dissabte, 11 de desembre de 2021

LECTURES EN TEMPS DE PANDÈMIA

 

En plena escalada de la pandèmia, la tardor de fa dos anys, quan indefensos entre severs confinaments perimetrals, tocs de queda i advertències apocalíptiques que ens portaven a escenaris tan esborronants com si estiguéssim en guerra, se’m va acudir de rellegir “La Peste”, la novel.la escrita per un dels autors de referència de la meva joventut intel·lectualment anàrquica, l’Albert Camus. Era una època que ens empassàvem tot el que queia a les mans, amb una salivera literària en bona part influenciada per l’ombra de la prohibició més o menys descarada d’algunes lectures que, sobretot segons els “educadors” d’escoles religioses, “no ens convenien”. En alguns casos, aquests docents pixaven tan fora de test que preferien “formar-nos” amb històries de sants abans que pervertir-nos amb segons quins llibres de dubtós profit pedagògic, com ara els d'en Gide, en Sartre o en Proust, per posar un exemple, d'escriptors maleïts. Bé, la primera vegada que vaig llegir “La Peste”, em sembla que en un parell de dies el vaig enllestir perquè, com us anava dient m’empassava tot el que em queia a les mans, sobretot si calia fer-ho mig d’estranquis perquè no et renyessin els vigilants de la moral, amb la mateixa golafreria que les oques en temps d’engreix. Recordo molt bé que, més enllà del relat estricte, em varen deixar parat algunes de les veritats com temples que aquell escriptor que llegia amb la boca oberta em descobria. Reconec que una de les frases que em va fer més efecte, fou aquella exclamació del metge protagonista quan, davant del cos d’un infant mort per la pesta, maleeix un Déu “que permet que morin criatures innocents”.

En fi, ara que m'ho miro amb certa perspectiva no me'n sé avenir que hi haguessin uns educadors tan sapastres que es prestessin a censurar, en nom d’una moral religiosa esbiaixada i d’una ceba malaltissa, lectures que no tenien cap malícia llevat que feien restrenyiment a uns quants tarats cerebrals que eren capaços de “prohibir”, per exemple, la lectura d’una novel·la tan “blanca” com “Climes”, d’un escriptor catòlic i de dretes com l’André Maurois; però, sobretot, que aquest llibre a l’ensems que molts d’altres condemnats a l'ostracisme estigués proscrit de les prestatgeries de moltes biblioteques de col·legis confessionals pel sol pecat d’haver interpretat els seus autors o autores, indistintament, la sensualitat i en definitiva introduït els lectors en l’erotisme de l’amor. Però les coses anaven així, com sabeu perfectament, gràcies als molts capsigranys que s’avenien a representar el paper de censors espontanis de la llibertat de pensament per la senzilla raó que, en fons, no eren més que uns carcamals reprimits de ca l’ample. Tanmateix, el problema o la desgràcia de tot plegat és que molts d’aquells que miraven tan prim quan el vent bufava d’un costat, de seguida que es va girar de l’altra banda varen “adaptar-se” a les noves circumstàncies, demostrant que si convenia eren més papistes que el papa. Si el “prefecte” que volia que li agafés tíria aquell inofensiu “Climes” encara fos viu, potser tindria aquesta obra i moltes altres de les que va blasmar i escopir a la seva tauleta de nit. I se'n vantaria"

Ara bé, si s’ha de ser una mica masoquista per rellegir “La Peste” en plena incertesa per les derivades que prendria una pandèmia tot just declarada, no em direu que no sigui també una mica morbós que quan la setmana passada es van encendre totes les alarmes davant una variant descontrolada del virus, manllevés dels prestatges de la meva modesta reserva de llibres una novel·la de Rafael Argullol, “La raó del mal”, que fou premi Nadal l'any l993. Confesso que és un d’aquests llibres que compres “perquè els has de comprar”, per estar “al lloro”; però que sovint només fulleges per sobre, i com que et sembla que no t’atraparan, els endrecés en un racó esperant que els hi arribi l’hora. Doncs, vet-aquí que l’altre dia li va arribar l'hora de treure-li la pols i, francament, em va deixar tan tocat que si fa o no fa en unes quatre hores me'l vaig cruspir. La veritat, no és massa extens però la seva prosa no resulta fàcil de pair perquè més aviat peca de densa i ben mastegada, potser massa i tot. Però us ben asseguro que per aclarir-te les idees en temps de pandèmia és una tria excel·lent. Sobretot perquè en llegir-lo et trobés transportat des d'un escenari en teoria de ficció a un que identifiques pràcticament com l’actual, i reconeixes com a pròpies les reaccions que s’hi expliquen referides a una epidèmia coneguda com la dels “exanims”. Naturalment, es pura ficció; però els sentiments, sensacions i pors que dansen en l’escenari d’avui dia, l’autor els traspuava i reproduïa amb tanta exactitud com si estiguessin passant quasi trenta anys més tard. És el misteri i l’encant de la literatura, sobretot quan està esquitxada de poesia i tendresa per desdramatitzar la realitat Si us vaga, llegiu-lo aquest llibre de l’Argullol, crec que us ajudarà a digerir i entendre millor el que ens està passant. Però deixeu de banda el desenllaç d’aquella epidèmia. Perquè Deu-nos en guard que acabés igual!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada