan patir perquè si es va massa lluny en aquesta competició de qui la diu més grossa, hom queda presoner de les paraules en calent i la marxa enrere es fa més difícil per no dir impossible, si en un moment donat convé refredar els fogots i tornar-se a rumiar la situació. Per tant no és pot afirmar que entre els bàndols d’en Rajoy i d’en Mas no hi ha diàleg, si no paren de llençar-se pulles enverinades als quatre vents. Les paraules poden fer més mal que una pedregada i quan no surten del cor sinó de d’allà on és congrien els baixos instints, poden acabar atiant disbarats. Aquesta manera de fer pot dispensar-se als carreters, però no fa per als aprenents d’estadista. Acabem de comprovar com en Putin i l’Obama agafen el telèfon vermell quan se’ls hi crema el sofregit i parlen com calàndries una hora i mitja per fixar les posicions de cadascú i, potser fins i tot, per pactar les amenaces i retrets que en públic s’intercanviaran per quedar bé i que no sembli que cap dels dos s’ha abaixat els pantalons. Els gats vells de la política saben fer tots els papers de l’auca, però poques vegades s’emmarranen en un enroc tan ximple i visceral com el d’en Rajoy respecte del conflicte amb Catalunya. Fins i tot el més sabatot en política sap, perquè la història en va plena de negociacions rocambolesques, que un "no" sostingut en públic pot ser el principi d’un diàleg productiu en privat. Però aquesta “finesa” en la manera de fer política es deu escapar de la curta perspectiva d’un viatjant de llegums cuites, acostumat a parlar poc per vendre quelcom que es ven sol. En resum: que no enraonar és dolent, però fer-ho pels descosits amb un altaveu a la boca, com si s’estigués a la fira en pla xarlatà, potser és pitjor i tot per a la concòrdia. I el que no hi estigui d’acord, que em perdoni la molèstia.       

LA INCERTESA DE COM SORTIR-NE DE POBRES

Entretinguts i preocupats per les giragonses constants de la crisi, alguns problemes que abans d’ahir ens desvetllaven la son sembla com si ja no existissin; però no és pas perquè s’hagin resolt, sinó més aviat que com a conseqüència d’una vella llei de la vida, en fer-se crònics sembla que ja formen part del paisatge. Per exemple, qüestions com les pensions de viduïtat, la pol•lució de l’aire a les ciutats, les retallades en transport sanitari no urgent, el coit interromput de la llei de la dependència, que desbordaven els informatius fa quatre dies, avui ja no tenen tanta requesta i han passat de ser noticia de primera plana, a convertir-se en petits drames personals que cadascú suporta com pot, en la més estricta i sovint vergonyant intimitat. El gran clau roent de la incertesa general ha tret prematurament de l'aparador uns claus rovellats de tant estar a la intempèrie. I és que la pitjor i més perversa conseqüència d’aquest escenari de crisi que puja i baixa el teló cada dia com un esperitat, és la incertesa. No saber quan ni com acabarà aquesta tragicomèdia, és un corc que va debilitant la capacitat de resistència i, sobretot, la paciència de molta gent que veu que la barca va a la deriva, mentre els timoners perden el temps jugant a nyaus com ahir al Parlament, en el debat monogràfic sobre la pobresa. Quin espectacle tan reconfortant escoltar el govern prenent-ne nota del problema, però confessant que no desviarà un sol euro d’altres partides per posar un pedaç a la pobresa recalcitrant! A quin caparró no li entra l’evidència que quan una barca fa aigua per tots costats, el que cal es arremangar-se tots els tripulants per tapar forats? No hi ha, de veritat, marge de maniobra en el pressupost per acabar amb la sangonera social que s’empassa 88 ciutadans cada dia, enfonsant-los en la misèria? Debatre-ho al Parlament va ser un gest estèril per tapar la boca a la taula del tercer sector. Calia més voluntat d’entesa i una cura d’humilitat de la majoria de diputats i diputades, per deixar de fer el ximple amb picabaralles de parvulari i amb brindis al sol. Els partits polítics no són una mala eina democràtica, però en no contribuir a rebaixar la incertesa perden adeptes incondicionals i cada dia es fa més palès  que s’han d’untar les frontisses i, si no hi ha altra remei, apartar-ne de la gestió pública aquells que porten el carro pel camí del pedregar, després d’haver-se’n aprofitat de la rectoria tant com els ha llegut.  

VENDRE'S LA CASA PER ANAR DE LLOGUER

L’executiu català posa al mercat un lot de 13 edificis públics, per un preu de sortida de 215 milions d’euros, que s’adjudicarà al millor postor mitjançant subhasta pública, amb la finalitat d'aconseguir recursos per quadrar els comptes corrents de l‘exercici. De fet, la quantitat d’ingressos per liquidació de patrimoni - pignorant  immobles o concessions per liquiditat - hauria d’aportar 2.300 milions d’euros a la caixa, segons les previsions pressupostaries; justificant-ho tot plegat per la necessitat de tocar calent si es volen deixar tranquil•les les tisores de podar serveis i sous als funcionaris per una temporada. L’any 2011 ja es va fer un primer assaig saldant 21 oficines, propietat de la Generalitat, que varen anar a parar a unes altres mans a canvi de 331,6 milions d’euros. Suposo que ja hi deu haver alguna comissió parlamentària que vetlla perquè amb aquestes operacions a la desesperada i amb la pressió de tenir l’aigua a coll no es faci, a sobre, el negoci d’en Robert amb les cabres. Em refio que els números surtin i que no es vengui al primer que passi, però si voleu que us sigui sincer en tinc els meus dubtes i no ho veig tan clar com ens ho expliquen. I és que és més vell que l’anar a peu i s’ensenya a totes les escoles de negocis que quan un comprador potencial sap que el venedor té pressa per vendre - perquè necessita les peles com el pa que menja - no s’hi posa precisament bé per fer-li cap favor al venedor, sinó que més aviat mira d’aprofitar-se’n de que passa gana per escanejar-lo tant com pugui, perquè els compradors no són germanetes de la caritat sinó especuladors de la família dels corps, llevat de l'excepció necessaria per confirmar la regla. En aquesta vergonyosa liquidació d’existències, un dels edificis que formen part del lot dels 13 edificis que seran subhastats en breu - el més adinerat de tots, per cert - és el que ocupa la Conselleria de Benestar Social i Família, que està de capa caiguda. Un cop feta l’operació, si tot surtis rodó deixaria 35 milions d’euros i la Conselleria s’hi podrà estar a lloguer durant vint anys, si és que a la Conselleria li queda feina per fer. No se sap, però, de quin lloguer estem parlant ni tampoc el nom del nou amo de l’edifici. De les dues úniques coses que en podem estar segurs, una és que la descapitalització no és culpa només d’haver estirat més el braç que la màniga, sinó de la gasiveria d’un govern central que amb l’excusa de la solidaritat entre comunitats obliga a anar de manlleu com una pidolaire la que té la capacitat tributària més alta de l'Estat, no retornant-li allò que li correspon per justícia. I l’altra és que el patrimoni de la Generalitat es quedarà amb la pell i l’os després  que els tutors de Catalunya, de mica en mica es vegin obligats a polir-se-li tot el dot. Aleshores, com la casarem a la pubilla si es queda amb un esclop i una espardenya? Esclar, doncs, que la pubilla s’enfila per les parets i se’n vol anar de casa!   

L'EIXIDA - (novel.la curta - capítol 8è)

L’EIXIDA

(VIII Premi Mn. Romà Comamala.  Publicada per Cossetània Edicions)

8

            Fa tres dies des de les darreres anotacions, perquè després de l’enganxada amb la sogra i de tot el trasbals, em va venir un cobriment de cor i van haver de cridar el metge a corre-cuita. Per sort, l’alarma no va passar d’una descompensació passatgera que es va solucionar amb una injecció miraculosa, en canvi el rebombori de panxa m’ha durat tres dies, que he anat pel pare i per la mare. Em sap greu per l’Estrella, que no en té cap culpa; aquella mala pècora és la que hauria hagut de netejar-me la merda, així potser hagués procurat ser més prudent a l’hora d’obrir la boca. Avui m’han tret a l’eixida després de fer llit durant tres dies, ja que amb tanta descomposició no em tenia dret. Sort que peta un bon sol que, potser, em revifarà. El sogre, quan m’ha vist, ha pujat a fer-me costat: - m’alegro que ja gambis una altra vegada. Ens havies espantat amb l’àtac de l’altre dia. No li has de fer cas a la Berta, que ja saps com és la teva sogra. No és dolenta, no et pensis; però a vegades té una llengua d’escurçó. Jo ja hi estic avesat i se desentendre-me’n per a no enganxar-nos cada dos per tres. El meu pedrer no ho resistiria i em sembla que el teu tampoc.

            Vaig contestar-li escrivint a la pissarra: - ja se sap qui era la dona morta? El sogre no tenia ganes de parlar-ne, però al adonar-se que esperava la resposta amb desfici, va dir-me: - saps que tots ens pensàvem que era la mestressa del quisso? Doncs no, no ho era; tot i que hi estava relacionada, perquè Déu n’hi do de l’embolic!

            Va costar arrancar-li tota la història, encara que fos a bocins, però al final vaig quedar força satisfet. La dama misteriosa era la cosina de la dona que s’havia tirat del balcó, que feia una setmana escassa se li va presentar al pis acompanyada de la seva actual parella, aquell malcarat que la gosseta no volia veure ni en pintura. Heus aquí tot el jeroglífic, segons el sogre. A mi, en canvi, em preocupa que quedin uns quants melics per lligar. Però ell no pensava trencar-s’hi el cap per afegir-hi ni un pessic més d’informació i - considerant que havia complert amb escreix amb la seva obligació moral de posar-me al corrent -  va agafar l’escala de tisora, disposant-se a enfilar-s’hi per collir els nespres més madurs.

            Vaig passar-me el mati llambregant el carrer, a l’espera de tornar a veure la meva dama. Fou en va. De gent en va passar a dojo, però d’ella res de res. Cap dels transeünts em va distreure de la meva obsessió dels darrers dies. I si el sogre m’hagués mentit? Ja seria allò que no hi ha que m’amaguessin l’ou, però el més important és per què haurien de fer-ho? Amb la dama misteriosa no hi ha cap relació, més enllà de la mena de joc que m’he inventat per enganyar el tedi de tantes hores enganxat a la cadira, sense tenir res a fer. En qualsevol cas, de les fantasies que em munto ningú en sap res, per tant no tenen cap justificació per aquesta banda els meus recels. La qüestió és que aquestes conclusions, de sentit comú, no em serveixen per recuperar la serenitat. Per què he idealitzat aquesta dona? Potser és que em recorda algú que vaig conèixer? Si em va atraure tant la seva sola silueta, des del primer dia que la vaig veure passar per davant de casa, no podria ésser un reflex subconscient?

            Els metges em van advertir que podia tenir lapsus de memòria o que inclús se m’haguessin esborrat severament determinades vivències. Per tant, seria possible que hagués conegut la dona misteriosa anteriorment, i que ho hagués oblidat? La sogra em va fer sortit de polleguera quan l’altra dia va insinuar una cosa semblant. Després hi estat ruminat sense pressa i no puc descartar-la, aquesta possibilitat. De fet, hi ha un detall preocupant que no acabo d’explicar-me i que podria abonar aquesta hipòtesi: per què amb la gosseta hi havia tant de filis? No es freqüent que els gossos es facin tan amics d’una persona en un tres i no res, però, per molt que m’hi esforço, no aconsegueixo situar la gosseta, ni la seva mestressa, en el meu passat immediat.

            Havent dinat l’Estrella em va entrar a dintre perquè el sol picava de valent. A la penombra de l’alcova, refrescada per una corrent d’aire suau i amable, em vaig endormiscar fins quedar-me clapat tan profundament que vaig tardar a desvetllar-me, quan el sogre em sacsejà l’espatlla, tot dient: - vinga, Ton, despertat que te’ns visita.

            No sé quantes vegades va intentar-ho sense que li’n fes gaire cas. Ara bé, quan va afegir que qui m’havia vingut a veure era la mestressa de la gosseta de l’altre dia, em vaig espavilar d’un bot. El sogre mateix em va fer una repassada, abans d’empènyer la cadira a fora, perquè estigués presentable. De seguida que em va treure, la gosseta se’m va abalançar contenta, llepant-me les cames i lladrant; no em va pujar a la falda perquè li ho impedia la corretja que la tibava. Si jo estava sorprès de la visita, no vaig tardar a adonar-me que el semblant de la dama misteriosa, que tenia palplantada davant meu, s’havia quedat estupefacte al veurem. Anava vestida de negre i si bé mantenia intacte l’encanteri que em va captivar de lluny, des de més a prop eren visibles unes bosses sota els ulls i unes arrugues a la sotabarba, que delataven una maduresa ben portada, però maduresa al cap i a la fi. Va ser la primera a prendre la paraula: - que no te’n recordes de mi?

            Francament, era la pregunta que menys m’esperava i no ho vaig saber dissimular. Per això ella va continuar, mentre vaig veure que la sogra també havia pujat a l’eixida, a fer la tafanera: - Soc la Laura.

            Com que el nom no em feia fred ni calor i la meva cara devia ser com un poema de la desesperació, la dona va afegir-hi més detalls: - soc la dona d’en Juli, el que fou el teu company a l’agència. Bé, la dona; ara portem separats des de fa tres anys, ja ho saps. Però quan estàvem junts t’havia portat varies vegades a casa, no ho recordes de veritat? I no te’n recordes tampoc de quan ens vas convidar un cap de setmana a Salou perquè vosaltres dos teniu-ho de dissenyar una nova campanya de promoció?

            El meu cap anava fent que no, gairebé amb violència. M’esforçava, però era incapaç de trobar-ne una sola confirmació del que em deia. No li vaig voler confessar, però inclús la imatge física del tal Juli era difusa. Em sonava vagament el nom, però no podia concretar-ne la fesomia. Potser sense la presència dels sogres m’hagués atrevit a indagar una mica més. Només se’m va ocórrer dir-li - vertaderament afligit – el que vaig transcriure a la pissarra: - em sap molt de greu.

            Vaig escoltar com el sogre intentava fer-me costat: - aquesta malaltia l’ha deixat molt tocat, l’hem de dispensar.

- Et crec – va insistir la dona, mirant-me un altre cop de fit a fit -, però em consta d’entendre que t’hagis pogut oblidar de les bones estones que varem passar junts i dels plans que tu i jo havíem discutit fent broma.

            M’hagués volgut fondre. No sabia de què em parlava, però estava descobrint sensacions que em trasbalsaven. Hi havia hagut realment alguna cosa entre jo i aquella dona? Era la pregunta que li hagués volgut fer si haguéssim estat sols, però sentir-me al clatell clavada la mirada de la sogra no m’estimulava gens ni mica. No sé ni com va anar, però al final vaig acabar fent un espectacle, ploriquejant, caient-me els mocs perquè no trobava el mocador per sonar-me i posant-me a tremolar. Fins i tot la sogra es va acollonir i va córrer a assossegar-me. Mentrestant, la dona vaig sentit que deia: - ho sento – tot marxant acompanyada pel sogre. Només la gosseta somicava com jo, mentre la seva mestressa l’arrossegava cap a fora.

ESPIGOLANT

- Ja us vaig comentar fa temps un dels meus vicis més arrelats i recurrents: subratllar, a mesura que llegeixo diaris o llibres, aquelles frases que em diuen alguna cosa per la seva originalitat, bellesa o enginy argumental, coincideixen o no amb allò que penso i sento. M’ha semblat interessant, avui que estic una mica espès, compartir amb vosaltres algunes de les darreres anotacions que he espigolat. Us estalvio d’on les he tretes, perquè crec que interessa més allò que suggereixen que no pas la seva paternitat. Vet-ho aquí:

● “De què serveix llegir la lletra petita d’un contracte si no podem canviar-la?”

● “De fet, el diàleg l l’esperit de construir junts el futur, són potser els primers pilars que fonamenten la identitat d’un català”.

● “Donem importància als lideratges, però la gràcia dels líders és que siguin allà on toca quan toca per donar sentit a un desig previ de molta gent.”

● “La construcció del paradís a la terra no forma part del programa de les democràcies”.

● “Quan la pobresa entra per la porta, l’amor salta per la finestra i fuig”.

● “La desmemoria és el màxim botí dels demòcrates indecisos”.

● “Qui administra el perdó es fa més gran en assumir les pròpies culpes”.

● “La  corrupció percebuda en política sempre és més gran que la real”.

● “La tolerància és un valor que molt pocs tenen. Hem conviscut més de trenta anys en democràcia, però la tolerància, el respecte per l’opinió i les creences dels altres, és molt baixa. Vivim enmig d’un gegantí foc creuat de desqualificacions públiques que no cessa, que es esgotador i que no sembla que s’hagi d’aturar.”

● “Qui pensa el benestar en termes monetaris opina que passar temps fent l’amor és perdre diners”.

● “Si aquest món tan divers i complex encara s’aguanta és perquè hi ha gent que el fa funcionar i hi posa el seu ànim. Hi ha empreses que treballen, funcionaris que fan bé la feina, persones que s’ajuden les unes a les altres, escoles que ensenyen, centres sanitaris que curen, transports que funcionen, potser amb una certa conflictivitat, com la mateixa vida, però amb voluntat de ser-hi. No estaria gens malament que totes aquestes persones i coses que funcionen també sortissin a les portades dels diaris com una part molt important de la realitat quotidiana”.

● “Els catastrofistes ho tenen fàcil: quan l’apocalipsi no arriba, canvien de data i tornen a començar el compte enrere”.

● “L’orgasme pot ser grandiós si és íntim, perquè llavors respira la solemnitat que es mereix. Quan es converteix en una cosa pública, el moment perd la seva màgia i la seva bonica fragilitat, i aleshores només és una ganyota en el buit”.

Com us en haureu adonat, alguns d'aquests tastets s’han de mastegar dues vegades per pair-los bé, però tots alimenten les neurones.

SOBRE LA QÜESTIÓ DELS PISOS BUITS

Partint de la base que mentre hi hagi persones que no tenen on viure és un escàndol que hi hagi pisos buits, ja tenim sempre disponible una pancarta per escalfar el carrer i alimentar la indignació amb eslògans que no deixen indiferent ningú. Però em sembla que sobre aquest assumpte tan punyent, sovint s’hi posa més pa que formatge i protestes, més que legítimes de molts indignats, acaben tenint regust a demagògia barata quan la pancarta cau en segons quines mans. Un diari aquest cap de setmana ha publicat un reportatge contundent i de disseny ben trobat, sobre la dimensió exacta dels pisos buits existents en una ciutat determinada, equiparant-la en metres quadrats a una superfície comprensible com un camp de futbol: impacte assegurat. Però més enllà del mèrit de la iniciativa periodística, l’anàlisi de la qüestió de fons queda coixa i la imatge gràfica enterbolida per una generalització que indueix a la simplificació d’un problema social que no pot cabre en un titular. En efecte; cada pis buit és un món i en molts casos amaga un drama tan dur com els que s’ho passen malament perquè s’han quedat sense casa. Però, no tota la realitat dels pisos buits es pot reduir a la conducta reprovable de les entitats financeres que han negat als seus clients morosos, la segona oportunitat que a elles no se’ls hi ha regatejat des de les administracions, retallant a tort i a dret el benestar dels ciutadans. També hi ha molts pisos buits perquè els seus propietaris - normalment d’aquesta gent que responen a l’eufemisme de “classe mitjana”, que estalviaven en totxo per si tenien un mal de ventre de grans o per deixar una mica de patrimoni als seus fills - no els poden vendre de cap manera i no s’atreveixen a llogar-los al primer que passa perquè han sentit a parlar d’experiències esgarrifoses. Seria injust, doncs, equiparar la tinença d’un pis buit en aquestes circumstàncies, a la pocavergonya dels bancs i caixes exterminant literalment de les seves propietats a mig pagar, a persones a les que la crisi es hi va trencar el somnis sense ni temps per desvetllar-se. Cap dels governants en les primeres èpoques dels desnonaments massius va moure un dit per aturar-los i obligar bancs i caixes a pactar generoses moratòries, en comptes de foragitar els mal pagadors amb una mà al davant i l’altra al darrera. Ara que li han vist el cul a la gallina i s’adonen de les conseqüències de la seva falta de previsió i, en molts casos, de la seva tolerància complaent, volen rentar-se la cara aplicant sancions pòstumes als propietaris financers de pisos buits. És veritat que des de les institucions es remarca que la mesura només afecta a bancs, però molts propietaris modestos de pisos buits no les tenen totes, perquè l’experiència els hi diu que quan s’escampen garrotades els que menys culpa en tenen són els primers a rebre. Abans, amb la garantia d’un pis es podia pagar l’estada, per exemple, en una residència de gent gran; en canvi ara el pis com aval és paper d'estrassa. I aquest també és un drama del qual ningú en parla, malgrat rossegui les entranyes de molta gent que no va estirar més el braç que la màniga i que varen estalviar en totxos perquè no es refiaven dels bancs. Si féssim una estadística del munt de desenganys que hi ha darrera de cada pis buit, ens en faríem creus.  

PENSIONS A LA CORDA FLUIXA

Ningú que tingui cinc dits de front pot empassar-se que, a còpia de retallades de sous i per tant escapçant les bases de cotització, les pensions estan més assegurades que mai, com ens volen ver creure els oracles de la Montcloa. Per favor! Mentre no es generin ingressos substancials per omplir la caixa de la seguretat social i equilibrar entrades i sortides, el futur de les pensions contributives no es podrà garantir a l’alça ni mantenir-les, en quan s’acabi el racó del fons de reserva, gaire més per sobre dels mínims de subsistència. Per fomentar ingressos s’hauria de donar la volta com un mitjó a la política d’ofegar amb impostos i traves de tota mena els que poden moure la roda del consum interior. Però, afegint cada dia més treballadors al cementiri de l’atur i rebaixant les bases de cotització quasi en un 30% a causa de nous contractes precaris i de les subvencions per estimular la contractació indefinida (és un dir), el resultat no pot ser altre que la tapa de l’olla saltí pels aires per efecte de la indignació massa temps continguda. Sembla mentida que els polítics no s’adonin que la insatisfacció social que estan covant  utilitzant els pensionistes massa sovint com a moneda de canvi d’un grapat considerable de vots captius, se’ls hi pot girar en contra. Preservar el poder adquisitiu de les pensions contributives no és una mena de graciós acte de generositat per part del manaire de torn sinó un indiscutible dret adquirit. Ara i aquí s’ha obert un altre front d’incertesa: què passarà realment amb les pensions si Catalunya esdevé un dia independent? Hi ha opinions respectables per tots els gustos, però com que tothom arramba descaradament cap a casa, pots escoltar des de pronòstics tremendistes fins a simfonies de flors i violes. Però a la meva manera de veure i de copsar l’opinió del carrer, les previsions més optimistes no poden amagar el regust de brindis al sol de tot plegat i en aquest negoci no es poden confondre desitjos amb realitats. Precisament, el col•lectiu de la gent gran és un dels que es miren amb lupa les promeses dels polítics, sobretot després dels desenganys amb la llei de la dependència i amb la congelació de les pensions des de l’època socialista, que a vegades s’oblida, agreujada per la pèrdua brutal de poder adquisitiu per l’apuja de consums i la retallada constant de serveis. I malgrat que els pensionistes volen fer un acte de fe i creure’s el que prediquen els polítics des del faristol, arrufen el nas quan a alguna patum se li escapa que ho tenen tot tan previst i estudiat que poden assegurar que hi ha un fons (?) per garantir les pensions durant els sis primers mesos després d’escampar la boira d'Espanya. La reacció, és immediata: i després, què?  Fa dies que em balla pel cap aquesta preocupació i no veig que, a part de paraules abrandades per aconseguir l’excitació de la claca i titulars eufòrics, el pensionista vagi pel carrer content com unes castanyoles. S’ha de fer, doncs, molta pedagogia i esforç de transparència per convèncer, més enllà de la teoria, a un dels col•lectius que es torna més  poruc davant la incertesa, perquè també és un dels més fràgils. Creieu que aquesta reflexió pot ajudar a posar els punts sobre les is o que no cal ser tan desconfiats i deixar-ho estar en mans dels que diuen que “ja ho tenen tot lligat”? 

L'EIXIDA (Novel.la curta - capitol 7è)

L’EIXIDA

(VIII Premi Mn. Romà Comamala.  Publicada per Cossetània Edicions)

Capítol 7

            A l’hora de sopar i de posar-me al llit, l’Estrella va referir-se de nou al rum-rum que corria pel barri. Segons ella, es tenien dubtes sobre com s’havia pogut calar foc al pis i la gent que vivia a la vora assegurava haver sentit una forta baralla, poc abans del sinistre. De moment, sembla que els bombers encara hi estan remenant a la recerca de pistes i que la policia interroga els veïns - a jutjar per com mareja la perdiu - bastant perduda. Finalment, va dir una cosa que em va remoure tots els meus pressentiments més pessimistes: la dona morta sí que tenia un gos blanc, desdient-se del que havia assegurat el migdia.

- Avemaria puríssima! – es va senyar la sogra – Pep, hem de dir-ho a la policia que tenim el quisso que busquen. I ho hem de fer de seguida, abans no torni aquell busca-raons d’abans i tinguem un disgust.

            La sogra és només ella mateixa quan agafa fort les rengles. Manar i fer ballar tothom a la seva musica és la característica que millor la defineix, però aquesta vegada confesso que la va encertar. A mi aquell home em tenia preocupat i després de l’incident de la tarda, em rondaven pel cap tota mena de malsons. El sogre també semblava que volia passar-ne de pressa de tot plegat i - malgrat la seva flema quan es tracta de seguir-li la beta a la padrina - aquesta vegada s’ho va prendre més en serio i li va contestar, mentre s’encastava la gorra sense la que mai sortia al carrer: - vaig a donar un tomb, a veure si m’ensopego amb algun municipal.

            No va trigar gaire, en prou feines cinc minuts, a enfilar l’agulla. Es veu que va trobar-ne un, tot just tombada la cantonada. – Ara mateix enviaran una parella a recollir el quisso – va anunciar com aquell que passa comptes d’una gestió que ha enllestit bé.

            Per cert, la gosseta m’havia tornat a pujar a la falda i no se’n va moure ni quan l’esperada parella de policies feu acte de presència. En vistes de les circumstàncies, el sogre els va fer pujar directament a l’eixida, passant tot davant. – És aquest el gos? – va fer el que portava galons, al veure la figureta blanca, cada vegada més arronsada a la meva falda.

Sense esperar una resposta que era evident, li va cordar al collar la corretja que duia a la mà, un extrem de la qual la gosseta va llepar com si la reconegués. Per a mi allò era la prova del nou que confirmava que la dona morta, i la meva dama misteriosa, eren la mateixa persona. Aquesta constatació d’un temor que m’havia ballat pel cap tota la tarda, em va deixar abatut i sense ganes de tastar el sopar que l’Estrella m’havia portat, tot just a la gosseta se la va enduu la policia.

            D’altra banda, malgrat tot el neguit que m’estava consumint, em reconfortava que l’eixida hagués estat bona part del dia el rovell de l’ou de la casa. Inclús quan el xou s’havia acabat, els sogres varen quedar-s’hi a discutir la jugada, com si després de tant de temps de mantenir-me al marge dels afers quotidians, de cop i volta volguessin rescabalar-me’n del menysteniment, potser tocats per com la gosseta m’havia preferit a mi. El sogre va explicar que la policia li havia dit que els investigadors sospitaven que darrera del succés hi havia marro i que la dona potser no s’havia tirat del balcó voluntàriament, sinó que algú l’havia empès a fer-ho.

 - També els fa ballar el paraigua que el quisso no s’apartés del teu costat, si no et coneixia de res – va deixar anar, estic segur que no amb la intenció de fer-me mal sinó per prevenir-me -, per tant és possible que et vinguin a fer preguntes per aclarir quatre coses, en especial si havies tingut relació amb la dona abans.

- Ja pot ben ser – va repenjar-s’hi la sogra, manifestant que aquesta teoria no li semblava tan forassenyada, ja que explicaria molts de misteris.  

            Em vaig regirar a la cadira tan bruscament que quasi vaig fer caure el plat del sopar. Sort que l’Estrella estava al cas. El que acabava de dir la padrina encaixava amb els prejudicis que de tota la vida havia tingut en contra meu, creient-me capaç de qualsevol disbarat o malesa, sobretot després de la qüestió de la casa. Insinuar que devia haver mantingut alguna relació inconfessable amb la dona morta no era, venint d’ella, una simple especulació per fer-me la punyeta, sinó que empastifava gratuïtament la reputació d’algú que no havia vist mai, però que ja s’imaginava prou bruta i tirada com per desacreditar-me. Només li hagués faltat acusar-la de ser la meva amant, ja que per a ella jo encarno tots els defectes i perversions hagudes i per haver. La conec tant que sovint les seves paraules em rellisquen, fins i tot crec que la Sara la deixava dir sense tenir-li gaire en compte la seva dèria de bescantar-me constantment. Però ara és diferent, ara em sap greu i l’hagués volgut contradir; però la maleïda malaltia m’ho impedeix i de la indignació per la meva impotència se’m feia una bola a la panxa, que em cremava per dintre. D’una bursada vaig reaccionar com sempre havia evitat de fer-ho: posant-me la pissarra a la falda i aferrant amb ràbia el primer retolador que vaig empaitar, vaig escriure amb força: sou una mala bèstia! Les lletres, d’un roig cridaner, em varen deixar descansat.      

ELS DEBATS I ELS TÒPICS

El pensador Josep Ramoneda ahir va deixar-ne anar una de les seves, d’aquella manera tan planera com ell té d’encertar-la, sobre com n’arriba a ser de carregós que cada vegada més els debats a les tertúlies estiguin condicionats pels tòpics, malgrat es parli sobre les qüestions que en un moment donat preocupen a la ciutadania. I que enlloc de ser els tertulians creatius en l’anàlisi i agosarats o innovadors en les propostes de solucions, es perdi el temps amb cantarelles més antigues que l’anar a peu. Posava un exemple referit a les topades entre el sobiranisme català i el nacionalisme espanyol: “podem entretenir-nos hores donant-li voltes a la cançó enfadosa de quina de les dos nacions és més antiga”. En Ramoneda proposava que en comptes d’embolicar-nos, en aquesta mena de debats basats en tòpics identitàris recurrents que no porten enlloc més que a entaforar-nos en el passat, ens posem a discutir del futur a partir de la situació real de la societat en que vivim. El seu raonament el comparteixo al cent per cent perquè, a la meva manera de veure, no té cap ni centener encetar una conversa constructiva asseguts sobre un polvorí d’estereotips i prejudicis creats. I he escrit “conversa” i no pas “diàleg” deliberadament, ja que per dialogar primer s’ha de tenir pràctica en enraonar, que encara que ho sembli no és el mateix. Si partíssim de la base, en qualsevol debat, que ningú dels participants té el monopoli de la raó sinó que aquesta està repartida a trossos, haurem d’admetre que l’única manera d’escatir les diferències d’opinió és posant sobre la taula, sense amagar-se cap pedra a la faixa, el pensament de cadascú, enraonant tranquil•lament, deixant acabar els raonaments de l’altre sense tenir pressa en trepitjar-los amb interrupcions per fer-li perdre el fil del que deia. Si practiquéssim tots plegats la vella costum d’enraonar sense crispació i de voler entendre de veritat el bocí de raó de l’altre de l’única manera possible, que és posar-se en la seva pell, potser trobaríem més punts de coincidència que no pas diferències, i a partir d’aquests mínims consensos trobar la manera d’arribar a compromisos que ajudin a avançar. Tant difícil es intentar acostar les discrepàncies posant èmfasi en allò que compartim i minimitzant allò en que estem en desacord? Potser si en comptes d’estar mirant sempre cap enrere amb nostàlgia i pretensions, tinguéssim la vista clavada en la realitat que tenim arran de casa, ens trauríem de sobre el llast de retrets arnats que són els que impedeixen els protagonistes dels debats donar-se per la pell quan per culpa d’un altre tòpic - que les posicions ideològiques s’han de defensar amb intransigència si no es vol perdre la partida – acaben tirant-se els plats pel cap. La diferència entre dialogar i enraonar podria ser que, en el primer cas, no es busca l’entesa sinó no sortir-ne malparat en un tracte i, en canvi, els que simplement s’asseuen a enraonar només pretenen que quan s’aixequin s’hagin entès o quedin tan amics com abans, fent una encaixada amb el propòsit de tornar-ho a intentar demà, després de consultar amb el coixí els arguments dels altres

LA POR GUARDA LA VINYA

En èpoques de crisi, els que malden per treure’n profit de la incertesa, saben que la millor tàctica és la de fer córrer informacions tendencioses com si fossin certes del tot i anar-s’ho agafant amb calma fins que de tant repetir els mateixos pronòstics catastròfics arreli tant l’angoixa, que a algunes persones baixes de defenses se’ls hi faci insuportable. En qualsevol societat conviuen els que no els hi ve d’aquí arriscar-se i jugar-se la pell en defensa d’uns ideals, amb els que no paren de rossegar-se els punys sense decidir-se a fer un cop de cap en un sentit o un altre. Els que viuen de vetllar, i en molts casos condicionar conductes i sentiments, ja compten prou amb aquest capteniment poruc tan humà i se n’aprofiten sense escrúpols perquè tenen ben clara la vigència aquell principi, més vell que el propi Maquiavel, que la por guarda la vinya. Els grans bruixots escampen les brames més temeràries i no paren de minar la moral dels ciutadans, removent espantalls apocalíptics sense cap remordiment de consciència, perquè qui vol sembrar el dubte i el caos els hi paga generosament aquests perversos i repugnants serveis. I no us penseu que aquests que fan la feina bruta – comunicadors en general – siguin quatre palanganes, sinó que molts d’ells es vanten de pedigrí intel·lectual i fins i tot democràtic. Però fan voluntàriament o per interessos obscurs, la feina de manipular a l’engròs no només els ramats de gent que, per peresa o per comoditat, es deixen portar i renuncien a pensar per si mateixes, sinó també, i d’aquí plora la criatura, a un bon grapat de gent fràgil i depenent en tota l’extensió de la paraula, que amb la seva por poden parar processos de canvi social, seguint aquella dita que és millor un colom al sarró que cent volant. Potser sí que algunes propostes de canvi tufegen per culpa dels que prefereixen fer volar coloms abans que tocar de peus a terra, que també n’hi ha; però aquestes no preocupen als poders fàctics perquè saben que en poc temps es desinflen soles, ja que la gent no es tonta i cada vegada més sap reconèixer els coixos bo i asseguts.  Són, doncs, a la meva manera de veure, els projectes amb cara i ulls els que mobilitzen la tropa de manipuladors a sou, que sota la pell de xai de simples “creadors d’opinió” actuen com llops depredadors a base de mentides, mitges veritats o calumnies barroeres, les quals arriben a quallar perquè tothom sap que una mentida repetida moltes vegades acaba sonant com una veritat. I fins aquí puc explicar, però vosaltres que no us mameu el dit, ja sabeu de què parlo...

LA SENYORA CRISTINE S'HO HA DE FER MIRAR (i 3)

Ai! el deute. El FMI li diu al govern que a part de rebaixar l’atur també ha de collar el deute públic i que no es pot generar més dèficit cada exercici. Ara ja quasi frega el 100 x 100 del PIB, la qual cosa voldria dir, si això passés quaranta anys enrere, que l’Estat estaria a punt d’entonar el gori-gori definitiu i la divisa s’hauria de devaluar a corre-cuita per salvar els mobles; però d’acord amb les noves teories econòmiques estar endeutat no és cap problema, sempre i quant puguis treure recursos de sota les pedres per anar pagant els interessos als creditors de conveniència. Però aquest no és el cas dels països del sud d’Europa més tocats per la crisi. Espanya, en particular, va viure com un nou ric tirant la casa per la finestra quan li arribaven diners de tot arreu, molts a fons perdut, i se’ls va gastar en llaminadures i joguines enlloc de millorar infraestructures, potenciar el patrimoni industrial o investiganr i formar tècnics. I quan l’aixeta de les subvencions s’ha tancat i els deliris de grandesa han passat factura, resulta que estem més pelats que les rates; malgrat això, continuen fanfarronejant de potentats quan tothom sap que tenen més d’un terç de la població vivint de la solidaritat de les famílies i de la societat. Com vol, doncs, la senyora Cristine que es rebaixi el deute, si als calaixos només hi ha teranyines? L’Estat en dóna la culpa a les autonomies, bescantant-les de tenir les mans foradades i aquestes retreuen amb tota la raó a l'Estat que no ha desmuntat cap ni una de les estructures administratives i polítiques que no serveixen absolutament per res de profit, llevat de procurar el modus vivendi a una trepa de paràsits que viuen a la seva ombra. La senyora Cristine, potser no pot en els seus retrets filar tan prim; però mentre totes les seves crítiques consisteixin en fer declaracions generalistes i abstractes, sovint de cara a la galeria per justificar el sou, aquí no s’arreglarà ni una teula de l’edifici que s’ensorra. Però, sobretot, on la senyora Cristine la vessa, a la meva de veure, és en considerar que la solució passa per reformar i apuntalar un sistema caduc com és el capitalisme ortodox, enlloc d’estimular i donar suport a nous sistemes que regenerin la confiança i estableixin com a prioritat de qualsevol reforma el benestar de les persones i no la seva explotació, més o menys il•lustrada o disfressada, en benefici de les oligarquies de tota la vida. Pel que fa a Espanya, tornar a passar les tisores i la màquina de podar no crearà ni un sol lloc de treball estable, ni ajudarà a generar en el compte de resultats de la hisenda pública. Al contrari, condemnarà a la misèria definitiva a una part important de la població - la perdedora en aquest pervers torneig de la productivitat desenfrenada i deshumanitzada - i premiarà la part guanyadora pels resultats brillants obtinguts, sense qüestionar els mètodes emprats per aconseguir-los. És clar que un simple viatjant de gra cuit no pot comprendre aquests matisos i s’ha de refiar d’experts i d'assessors que passen de la sensibilitat i dels escrúpols, i que el benestar de les persones el consideren un accident o un entrebanc, més que no pas un objectiu.

LA SENYORA CRISTINE S'HO HA DE FER MIRAR (2)

Considerant tot el que ahir vàrem dir, és possible que quan la directora del FMI insisteix tant en la reforma laboral, estigui parlant de si no vols caldo tres tasses? Perquè algun mèrit professional deu tenir aquesta dona, per estar on està, no s’entén massa que recomani més cullerades d’un remei que ha deixat el malalt en la pell i l’os. Aquella dita que Déu escriu recte amb ratlles tortes, se la va inventar algun predicador de temps reculats per ajudar els perjudicats a entomar amb resignació cristiana les injustícies i les calamitats, però avui ni la gent confia en els predicadors ni en Rajoy o la senyora Cristine són Déus  i, per tant, les seves receptes no necessàriament van a missa. Després de quasi dos anys de provar el pa que si dóna amb la reforma laboral que tenia de resoldre el problema de l’atur i de la baixa competitivitat, resulta que les nòmines dels treballadors rasos s’han retallat considerablement; que el poder adquisitiu dels pensionistes ha reculat per manca de contribuents; que aprofitant les rebaixes legislatives les empreses han tret llast incòmode a benefici d’inventari; que s’han bescanviat contractes amb unes certes garanties d’estabilitat i d’indemnització per contractes precaris i amb dret a cuixa; que hi ha un segment de població que s’ha quedat al carrer amb més de cinquanta anys a l’esquena que té impossible tornar a integrar-se en el en el sistema, subsistint com esclaus en l’economia submergida;  que les multinacionals fan xantatge emocional a les seves plantilles supeditant la no deslocalització a que els treballadors facin la farina blana renunciant a drets adquirits i suats durant dècades. La senyora Cristine sap millor que ningú que les empreses no neixen per encanteri, sinó per obra i gràcia d’una pressió consumista que les alimenta. Les empreses no fan negoci produint i generant estocs, sinó venent la producció. I per vendre hi ha d’haver compradors. Però mentre la reforma laboral s’ha aplicat amb ma de ferro en el sector privat, les estructures improductives de la pròpia administració es mantenen intactes. Com a la privada, els soldats rasos i els que fan alguna cosa de servei en la pública han estat masegats sistemàticament amb l’excusa de les restriccions pressupostaries, mentrestant els grans inútils i els endollats a la menjadora oficial mantenen intactes les seves rectories. I la banca, que es veu les orelles gràcies al rescat financer que hem pagat i pagarem els contribuents, no fa circular el crèdit ni a les famílies ni a les empreses. Si segons el govern anem tan bé, per què la banca no deixa un euro al•legant que tant les famílies com les empreses som presumptes insolvents? Potser si la senyora Cristine li cantés la canya al senyor Rajoy enlloc d’aplaudir-li els jocs de mans amb les xifres de l’atur real, el FMI serviria d’alguna cosa més que per vigilar que els països morosos paguin els deutes als països rics que els hi ha fet un gep immens als pobres. Però, d’això en parlarem demà, si us sembla.  

L'EIXIDA - (novel.la curta - capítol 6è)

L’EIXIDA

(VIII Premi Mn. Romà Comamala.  Publicada per Cossetània Edicions)

6

            He passat la nit del lloro gràcies a l’escàndol que s’ha armat en plena matinada, entre sirenes d’ambulàncies, bombers i policia. En deu haver passat una de molt grossa al barri, ja que no ha parat el xivarri fins que ja clarejava. A més a més, al tenir els finestrons entreoberts he pogut escoltar el mormol que feia la gent, de manera que he deduït que el succés, sigui quin sigui, no ha esdevingut gaire lluny de casa. Evidentment ningú s’ha molestat a venir-me a tranquil·litzar, explicant-me què dimonis estava passant amb tant d’enrenou. La Sara i la nena han fotut el camp de bon matí i tampoc s’han dignat treure el nas; fe fet, ahir a la nit jas es varen acomiadar amb l’excusa de no desvetllar-me de matinada. Ni se’ls hi ha acudit que amb tanta xerinola ja estaria desensonyat del tot? Doncs, pel que es veu, sembla que no. Han arrancat el cotxe amb suavitat – suposo que conduïa la Sara, que no és tan manasses com la nena – i ni el gos s’ha dignat fer adéu-siau amb un lladruc.

            Per acabar d’arrodonir una nit tan pesada, la sogra i la criada m’han deixat consumint-me una mitja hora més que els altres dies. Segurament la padrina li deu haver estat llegint primer la cartilla. Ara, ja s’ho han trobat: avui els hi deixat els bolquers fets un fàstic. L’estrena de la criada no ha estat tan calamitosa com em temia. Encara que ahir no m’ho va semblar, aquesta xicota té experiència en remenar un pes mort i d’una grapada em mou com si res. Francament, m’ha deixat net, polit i perfumat com un nadó. I mira que avui tenia feina per estona, sense encantar-s’hi gens i tota sola. La sogra, que ha pujat amb ella per supervisar-la, no s’ha dignat ni donar-li un cop de mà per tombar-me. Com a mostra d’agraïment he fet l’esforç de  preguntar-li com es deia. Em deu haver entès: és diu Estrella.

De seguida que l’Estrella m’ha tret a l’eixida ja m’he adonat que teníem novetats: el sogre amb la porta del pati oberta de bat a bat, atenia una parella de policies uniformats, mentre que pel carrer no s’hi veia transitar cap cotxe, cosa inusual a aquella hora d’un dia de cada dia. Al veurem sortir amb tota la parafernàlia, els policies es deuen haver interessat per mi, doncs he vist que em feien un discret saludo, mentre el sogre no parava de donar-los explicacions. Quan s’ha acabat la conversa, suposo que no ha tingut esma per fer-se el ronsa i ha pujat a l’eixida a fer-me’n cinc cèntims de tant de misteri. Segons que m’ha dit, aquesta nit a la casa que tenim just darrera de la nostra, una dona s’ha tirat al carrer des d’un quart pis, pel que sembla fugint de les flames del foc que se li ha calat al pis. I com es troba? – he sentit que li preguntava la sogra des de darrera meu. Aquesta era una altra novetat, que tota l’acció tingués per escenari l’eixida. La sogra devia estar fiscalitzant la criada mentre m’endreçava l’habitació i no s’ha pogut estar de satisfer la seva xafarderia.

El sogre no s’ha esplaiat massa donant explicacions i, com sempre, se li han hagut de tibar les paraules de la boca. Però de seguida ha quedat palès que no sabia gran cosa més del que ha dit. Amb els veïns de l’altre cantó no ens hi fem gaire, més que res perquè els pisos solen canviar tot sovint de llogaters i com que la majoria no són pas de per ací, si per cas en coneixem algun, és tot just de vista.

La sogra ja en va tenir prou per entonar la cançó de l’enfadós: - ja ports comptar, aquesta gent una porqueria o altra devien remenar. Val més que ho deixem córrer!

El sogre va aprofitar l’estirabot per girar cua i anar-se’n cap a baix, amb el càvec a la mà, a repassar els rosers. La sogra, com si jo no hi fos, va fer mutis cap a dins de l’habitació. Confesso que també me n’hagués desentès del trist succés que m’havia fotut la nit enlaire, si no fos pel què vaig observar a continuació.

El carrer davant de casa s’havia tornat a obrir al trànsit i, tant la circulació de cotxes com de persones era, si fa o no fa, la normal. Cap allà a dos quarts de dotze em va distreure de passar figues un fet insòlit: enfilat a la reixa del portal del pati, un gos lladrava dèbilment. Encara enterbolit per aquella passió de son que m’havia ensopit, no vaig caure de seguida que s’assemblava a la gosseta de la meva dama misteriosa. Vaig suposar que no estaria gaire lluny, però quan el sogre es va acostar fins a la porta per fer-li una festa, vaig adonar-me que no anava lligada. El primer que se’m va ocórrer és que se li havia escapat a la seva mestressa. Quan el cor se’m va embalar de valent, però, va ser al escoltar el sogre dient-li a la padrina: - mira, aquest quisso és el d’aquella dona que de vegades s’aturava a la reixa quan hi era el Xispa, perquè s’havien fet amics.

 La sogra s’hi va atansar i, acotant-se una mica, per amanyagar l’animal, va contestar-li: - segurament deu haver fugit i ara no sap com tornar.

- I tant que sap on es troba! Bé que se’n recorda de nosaltres. Penso que és a la seva mestressa a qui busca – feu el sogre, i al veure que la gosseta no deixava de remenar la cua, va obrir-li el portal, mentre afegia: - em sembla que el deixaré entrar perquè no pregui mal quedant-se al carrer.

            La sogra es va arronsar d’espatlles tot rondinant: - fes el que vulguis, però no em penso quedar un altre gos, queda clar?

- No pateixis dona, d’un moment a l’altre es presentarà la seva mestressa a preguntar si l’hem clissat, ja ho veuràs – la va tranquil·litzar el sogre mentre la gosseta va llançar-se com una boja a recórrer i ensumar tots els racons del pati. Finalment, va pujar a l’exida i, extenuada, se’m va enfilar d’un salt a la falda, quedant-se quieta llepant-me la mà tonta, a la qual alguna sensació deu haver-li quedat, perquè vaig notar l’escalfor de la seva panxolina i el batec del seu cor espantat. Amb la mà bona la vaig començar a acariciar i no va pas fugir, al contrari: es va mig tombar d’esquena, arraulint-se’m ben confiada. El sogre va pujar amb la intenció d’apartar-me-la, pensant que em molestava, coneixent la meva poca sintonia amb en Xispa. Però li vaig fer que no amb el cap, mentre la continuava acariciant carinyosament. Li devia agradar la moixaina, perquè l’animal va deixar de panteixar. En canvi jo estava excitadíssim davant aquella inesperada oportunitat de tenir a tocar la dama misteriosa de les meves fantasies. Quan més trigaria a aparèixer, a la recerca de la seva gosseta? No podia pas tardar massa a apercebre’s que se li havia perdut i tal com havia vist que se’n cuidava, es tornaria boja buscant-la.

            Però va passar l’estona i de la dama no n’hi havia ni rastre. La gosseta tornava a estar inquieta i encara que no abandonava la meva falda, va començar a somicar. Ella també enyorava la mestressa!  El sogre de tant en tant, bo i ajupit mentre escardava amb el càvec, aixecava el cap per observar-nos. Estic segur que estava sorprès de l’encaterinament de l’animal i, gairebé diria, que una mica gelós i tot que no li’n fes tant de cas a ell. Tot d’una es va redreçar lentament i se m’acostà: - saps que estava rumiant si no li ha passat alguna cosa a la seva mestressa. Déu no ho vulgui, però, i si fos la dona morta?

            Una esgarrifança glaçada em va recórrer l’espinada. No se m’havia acudit, però al referir-s’hi el sogre, vaig tenir un pressentiment de malastrugança. La mà se’m va crispar un instant i, al notar-ho, la gosseta va saltar de la falda a terra, arrupint-se darrera la cadira de rodes, com si li requés allunyar-se de la meva ombra.

            Qui ens va treure de dubtes fou l’Estrella, quan va tornar a migdia per arreglar-me abans de dinar. A la xicota se la notava exaltada mentre explicava a la sogra que aquella dona s’havia tirat pel balcó quan les flames i la fumera l’havien acorralat a la barana, fins que de tant abalançar-se per respirar es devia haver precipitat de cap al carrer. Tenia ganes d’esbravar-se i no va parar de garlar, passant d’una cosa a una altra, sense massa solta ni volta. Pel que sembla, coneixia la dona d’haver-la tractat amb certa freqüència al coincidir en una teràpia de grup per a dones maltractades, ja feia temps. Jo maldava feia estona, inútilment, per saber si la descripció de la dona coincidia amb la de la meva dama misteriosa, quan el sogre, finalment, va fer-li la pregunta pertinent: - no tenia pas un gos, per casualitat?

            Al contestar que sí, la van fer pujar a l’eixida per comprovar si reconeixia l’animal que s’amagava darrera meu. L’Estrella no va dubtar-ne gens: - no, no me parece éste el perro.

            Al veure-la tan segura del que deia, vaig respirar alleugerit. No era la meva dama! Determinat aquest punt ja no tenia per mi cap interès la conversa que mantenia l’Estrella amb la sogra i em vaig deixar vèncer per l’ensopiment que des de primera hora m’assetjava, per culpa de la mala nit suportada. Tot anava com una seda i fins i tot la gosseta s’havia vist les orelles i després de menjar un plat de deixies del dinar, que el sogre li va posar a tocar de la porta del pati per allunyar-la de les plantes i les flors, es va espaterrar de panxa al sol.

            Aquella treva va perllongar-se fins a mitja tarda, quan la va pertorbar la bordada histèrica de la gosseta a un home que s’havia parat davant la porta i que semblava divertit amb el rebuig de l’animal, al qual encara provocava més a base de gardenys, sense que l’aturés la presència del sogre, que s’hi va acostar enfurismat, tot recriminant-li la seva actitud: - no sou massa gran per comportar-vos d’aquesta manera? Que no teniu res més a fer, que emprenyar d’aquesta manera?

            L’home, enlloc d’excusar-se, va replicar-li fent el fatxenda: - mestre, no us esvereu, que aquest petit monstre és meu.

- Doncs no ho sembla pas, a fe de Déu, per com us escridassa.

- No en feu cas, això ja passa amb aquestes bestioles que no reconeixen qui els dona de menjar quan van ben tips.

- No crec que n’hàgiu tingut gaires de gossos. Si fóssiu el seu amo de veritat no parlariu-ho pas d’aquesta manera, ni el gos us bordaria amb tant delit. En tot cas, si vaig equivocat, és que el deveu haver ben escarmentat.

- Penseu el que vulgueu, mestre; però el gos és meu i me l’emportaré ara mateix, tant si us agrada com si no.

- Ara hi fan el mànec! Ja podeu fotre el camp de casa meva, si no voleu que avisi la policia.

- Iaio, us empassareu aquesta fanfarronada. Ja ens tornarem a veure! – l’home va anar-se’n donant una puntada de peu a la reixa.

            A la sogra aquella discussió la va agafar de trascantó, sobretot per la reacció del seu home i per com va treure el geni. A mi també em va venir de nou, la veritat, el comportament del sogre plantant cara a aquell sapastre, quina fesomia de seguida vaig reconèixer: era l’acompanyant de la dama misteriosa, les últimes vegades que l’havia vist. Tot i que no el vaig tenir tant a prop com avui, hi posaria les mans al foc que són la mateixa persona. Si no m’equivoco, què se n’ha fet de la dama misteriosa i perquè la seva gosseta se li ha abraonat d’aquella manera?

LA SENYORA CRISTINE S'HO HA DE FER MIRAR (1)

L’encarcarada directora general del FMI ha aigualit l’eufòria governamental espanyola sobre els progressos econòmics, declarant des de dalt del faristol del Fòrum Global d’ahir a Bilbao, que per gallejar d’haver estabornit la crisi primer s’ha d’acabar de fer els deures, rebaixant l’atur i aturant la sangonera del deute públic. I com que aquesta gent tan saberuda quan et pica el crostó exercint d’oracle t’acosta l’àrnica, va proposar una nova cargolada de la reforma laboral i retallar més la despesa pública per anar fonent un deute que ens acosta a la fallida. Quan els consellers àulics parlen de reforma laboral només sembla que tinguin al cap un sol model de referència retòrica: flexibilitzar la contractació i rebaixar els costos de mà d’obra. Però aquesta teràpia ja la portem aplicant un parell d’anys, sense que el malalt millori i no té cap sentit insistir en augmentar la dosi, si no es garanteix que prenent-nos les medecines i fent aquesta severa dieta al peu de la lletra, el malalt recuperarà la salut. Perquè a una gent tan saberuda i entonada li caldria tenir en compte que entre medicina i metzina només hi ha un pas. El que passa és que en el cas del malalt espanyol, la família no va ser prou sincera amb els metges i se’ls hi varen amagar símptomes i misèries íntimes per aconseguir que, un cop fet un diagnòstic precipitat, els hi receptessin una cataplasma enlloc d’entrar el malalt al quiròfan i fer una bona feina extirpant del cos mig mort tot allò que s’havia podrit i l’impedia recuperar la salut. És a dir, el problema no consistia només en que els treballadors guanyaven massa, la productivitat era una merda i la qualitat una assignatura pendent, sinó que les petites i mitjanes empreses que fan moure el PIB d’aquest país morien ofegades per la brutal falta de crèdit, per la no menys espectacular caiguda d'un consum intern empobrit, per la vergonyosa morositat consentida des de l’administració que era la primera en passar-se les factures pendents per l’arc del triomf i per una pressió fiscal depredadora. Quantes empreses no haguessin fet l’ànec, si no els hi hagués faltat tresoreria per comprar matèries primes per atendre la cartera de comandes? Quantes encara estarien obertes si l’administració laboral hagués autoritzat amb més diligència, pragmatisme i més independència política reduccions de plantilla imprescindibles en un moment donat? Com que no es varen fer les coses ben fetes de bon començamen tva esclatar la crisi i quan va sortir del laboratori la darrera reforma laboral va resultar ser pitjor la medecina que la malaltia, ja que una vegada més havien estat potiners curanderos, enlloc de metges competents, els encarregats d’elaborar-la.

(continuarà demà)

L'ENVAEIXO PERQUÈ ES MEVA

Cada dia, en diferents indrets del tercer món es trinxen vides humanes a mansalva per satisfer els interessos de senyors de la guerra impresentables, sense que l’anomenada comunitat internacional mogui un dit amb prou energia per aturar les sagnies d’innocents i només malden perquè no perillin els pous de petroli, de gas o els jaciments de minerals estratègics. Però quan es trenca el plat bonic a alguna de les grans potències i aquesta ensenya les dents emprenyada, com acaba de fer Rússia envaint Crimea i amenaçant Ucraïna, es toca a rebato i enlloc d’oficiar cerimònies de la confusió en el Consell de Seguretat de l’ONU, els màxims capitostos a qui se’ls hi crema la paella agafen el telèfon i es diuen el que s’hagin de dir. Sembla que l’Obama i en Putin la varen fer petar durant hora i mitja. Si així fos, m’agradaria saber, de veritat, de què va anar una conversa tan llarga. Evidentment no ha servit perquè els russos abaixessin els fogots, sinó tot el contrari: tota la península de Crimea ja la tenen al sac i Kiev, amb l’aigua al coll, demana auxili a Europa, tement que Ucraïna estigui en capella d’una violació massiva. Què s’han dit Obama i Putin, doncs, en quasi dues hores de conversa? Si fóssim malpensats podríem dir que s’han posat d’acord sobre les línies vermelles que ni l’un ni l’altre creuaran en el transcurs d’aquesta crisi. Parodiant l’ultimàtum que els americans varen fer arribar als soviètics quan la crisi de Cuba, en el sentit que mai permetrien que a una tirada de pedra de Florida s’instal•lessin rampes de míssils nuclears, en Putin pot haver-li recalcat al seu col•lega americà que mai de la vida consentirà perdre el control polític d’un territori tan estratègic per Rússia en tants aspectes, com és Ucraïna. Quasi m’imagino la cara d’en Putin dient-li, en pla fatxenda: “a més a més, l’envaeixo és perquè és meva”.  En el rerefons de totes les guerres hi ha una explicació econòmica; inclús quan sembla que no, hauríem de recordar que els beneficiaris de les guerres, encara que siguin tribals, són sempre els mateixos països desenvolupats que fabriquen armes a tremuja. Potser els diplomàtics comunitaris que varen apostar fort per atraure una Ucraïna mig depauperada a la zona d’influència europea no varen valorar prou si Rússia s’empassaria aquest gripau sense badar boca. I com que el diner és poruc, avui segurament les borses se’n ressentiran de la tensió política i la prima de risc és probable que doni un ensurt als països quina economia penja d’un fil. I es que quan algun dels grans mascles cabrons d’aquest aquelarre mundial en que ens fan ballar fan un pet, un esternut o un rot, arreu apareixen mil esquerdes.

ORELLES DE BURRO

Ara ja no passa, però en temps reculats a l’estudiant que ho suspenia tot perquè no posava prou atenció a les explicacions del mestre, el deixaven de cara a la paret i el coronaven amb unes orelles de burro. No sé si era un mètode didàctic gaire efectiu perquè el mal estudiant deixés de caçar mosques i de fer el badoc, però estic segur que passar per aquella vergonya a més de quatre criatures sensibles els va marcar per tota la vida. Entre d’altres raons, perquè les criatures solen ser molt cruels quan s’ho proposen amb els més debils. Ara, repeteixo, a l’escola les orelles de burro ja no es porten, però a la vida sí, encara que siguin virtuals. I no sempre les llueixen els que de petits el mestre els hi feia portar, perquè la veritat és que en definitiva qui et suspèn és la vida. Ara, quan de gran hom es fica de peus a la galleda cada dos per tres, per burro, i arreplega carbasses a dojo, cal que s’ho faci mirar. Sobretot si té responsabilitats públiques i les seves cagades les hem de netejar entre tots els que no en tenim cap culpa. Parlant clar, què hem de fer amb uns governants que de tot arreu els hi plouen carbasses i des de les institucions comunitàries els coronen de merda d’oca, que és la versió adulta de les orelles de burro? La darrera de totes les carbasses, la del cèntim sanitari. No fa gaire, Estrasburg va suspendre la tesis Parot. I com un mestre tites, Brussel•les ja els ha avisat que porten malament moltes altres assignatures com l’avortament o la gestió de la immigració. Però així com quan a l’escola els que portaven orelles de burro passaven una gran vergonya i es volien fondre, aquests set-ciències que ens governen no els hi venen d’aquí els suspensos, vinguin del carrer o de la comunitat, no els hi pugen els colors a la cara ni passen cap mena de vergonya per haver fet les coses mal fetes. Malgrat no els hi tomben les lleis per interpretacions ideològiques o perquè no són guapos, sinó simplement per burros: per no saber-se la lliçó. Quan de petits un nen col•leccionava massa orelles de burro els pares acabaven la història dient que no servia per estudiar i el posaven a treballar. Avui és impensable que cap d’aquests capgrossos admeti que no sap governar i es posi a pencar. En primer lloc perquè no tenen vergonya, però també perquè saben que les conseqüències de les seves maldestres decisions les pagarem entre tots, sinó amb diners amb dinars. I si algun dia els seus pares putatius al partit decideixen que pleguin per no fer més el ridícul, saben que els endollaran a un consell d’administració on les orelles de burro es paguen a preu d’or. I nosaltres a pagar el pato.