PER DISSIMULAR LA PUDOR DE LES CLOAQUES DE L’ESTAT, ALGUNS ES TAPEN EL NAS

Quantes vegades els periodistes no hauran començat un comentari polític, amb aquesta frase: “això que passa aquí seria intolerable en cap país democràtic”? Doncs ja veieu el pa que s’hi dona! Entre els 40 anys de dictadura i els 45 de transició pasterejada per canviar-ho tot sense canviar només que les aparences, aviat farà un segle que el nostre país “és diferent” de la majoris de països democràtics del nostre entorn. En temps de dictadura teníem una “democràcia orgànica” que ens avergonyia a uns quants, i avui en tenim una altra cada dia més descafeïnada democraticament, però de la qual un ampli establishment s’hi troba com peix a l’aigua, perquè d’una manera o altra els hi omple la menjadora, i en fanfarroneja com si haguéssim inventat la sopa d’all. El que passa és cada dos per tres els governants que es passegen pel món i es posen a vendre l’article, es troben que els interlocutors se’ls miren amb cara de compassió, i quan els hi giren l’esquena es peten de riure. I gairebé sempre que la jurisprudència espanyola es recorreguda a tribunals europeus per ciutadans que es consideren perjudicats, se n’emporta estirades d’orelles a cabassos. Què vol dir, tot plegat? Doncs que ni el currículum democràtic de que tant se n’enorgulleixen uns quants, ni el corpus legal són homologables un cop traspassats els Pirineus.

A l’estranger suposo que els hi xoca què hi pinta als emirats àrabs el “rei del mèrit”, com li diu un humorista al darrer cap d’Estat, i encara que per educació no treuen el tema a cap dels polítics que remenen la cua per Brussel·les perquè els permetin sortir a la foto oficial encara que les decisions ja se les troben totes preses, no en tinc cap dubte que les peripècies de l’hereu del règim franquista – va jurar el principis del Movimiento Nacional i, que jo sàpiga, mai se n’ha desdit ni donat explicacions -, són la riota de mig món. Oimés quan un parell d’amants li treuen els calçotets bruts a la finestra, i ni el seu fill, l’actual cap d’Estat, ni el govern, ni els diputats i senadors que es fan dir “constitucionalistes” perquè, en teoria, es volen fer passar per testaferros d'una Constitució que, també en teoria i mentre no es digui el contrari, és propietat de tots els ciutadans. I per si no havia caigut prou baixa la dignitat d’aquesta nació tan democràtica, que segons la patuleia de polítics del ventall constitucionalista pot donar-ne lliçons de tarannà democràtic a mig planeta, ara resulta que en seu judicial un antic comissari responsable de varis negociats a les cloaques de l’Estat, acusa al director del CNI – la central d’espionatge i de tan poca intel·ligència que sembla un esperpent del segle XIX – d’haver manipulat el cap dels musulmans de Ripoll per organitzar una perfomance terrorista per espantar els catalans emprenyats que volien la independència. Només “espantar”, va recalcar el comissari indigne; però resulta que com que els del CNI són uns matussers, el “sainet de la por” va acabar en tragèdia.

A qualsevol país democràtic el govern i tota la classe política no hagués esperat ni cinc minuts per desratitzar la cloaca de l’Estat; però, aquí aquestes coses no es fan així i es prefereix fer-se el desentès i mirar cap a una altra costat, tapant-se el nas. Potser inclús en algun cenacle s’estigui pensant declarar les cloaques una institució de l’Estat per blindar-les constitucionalment de qualsevol intent de bescantar-les. i així poder condemnar els que en facin befa amb quatre o cinc anys de cangrí, per injuries. I, mentre, a Europa es parteixen de riure comprovant com cada dia que passa, els exemplars “demòcrates espanyols” ensenyen més l’orella. Són tan dròpols que enlloc de remoure cel i terra per desmantellar les cloaques, el govern va i es retracta de la bona intenció de reformar el codi penal en relació a delictes tan decimonònics con la sedició o les injuries al rei. Per cert, donant pel sac els socis d’investidura amb qui varen pactar aquesta reforma, com a preu a pagar per la confiança que feien al senyor Sánchez. A més a més, surten amb aquest ciri trencat, quan han rebut de les institucions comunitàries recomanacions molt explícites de la necessitat d’adequar la legislació espanyola als temps moderns, perquè els de la santa Inquisició ja no estan de moda en cap país democràtic.

La democràcia espanyola, doncs, és tan peculiar que quan la classe política, inclosa la més devota de la Constitució, es passa per l’engonal obligacions tan sagrades, per preservar impol·luta la democràcia, com ara renovar quan reglamentàriament toca òrgans judicials o de fiscalització del propi Estat, respectant el principi de separació de jurisdiccions. I quan les cloaques fan més pudor que mai, resulta que fa més de dos anys que al govern no se li demanen comptes dels “fons reservats”, que, precisament són els que engreixen els cucs de les cloaques, perquè “ses senyories” honorables no es posen d’acord per renovar la Comissió parlamentària de control per saber què se’n fa dels “fons de rèptils”. Marededéu, quin país de pandereta!

 

ELS MIGRANTS QUE FAN NOSA A TOT ARREU (reflexió en dos temps) 2on.

 

Ahir dèiem que milers de persones han de deixar els seus territoris, per buscar-se la vida en un altre lloc. Darrera d’aquesta decisió tan transcendental s’amaguen gran quantitat de velles causes i una nova de trinca, el canvi climàtic, conseqüència de severes sequeres, d’aiguats devastadors, i d’altres fenòmens meteorològics extrems. El procés d’acollida dels migrants mai ha estat fàcil i moltes vegades ha esdevingut conflictiu, per diferents raons: racisme, tràfec de persones, delinqüència; però, sobretot, perquè molts dels destins idealitzats com ideals per acollir-los no poden atendre els seus propis pobres. En les èpoques en que la migració era benvinguda, els que l'acceptaven prioritzaven la perspectiva de mà d’obra barata i conjuntural, com si la integració dels forasters només es justifiqués per les necessitats de mercat; és a dir, mentre els forans ajudessin la continuïtat de les activitats econòmiques i el manteniment del sistema de pensions. Des d’aquesta perspectiva egoista, durant molt de temps els països acollidors han considerat la migració com la forma idònia d’obtenir el major rendiment amb els mínims costos i, en aquest sentit, es va arribar a seleccionar aquesta mà d’obra aplicant uns criteris en certa manera racistes que atribuïen major o menor conflictivitat potencial, en funció de la procedència ètnica dels migrants. El problema esdevingué quan moltes societats d’acollida seguint aquest patró – Alemanya en podria ser un paradigma -, descobriren de sobte que els migrants no eren només mà d’obra, sinó persones amb drets i necessitats.

En un determinat moment, les oenagés més sensibilitzades pel fenomen migratori van proposar de deixar de classificar com “migrants” les persones que es jugaven la vida, per exemple a la Mediterrània, i substituir la paraula per la de “refugiats”, considerant que la crisi migratòria si bé s’alimentava de fugitius de diferents guerres, un nombre cada vegada més significatiu només s’escapava de la misèria Per aquesta raó, opinaven que el concepte migrant ja no era vàlid per designar els que fugien de conflictes armats, guerres civil o persecucions religioses, com passava a Síria, l’Afganistan, l’Iraq, Eritrea o Somàlia, entre d’altres països. Potser fora més realista, varen pensar, qualificar com a “refugiats” tots els migrants que fugien compartint els mateixos itineraris i màfies, arriscant les seves vides a la recerca d’un futur millor. Els refugiats, contestaven els governs, són els que fugen d’algun tipus d’amenaça als seus països d’origen, si us plau per força. Però, replicaven les oenagés, els que fugen de la fam, no ho fan pas “voluntàriament”? I posaven un exemple pràctic: aquell migrant que va arribar a Líbia confiant en una millora de les seves condicions de vida en un país ric, del qual va haver de fugir cames ajudeu-me a causa de la violència armada per la guerra civil, no se l’ha de considerar un refugiat? Ja sé que es molt complicat tot plegat, però són molts els factors que condicionen la migració, des de pressions demogràfiques fins a inestabilitats polítiques, sense parlar de factors culturals, religiosos, històrics i ara ecològics. No s’ha de considerar tota aquesta gent com a refugiada, en general? En quina categoria s’haurien de classificar, doncs, les víctimes del tràfic il·legal de persones? I els nens que viatgen sols? I les dones que escapen de sistemes patriarcals que violen els drets humans cada dia?

Encara que sembli que la semàntica no té importància, l'etiqueta de “migrant” o de “refugiat” hom no le penja perquè sí, innocentment. ¿No serà que els governs prefereixen parlar de “migrants” amb la intenció de netejar-se preventivament la consciència de remordiments en passar de l’obligació de protegir-los i acollir-los si se’ls considerés refugiats, d’acord amb la responsabilitat internacional assumida en el marc dels drets de les persones? I tampoc m’ensumo que siguin innocents els adjectius “il·legal” i “clandestí”, que els populismes s’han tret de la màniga per criminalitzar els forasters, posant de relleu el fet d’entrar i romandre de manera irregular a un país. Aquesta connotació pejorativa i, fins i tot delictiva, s'ha posat de moda en els recents discursos dels polítics que s’entesten a parlar de migrants en comptes de refugiats. A Itàlia, l’ultradreta Lliga Nord només usa la paraula “clandestins”, per referir-se als migrants. A Polònia, prefereixen parlar d’il·legals, que en països una mica més primmirats substitueixen per “irregulars”, pensant que no sona tan malament. El Front Nacional francès ha encunyat un qualificatiu més sofisticat: “perill migratori”. I els de la NVA flamenca van més al gra, demanant pel broc gros la derogació del Conveni de Ginebra, en relació amb el dret d’asil.

En definitiva, que els migrants des de fa una colla d’anys sembla que fan nosa a tot arreu, i molts joves europeus s’apunten a moviments populistes que tenen en comú el menyspreu i l’expulsió dels forasters, atiant en molts de casos l’odi i la rancúnia. La tensa i perillosa crisi humanitària, migratòria i geopolítica que s’està congriant, sense anar més lluny a les portes d’Europa, posa de manifest amb alarma un risc que fa temps es veia a venir: la necessitat d’impedir com sigui l’entrada de migrants que Europa no té capacitat d’acollir, perquè cada país – inclús els més rics – tenen bosses de pobresa cròniques i molt preocupants, que no afecten només a forasters sinó també a molts nadius. Per aquesta raó la migració està mal vista pels governs, que fan tot el possible per posar-hi tants pals a les rodes com poden, barallant-se contínuament amb les oenagés meselles que atenen migrants abandonats a la seva sort a les fronteres o els rescaten de la mort segura en pateres mig enfonsades. El problema, però, és que ningú, ni els governs ni les oenagés, s’han plantejat de veritat com gestionar l’acollida de tanta gent, quan és evident no hi caben.

Perquè el que passa és que la solució per endreçar la migració no és que se'ls rebi amb els braços oberts, als refugiats; sinó que des de fa dècades aquesta crisi migratòria es veia a venir, i els govern no van moure un dit per evitar que la gent hagués de fugir de casa seva per força. Enlloc de finançar la reconstrucció, modernització i industrialització de les antigues colònies espoliades de les seves riqueses naturals, perquè la gent s'hi pogués continuar estant guanyant-se la vida, van preferir vendre als senyors de la guerra de cadascun d’aquests territoris independitzats de metròpolis que els havíem espremut tot el suc, les armes suficients per exterminar-se els uns als altres, en un conflicte de mai acabar. A la meva manera de veure, occident està pagant els errors de la seva miopia política. I, francament, no sé pas com ho arreglarem, per molta bona voluntat que uns quants hi posin. Entre d’altres coses perquè ja s’ha fet tard, i encara que hi hagués la voluntat de rectificar els vells errors, en cap moment ni des dels governs en particular. ni des de la Comissió Europea i encara menys des d’ONU, s’han dissenyat plans sostenibles per atendre com a persones els desesperats que fugen dels seus països, ni per garantir que no ho hagin de fer, aturant les guerres i els conflictes que toleren per liquidar els stoks de la industria armamentista. Tots aquests organismes, al contrari, estan encaparrat en buscar la manera d’estroncar l’allau de refugiats, amb cataplasmes. Fins quan serà possible barra’ls-hi el pas? Em sembla que ho tenim pelut, mentre en plena crisi es prefereix mirar cap a una altra banda, encomanant-se al principi del necis: qui dies passa anys empeny.

ELS MIGRANTS QUE FAN NOSA A TOT ARREU (reflexió en dos temps)

 

El tema de la migració fa temps centra els debats electorals en totes les democràcies occidentals. En Trump va guanyar la presidència amb la promesa d’aixecar un mur a la frontera amb Mèxic, en un programa antiimigració forassenyat, demagògic i supremacista, impossible d’aplicar com ja s’ha vist. I els britànics partidaris del Brexit van treure la pols al seu nacionalisme excloent i elitista com a bandera de la seva “independència” del jou de Brussel·les, precisament quan la britànica ha estat sempre una de les societats més multiculturals d’Europa. De cop i volta, els refugiats i els migrants ja no estan de moda enlloc i ja no fa goig penjar-se el cartell de “ciutat de portes obertes a tothom” o "santuari de refugiats", de que durant dècades fa fardar França. Ara bé, la qüestió de la migració és molt seriosa i pel que fa a Europa i al món occidental en general, es debat entre dues grans veritats difícils d’entomar i de conjuminar, sobretot si es va amb el lliri a la mà i no es mira una mica més enllà del nas. Una d’aquestes veritats la va definir fa dies el periodista Lluis Foix (una d’aquestes veus carregades de raó a les quals sovint em refereixo perquè no se’n fa gaire cas): “Què passaria - va escriure - si els estrangers que han arribat i s’han establert entre nosaltres en aquest segle se n’anessin de sobte? La crisi econòmica i social seria d’una magnitud molt superior a la del 2008 i a la del covid. Les feines que els forasters realitzen, els nadius no les volen, no les poden o no les saben fer”. I l’altra gran veritat que també cou i fa pensar, són testimonis com el del papa Francesc, que en tornar de Xipre i de Lesbos, va blasmar la indiferència europea, denunciant “el flux constant de migrants que malviuen en zones infectes a l’espera d’una oportunitat que no els hi arriba mai”. És ben cert que aquell mediterrani poètic al que cantava Serrat, s’ha convertit en un fred cementiri sense làpides.

Tanmateix, la tensió a la frontera entre Polònia i Bielorússia s’enquista a mesura que passen els dies i un nombre indeterminat de migrants, que podria fregar els quatre o cinc-mil, estan acampats de qualsevol manera davant una frontera polonesa blindada per l'exercit, com si fos la guerra. Durant l’any passat quasi trenta-mil persones van intentar creuar de manera il·legal de França cap a Anglaterra, pel canal de la Mànega. A Grècia, durant el mateix període de temps es van detectar uns divuit-mil migrants, també il·legals esclar, que van intentar colar-se cap Europa, i per l’Estret entre el nord de l’Àfrica i Espanya, van passar almenys uns vint-mil desesperats més. S’especula que el darrer any el volum de persones fugint dels seus llocs de residència habitual en tot el planeta pot arribar als vint milions, dels quals gairebé un terç hi deixen la pell pel camí cap a la terra promesa, sigui ofegats al mar, asfixiats per terra (recordeu els 39 vietnamites trobats morts en un camió a Essex el 2019) o estibats com bestioles en campaments improvisats prop de les fronteres que els separen de la llibertat: a Mèxic, a les portes del paradís USA; a Calais, enlluernats per les oportunitats que els esperen a la Gran Bretanya que lliga els gossos amb llonganisses; a Trípoli, en espera de qui els transporti pagant el gust i les ganes o al bosc Narewka de Polònia,.. I els traficants es fan rics oferint precàries rutes de fugida que no sempre acaben bé, i quan se'n surten, el paradís que troben resulta un forat de merda i frustració.

I no parlem dels migrants emmagatzemats en camps de retenció a Turquia o a Grècia (a la ahir turística illa de Lesbos), subvencionats els governs d'aquests països generosament pels europeus per evitar que una eixam de poca-roba del tercer món s’escampin i contaminin les tranquil·les i burgeses llars dels del primer món. De la mateixa manera que malgrat tots els recomptes de l’OMS, no sé si se'n traurà l'aigua clara del nombre de víctimes de la pandèmia (considerant que en el cas de l’anomenada grip espanyola de fa un segle els balanços definitius de víctimes hi ha un decalatge d’uns 50 milions de morts) dubto molt que pel que fa amb la tragèdia de la migració no acabi passant si fa o no fa el mateix, i que les dades de persones que hauran perdut la vida fugint de la fam o de l’odi polític, ètnic i religiós dels seus països d’origen, se sàpiga mai.

Ha plogut molt des que la cancellera Merkel, en ple esclat de la guerra de Síria, l’any 2015, va oferir aixopluc a més d’un milió de fugitius del convuls Orient, argumentant raons més pràctiques que no pas morals: “L’entrada de migrants - predicava - fomentarà la capacitat productiva de l’economia alemanya i ajudarà a corregir una corba demogràfica, amb índex de fertilitat en caiguda lliure”. Les mateixes raons “patriòtiques”, suposo. que el passat novembre el mateix govern Merkel en funcions va materialitzar el seu canvi radical d’opinió defensant, aferrissadament, el pla de Polònia de construir un mur a la seva frontera amb l’est, i es va oferir a donar-los un cop de mà als polonesos enviant forces policials per ajudar a aturar una nova allau migratòria. Després de fracassar estrepitosament en llurs polítiques d’acollida de migrants, els governs occidentals ja han aprés que quan es farda d’obrir de bat a bat les portes als refugiats polítics i als migrants econòmics, s’ha de donar resposta a tres preguntes bàsiques: com es legalitza als nouvinguts perquè s’integrin en el país d’acollida amb drets i deures? Com se’ls hi garanteix feina digna per guanyar-se la vida i no dependre ni de la delinqüència ni de la caritat? I, sobretot, com se'ls allotja quan no hi ha suficient reserva d’habitatge social? (Continuarà demà el segon temps d’aquesta reflexió).

POTSER JA N’HI HA PROU D’EMMARRANAR-SE EN UTOPIES ENLLOC D’ANAR PER FEINA

El govern diu que vol seguir “treballant” amb la CUP; però, alhora, aposta per “mantenir” la bona entesa amb els Comuns. Així ho afirma la consellera de la Presidència, Laura Vilagrà, en una entrevista on assegura que per part de l’executiu “no hi ha cap reserva” sobre aquesta qüestió. Doncs, francament, permeti’m, a mi no em sembla gens enraonat que a aquestes altures de la legislatura, encara s’estigui marejant la perdiu i no s’hagi entès d’una vegada per totes, que una cosa és especular i discutir la manera de “fer girar la truita” i una altra de molt diferent posar-se a governar. Perquè, a la meva manera de veure, mentre en aquest cony de país no hàgim aprés que una cosa és hissar la bandera dels ideals al balcó de casa i una altra de molt diferent administrar la cuina i encendre els fogons anem per mal camí. És a dir: una cosa és somiar truites i l’altra omplir els plats a taula cada dia perquè ningú de la família – ep!, ningú eh? – passi gana. I si ho voleu més clar i català, no me’n sé avenir que els polítics no s’hagin adonat d’una punyetera vegada que la majoria independentista del 52% no és suficient, ni aritmèticament ni democràtica, per fer girar la trui-ta. I que s’hi han d’esforçar una mica més per convèncer els que pensen diferent, en aquest sentit, de passar-se al seu bàndol la propera vegada que es consultin les urnes. I, sobretot, que la millor manera de fer proselitisme en favor de la seva causa, és demostrant que a part de fer volar coloms també saben governar bé i per a tothom.

Perdoneu que hi insisteixi en aquest, "per a tothom!". Perquè sigui qui sigui que vulgui guanyar-se el dret a prendre el pòndol de qualsevol país – en aquest cas parlem de Catalunya –, no pot fer-ho només pensant en les seves conveniències i dèries “oblidant-se” - no dic marginant ni menystenint, simplement no tenir-les en compte - les preferències i dèries dels que siguin d’un altre tarannà. I a hores d’ara, l’anomenada “majoria del 52%” ja hauria de tenir assumit que, com l’oli i l’aigua, les diferents “sensibilitats pràctiques i no pas utòpiques” que conviuen dintre aquest globus èpic, impossibiliten amb les seves intransigències partidistes una gestió de govern compartida i cohesionada, més enllà i segurament encara hi trobarien matisos, pel que es refereix a la llengua i al model polític. Les diferències polítiques entre els ex-convergents (haurà de passar més d’una generació per esborrar qualsevol vestigi dels seus orígens) i els republicans són exclusivament polítiques i, per desgràcia, també bastant embastardides per qüestions personals; en canvi, l’abisme que separa els cupaires i la resta dels integrants del paquet del 52%, són essencialment ideològiques, inclús en alguns casos “radicalment” ideològiques. I, per tant, pretendre “governar” el dia a dia del país, per molta bona voluntat que s’hi posi i fins i tot amb tanta èpica confitada amb que en un moment donat es vulgui untar la torrada, com diria un murri amic meu que sempre m’il·lumina quan no tinc les idees clares, és una utopia de l’alçada d’una casa de pagès, “més morta que els morts del cementiri”.

Al tanto, no pretenc pas repartir en aquesta pel·lícula el papers de bons i dolents, ni els de patriotes i botiflers; simplement intento posar els punts sobre les is, argumentat uns raonaments amb els quals penso, i no voldria pecar de petulant, molta gent si ho reflexiona bé podria estar-hi d’acord. Els anticapitalistes, en algu-nes de les estacions d’aquest llarg viatge cap a Itaca en companyia dels antisistema, no poden de cap de les maneres combregar plegats amb els que han mamat i creuen legítimament en doctrines econòmiques i socials tant diferents i oposades, com la llum i el dia. Per fer volar coloms o entretenir-se fent brindis al sol, passi; però, per governar un país ja són figues d’un altre paner. Com que escoltant veus carregades de raó i d’experiència no es va voler tocar de peus a terra quan es va engegar “el procés”, per la governabilitat del país la majoria guanyadora de les eleccions es va refiar de la complicitat de la minoria que havia quedat la darrera en la cursa electoral, qui sap si perquè s’entretingués, va ser possible que les entremaliadures d’aquesta canalla enviessin com si res a la paperera de la història, polítics carregats de moltes més raons i vots que ells; i es va permetre la bestiesa de declarar la independència, sense tenir assegurada la majoria al carrer i, sobretot, quan el més calent de la logística per triomfar en un envit tan important estava a l’aigüera. I, per acabar-ho d’adobar, menys enguany - que es va dir prou d’aquesta broma! - tots els pactes de govern varen anar-se’n en orris quan el soci en discòrdia boicotejava sistemàticament les credencials d’un govern democràtic, els pressupostos.

Per totes aquestes raons, a la meva manera de veure crec que la consellera repapieja quan insisteix en governar amb els socis de la investidura: perquè a més a més d’impossible, és un mal acudit. Això vol dir que la majoria pírrica del 52%, no serveix per res? No, és clar que no, serveix per mantenir les brases d’una il·lusió en espera que les circumstàncies siguin més consistents, democràticament parlant. I vol dir que els de la CUP són tòxics i mals catalans? I tant que no! Els de la CUP, mireu que us dic, en tota aquesta pel·lícula són els més honestos perquè no s’aparten del seu guió i no s’emmascaren darrera posats i gestos per fer-se simpàtics. Ells són com són i pareu de comptar. En canvi, els que no giren rodons són els que creuen que a la llarga domesticaran aquesta colla de rebecs i els faran passar per l’adreçador. Per favor, que es posin d’una vegada a governar per a tothom, i si per aconseguir-ho cal pactar puntualment amb representants d’altres sensibilitats polítiques, que no els caiguin els anyells per fer-ho, si d’aquesta manera poden encarrilar solucions per les preocupacions dels ciutadans. Avui mateix, si llegiu les portades dels diaris, resulta que es dona més importància als pronòstics electorals que no pas com el governs pensa resoldre els assumptes que de veritat interessen al poble que tan s’estimen. Què me’n digueu? Encara que a molts no us agradi la política, reflexionar-hi una mica no us farà mal.

ELS CAPS DE SETMANA REFLEXIONEM ESPIGOLANT “CARTES AL DIRECTOR”

 

(Seguint la costum començada l’any passat, els caps de setmana us proposo reflexionar sobre testimonis espigolats de la secció de “Cartes al Director” publicades als diaris de casa nostra. Ho faig perquè com es deia en aquell "Parlament de Paper" inventat per "La Codorniz" hi diuen la seva ciutadans carregats de la "seva" raó, però quina opinió tenen tot el dret a que sigui escoltada. Dues advertències, per evitar malentesos: 1ª)- Les selecciono pensant que el contingut és interessants, però no significa que el subscrigui i 2ª)- Les reprodueixo literalment en la llengua com han estat publicades. Us desitjo, doncs, que sigueu feliços aquest cap de setmana i sempre, i us espero dilluns per encetar noves reflexions)

LES RESTRICCIÓNS A CAUSA DE LA COVID-19, EN LA UNIVERSITAT.- Estimat senyor director, em dirigeixo a vostè en qualitat d’alumna universitària amb la finalitat de transmetre les meves incomoditats sobre com està afectant la Covid-19 i sobre tot un seguit de contradiccions repletes d’injustícia. Concretament, sobre les millores que hi pot haver en l’àmbit educatiu, juntament i relacionant-lo amb el que succeeix als transports públics. Tot plegat, un tema del qual no se’n parla i on els estudiants de totes les edats no sortim gens beneficiats. Com bé sempre s’ha dit, la equitat ha d’anar de la mà amb la qualitat de la vida de les persones, i el sistema educatiu hauria d’ajudar i beneficiar molt més a tots els estudiants, permetent un bon desenvolupament tant sanitari com educatiu. Em pregunto per què no es té cura del descontrol existent als transports públics on la massificació en hores puntes és molt elevada, així com tampoc es té cura del gran nombre d’estudiants que acudeixen a classe, especialment en època d’exàmens, on no hi ha prou distància de seguretat ni espai personal. Tot és contradictori, només es prenen mesures absurdes per satisfer l’opinió pública. Així doncs, em remeto a dir que des de l’inici de la pandèmia de la Covid-19, les mesures no estan sent ni molt menys les millors; es diu de portar la mascareta pel carrer tot i que els experts consideren que no és una mesura efectiva i, per contra, no s’inverteix més a la sanitat, tampoc als centres educatius ni al transport públic. Cal invertir en personal sanitari, en espais més adequats, més personal docent i fer una forta inversió en els transports públics. No hi ha eficiència i tothom mira pels seus interessos i beneficis. La mala gestió està present contínuament i el col·lectiu d’estudiants patim les conseqüències. Agraint la seva atenció, m’acomiado esperant que es faci ressò dels neguits i preocupacions que tenim els estudiants i, en extensió, la resta de la societat. (Maria Duran Palleja – Girona- Diari de Girona)

BRINDANT PEL 2022 AMB POR.- M’agradaria començar el 2022 amb el cor tranquil, amb més dolçor i menys amargura per tot allò abusiu, avariciós i pervers. ¿De què serviria continuar fent-me mala sang per situacions injustes i abusives o per persones petrificades, que no hi veuen o que no hi volen veu-re? Enguany he après la lliçó de que val la pena vetllar per mi i pels qui m’estimen de manera sana i respectuosa, deixar-me de rancors ja que estem de passada en aquesta vida fràgil i efímera a la vegada. Que el 2022 sigui un any revolucionari, sanador, de canvis de política i enforteixi a les persones treballadores de criteri i consciència. Que s’acabi el sistema injust definitivament i en comencem un de nou més equitatiu. Que la llei vagi a favor de la persona treballadora i honrada, als qui hem pagat de manera fidel tots els abusos de poder que hem patit fins al dia d’avui. La vida és un bumerang, fem el bé i aquest vindrà. (Francesca Barti Comalat – Cadaqués – Diari de Girona)

VISCA L’AVORRIMENT!.- Quina sensació és la d'aquesta de tarda de diumenge? Quina mandra tinc a sobre... Poc es parla de la importància de l’avorriment. La gent s’obnubila amb el mòbil, a Instagram o Tik-Tok tot buscant d’escapar d’aquest buit que es genera al cos quan ens avorrim. En el moment actual de les societats privilegiades no hi ha espai per quedar-se en blanc mirant al sostre, tot són estímuls i més estímuls a moure’ns, vivim condemnats al continu entreteniment. És important tenir moments d’absolut avorriment, d’aturada, de descans de pantalles, de deixar descansar la ment sense frustrar-se per no fer res. La gent té por de parar per la idealització de la productivitat. Ser productiu contínuament és una cosa insostenible, som una muntanya russa d’estats anímics i hom no s’ha d’escapar de l’avorriment sempre que es presenta, cal donar-li la benvinguda dins la nostra ment, saturada per poder reposar i que aquest buit es converteixi en plenitud amb les piles recarregades. (Susana Garcia Dorta – Lleida – Diari el Segre)

ACCIDENTS DE MOTO.- Aquests dies he tingut temps de mirar una estadística que fa temps em preocupa: la dels morts per accident de moto, que no són pocs. L’any 2004 va sortir una absurda llei que permetia conduir una moto de fins a 125 a persones amb tres anys de carnet de cotxe, encara que no haguessin tocat mai cap moto. A partir del 2005 els accidents han anat pujant. S’han venut un munt de motos, si, però a canvi de què? No tots els accidents són culpa de l’estat de les carreteres, de la velocitat o de les imprudències. Abans de treure noves lleis s'hauria de pensar en les conseqüències que tindran. (Jordi Pelfort Roset – Igualada – La Vanguardia)

ELS JOVES NO SOM DÈBILS NI IRRESPETUOSOS.- Una carrera com a mínim, tres idiomes, un màster, anys d’experiència, vehicle propi i una llarga llista d’altres requisits. Tot això és el que ens demanen als joves que busquem feina. I no parlo d’una feina amb unes condicions dignes, sinó qualsevol feina que et permeti tenir uns ingressos. Suma-li gairebé dos anys de pandèmia en que han limitat la nostra llibertat personal a nivells descomunals, i la pressió familiar i els estàndards socials a que hem arribat. Quin és el resultat? Una generació de joves amb una gran capacitat d’adaptació i amb personalitats fortes, però que no se senten així. Ens han fet creure que som dèbils i irrespectuosos, que no sabem el que és l’esperit de sacrifici i que no tenim interès per res. Hem de canviar aquesta manera de veure i tractar la nostra generació, perquè a llarg termini tindrem una població insegura i trista. (Laura Cantero – Sant Cugat del Vallès – El Periódico)

¿ALEMANIA SE EQUIVOCA? - Los gobiernos de España y muchas de sus comunidades autónomas derrochan y suben impuestos. Mientras, socialdemócratas y verdes alemanes hacen políticas de ahorro, bajan impuestos y apuestan por ser autosuficientes enérgicamente gracias al gas (en Francia, con energía nuclear). ¿Aquí somos más listos? ¿Incrementando gasto público, endeudándonos aún más, conseguiremos sobrevivir? ¿Seremos autosuficientes enérgicamente cuando esté nublado y no sople viento? Esto me recuerda aquel conductor que circulaba por la calzada contraria e intenta convencer de que son los demás los que están equivocados. Lo peor es que cuando nos demos cuenta del error quizás ya habremos perdido nuestra vida y nuestros ahorros. (Fernando López Clarós – Barcelona – La Vanguardia)

 

QUE BOMBIN ELS QUE NO VOLEN VACUNAR-SE

 

Davant l’augment dels casos de coronavirus impulsat per les variants òmicron, el president de França, Emmanuel Macron, va desafiar els paisans teòrics negacionistes amb una grolleria que ha escandalitzat mig món. No és gaire freqüent que un polític tan important,, sobretot a tres mesos de que se li subhasti el càrrec a les urnes, dirigeixi un missatge tan fatxenda a una part de la població del seu país, en aquest cas la que passa de vacunar-se, assegurant que està disposat a cardar, fotre, boixar, fastiguejar, emprenyar o arrossinar – podeu emprar la versió fonètica que us sembli més correcta filològicament parlant -, de l’expressió castellana “joder”. Concretament, segons que publicà “Le Monde”, les paraules del president foren: “Les non-vaccinés, j’ai très envie de les emmerder. Et donc on va continuer de le faire, jusqu’au bout“, trieu la traducció que més us faci més el pes, ja que el sentit groller de la paraula no el rebaixareu pas.

Ara bé, a la meva manera de veure, que un polític a quatre dies de jugar-se la reelecció perdi els estreps, només té una explicació: que sap que per molt que tensi la situació en traurà profit. Em sembla que els seus assessors han calculat que hi ha més francesos que donen suport a una política de negar el pa i la sal als no vacunats, com si fossin empestats, que no pas els estan en contra de deixar-se vaccinar. Per tant, políticament fa quelcom tan lleig com aprofitar-se d'una tragèdia sanitària per guanyar un grapat de vots. No és el primer polític que juga brut aprofitant-se d'un pànic col·lectiu, que no va saber impedir per altres mitjans.

En definitiva, el president francès ha deixat clar, en un perfecte exercici de cinisme, que als negacionistes ni els ficarà a la cangrí ni els portarà agafats pel coll a vacunar-se per força, no obstant que els hi farà la vida impossible. Si res no canvia, és mol possible que tot allò que es relaciona amb la gestió de la pandèmia desplaci del debat polític en la propera campanya electoral francesa polèmiques estrella els darrers anys entorn de la immigració o la infiltració islàmica, temes on els seus rivals de dreta o d’extrema dreta s’hi troben com peix a l’aigua remenant els instints més baixos. Macron, en canvi, sembla apostar per recollir la indignació creixent entre la majoria de ciutadans vacunats i la minoria que es neguen a fer-ho, als quals els "creadors a sou d'opinió" assenyalen com a directes culpables de l’ocupació desproporcionada dels llits hospitalaris. Cap altre polític s’ha atrevit a jugar tan fort per establir una nova i molt perillosa divisió civil entre els ciutadans, a compte de la pandèmia. Potser qui s'hi acosta més és la presidenta de la comunitat de Madrid distingint malèvolament entre "llibertat" i "restricció".

I em temo que si el president francès no afluixa els fogots, la línia intransigent i bel·ligerant que ha adoptat en aquesta qüestió tan calenta s’encomani perillosament a altres societats veïnes, igualment preses del pànic degut a la desbordada contaminació del virus, i els dirigents no es vulguin quedar enrere a l’hora de treure la garrota i, com el líders francès, encenguin temeràriament mistos atiant la persecució legal dels “no vacunats”, impedint-los l’entrada a restaurants, cafés, teatres, cines, transport públic i a qualsevol lloc on “els vacunats” se sentin vulnerables. Francament, serà interessant de veure com va evolucionant aquesta tendència a trobar culpables, encenent un conflicte civil que dividirà tant la societat que acabi cremant-s'hi, i que certament no ajudarà gens ni mica a establir el clima de solidaritat i cohesió social imprescindibles per enfocar la recuperació de la patacada sanitària, econòmica i social des de l’endemà mateix de declarar-se el final d’aquesta tragèdia humana, que serà quan realment toqui encarar la caricatura d'una “normalitat” que durant molts anys, segons com es gestioni, perllongarà els danys colaterals de la pandèmia. En Macron i d'altres governs veïns – Itàlia, Àustria i Portugal són els primers que n’han pres nota i ja corren a fer els deures – haurien de tenir assumida la primera lliçó d’un estadista: que atiar les tensions socials no soluciona cap problema de fons i, en canvi, obre unes ferides que costen molt de cicatritzar.

I, sobretot, que quan aquesta tensió social es provoca per interessos exclusivament partidistes, no es pot justificar de cap manera. I és que els negacionistes potser no tenen la raó, però tenen tot el dret a equivocar-se sent conseqüents amb el que pensen. En tot cas es pot discutir si la seva actitud en determinades circumstàncies és ètica i si, en tot cas, n'haurien d’assumir les conseqüències i no refiar-se que els que no pensen com ells arrepleguin els plats trencats. Però, els governs que s'han trobat amb els pixats al ventre amb un merder colossal, potser haurien de fer examen de consciència, primer per determinar si com han gestionat la pandèmia no ha tingut més errades que no pas encerts, començant per no haver sabut crear la confiança i l'empatia suficient perquè la ciutadania seguís voluntàriament i convençuda les seves recomanacions i, en segon lloc, si no hi havia alternatives menys dràstiques i discriminatòries per reconduir la situació que retallar no sempre massa intel·ligentment llibertats i no amorosint les restriccions amb compensacions adequades als perjudicis que provocaven

.

ELS REIS AMB MASCARETA NO SÓN TAN MAGS

Si en fossin, de mags, s’haguessin presentat a cara descoberta perquè els mags en teoria guanyen i no han de tenir por ni a les pandèmies. Però, els reis no són mags, sinó persones de carn i ossos; que en el dia més important de l’any per a la mainada no els hi cauen els anells per encarnar per unes hores, un paper màgic que els permet compartir amb les criatures uns moments fantàstics, que són impagables, però considerant-se ben pagats veient en les mirades brillants del seu públic encaterinat, la més pura i tendra il·lusió. I no són mags perquè saben que no poden fer possible per art de màgia cap dels desitjos que els hi fan arribar els nens i les nenes de cada poble, mitjançant la màgica “carta als Reis”, que lliuren al patge reial dies abans, després de fer llargues estones de cua, agafats de la mà amb el pare o a la mare, o amb tots dos a l'hora. Perquè els pares, que ho saben prou bé que els reis ni són mags, ni portaran cap joguina als seus fills, no trairan mai el secret perquè són els primers en no voler-se perdre per res del món aquesta cerimònia anual de consagració de la santa innocència. I faran tots els possibles perquè “els Reis” portin el màxim de joguines que varen demanar els seus fills, cuidant-se rai de desfer l’encanteri. I és que la innocència quan més tard es perdi, millor per a una humanitat tan mancada de fe, d'optimisme i d'agafalls per mantenir l'esperança. Àdhuc si cal deixar-se engalipar per alguna criatura que en sap més de la missa del que vol fer veure, perquè en el fons ja ha aprés que mentre no es faci "el viu" se n’aprofitarà, en el millor sentit de la paraula, de la “generositat” infinita dels fantàstics Reis d’Orient.

Potser per aquesta raó, entre el públic que segueix la cavalcada n'hi ha sempre molts que, per desgracia, ja fa temps havien perdut de vista la innocència, trinxada en algun marge de la vida, els quals miren desfilar tota la escenificació del "misteri" amb ullets a vegades tant o més radiants que els dels seus propis fills. I és que encara que els personatges reials ni són mags, ni venen d’Orient i ni poden fer canviar radicalment les angoixes existencials que els hi fan arribar, si que per unes hores fan possible que tots ens emborratxem d'ingenuïtat, sense cap recança ni vergonya. Inclús quan hom va esperar els Reis sense fer d'espelma a cap criatura, perquè la nit de Reis és com si aquell infant que tots hem portat dintre alguna vegada, desaparegut de temps ençà, hagués retornat. I per molt que siguem conscients que els Reis no són mags, quan ses magestats arriben a cada poble i escolten amb posat de preocupació i d’interès la “carta als Reis” que els hi llegeixen les autoritats de torn que els hi donen la benvinguda, aprofitant l'avinentesa per arrapar-se com tothom a un clau ardent per si de cas, però sabent que aquells personatges tan mudats i solemnes no podran pas satisfer ni la més senzilla de les peticions. Però no se'ls hi tindrà pas en compte, ans al contrari. Quedarem molt agraïts que es solidaritzin simbòlicament amb les nostres peticions encara, repeteixo, que el que hem perdut la innocència tinguem clar que les “cartes als Reis” són paper mullat. Però molts d’aquests Reis de tramoia, quan es despullen de la pompa de la disfressa, segurament s'afegiran a fer pinya com a ciutadans rasos per fer possibles les reivindicacions populars que com a mags no poden atendre, de l’única manera que els desitjos que semblen impossibles es fan realitat: tothom empenyent en el mateix sentit, tots a una. Àdhuc una pandèmia es podria vèncer amb aquesta empenta; llàstima que estiguem lluny d’aconseguir tibar de la corda tots cap al mateix cantó, resignant-nos impotents a que cada terra faci sa guerra. Precisament aquesta mateixa nit de Reis ha quedat palès per enèsima vegada aquesta debilitat: mentre a unes cavalcades es varen abstenir de llençar caramels, a d'altres no. I encara que uns Reis obeien la consigna de portar mascareta,, d'altres en passaven. El problema és que tothom devia pensar que actuava la mar de bé.

QUAN UN SOU PÚBLIC POT CONSIDERAR-SE ESCANDALÓS?

Aquesta és una pregunta que ni pintada per aixecar polèmica i, sobretot, per posar en relleu ferides profundes que malgrat algunes vegades puguin estar contaminades de demagògia, són ben reals i segons com patètiques. I fixeu-vos que la resposta, en teoria, no pot ser tan difícil si es fes servir aquella regla de tres a la que jo tantes vegades em refereixo: el sentit comú. Partint de la base que en cada país se suposa que els governants quan estableixen els ingressos mínims d’un assalariat, pensen en un sou que, encara que escàs, sigui suficient per atendre les necessitats vitals d’una persona, la pregunta complementària que proposo respondre per contestar la pregunta principal que figura en el titular d’aquesta reflexió, seria: ¿per quin factor es pot considerar decent i acceptable que es multipliqui aquell salari mínim de referència, per establir els ingressos màxims que moralment no puguin considerar-se una aberració? Ja sé que cap país, almenys de l’òrbita capitalista, preveu uns ingressos màxims per persona; la justificació que s’argumenta és que en un model econòmic lliberal basat, en la llei de l’oferta i la mandanga seria una heretgia pretendre limitar les retribucions màximes. Ara bé, ¿no seria just i raonable que aquells que suquen el melindro a l’olla pública tinguessin un sostre retributiu perquè els que meriten sous públics poguessin defensar-los davant els ciutadans que s'han d'apanyar amb un sou mínim, sense que els hi caigués la cara de vergonya?

A mi, francament, em sembla que seria molt enraonat parlar-ne, entre d’altres raons perquè de la mateixa manera que els ingressos dels assalariats, dels pensionistes i dels tutti quanti pelacanyes que es mouen pels pessebres del món estan sotmesos a topalls inflexibles, perquè si els poca-roba guanyessin massa s’ensorraria l’economia i els privilegiats que formen part de l’establishment, pobrets, passarien gana. Els governadors del Banc d’Espanya, cada vegada que els sindicats remouen l’assumpte del salari mínim posen el crit al cel pronosticant la ruïna del sistema si es gosa apujar la misèria amb que, els que no han passat mai gana ni han hagut d’estar-se de res per simplement subsistir, creuen que pot arribar dignament una persona a fi de mes. I tots els escolans d'amén dels que profetitzen que el sistema s’ensorraria si els assalariats i els pensionistes guanyessin el suficient per a no tenir de fer equilibris, aplaudeixen amb les orelles. I avui mateix, quan una inflació desbocada es carregarà totes les promeses dels polítics de respectar el poder adquisitiu de sous i pensions, l’aristocràtica socialista responsable dels afers econòmics del govern estatal, la Nadia Calviño, té la barra de declarar: “Cal evitar alces salarials que facin estructural la infracció”. Algú va dir, no fa massa temps, que si vols conèixer algú escorcolla-li el seu cubell d’escombraries; si donéssim una bona repassada als cubells d'escombraries de les administracions públiques – ep!, no només les de l’Estat sinó de cadascuna de les autonomies, inclosa la catalana – estic segur que ens hauríem de tapar el nas, per a no intoxicar-nos de la fortor.

Per exemple, i tornant a la qüestió dels sous públics, ens cauria l’ànima als peus i ens quedaríem parats si en un miracle de transparència se’ns llistés – deixant de banda els funcionaris rasos i els subalterns – la nòmina de tots aquells que ocupen un càrrec públic, des dels caps del governs central o autonòmics, fins als diputats, senadors, consellers, secretaris, subsecretaris, directors generals, presidents d’empreses públiques, i tots els que segurament em deixo perquè un ciutadà com jo és impossible que pugui imaginar-se totes les sangoneres que mamen dels nostres impostos. I no hi he afegit la casa reial perquè malgrat seria la guinda de la reflexió, el pressupost i les regalies d’aquesta institució són pixi minuti comparades amb l’embalum de despeses necessàries per mantenir càrrecs polítics tan ben dotats econòmicament com, en alguns casos, innecessaris.

Déu me'n guard de dir si el que cobren els polítics és poc o molt, ni si se'l guanyen o no el jornal, però si denuncio la manca de regulació i d’homogeneïtzació dels sous públics i que no existeixi una mínima i decent equivalència i coherència entre ells. Si prenem com a referència, per exemple, el sou assignat oficialment al president del govern central, que no arriba als 90.000 euros/any (cosa que no em crec, perquè considero en Pedro Sanchez prou espavilat per arrodonir amb dinars el que no cobra amb diners, com diria en Josep Cuní), als ciutadans rasos els hi costa de creure que la majoria de presidents autonòmics cobrin molt més i en alguns casos el doble que l’inquilí de la Montcloa, com ara la presidenta del Congrés de Diputats, Meritxell Batet, que se n’embutxaca 230.000. El del Senat deu pencar menys i només arriba als 185.000. Sis dels alcaldes de les principals ciutats espanyoles – inclosa la Barcelona, de Colau – sobrepassen amb escreix els 100.000. També alguns directors generals, ambaixadors i, sobretot, presidents d’empreses públiques, com Correus (que pràcticament s’equipara amb el sou de la presidenta del Congrés, la dona més ben pagada del país). Si ens fixem amb casa nostra, al president de la Generalitat el pressupost li assigna 130.250; a un conseller, 115.157; a un secretari general, 92.000; a un director general, 88.243... I a aquesta llista hauríem d’afegir-hi tot un reguitzell d’alts càrrecs arbitraris “assimilats” als sous de secretaris i directors generals. Aneu fent números, doncs... Però el quid de la qüestió no és aquest, sinó el què proposo per reflexionar avui i que resumeixo en dues preguntes clau: 1ª)- És normal que els sous dels càrrecs públics no tinguin un topall màxim? 2ª) – Quantes vegades pot sopar, en comparació amb un paleta, un mecànic o un pensionista, qualsevol d’aquests homes i dones, alguns sense ofici ni benefici de profit, tan generosament remunerats? Em sembla que d’aquest tema n’haurem de seguir parlant, sobretot quan ens deixi la pandèmia i hàgim de començar a tornar els crèdits que ens han permès fer la viu-viu acumulant un dèficit públic descomunal, i comencin les retallades de sous, de pensions i de serveis. Que no passarà perquè els polítics ho impediran? Il·lusos els que s'ho creguin!

NOMÉS QUAN FA EL TEMPS QUE TOCA, FA BON TEMPS

En un dels meus contes - “Aquells dies al mas Ventós” - hi vaig escriure: “... Un dia vaig arreplegar la baba renyant uns forasters que es queixaven que en aquell cul de món, a l’Empordà, sempre feia mal temps fos per naps o per cols. Els hi va dir, amb la seguretat i l’autoritat que dona la saviesa dels vells: “Quan no fa el temps que té de fer per l’època, és quan fa mal temps de debò; vet-ho aquí, per si ho voleu sa-ber! Que els de can Fanga no hi enteneu ni un borrall d’aquestes coses”. M’ha vingut a la memòria aquesta escena ara que tothom té explicacions per donar i per vendre, sobre aquest perllongat període d’anticicló que ens ha permès a uns quants no castigats per la boira,, encetar l’hivern gaudint d’una bonança desguitarrada. D’aquesta tongada de temperatures més suaus que la mitjana estadística i de cels esperrantment blaus, en diem “bon temps”; però crec que aquella baba del meu relat, segurament fan del calendari del pagès o del de l’ermità, no anava tan desencaminada quan sentenciava que si no fa el temps que toca, ja podeu pujar-hi de peus que fa mal temps.

Ara bé, si els col·legues d’en Lopez Picó, el meteoròleg que va popularitzar l’expressió “gota freda” fins al punt que molts l’anomenàvem amb el malnom del fenomen, una mica a tall de conya esclar, si no van errats repeteixo en els seus càlculs, passats Reis tornarà el fred i empalmaren amb una setmana dels barbuts que ens deixarà glaçats. Allavonces segur que ens exclamarem que tenim “mal temps”. I ens tornarem a equivocar perquè al pic de l’hivern toca que faci fred, i si s’hi recrea amb alguna nevada a cotes baixes no s’hi valdrà a protestar. Al contrari! A la meva manera de veure, el que ens ha d’amoïnar no és que el temps faci el boig de tant en tant, sinó que cada vegada la tendència a la disbauxa sigui més freqüent, menys domesticada i sobretot menys previsible, de manera que algunes rebequeries climatològiques ens agafen amb els pixats al ventre, i cada vegada hi ha més gent que quan fa fred tremola perquè no es pot escalfar com pertoca fer-ho a les persones. Sempre el temps ha tingut rampells de bogeria, la prova és que quan ens esvarem davant un d’aquesta brots de mal temps que ens desestabilitzen, algú ens xiuxilleja que malgrat en un moment donat el clima es reboti i ens doni ensurts, hi ha precedents anteriors d'episodis semblants, alguns inclús es remunten a temps reculats, en que no es parlava de canvi climàtic.

El problema i toc d'atenció, doncs, és que cada vegada el clima ens passa més sovint per la pedra amb episodis alarmants que es produeixen de forma més salvatge. De manera que Inclús els que posen en quarantena símptomes tan evidents de canvi climàtic com a conseqüència del maltractament del medi-ambient i com a resposta de la naturalesa a la contaminació desbocada, matussera i miserable, no poden negar que "alguna cosa passa" perquè el temps se'n resenteixi del mal tracte i faci el tarambana en senyal de protesta. Després de la darrera conferència mundial sobre les alteracions malaltisses del clima, semblava que rebaixar l’efecte hivernacle tenia de ser una prioritat de tots els governs del planeta; però a part dels països més responsables dels atemptats a la conservació de la naturalesa que varen desmarcar-se de bon principi del consens general, ara resulta que la comissió europea en un atac de pragmatisme covard i hipòcrita proposa penjar l’etiqueta verda a fons d’energia no sostenible, com la nuclear. És una reacció pròpia de governants immadurs i incoherents, que prioritzen una política d'anar posant pedaços per impedir que es desplomin les economies i els beneficis, abans que mantenir-se ferms en la lluita contra la producció d’energia contaminant i abocar-se a recolzar la promoció d’energies sostenibles, prefereixen jugar a la puta i la ramoneta. Per tant, val més que anem preparant-nos per entomar amb resignació i el més protegits possible contra els brots de bogeria i desequilibri d’un clima tip de que se li hagi perdut el respecte i se’l vagi matant a pessigades.

UN NOU CIBERACTAC A UNA INSTITUCIÓ PÚBLICA

 

Hem anat a dormir amb la noticia d’un nou ciberatac a una institució pública de Catalunya, en aquest cas la Universitat Oberta. Sembla que els delinqüents ja han posat preu al seu acte de pillatge i que els gestors de la universitat han engegat els delinqüents a dida; em temo que en un gest de dignitat molt elogiable però que, per desgràcia, no passarà de ser un brindis al sol. La defensa de la societat contra aquesta mena d’atemptats és nul·la per la senzilla raó que, de moment els delinqüents actuen amb total impunitat i vés a saber des de quin recer del planeta. La indefensió de la societat davant aquesta amenaça fa angoixa i basarda perquè si bé governs i entitats privades destinen grans esforços econòmics en prevenció, ningú té la seguretat que els tallafocs actuaran amb total eficàcia en un moment donat, entre d’altres raons perquè els delinqüents coneixen tots els punts febles dels sistemes informàtics i, sobretot, perquè quan llencen un atac es valen de la sorpresa per assestar cops d’efecte que paralitzen les capacitats de reacció de les víctimes que, fins ara, han resolt la majoria d'aquests problemes acceptant humiliants xantatges, els quals no sempre s’han fet públics, ni han evitat un reguitzell de danys colaterals. El principal de tots, la sensació cada vegada més aclaparadora que la vida quotidiana de la societat pot col·lapsar si quatre terroristes informàtics s’ho proposen.

La sensació de viure sota una espasa de Damocles que no dominem malgrat les moltes xarxes d’espionatge cibernètic que engeguem o de detectors antivirus que instal·lem, provoca tal indefensió que es millor no pensar-hi. Però el pitjor de tot és que no se sap si aquests ciberatacs són obra de quatre arreplegats que es volen divertir activant petits caos o bé si al darrera de tot plegat hi han interessos de més alta volada. I en comptes d’un joc es tracta d’una guerra de guerrilles perfectament dissenyada des de multinacionals del que sigui, o inclús des d’algun Estat interessat en debilitar els seus enemics potencials destruint les xarxes essencials per a assegurar una convivència ordenada als ciutadans, des de la distribució d’energia als magatzems de dades imprescindibles perquè funcioni tota la maquinària burocràtica tant pública com privada.

El model de terrorisme que sembla ens espera a la cantonada ja no es dedicarà a posar bombes en llocs estratègics sinó que actuarà amb armes més sofisticades, sense embrutar-se les mans ni donar la cara. I el pitjor de tot és que ara per ara no se sap com preveure ni defensar-se d'aquests atacs. Caldria segurament un gran acord entre tots els països, cosa que no és més que una gran utopia mentre estiguin com gat i gos. La prova la tenim amb com s’està gestionant la pandèmia a nivell mundial o la desacceleració dels resultats del canvi climàtic pels atemptats al medi-ambient. He sentit un expert que pronosticant com serà "la nova normalitat" després de pandèmia, deia que la seva principal característica serà l’absoluta manca de seguretat en res. El principi que instal·larem, potser, al frontispici de la nova normalitat serà aquell vell desideràtum de “carpe diem”: Passem-ho el millor que puguem avui, que demà Déu dirà. O com diuen de l’Ebre cap avall, “que nos quiten lo bailao!”.

 

N’ESTIC FART QUE EM DIGUIN QUÈ ESTÀ BÉ I QUÈ ÉS PECAT.

El que estableix què està bé i què es necessari no és el que la gent que viu de llegir la cartilla als altres em digui com he de pensar o d'actuar, en nóm del progrés, la productivitat o els beneficis, sinó el que em dicta el meu cor; per si us serveix d’alguna cosa perquè us faci més el pes, aquesta reflexió no em pertany a mi, la comparteixo amb Lleó Tolstoi que ho va escriure a les seves “Confessions”. Escoltar el cor és essencial per decidir en un moment donat cap on volem tirar i què ens hem de creure; fer les coses a contra-cor no porta enlloc més que a tenir mala llet tot el sant dia i a viure aquella sensació de frustració tan característica dels amargats. Fixeu-vos que els que fan cara de vinagre, si us expliquessin amb franquesa quina pedra els fa nosa a la sabata, us confessarien que n’estan tips d’anar sempre a remolc d’altres que prenen les decisions per ells, sovint sense ni pregunta’ls-hi què els sembla? A la meva manera de veure, doncs, desembarassar-nos de la dependència de tercers no és impossible sempre que, com tot en aquesta vida, hi posem més seny que no pas rauxa. I que no ens recreem en la desobediència com a protesta sistemàtica o com a símbol de "llibertat" enlloc de situar-la com a simple instrument d'autoestima i maduresa. En matèria de desobediència, la sobreactuació no porta a res de bo, creieu-me!

Quan encara estem a les beceroles prou que sabem què volem i què no volem, què ens agrada i què ens fastigueja. És després, a mesura que ens fem grans que ens moltonegen el caràcter a còpia d'aprendre a viure a base de prohibicions. D’obeir se’n diu “fer bondat”, per acabar sent una persona “de profit”. No sabeu la ràbia que em fa aquesta expressió. Que vol dir no ser una persona de profit, que seràs una pelleringa per sempre més? Em sembla que a les basses escampades arreu de les cunetes de la vida cada dia s'hi llença més gent desaprofitada per la senzilla raó que no han fet prou bondat, esclar a criteri dels que administren i classifiquen “la bondat”, els quals prefereixen estar envoltats de ciutadans titelles en comptes de ciutadans rebecs, que simplement pretenguin escoltar i ponderar les propostes abans d’obeir a cegues, què els diu el seu cor. Els que només viuen per manar saben que als titelles no se’ls ha d’ensenyar res; s’estiren les cordes i prou. Proposem-nos que aquest 2022 no serem titelles de ningú!

ANY NOU, VIDA NOVA

 

És el que voldríem tots els que n’estem farts de la rutina quotidiana, buscada o imposada, que al girar el full del calendari, com per art de màgia l’escenari ens canviés, i que els grisos tirant a negres esdevinguessin blaus lluminosos, en el panorama de la nostra vida. Però la cosa no va d’aquesta manera, no depèn només de traspassar d’any o de que es retiri l’anticicló i s’anunciï un canvi de temps perquè la boira desaparegui i l’horitzó es vegi més clar; si no ens posem al cap que els canvis, malgrat les circumstàncies, depenent en bona part de nosaltres mateixos, de la nostra actitud, de tenir ganes “de fer”, de recuperar la il·lusió, ho tenim pelut això de la "vida nova". Sobretot de que ens faci il·lusió aixecar el cul del sofà i passar de la vida “contemplativa” a la vida “activa”; és a dir: no canviarem gaire res si no desertem de la postura còmoda dels que es resignen a seguir cap on vagi el ramat. Perquè canviïn les coses, en general o en la nostra vida en particular, s’ha de desertar radicalment del ramat. No és compatible dir sempre “si senyor” amb “fer valer” la nostra personalitat manifestant sense reserves sempre que el cos ens ho demani, què pensem i per on creiem que s’hauria de tirar. Mentre obeïm només el que ens manin els pastors o els rabadans, sense tenir cap interès en discutir o d’il·lusions contrastar les ordres amb allò que honestament opinem nosaltres, per molts anys que tombem al calendari, de “vida nova” en tindrem poca.

Durant aquests dies que el blog ha mantingut posat el cartell de “tancat per carregar piles” – un eufemisme covard que resulta útil a quan no es vol reconèixer un estat d'esgotament intel·lectual o de principi de depressió, perquè són paraules menys “políticament correctes” –, he arribat a la conclusió que passar del pessimisme a l’eufòria només depèn de que no s’hagi perdut la il·lusió. Si es té il·lusió, no hi ha cap cuc ni virus pessimista o depressiu, que faci forat en els ànims de les persones i les desvesteixi de recursos per activar la força de voluntat. I com es fa per a no perdre la il·lusió? Vet-aquí la pregunta del milió de dòlars, que cap expert ha sabut definir sense embolicar més la troca. Alguns il·lusos cerquen la il·lusió en llibres d’autoajuda, sense tenir en compte dues coses. La primera, que molts dels que escriuen aquesta mena de llibres mateixos són orfes d’il·lusions més enllà de fer quatre quartos si tenen èxit, i els consells que donen son tan infal·libles com aquell coratjós “si l’encerto l’endevino” dels xarlatans. I en segon lloc, que no totes les lectures desperten en els lectors els mateixos sentiments. Per tant, a la meva manera de veure, si un mateix no es motiva per il·lusionar-se per quelcom que li faci venir ganes de viure una "vida nova”, francament està més mort d’ànima que els morts del cementiri de cos. De moment, com veieu, em fa il·lusió tornar-me a reenganxar al blog. Espero que tindrem molts de dies per anar fent barrila sana i constructiva.

PAU A LES PERSONES DE BONA VOLUNTAT

 

Com podeu comprovar pel que estem passant aquests dies, estava bastant justificat que se’m descarreguessin les piles; però avui no és el moment de retreure’ls-hi als rabadans que ens governen – a nivell mundial – les temeràries i esgarriades decisions que venen prenent des de fa temps. Però, malgrat que regalimo pessimisme, mala llet i desenganys a tremuja per culpa d’aquests mesells incompetents, almenys avui, com va escriure en Sagarra en l’immortal “Poema de Nadal”: “procurem ser una mica criatures amorosint el balandreig raspós, i diguem: Glòria a Déu en les altures, amb aquell to que ho deien els pastors. I si tot l’any la mesquinesa ens fibla, i l’orgull de la nostra soledat, almenys aquesta nit fem el possible per ser un bons homes de bona voluntat”.

I amb una cullerada sopera de bona voluntat passem-ho tan bé com puguem, tot reflexionant que només depèn de nosaltres desemboirar el futur i, tal com he repetit dotzenes de vegades en les meves reflexions, tingueu una bona reserva de “sentit comú” per pair el cúmul de bestieses de tota mena que escoltem cada dia des que, per desgràcia, empatxar-te de notícies no és sinònim d’estar ben informat. Exercitem l’art o la capacitat de seleccionar el que ens posen a les menjadores – públiques o privades – i separem el gra de la palla. I fem-ho amb tota la convicció i autoestima de sentir-nos persones de bona voluntat. Fins a la propera, que espero sigui aviat.

QUINA SORT ESTALVIAR-ME’N DE PARLAR-NE!

 

Amb l’excusa de que tinc el blog en parada tècnica fins passat festes – en teoria, per recarregar una bateria prou atrotinada com per fer un pensament, però que em resigno a retirar-la potser perquè li conec de sobres els punts febles i amb ella he anat tirant fins ara -, m’estalvio d’haver de comentar un grapat de notícies que, només de pensar-hi, ja se’m regira la panxa. Que no vol pas dir que no hi pensi en tot plegat, ja que per molt que volgués abstreure’m de la realitat empipadora no furgant en el racó de les misèries quotidianes, aquestes acaben sempre filtrant-se per alguna escletxa. Però, almenys les voluntàries excedències que em concedeixo de tant en tant - abusant de la meva condició d’únic amo del blog -, em permeten passar de puntetes sobre la misèria sobreeixida i abandonar per uns dies la superba pretensió de proposar reflexions per ajudar els altres a pair gripaus que a mi em costen d’empassar tant, que el fet d’anar-los rossegant per fer-los mengívols, em destarota la cada dia més escassa energia que acumulen unes piles al límit de la data de caducitat.

Si avui hagués estat un dia com els altres, que en llevar-me m’asseia davant la pantalla i en mitja hora escassa enllestia la reflexió diària fins a buidar el pap, enlloc de divagar com estic fent; ja faria estona que m’estaria trencant el cap per trobar-hi explicacions plausibles a tot el devessall de consignes i missatges sobre el descontrolat full de ruta de la maleïda pandèmia, que em bombardegen de tot arreu - sanitaris, polítics i tertulians - en una pluja delirant i esquizofrènica de declaracions contradictòries, de diagnòstics precipitats i de rampells autoritaris predicant mesures de prevenció eixorques des de les mateixes beceroles, perquè ni els seus pares ni seus padrins tenen prou pebrots per fer-les complir. No sabeu pas com n’estic, doncs, de relaxat sabent que en haver-me rebaixat de servei ja no cal que m’esgargamelli buscant l’adjectiu adequat i el to equilibrat de les meves reflexions i renegar per enèsima vegada de la manca de coordinació entre els països per aplicar, per exemple, una estratègia comuna per combatre, no només les conseqüències de la pandèmia sinó, sobretot, per erradicar-ne les causes. Ja s’ho faran, doncs, sense la meva cullerada diària de xarop de bastó!

Després de festes, si em quedés esma per seguir escrivint estèrils “cartes al vent” en forma de reflexions, ja faré un resum de com ens haurem aculat o avançat en trenta dies per entomar més eixerits d'ànims la costa de gener: la llàstima és que no crec pas que hi hagin, francament, raons per sentir-nos menys pessimistes, menys decebuts i menys desconcertats respecte al futur demà del que n'estem avui; i, per tant, en cas de tornar a pujar la persiana del blog, hauria de manllevar del calaix de sastre dels retalls d’esperança, si encara n’hi queden, els brins que calguin per respirar optimisme tot dissimulant la miopia de la majoria de governants mundials que enlloc de fer pinya per salvar el planeta – no només ambientalment sinó amb molts altres aspectes urgents i essencials –, suposo que es decantaran per embrancar-se en més lluites fratricides per dominar-lo. ¿En què hauran quedat després de festes les carretades de bons desitjos que mentre toquin les dotze campanades de benvinguda a l’any nou s’escamparan efímerament?

Si ara escrigués una reflexió com les de dies anteriors no me’n podria pas estar de criticar la majoria de notícies que se m’entortolliguen de cap a peus i que m’impedeixen tant de respirar lliure que estic en capella d’ingressar en la UCI dels desanimats. ¿Creieu que no tinc res a dir sobre aquesta casa de barrets sense mestressa en que s’està convertint a nivell mundial la coordinació unitària dels esforços contra el Covid-19? ¿Considereu que no expressaria emprenyat com una mona que ja n’estic fart que per la classe política sembla que només tinguin sentit les tempestes en gots d’aigua i es miri cap a un altre costat quan amenaça un psunami? ¿Penseu que no tinc prou valentia per denunciar netes de pols i de palla, com ha estat sempre el lema del blog, la violència de gènere domèstica, la perillosa implantació de les ideologies polítiques extremes, la fastigosa i genocida manera de tractar el problema de la migració, la degradació de la convivència i del civisme, la constant pèrdua de qualitat, humanitat i eficàcia de la medicina primària pública envers la població més vulnerable, la fallida inevitable dels sistemes de pensions per la covardia atàvica dels polítics per posar-hi remeis sostenibles i no pas cataplasmes, la sospitosa tendència a una confrontació intel·lectual entre autoritarisme (una mena de dictadura blanca) i democràcia, etcètera, etcètera?

Les meves reflexions potser no tenen cap valor ni transcendència social, esclar, ni ho he pretès mai; però, en canvi, m'estiro els cabells veient a quantes persones carregades de raó fan callar els diversos establishments que fan ballar el món com els hi rota. I, francament, em fa molta ànsia que només es tinguin orelles pels que diuen vertaderes bajanades i, en canvi, s’arraconin les opinions carregades de sentit comú dels que parlen no només perquè tenen boca sinó des de l'experiència i el seny. Per aquesta raó, ara per ara, crec que no es reuneixen les condicions perquè les mesves piles se'm carreguin prou bé. De moment, doncs, només puc dir, sense comprometre’m massa, que en endavant i no sé fins quan el blog aixecarà la persiana en comptades ocasions. Llevat que estigui equivocat en els meus pronóstics i es daci el miracle que tot de cop els que tindrien de treure’ns les castanyes del foc posin seny i ens treguin la por del cos.

LECTURES EN TEMPS DE PANDÈMIA

 

En plena escalada de la pandèmia, la tardor de fa dos anys, quan indefensos entre severs confinaments perimetrals, tocs de queda i advertències apocalíptiques que ens portaven a escenaris tan esborronants com si estiguéssim en guerra, se’m va acudir de rellegir “La Peste”, la novel.la escrita per un dels autors de referència de la meva joventut intel·lectualment anàrquica, l’Albert Camus. Era una època que ens empassàvem tot el que queia a les mans, amb una salivera literària en bona part influenciada per l’ombra de la prohibició més o menys descarada d’algunes lectures que, sobretot segons els “educadors” d’escoles religioses, “no ens convenien”. En alguns casos, aquests docents pixaven tan fora de test que preferien “formar-nos” amb històries de sants abans que pervertir-nos amb segons quins llibres de dubtós profit pedagògic, com ara els d'en Gide, en Sartre o en Proust, per posar un exemple, d'escriptors maleïts. Bé, la primera vegada que vaig llegir “La Peste”, em sembla que en un parell de dies el vaig enllestir perquè, com us anava dient m’empassava tot el que em queia a les mans, sobretot si calia fer-ho mig d’estranquis perquè no et renyessin els vigilants de la moral, amb la mateixa golafreria que les oques en temps d’engreix. Recordo molt bé que, més enllà del relat estricte, em varen deixar parat algunes de les veritats com temples que aquell escriptor que llegia amb la boca oberta em descobria. Reconec que una de les frases que em va fer més efecte, fou aquella exclamació del metge protagonista quan, davant del cos d’un infant mort per la pesta, maleeix un Déu “que permet que morin criatures innocents”.

En fi, ara que m'ho miro amb certa perspectiva no me'n sé avenir que hi haguessin uns educadors tan sapastres que es prestessin a censurar, en nom d’una moral religiosa esbiaixada i d’una ceba malaltissa, lectures que no tenien cap malícia llevat que feien restrenyiment a uns quants tarats cerebrals que eren capaços de “prohibir”, per exemple, la lectura d’una novel·la tan “blanca” com “Climes”, d’un escriptor catòlic i de dretes com l’André Maurois; però, sobretot, que aquest llibre a l’ensems que molts d’altres condemnats a l'ostracisme estigués proscrit de les prestatgeries de moltes biblioteques de col·legis confessionals pel sol pecat d’haver interpretat els seus autors o autores, indistintament, la sensualitat i en definitiva introduït els lectors en l’erotisme de l’amor. Però les coses anaven així, com sabeu perfectament, gràcies als molts capsigranys que s’avenien a representar el paper de censors espontanis de la llibertat de pensament per la senzilla raó que, en fons, no eren més que uns carcamals reprimits de ca l’ample. Tanmateix, el problema o la desgràcia de tot plegat és que molts d’aquells que miraven tan prim quan el vent bufava d’un costat, de seguida que es va girar de l’altra banda varen “adaptar-se” a les noves circumstàncies, demostrant que si convenia eren més papistes que el papa. Si el “prefecte” que volia que li agafés tíria aquell inofensiu “Climes” encara fos viu, potser tindria aquesta obra i moltes altres de les que va blasmar i escopir a la seva tauleta de nit. I se'n vantaria"

Ara bé, si s’ha de ser una mica masoquista per rellegir “La Peste” en plena incertesa per les derivades que prendria una pandèmia tot just declarada, no em direu que no sigui també una mica morbós que quan la setmana passada es van encendre totes les alarmes davant una variant descontrolada del virus, manllevés dels prestatges de la meva modesta reserva de llibres una novel·la de Rafael Argullol, “La raó del mal”, que fou premi Nadal l'any l993. Confesso que és un d’aquests llibres que compres “perquè els has de comprar”, per estar “al lloro”; però que sovint només fulleges per sobre, i com que et sembla que no t’atraparan, els endrecés en un racó esperant que els hi arribi l’hora. Doncs, vet-aquí que l’altre dia li va arribar l'hora de treure-li la pols i, francament, em va deixar tan tocat que si fa o no fa en unes quatre hores me'l vaig cruspir. La veritat, no és massa extens però la seva prosa no resulta fàcil de pair perquè més aviat peca de densa i ben mastegada, potser massa i tot. Però us ben asseguro que per aclarir-te les idees en temps de pandèmia és una tria excel·lent. Sobretot perquè en llegir-lo et trobés transportat des d'un escenari en teoria de ficció a un que identifiques pràcticament com l’actual, i reconeixes com a pròpies les reaccions que s’hi expliquen referides a una epidèmia coneguda com la dels “exanims”. Naturalment, es pura ficció; però els sentiments, sensacions i pors que dansen en l’escenari d’avui dia, l’autor els traspuava i reproduïa amb tanta exactitud com si estiguessin passant quasi trenta anys més tard. És el misteri i l’encant de la literatura, sobretot quan està esquitxada de poesia i tendresa per desdramatitzar la realitat Si us vaga, llegiu-lo aquest llibre de l’Argullol, crec que us ajudarà a digerir i entendre millor el que ens està passant. Però deixeu de banda el desenllaç d’aquella epidèmia. Perquè Deu-nos en guard que acabés igual!

¿QUI ENCALÇA MÉS LA CONSTITUCIÓ D’UN PAÍS, ELS QUE VOLEN CANVIAR-LA O ELS QUE SE N’APROFITEN?

 

(NOTA: No tinc les piles recarregades, suposo per culpa de l’ambient enrarit, insegur i maldestre que com a carregador de piles no ajuda precisament a estabilitzar la bateria. Per tant, fins ben passades festes, diguem que fins després de Reis, no crec que estigui anímicament en condicions de recuperar el ritme habitual de reflexions a que us tenia acostumats; però com que no em vull deixar acovardir, aquest ralentí en l'activitat no vol dir que quan no me’n pugui estar d’aguantar-me’n les ganes d’escriure m'hi resigni a no dir la meva. Com ara avui, que no voldria deixar passar l’ocasió de dir, en un dia tan assenyalat políticament, el que em sembla d’això que l’establishment en diu Carta Magna, sense que alguns dels que ho diuen sàpiguen ben bé què significa i a què obliga respectar-la, perquè només saben segrestar-la en el seu profit)

Llamp me mau!, ja us asseguro que quan un país, des de totes les cantonades de l’Estat, incloses les institucionals, hi ha qui es mofa o se n’aprofita de la Constitució a base de prostituir-la, potinejar-la, escarnir-la o trampejar-la fent a la seva esquena tota classe de negocis i tractes de favor, té mala peça al teler. Quan quasi totes les institucions de l’Estat arreplegades sota les balderes faldilles constitucionals perden oli escandalosament, quan les interpretacions esbiaixades que se’n fan de la Constitució impossibiliten que tots els ciutadans, amb independència de com pensin i de en quins déus creguin, s’hi sentin emparats i segurs de ser tractats amb justícia i sense discriminacions, francament pinten bastos. I de quines institucions parlem?

En el cas del nostre país concret - recordeu que les poques excepcions que s’hi puguin trobar confirmen la regla general, per desgràcia -, poques se n’escapen de ser considerades poc amables o directament esquerpes amb l’esperit de la Constitució que basteix la democràcia, començant per la pròpia Corona que s’empara en la inviolabilitat del monarca per estalviar-se de passar comptes al poble sobirà. Tanmateix, el propi Tribunal constitucional és un òrgan tan poc respectuós amb l’aparença de neutralitat que tolera, sense que els caigui la cara de vergonya, que els seus Magistrats siguin designats a dit en funció de les respectives simpaties polítiques, enlloc d’elegir-los en base a criteris professionals i ètics que garanteixin la seva independència ideològica. I per acabar-ho d'adobar, el descarat mercadeig en comissions, suborns i fins i tot indulgències a benefici dels que des del seu càrrec institucionals poden remenar les cireres, encara que només sigui una mica, per afavorir determinats interessos enterbolits pel tràfec d'influències. És veu que per molts dels teòrics “defensors de la Constitució” les generoses prebendes que s’embutxaquen abusant de la responsabilitat de manar i decidir en el seu nom, no els arriba per atendre tots els seus vicis i capritxades.

Quan els informatius ens refreguen pel nas que entre la classe política no hi busquis pas un pam de net, perquè tant la corrupció a l’engròs com les petites corrupteles (deixar-se estimar, per exemple) estan a l’ordre del dia, només ens falta assabentar-nos que inclús en la teulada de la sagrada Agència Tributària s’hi troben degoters i alguna paret mestra amenaça d’ensorrar-se, no només perquè no es persegueixi amb eficàcia l’economia submergida i el frau fiscal, sinó perquè un dels ministres del ram més mancat d’ètica féu, en temps no tan reculats, aprovar una generosa llei d’amnistia fiscal, de la qual encara molts en paguem les conseqüències, que va permetre a il·lustres i fins i tot aristocràtics defraudadors, riure-se’n del mort i de tots el que el vetllaven. Un altre dels escarnis a la Constitució més sonats, que ha escantonat més la democràcia i que continua podrint-la, el coneixem col·loquialment com “Portes Giratòries”, un eufemisme sarcàstic maquinat per quatre pocavergonyes per descriure el transvasament continu de ministres i alts càrrecs polítics entre l’administració pública i l’empresa privada, i viceversa.

Sense pressuposar l’existència de cap delicte o il·legalitat mentre no es provi el contrari (a l’empara de la Constitució), penso que tots estareu d’acord que no és estètic i molt menys ètic que, per exemple, avui algú estigui aixecant actes d’infracció fiscal des de l’administració i demà assessori des de l’empresa privada a potencials infractors com bastir infraestructures d’enginyeria fiscal aptes per escaquejar impostos, o passar-se pel forro la legislació laboral protectora dels treballadors per estalviar a les empreses clientes un grapat de diners a costa de sacrificar l’estabilitat i la seguretat de centenars de llocs de treball. Potser avui que es commemora la Carta Magna estaria bé dipositar en mans de les autoritats que presidiran la farsa d'homenatjar-la, els llistats de ministres i alts càrrecs que en cessar o ser cessats de l’administració engreixen les nòmines dels consells d’administració de la Banca i de les més potents Companyies Elèctriques, Constructores i Asseguradores. I per acabar-ho d’arrodonir, potser també s’hi podria afegir al repertori la relació de socis dels bufets de més prestigi del país, que no se n’amaguen de fardar de determinats fitxatges d’ex-inspectors d’Hisenda o de Treball, com un actiu empresarial pel seu “valor afegit”.

Per tant, a la meva manera de veure, avui és un dia que s’escau més que cap altre per preguntar-nos si els que es que no acaten la Constitució són els ciutadans que surten al carrer en un moment donat per reclamar feina, llibertat o justícia, o bé els que des de dintre mateix del sistema fa dècades que li fan pam i pipa tant a l'esperit com a la lletra, desprestigiant-la amb els seus tripijocs i feina bruta. Qui sap si furgant una mica ens adonaríem que qui li busca la perdició a la Constitució són aquells que se l’han apropiada com si en fossin els marmesors, reservant-se el dret d’administrar-la i d’interpretar-la segons les seves conveniències, i no pas a peu de carrer exigeixen que la Carta Magna ho sigui realment per a tothom. Amb aquest prepotent i irresponsable comportament dels que la tenen segrestada se li està esmicolant el prestigi a trossos i seria necessari un miracle per recompondre'l i netejar-li la merda amb que l’han esquitxat aquells que asseguren estimar-la tant. Una Constitució excloent i segrestada per un bàndol, incapaç d’aixoplugar tothom permetent amb tota naturalitat introduir les reformes indispensables per adaptar-la a la realitat, i al sentit comú, fa més nosa que servei a la democràcia. I mentre sigui així, francament, val més apagar el llum i fotre el camp.

LA MEVA NADALA DEL 2021