diumenge, 12 de desembre de 2021

QUINA SORT ESTALVIAR-ME’N DE PARLAR-NE!

 

Amb l’excusa de que tinc el blog en parada tècnica fins passat festes – en teoria, per recarregar una bateria prou atrotinada com per fer un pensament, però que em resigno a retirar-la potser perquè li conec de sobres els punts febles i amb ella he anat tirant fins ara -, m’estalvio d’haver de comentar un grapat de notícies que, només de pensar-hi, ja se’m regira la panxa. Que no vol pas dir que no hi pensi en tot plegat, ja que per molt que volgués abstreure’m de la realitat empipadora no furgant en el racó de les misèries quotidianes, aquestes acaben sempre filtrant-se per alguna escletxa. Però, almenys les voluntàries excedències que em concedeixo de tant en tant - abusant de la meva condició d’únic amo del blog -, em permeten passar de puntetes sobre la misèria sobreeixida i abandonar per uns dies la superba pretensió de proposar reflexions per ajudar els altres a pair gripaus que a mi em costen d’empassar tant, que el fet d’anar-los rossegant per fer-los mengívols, em destarota la cada dia més escassa energia que acumulen unes piles al límit de la data de caducitat.

Si avui hagués estat un dia com els altres, que en llevar-me m’asseia davant la pantalla i en mitja hora escassa enllestia la reflexió diària fins a buidar el pap, enlloc de divagar com estic fent; ja faria estona que m’estaria trencant el cap per trobar-hi explicacions plausibles a tot el devessall de consignes i missatges sobre el descontrolat full de ruta de la maleïda pandèmia, que em bombardegen de tot arreu - sanitaris, polítics i tertulians - en una pluja delirant i esquizofrènica de declaracions contradictòries, de diagnòstics precipitats i de rampells autoritaris predicant mesures de prevenció eixorques des de les mateixes beceroles, perquè ni els seus pares ni seus padrins tenen prou pebrots per fer-les complir. No sabeu pas com n’estic, doncs, de relaxat sabent que en haver-me rebaixat de servei ja no cal que m’esgargamelli buscant l’adjectiu adequat i el to equilibrat de les meves reflexions i renegar per enèsima vegada de la manca de coordinació entre els països per aplicar, per exemple, una estratègia comuna per combatre, no només les conseqüències de la pandèmia sinó, sobretot, per erradicar-ne les causes. Ja s’ho faran, doncs, sense la meva cullerada diària de xarop de bastó!

Després de festes, si em quedés esma per seguir escrivint estèrils “cartes al vent” en forma de reflexions, ja faré un resum de com ens haurem aculat o avançat en trenta dies per entomar més eixerits d'ànims la costa de gener: la llàstima és que no crec pas que hi hagin, francament, raons per sentir-nos menys pessimistes, menys decebuts i menys desconcertats respecte al futur demà del que n'estem avui; i, per tant, en cas de tornar a pujar la persiana del blog, hauria de manllevar del calaix de sastre dels retalls d’esperança, si encara n’hi queden, els brins que calguin per respirar optimisme tot dissimulant la miopia de la majoria de governants mundials que enlloc de fer pinya per salvar el planeta – no només ambientalment sinó amb molts altres aspectes urgents i essencials –, suposo que es decantaran per embrancar-se en més lluites fratricides per dominar-lo. ¿En què hauran quedat després de festes les carretades de bons desitjos que mentre toquin les dotze campanades de benvinguda a l’any nou s’escamparan efímerament?

Si ara escrigués una reflexió com les de dies anteriors no me’n podria pas estar de criticar la majoria de notícies que se m’entortolliguen de cap a peus i que m’impedeixen tant de respirar lliure que estic en capella d’ingressar en la UCI dels desanimats. ¿Creieu que no tinc res a dir sobre aquesta casa de barrets sense mestressa en que s’està convertint a nivell mundial la coordinació unitària dels esforços contra el Covid-19? ¿Considereu que no expressaria emprenyat com una mona que ja n’estic fart que per la classe política sembla que només tinguin sentit les tempestes en gots d’aigua i es miri cap a un altre costat quan amenaça un psunami? ¿Penseu que no tinc prou valentia per denunciar netes de pols i de palla, com ha estat sempre el lema del blog, la violència de gènere domèstica, la perillosa implantació de les ideologies polítiques extremes, la fastigosa i genocida manera de tractar el problema de la migració, la degradació de la convivència i del civisme, la constant pèrdua de qualitat, humanitat i eficàcia de la medicina primària pública envers la població més vulnerable, la fallida inevitable dels sistemes de pensions per la covardia atàvica dels polítics per posar-hi remeis sostenibles i no pas cataplasmes, la sospitosa tendència a una confrontació intel·lectual entre autoritarisme (una mena de dictadura blanca) i democràcia, etcètera, etcètera?

Les meves reflexions potser no tenen cap valor ni transcendència social, esclar, ni ho he pretès mai; però, en canvi, m'estiro els cabells veient a quantes persones carregades de raó fan callar els diversos establishments que fan ballar el món com els hi rota. I, francament, em fa molta ànsia que només es tinguin orelles pels que diuen vertaderes bajanades i, en canvi, s’arraconin les opinions carregades de sentit comú dels que parlen no només perquè tenen boca sinó des de l'experiència i el seny. Per aquesta raó, ara per ara, crec que no es reuneixen les condicions perquè les mesves piles se'm carreguin prou bé. De moment, doncs, només puc dir, sense comprometre’m massa, que en endavant i no sé fins quan el blog aixecarà la persiana en comptades ocasions. Llevat que estigui equivocat en els meus pronóstics i es daci el miracle que tot de cop els que tindrien de treure’ns les castanyes del foc posin seny i ens treguin la por del cos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada