LA DESUNIÓ DEL NACIONALISME CATALÀ VE DE LLUNY

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dijous 10 Octubre de 2019)

Permeteu-me que us reprodueixi una reflexió publicada fa cinc anys en aquest mateix blog, en vigílies de la consulta del 9-N, de l’any 2014. Aquesta reflexió feia referència a la falta d’unanimitat de cincs partits sobiranistes, i en principi favorables al dret a decidir sobre l’autodeterminació, palesada després de marcar distàncies sobre una proposta de concórrer en una llista única a les eleccions, coneguda com “la desunió de Pedralbes”. Posant al dia els noms, avui estaria plenament vigent:

“ Encabat de passar-se vuit hores reunits en vigília abans d’ahir, el gerro de porcellana fina on un geni custodiava l’essència de l’esperit de la consulta del 9-N - després de donar voltes tota la setmana des de la plaça sant Jaume al palau Robert –, el geni acabà marejat i en perdre l’equilibri, el gerro s’ha esberlat en cinc trossos (un per cadascun dels cinc partits participants (CiU, ERC, ICV-EUiA y CUP), en caure per terra en el transcurs de l’aquelarre de Pedralbes. Tal vegada es pugui restaurar tractant-se d’una peça tan valuosa, però és difícil que en la reconstrucció es puguin dissimular del tot les esquerdes i, en tot cas, encara que es trobés l’artesà capaç de fer un miracle d’aquestes característiques, és evident que mai més el gerro tornarà a ser la peça sòlida i preuada que era, i el geni potser ja ni s’hi voldrà acostar per por de tornar a rebre. Però en cas que s’arribés a refer, a partir d’aleshores segur que tothom estarà amb l’ai al cor pendent que no es repetís la trencadissa, ja que si així fos seria impossible apedaçar-lo de nou.

Per aquesta raó, el president Mas que n’era per imperatiu de les urnes el dipositari del famós gerro, amb la finesa que caracteritza als que se saben Maquiavel de memòria, ha decidit que en aquesta partida s’ho tenia de jugar tot a una carta, i emplaçà els seus companys de viatge a deixar-se de camàndules i agafar el toro per les banyes avançant les eleccions - amb un caràcter plebiscitari “in pectore”, perquè si els hi pengessin aquesta etiqueta oficialment, el tiet perepunyetes d’en Rajoy podria titllar-les d’il•legals i fer abaixar la persiana -, que per a consum exclusiu dels observadors internacionals es vendrien a tall de referèndum. Però el president posà una condició prèvia per tirar-se de cap a la piscina: que els cinc partits convidats a l’aventura, i tan responsables com ell de que reeixís, es comprometessin a participar-hi en una llista unitària com a bons germans. Aleshores és quan s'esberlà el gerro de porcellana fina i la trencadissa es va escampar per tota la sala del palau de Pedralbes on s'havien reunit, precisament per solemnitzar la trobada.

El soci més petit de tots, com que es pensa que té la paella pel mànec li ha contestat al president que s’empassaria el caprici de la llista unitària sempre que es comprometés a declarar unilateralment la república catalana independent tot just escrutats els resultats de les urnes. Un dels altres partits convidats a recolzar un desafiament en tota regla a l’Estat, ja se n’havia desmarcat de la unitat dient que preferien anar sols que en companyia de segons qui, i un altre respongué que s’ho tenia de rumiar, consultar-ho amb el coixí i consensuar-ho fins i tot amb l'esperit sant. Resumint: que la proposta d'unitat quedà limitada a tres possibles socis, no obstant s’havien de posar d’acord amb allò de la DUI. perquè un d’ells mai l'havia portat al seu ADN logístic i el tercer en discòrdia es feia l'estret perquè uns quants peixos grossos alertaven de procurar no repetir la història d’aquella lletera que va arruïnar el seu negoci confonent els somnis amb la realitat.

Ara bé, per arribar a la DUI, a la meva manera de veure primer s’han de guanyar les eleccions amb una inequívoca majoria absoluta, que pugui ser reconeguda per la comunitat internacional com equiparable a un referèndum d’autodeterminació, i mentalitzar la parròquia impacient i nerviosa que el desencaix definitiu d’Espanya, no serà cosa de bufar i fer ampolles, i que caldrà carregar-se de paciència i fer-se tips de til.la. Dit d’una altra manera: la crida a la unitat per part del president està ben encaminada, sempre que no es barallin pel camí els socis o algun no vulgui córrer més del compte. Tanmateix, en aquest objectiu d’anar al gra agafats de bracet i de no perdre energia en discòrdies estèrils, trobo bé que s’aposti per la consulta del 9-N, com si es tractés d’un assaig general, malgrat els fotetes la titllin de costellada, fent-ne escarni; no se la poden pas estalviar si volen recuperar la unitat perduda”.

Em sembla que recuperar aquesta antiga reflexió pot servir aquest cap de setmana per refrescar la memòria, perquè massa sovint la tenim de peix.

LA TORNA DE LA SENTÈNCIA POLÍTICA MÉS ESPERADA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dijous 10 Octubre de 2019)

La resposta de l’Estat a la Catalunya regirada per tot aquest embolic del Procés, sembla que serà la de sempre: “si no vols caldo, tres tasses”. ¿És irresponsable el govern central tensant massa la corda amb el govern de Catalunya, sense importar-li que es pugui trencar en plena estrebada? ¿És temerari el govern de Catalunya jugant al gat i a la rata amb el govern central, per aconseguir com sigui que els catalans puguin treure’s el jou de sobre? A la meva manera de veure, tots els implicats en el conflicte en tenen la seva part de culpa de que ens trobem empantanegats en aquest atzucac, però el que em treu la son és que si ningú no afluixa aquest assumpte pot acabar malament. Ahir, l’exconseller Comin, des de l’exili, apuntava que la solució seria que un milió de catalans deixessin d’anar a treballar uns quants dies per ofegar econòmicament l’Estat, i a continuació la consellera Chacon se’n desmarcava d'aquesta bestiesa dient que perjudicar l’economia espanyola ens perjudica de retop. Ja fa dies, que des de l’entorn més hiperventilat de Waterloo es deixava caure que cap país ha aconseguit la independència sense una guerra d’independència. La qüestió és si realment hi ha un milió de catalans disposats a declarar-se en vaga indefinida qualsevol mati d’aquests, o si ni hi ha gaires de disposats a embolicar-se en una guerra. Segons el propi Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat no arriben al 10% de la població, els ciutadans partidaris d’una declaració unilateral d’independència.

             No en tinc cap dubte que l’Estat n’és el principal culpable que el contenciós amb Catalunya hagi arribat tan lluny. I n’és per tancar-se en banda des de l’inici de la transició a enraonar civilitzadament sobre aquesta patata calenta que s’ha vingut anomenant “el problema catalán” des de fa quasi tres segles, i per emborratxar-se histèric amb copes plenes de lleis arnades, pensades únicament per bloquejar sistemàticament qualsevol intent d’entesa partint del respecte mutu i del sentit comú. És evident que aquesta postura numantina i ultra-jacobina no ha portat l’Estat enlloc i, en canvi, a part d’augmentar la crispació irresponsablement, s’ha desacreditat democràticament davant la comunitat internacional pel seu tarannà intransigent. El govern de Catalunya, tanmateix, no es pot negar que en té part de culpa en l’escalada de tensió, perquè quan tot just l’ambiciós procés empentat per la societat civil estava a les beceroles, els polítics espavilats que se’n van apoderar per intentar tutelar-lo en benefici propi, es van lligar insensatament de peus i mans hipotecant-se a termini fixe, – l’any 2014, mítica commemoració del trentenari del decret de nova planta Catalunya tenia de proclamar-se sí o sí, la república independent –; en una data simbòlica imposada per un soci escandalosament minoritari i poc raonable, però imprescindible per mantenir majoria de govern, la CUP.

Degut a la impaciència de la minoria perquè a aquella majoria sobiranista pírrica no se li covés l’arròs, els cupaires van induir els socis que tallaven el bacallà a l’empresa – convergència i esquerra republicana – a cometre el colossal error polític de no valorar, com una dificultat que no es podia menystenir, que el govern central amb qui s’havien d’entendre per força tenia majoria absoluta a tot l’Estat, segons les regles de joc democràtiques i, per tant, capacitat executiva i legislativa per planteja’ls-hi a les legítimes pretensions catalanes totes les cancalletes del món. I, a més a més, impunement. El tracte electoral entre els sobiranistes consistia en presentar-se a les eleccions amb un programa comú de mínims, però clar i net. I si obtenien majoria suficient perquè dels resultats se’n pogués fer una lectura plebiscitària homologable internacionalment, es temptegés per darrera vegada si el govern central baixava del burro i estava disposat a asseure’s a negociar com reconduir pacíficament la insatisfacció catalana o, en cas contrari, activar una declaració unilateral d’independència que obligués l’Estat i la comunitat europea a moure fitxa per gestionar la patata calenta que els cauria a les mans. Aquest, efectivament, era de més bon o mal grat el tracte a que havien arribat; però a l’hora de posar fil a l’agulla es va fer palès, primer, que no tots els socis tocaven la mateixa musica i, en segon lloc, que si bé tenien majoria parlamentària pels pèls no havien aconseguit majoria popular; per tant, l’eufòrica bombolla que s’havia inflat amb l’alè i l’entusiasme d’una societat civil il·lusionada i de bona fe, que es creia les promeses de tenir la victòria a frec dels dits, feia aigua per totes bandes per les anteriors raons exposades però, sobretot, per no haver previst una cosa tan elemental com que la resposta de l’Estat seria tan brutal com solen ser les respostes estatals en circumstàncies semblants arreu del món.

Estic preocupat, doncs, perquè per segona vegada el sobiranisme s’ha conjurat a l’entorn d’una data simbòlica, aquella en que sigui comunicada la sentència, per repetir la història d’inflar la bombolla. I la societat civil, encara que una part estigui sensiblement tocada pel desencís acumulat els darrers mesos de tentines, està disposada a recolzar des d’una gran aturada de país a un “tsunami democràtic”, que no se sap exactament com començarà ni molt menys com acabarà. El problema és que tampoc no es té puta idea del benefici tangible d’aquestes protestes, més enllà de desfogar-se picant de peus a terra; però, la gent s’exposa a una segona frustració perquè continua, refiant-se dels oracles, que és possible aconseguir la independència aturant el país i obligant el govern a negociar la rendició de l’Estat. Una vegada més, en la meva humil opinió, s’està pixant fora de test menystenint la capacitat de resposta d’un Estat i sobrevalorant les pròpies forces. Fa dies, en una altra reflexió, ja vaig dir que al sobiranisme li falten un pilot de vots per legitimar-se i donar un cop de puny a la taula. El 10-N pot ser una bona ocasió per superar el llistó de la majoria absoluta de vots populars i carregar-se més de raó, però perquè sigui possible caldria haver eixamplat les bases electorals enlloc d’espantar-les marejant la perdiu tocant-se el botet els uns als altres per pilotar l’endemà de la hipotètica independència. I malament anem per tranquil·litzar l’ambient amb incongruències tals com que el conseller que va votar afirmativament ahir al Parlament una resolució apadrinada per la CUP de foragitar de Catalunya tot rastre de la Guàrdia Civil, sigui el mateix que demana serenitat davant la perspectiva d’aldarulls els propers dies, vantant-se que la coordinació de les forces armades a Catalunya – policia i guàrdies civils inclosos - la farà la cúpula dels Mossos. Francament, per petar-se de riure, si tot plegat no fes plorar.

QUANT COSTA CADA ESCÓ ENCARA QUE ELS SEUS OCUPANTS NO FACIN LA FEINA?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimecres 9 Octubre de 2019)

A mesura que es van destapant olletes que es couen dintre les quatre parets dels Parlaments Autonòmics, Congreso de los Diputados, Senado i Eurocambra, ens hem anat assabentant, amb comptagotes això sí, que a part de la nòmina i els complements per assistir a comissions o per afegir alguna responsabilitat suplementària en l’exercici del seu mandat, els ingressos ordinaris de diputats i senadors s’engreixen amb generoses i no sempre prou transparents dietes o despeses de representació – per exemple, en el cas dels diputats i senadors espanyols per l’allotjament a la capital quan venen de fora i “oficialment” no disposen de pis de la seva propietat on estar-se, encara que en facin servir algun que va a nom de la dona, d’un membre de la família o d’una societat instrumental, abús de dret reiteradament denunciat i del qual mai s'ha acabat de treure’n l’entrellat -, i d’altres tractes de favor en espècie com les tarifes reduïdes de les cafeteries de les respectives cambres, les facilitats de connexió a Internet o en el transport i alguna altra moma que se’ns deu haver passat per alt des del nostre llimbs. I no parlem de la passiva costum de “deixar-se estimar”, que per molt que es negui és una debilitat difícil de resistir i que va inclosa en la motxilla de persona influent. Fa un parell de legislatures, per exemple, amb l’esclat del cas Monago, president de la Junta d’Extremadura, es van posar en relleu el descontrol en despeses justificades com a viatges de feina que, en realitat, camuflaven escapades de caràcter tan personal i privat que no passaven la prova del cotó-fluix ètic ni en broma. Ja és història o encara en pengen serrells?

Per culpa de la poca discreció d’aquell president autonòmic que es definia a si mateix com el més honrat d’Espanya, es va destapar que també alguns “pares de la pàtria” munyien de la mamella pública les despeses generades quan tenien necessitat, per exemple, de rebaixar l’estrès fent una bauxa o regalant-se una francesilla. Per relliscades semblants, un diputat aragonès va dimitir potser perquè no era tan pocavergonya com el president extremeny que fanfarronejava de netejar-se cada dia la imatge pública amb netol, malgrat considerava que posar petites banyes als ciutadans que li pagaven el sou i les regalies era “pecata minuta”, “sinceritat” que aplaudia el llavors president Rajoy, que s’havia inventat fins i tot un vocabulari prou característic per rebaixar la importància dels escàndols de la seva tropa, com ara anomenar “cosetes” allò que per a la resta de mortals eren ni més ni menys que flagrants “corrupteles”.

El sainet protagonitzat pel “president autonòmic més honrat de les Espanyes" no hagués traspassat la categoria de maldestre incident, segons el peculiar diccionari del senyor Rajoy, si no fos que els tres partits hegemònics a l’Estat des de la transició – populars, socialistes i la torna dels convergents -, enlloc d’aprofitar l’ocasió per fer-se un bon rentat de cara amb pedra tosca es van conformar fent-se un lífting de conveniència, escamotejant als ciutadans que els votaven i, sobretot, als contribuents que els hi pagaven la festa, el dret a saber en què es polien ingressos atípics disfressats de dietes, d’assessoraments arbitraris o de subvencions a benefici d’inventari a entitats afins, que es carregaven a la caixa dels encantats, pel que sembla moltes vegades sense més comprovant que la “paraula d’honor” de ses senyories.

I tant que sí que hi ha molts parlamentaris honorables i austers servidors del poble! Molts dels quals fins i tot tornen les “mostres” d’estima poc catòliques, però la manera com institucionalment es complica que traspuï la transparència més elemental sobre els ingressos nets i el compliment rigorós del reglament d’incompatibilitats, fins i tot el ciutadà més passerell té la sensació que hi ha gat amagat. I és que encara avui els ciutadans no tenim suficients elements de judici per fer-nos càrrec sense cap mena de dubte de si les anades i vingudes dels parlamentaris dintre i fora de les fronteres són sempre en comissió de servei o camuflen excursions d’una altra mena, ni si tots els piscolabis amb assessors o consultors, per exemple, s’han de considerar “àpats de treball” a càrrec de l’erari públic o la disfressa de simples trobades socials entre amics que s’haurien de pagar a escot, com fem els ciutadans rasos que paguem el gasto dels en teoria representants del poble, altrament titllats de “casta” per alguns o de “caspa” per altres. Precisament ara, amb la dissolució avançada de la legislatura, com a conseqüència de la vagància dels parlamentaris a l’hora d’esforçar-se de veritat per investir un govern, resulta que els 213 parlamentaris que no formen part de la diputació permanent i que per tant han quedat tècnicament a l’atur per la seva incompetència manifesta, volen tenir dret a una “indemnització de transició” equivalent a 46 dies de sou, que representa un ingrés per càpita d’entre 6.000 i 7.200 euros. Gairebé un milió de ciutadans a través de la xarxa s’han adherit a una petició per exigir que no se’ls pagui per fer el vago i no complir amb la seva obligació de fer possible la governança del país. A la meva manera de veure, una més de les rodes de molí vergonyoses amb que ens volen fer combregar, com si ens maméssim el dit.

HO TENIM BEN ASSUMIT QUÈ S’ENTÈN PER VIURE EN LLIBERTAT?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimarts 8 Octubre de 2019)

La llibertat és tan important, que la història de la humanitat es pot explicar com la lluita permanent entre els que s’esforcen per defensar-la i els que només malden com uns malparits per arrabassar-la. Les lluites cruentes i amb milions de morts que s’han encreuat entre uns i altres bàndols palesen, a bastament, que la llibertat és el bé individual pel qual l’esser humà ha estat més vegades disposat a sacrificar la seva vida. Tanmateix, el mot llibertat és un dels més emprats – qui sap, però, si caldria escriure “desgastat”, “trinxat” o “prostituït” -, en els programes de totes les organitzacions polítiques o religioses del món, malgrat cadascuna en faci una lectura diferent en funció de la seva particular sensibilitat democràtica o afinitat ideològica; però, el sentiment de llibertat, no ho oblidéssim, és estrictament personal i intransferible.

Com ho és també l’obligació de qualsevol persona de defensar-la fins a les darreres conseqüències, o de respondre en funció de la responsabilitat que hi tingui en els intents i pretensions directes o indirectes de violar-la o de tutelar-la hipòcritament. Trobo bastant encertada la definició teòrica que en feia de la llibertat, el Manifest de la Internacional Lliberal: “la llibertat és la capacitat de decisió de les persones, superant tot intervencionisme i dirigisme que impedeixi o distorsioni la iniciativa individual i els drets humans”. És a dir, la llibertat és un atribut inherent a la mateixa condició de ciutadà i cap sapastre la pot potinejar o segrestar en nom del bé en abstracte, ho faci en nom d’un Estat o d’una Església.

El problema és que en massa casos la desconfiança envers els que no pensen igual com ells, quan s’accedeix a alguna parcel·la de poder sense haver madurat prou en moralitat i en ètica, els dèficits culturals i democràtics es converteixen en un dels principals entrebancs per a la llibertat de les persones. Fixeu-vos que a partir del moment que la classe política va encunyar i apropiar-se del simbòlic concepte “d’estat del benestar”, precisament l’Estat ha trobat l’excusa perfecta per intervenir, potser sense premeditació però deixant-s’hi arrossegar per comoditat i per collar la clientela, espais de llibertat individual que haurien de ser inviolables, en pretendre convertir-se en el nostre metge, el mestre dels nostres fills o el nostre cuidador quan ens fem grans.

No obstant que aquesta pretensió potser sigui benintencionada, en realitat és ben poc respectuosa amb la llibertat a decidir de les persones en qüestions que afectin la seva salut, l’educació dels seus fills o la dependència dels seus vells, i quan la crisi ofega la viabilitat dels “estats del benestar”, tant aquell Estat paternalista com l’establishment oficial que l’embolcallava quan les vaques anaven grasses, fan mans i mànigues per convèncer els ciutadans que recuperin la llibertat espavilant-se pel seu compte, i resolguin els seus problemes buscant-se paraigües que no comprometin la sostenibilitat dels organismes públics dels que en viu bona part de l’establishment. Però, malgrat ésser el dret a decidir en tot el més important actiu i penyora de llibertat en una societat democràtica, encara queden massa governants bornis o bastards, que posen sistemàticament pals a la roda com folls, per exemple, a un símbol de la democràcia tan emblemàtic com és la llibertat d’expressió, manipulant sense cap escrúpol ni contemplació les lleis, les banderes i inclús els tribunals, quasi bé sempre, esclar, només per tapar-se les pròpies vergonyes. Qui tingui orelles que hi senti!

EN BOCA TANCADA NO HI ENTREN MOSQUES, SEGONS EN CHURCHILL

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dilluns 7 Octubre de 2019)

En moments delicats com els que estem vivint, s’ha de ser molt curós amb allò que es diu i, sobretot, s’escriu. Però no sempre les persones que tenen la responsabilitat de ser prudents saben tenir la boca tancada, i sovint només per cridar l’atenció no els hi ve d’aquí vomitar estirabots pel broc gros o engiponar titulars incendiaris que ajudin a vendre diaris o guanyar quotes d’audiència audiovisual, sense importar-los que les seves astracanades engreixin la crispació ciutadana. I encara que aquests comentaris desafortunats alguns dirigents els facin amb sordina i quasi en família, en un món globalitzat no es pot impedir que els altaveus mediàtics dels toca-sons els escampin arreu, i que sempre hi hagi babaus disposats a empassar-s’ho tot i fer-ne forrolla. Oimés si no són tan discrets i ells mateixos els espargeixen sense vergonya. Per tant, si els que tenen el vici de parlar massa comptessin fins a cent abans d’obrir la boca tots en sortiríem més ben parats, començant pels mateixos polítics, dels quals Churchill va dir que s’haurien de posar a dieta d’empassar-se les seves paraules. Ja té dallonses que qui ho hagi recordat siguin dos bocamolls com en Rajoy i en Felipe Gonzalez.

¿Com volem que els de poble, com jo, respectem els que governen, més o menys legitimitats per les urnes perquè al campionat de pixar fora de test s’hi apunten tots, si cada dia assistim al trist espectacle de l’aixecament d’una o altra camisa des de la banda dels que manen o dels que esperen manar. La Maria Aurèlia Capmany va escriure una vegada: “ser lliure consisteix en no haver de dir mentides”. Jo, modestament, hi afegiria: “i de no haver d’escoltar bajanades ni brams d’ase”. Avui, vulguin o no reconèixer-ho alguns dirigents panxacontents perquè totes els hi ponen enfilats en les seves torres de marfil o rectories, arran de carrer s’escampa el calfred d’amenaces de guerres o de crisis econòmiques que esgarrifen els poca-roba perquè per experiència saben qui acabarà pagant el pato. Per telèfon, tuitant o en trobades al més alt nivell, els dirigents mundials pareixen pastilles i xarops que receptem als de poble perquè se les endrapin, com si potingues de pares desconeguts poguessin substituir les llesques de pa amb vi i sucre que fan falta per revifar l’economia i la moral dels campions en la modalitat d’ajustar-se el cinturó.

Abans, quan s’estava pioc i el cap t’estellava, et podies tombar tranquil•lament al llit, a covar la calipàndria. Però la crisi econòmica, que és una conseqüència directa de la crisi de polítics honrats i competents, és una grip massa severa que treu l’humor i et deixa el cap com un timbal. Es comprèn, doncs, que en aquestes circumstàncies quan estosseguen “els mercats” a les ordres dels dotze apòstols responsables de fer la llei i la trampa, els espeternecs dels de dalt reboten com cops de mall al cap dels de baix. Entre les martellades de la crisi i els gots de vi calent subministrats pels fetillers de guàrdia de l’ortodòxia capitalista, els desguitarrats o hiperventilats dirigents d’alguns països i dels principals organismes financers que no assenyalo perquè la llista és molt llarga i vosaltres la coneixeu millor que jo, s’adonen alarmats com els nans estan a punt de creixe’ls en el circ global que s’han inventat perquè les seves desbarrades passin desapercebudes. No és fàcil, doncs, que els de poble, com jo, davant de tanta potineria fem veure que no ens adonem de les corredisses dels encarregats de mantenir i protegir les oligarquies, a la recerca de vímets i joncs per apedaçar tants de cistell esquinçats, sovint perquè hi ha massa classe dirigent presonera de les promeses que han vomitat les seves llumeneres pel broc gros, en moments d’incontinència verbal.

EL 10-N EL SOBIRANISME EN PES HA D’ANAR A VOTAR PERQUÈ LI MANQUEN VOTS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (diumenge 6 Octubre de 2019)

La gent n’està tan fastiguejada i amb raó, que la primera reacció després del segon fiasco per investir un govern i de cridar el ciutadans per tercera vegada a retratar-se a les urnes, va ser: “no aniré a votar!” I molts, pel que traspuen les xarxes, no ha canviat d’opinió. A la meva manera de veure, però, em sembla que als partidaris de desencallar “el procés” no els convé repudiar la convocatòria electoral, ja que per tirar endavant l’anomenat procés cap a la independència, ara mateix la prioritat única, útil i  menys demagògica seria aconseguir, mitjançant una pila de vots, un mandat democràtic suficient per forçar l’immobilisme radical del govern espanyol a posar-se les piles, per acordar un referèndum que escampi la boira. Extrapolant els darrers resultats electorals i tenint en compte també, amb tot l’escepticisme escrupolós i reserves malicioses que vulgueu, la preocupant tendència a la baixa de les enquestes d’opinió, fent una anàlisi pragmàtic dels previsibles resultats del 10-N, en vista de tot plegat faltarien més de tres quarts de milió llargs de vots dels aconseguits en anteriors consultes o dels pronosticats en les enquestes, per assegurar l’envit i homologar internacionalment les legítimes pretensions dels sobiranistes folgadament, sempre que la participació no sigui un desastre degut a un abstencionisme mal entès i pitjor administrat.

Això són faves comptades. I per aquesta raó, al meu modest parer, enlloc de barallar-se entre ells, els partits que volen desbloquejar en el sentit que sigui l’estatus quo de l’encaix amb l’Estat, trencar-se les banyes anant de bracet sense fer-se la cancalleta a cada passa, d’on poden esgarrapar la xeixa que falta per fer el pes i donar la sorpresa electoral que aplanaria el camí. I de com s’han de comportar a partir d’ara per seduir i guanyar-se la confiança dels desencantats a causa de massa espectacles histriònics, i dels indecisos de tota la vida sobretot del jovent, que malgrat el que es fa córrer per part dels que fa temps confonen els desitjos amb la realitat, fa escandalosament campana quan toca decidir. El sobiranisme que és capaç d’omplir carrers i donar la sensació de mobilització constant de la seva parròquia, hauria de rematar la feina omplint també les urnes de vots favorables a pactar un referèndum amb l’Estat, per sortit de l’atzucac. Per tant, caldria pensar-ho dues vegades això de no anar a votar el 10-N per despit o per cansament, quan en aquesta partida també es pot fer saltar la banca si se saben jugar bé les cartes. Tanmateix, s’hauria d’evitar entretenir-se jugant a nyaus o barallant-se per portar el timó del vaixell cap a Itaca. Perquè amb tants cops del colze per apartar l’altre del lideratge, no s’arribarà gaire lluny.

Ara, francament, no és pot perdre el temps fent retòrica cridant a l'èpica o a la confrontació,  sinó que s’hauria de tocar de peus a terra i admetre que sense una majoria suficient dels vots emesos, per a la negociació de les condicions del divorci o del Brexit amb Espanya, pinten bastos. En conseqüència, no serveix de res buscar tres peus al gat o marejar la perdiu amb el compte de la lletera, sinó que s’hauria de fer tanta pedagogia com fos necessària per explicar, sense crispar ni emprenyar els sobiranistes tebis ni als desenganyats ni, sobretot, a col•lectius escèptics que només hi donarien ple suport al sobiranisme si se’ls hi esvaïssin tots els dubtes sobre els avantatges concrets de la independència a curt, mig i llarg termini; és a dir: si hi sortiran guanyant o perdent partint palles. Si, en canvi, no es para de treure pit amb arengues patriòtiques sense tenir lligats tots els melics, ens podem trobar que després de tantes demostracions de força al carrer, tot plegat es quedi en una victòria pírrica. Si es prioritza la confrontació i els comptes de la lletera, jo penso sincerament que per enèsima vegada s’haurà comès un colossal error d’estratègia, primer menystenint un adversari tan poderós com l’Estat i, en segon lloc, no calibrant bé les pròpies forces. I cada vegada que es queda curt és més fotut tornar-ho a provar amb èxit. Les presses i les impaciències no són bones conselleres, ni serveixen de res per escalar un cim de tanta dificultat; però, encara menys quan entre els membres de la pròpia cordada cadascú té un rei al cos, i enlloc de tirar cap amunt sense perdre alè per estalviar energies per quan convingui l’última empenta, es passi l’estona discutint qui la té més llarga o si sortiria millor tirar pel dret, agafant una drecera que els estalvies de seguir rei disciplinadament. 

NOTA IMPORTANT: Si voleu participar del fòrum de comentaris dels seguidors del blog a aquesta reflexió, podeu entrar al meu compte de FACEBOOK. 

IL.LUMINATS AL PODER!

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (divendres 4 Octubre de 2019)

Aquell mític maig del 68 va eixordar el món, com un mantra del progressisme contracultural, el crit de: “imaginació al poder”. Al campus de la Sorbona, milers de joves desencantats i molt crítics pel rumb que portava la societat que s’havien trobat per viure-hi, tenien pressa per sacsejar-la i fer-la reaccionar, des del moment que van adonar-se que serien joves fins que se’ls hi hagués passat l’arròs i fossin massa grans per revelar-se, i que si no reaccionaven a temps l’empenta i l’energia de la joventut es convertiria en una pelleringa. És cert que en aquell esclat de rebel·lia que enervava els estudiants revolucionaris s’hi barrejaven sentiments de tota mena, des d’una visió àcida de la vida i de la mort fins de la moral i de la culpa; però, fonamentalment, la majoria dels revoltats es preguntaven sincerament, i en alguns casos desesperadament, qui n’era el culpable de la seva insatisfacció existencial, i a partir d’aquí anaven una mica més enllà en la seva exigència. Això sí, preguntant-se no només “qui n’era el culpable”, sinó també “què és ser culpable”. I mentre part d’aquestes incògnites angunioses se les emportava el vent, aquell jovent tenia almenys unes quantes coses clares: que l’amor ocupava un lloc important en les seves vides i que no estaven d’acord amb aquells que els hi negaven el dret a estimar lliurament. Tanmateix, no feia gaire havien après que en aquell món que no els hi agradava perquè era massa cruel, també s’hi podien trobar gavadals de bondat, i que “ser bo” requeria més coratge que no pas per “ser cínic”.

Però la imaginació, tal com l’havien somniat, poques vegades va pujar al poder des de llavors, almenys sense capar, amb totes les facultats i capacitats intactes i verges; de fet, des d’aleshores es va escalar abans el poder més a còpia d’ambició que d’imaginació. A la Sorbona, certament, havia nascut l’embrió d’una contracultura expressada amb frases tan contundents i de tan ganxo popular com “prohibit prohibir” o “siguem realistes, demanem l’impossible!” Era una contra-cultura nascuda per transgredir l’ordre establert, que endegà sense proposar-s’ho una lògica perversa que a llarga va privilegiar el consum d’idees i de productes. Marcuse i el seu “Home Unidimensional”, entre d’altres, en foren l’oracle inspirador d’aquella protesta espontània, plena a la vegada d’autenticitat i desencant; però que, en frustrar-se per manca d’alternatives series per portar efectivament la imaginació al poder, va derivar cap a altres dreceres per escantonar un poder en el qual no es reconeixien, com ara la irreverència; ja que la majoria dels que arribaven al poder arreu no destacaven precisament per la imaginació, varen plantar-los amb un: “ja us ho fareu!” Poc s’ho imaginaven aquells somiatruites que varen endegar el maig del 68 com si es tractés d’una acampada, que totes aquelles expectatives que s’havien creat entorn de “la imaginació al poder”, acabarien després de mig segle trinxats a la vista d’una realitat inesperada: que els acaparadors de poder en aquells indrets del món més estratègics i influents eren quatre il·luminats.

Si encara fossin simples visionaris o curts de gambals, què hi farem! Però, no, el destí del planeta estava en mans de quatre il·luminats estil Trump, Johnson, Putin i tot un etcètera d’arreplegats narcisistes, ambiciosos i supremacistes que es petejaven les parcel·les del poder sense emprar un gram d’imaginació de la potable, sinó de la nefasta que acabava sempre com el rosari de l’aurora, després de sacrificar o masegar massa sovint els seus pobles els seus interessos personals. Us ben asseguro que prefereixo un governant poc llest que no pas un de molt il·luminat. Per mantenir l’optimisme en un futur sostenible reconec que s’ha de fer un gran esforç, mentre els il·luminats tinguin accés al poder tan fàcilment com fins ara, que val més un petricó de demagògia que un quilo d’imaginació. A la meva manera de veure, però, no seria just dona’ls-hi la culpa de tot plegat només a aquests tocats de l’ala, perquè si vesteixen la púrpura del poder és gràcies als votants que els hi permeten de conquerir-lo i, sobretot, de mantenir-s’hi sense ni una esgarrinxada electoral. Després de veure cada dia els disbarats dels quals els il·luminats hiperventilats són capaços, no puc comprendre que encara conservin parròquia suficient per fotre’s del mort i de qui el vetlla. Si la manca de líders amb imaginació potent i sana és una desgràcia per a la humanitat, la manca de criteri i senderi dels que els hi riuen com si fossin gràcies les barbaritats diàries contra les persones i contra el mediambient, em costa de pair, d’entendre i de perdonar el mal que ens estan fent, per quatre dies que dura la vida. Que Déu deslliuri, doncs, als pobles de tenir un il·luminat per governant! Perquè fan més mal que una pedregada!

NOTA IMPORTANT: Si voleu participar del fòrum de comentaris dels seguidors del blog a aquesta reflexió, podeu entrar al meu compte de FACEBOOK. 

VAL MÉS CAURE EN GRÀCIA QUE SER GRACIÓS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dijous 3 Octubre de 2019)

És més vell que l’anar a peu que la primera impressió que tenim de les persones és determinant per tancar un negoci, trobar una feina i, evidentment, per lligar una bona amistat. Per aquesta raó sempre s’ha sentit a dir que a una entrevista de treball, per exemple, s’hi ha d’anar “arreglat”, o que per triomfar a la vida si bé no cal empolainar-se com si s’acabés de sortir de la capsa s’ha de “fer goig”, perquè un aspecte “deixat” predisposa a tota classe de prejudicis. No obstant amb la globalització també s’han canviat infinitat de dogmes sobre el comportament social adequat, encara segueixen en peu aquelles recomanacions de manual de l’època dels avis, tot i que s’han adequat als nous temps alguns estereotips i s’admet que estils més informals de vestir o de pentinar-se també poden resultar elegants. De fet, però, els nostres avis haguessin fotut escales avall qui gosés presentar-se a casa seva amb uns pantalons plens de forats i amb traces d’estar pollats de tan portar-los; en canvi, avui els texans formen part de la indumentària “in”, tant per part dels homes com de les dones. I quan més estratègicament ratats i passats per la pedra estiguin, més pica el seu preu a les botigues de moda. I no és tracta només d’una febrada juvenil, que també; el cas és que molts diguem-ne sèniors hem de confessar que recorrem als texans sense arrufar el nas, ja que a part de la comoditat que suposa no estar sempre pendent de portar la ratlla ben planxada, com passa amb els pantalons convencionals, ens fa semblar més joves, esportistes i trempats.

Tota aquesta arrambada dels tabús estètics del temps de mariacastanya al quarto dels mals endreços, va començar amb aquell mantra comercial que assegurava que l’arruga era bella, el qual va permetre i beneir la comoditat d’encasquetar-te americanes, camises o bruses de cotó, encara que estiguessin un xic rebregades. En qualsevol cas, i malgrat tot el que podríem afegir sobre el desencarcarament de les costums, encara avui l'aspecte físic i conservar un cert estil endreçat ajuden a caure bé en societat i, sobretot, són determinants per obrir-te portes professionals. A totes les escoles de negocis ho tenen en compte i li dediquen un cert temps a aquesta qüestió de cuidar la capacitat “d’entrar pels ulls” als teus interlocutors, una forma de dir que en definitiva dona la raó a la vella dita que a la vida val més caure en gràcia que ser graciós, perquè no obstant sembli injust, a igualtat de condicions qui suca el melindro no és sempre el candidat o candidata que té més mèrits o que sap millor que ningú l’ofici, sinó qui li cau bé als responsables de la selecció.

I potser més que en cap altra aspecte de la vida social, és en la política on es demostra la importància de l’empatia personal i que “caure bé” avui dia depèn de factors externs que abans no es tenien en compte. De fet, aquesta és una conquesta de la gent progre. Els conservadors s’ho pensen dues vegades abans de renegar de l’estil, qui sap si perquè no li compren a l’Oscar Wilde, jo diria que en un excés de prepotència, que no serveixi de res l’elegància ni l’estil, sinó que allò que val són les sensibilitats. Aquest canvi de perspectiva del progressisme, a la meva manera de veure, s’inscriu en el relativisme cultural que torna vulnerable a certa esquerra europea que, en nom de la diversitat, la inclusió i el multiculturalisme, ha sigut capaç de trencar els plats bonics del convencionalisme ranci i esnob dels seus pares sense massa escrúpols, com en una alliberació. No obstant això, que no s’hi recreïn massa en la seva gosadia iconoclasta ja que només mentre els seus referents, vestint i comportant-se en públic com els hi roti segueixen caient bé i facin més o menys gràcia, podran viure de la rifeta. Però, per si de cas, com que les sensibilitats són tant o més variables que les modes i els estils, jo desaria les corbates i d’altres convencionalismes on es puguin trobar de seguida, per si una nova generació de “mestres de cerimònies” o "d'influencers" decideixen, per exemple, que per dedicar-se a la política s’ha d’anar vestit de vint-i-un botó, ben clenxinat i si pot ser una mica perfumat i tot. I no digueu mai d’aquesta aigua no en beure mai, perquè el món dona moltes voltes i el que avui és blanc demà pot ser negre.

NOTA IMPORTANT: Si voleu participar del fòrum de comentaris dels seguidors del blog a aquesta reflexió, podeu entrar al meu compte de FACEBOOK. 

NI UNA REFERÈNCIA EN LA PREMSA MADRILENYA A LA GESTA DE MONTSERRAT

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimecres 2 Octubre de 2019)

      Que cinc-cents escaladors s’enfilessin a 131 agulles de Montserrat i s’hi passessin tota la santa nit, procurant mantenir-les il·luminades en homenatge als cent trenta-un presidents de la Generalitat de Catalunya, no ha estat considerat “una notícia” digna d’ésser considerada digna, informativament parlant, per part dels mitjans de comunicació de la capital de l’Estat. Suposo que es degut a l’embolcall polític de la gesta montserratina, excusa que fins a cert punt podria comprar si no fos que a tots plegats se’ls hi veu el llautó d’una hora lluny: a les portades dels principals periòdics de Madrid i als noticiaris de la tele o de la radio nacional, per exemple, abundaven d’altres notícies d’evident caire polític referents a Catalunya. Donem-hi una llambregada. El País: “Dimite el director de los Mossos que cargó contra los CDR”; El Mundo: “El CNI catalán ayudó a los CDR a burlar a la Guardia Civil”; ABC: “Torra endurece el control político sobre los Mossos”; La Razón: “Dispositivo de 2.000 policías y guardias frente a los CDR”. ¿Per què tots aquests titulars figuren a primera plana i als noticiaris prime time i de la gesta de Montserrat que també té un rerefons polític ni se’n parla? Home, és evident! Perquè la informació sobre la gesta de Montserrat és positiva i simpàtica i per a la clientela de la majoria de mitjans de comunicació madrilenys - tendenciosos i jacobins, quan es refereixen a Catalunya -, només resulta noticiable dels catalans allò que els esquitxa de merda, els calumnia i els vacil·la.

Qualsevol mitjà professional, ja no dic democràtic perquè es podria entendre com un insult, estaria encantat de la vida d’explicar als seus lectors i oients una gesta tan singular i èpica com la que dilluns van protagonitzar mig miler de muntanyencs catalans, escalant des de mitja tarda cent trenta-una agulles de la serralada de Montserrat, algunes de considerable dificultat, per passar-hi tota la nit al ras, amb l’objectiu de mantenir-les il·luminades amb farells. A més a més, entre els escaladors es podien recrear, sempre periodísticament parlant, anècdotes personals tan impressionants i cridaneres com la d’un veterà de vuitanta-sis anys que hi va participar amb la il·lusió d’un vailet. Però de la Brunete mediàtica no es pot esperar sensibilitat periodística ni imparcialitat informativa quan l’actualitat catalana està relacionada amb la defensa i la reivindicació del sobira-nisme. En canvi, no es mosseguen la llengua ni respecten el codi deontològic més elemental de la professió periodística: la veritat. Deixant de banda la falta d’ètica que suposa avenir-se a publicar “filtracions” apòcrifes dels atestats policials, no contrastades judicialment, inclouen amb tota la barra del món en el seu vocabulari paraules tan temeràries i gruixudes com “goma dos”, “explosius” o “bombes”, tenint en compte que no hi ha cap constància de que s’haguessin trobat en poder dels CDR detinguts cap d’aquests productes.

Esclar, informar sobre un acte tan carregat de simbolisme i d’èpica que passarà a la història, com tants d’altres actes de divulgació i exaltació del procés engegats amb tota la il·lusió i fe per la societat civil espontàniament, no pot interessar de cap manera als que a Catalunya li neguen el pa i la sal, o rebaixen la intensitat si no queda altre remei que parlar-ne de qualsevol reconeixement públic pels seus èxits culturals, científics, professionals, inclosos els esportius, com si enlloc d’estar-ne cofois n’estiguessin gelosos. A la meva manera de veure, històricament s’ha covat més separatisme a la porta del sol que a la plaça sant Jaume. Prenent-nos-ho, doncs, amb calma perquè els propers dies la desinformació i la calumnia que subministrarà la Brunete mediàtica ens posarà segu-rament els pels de punxa i caldrà que ens prenguem semals de til·la. La desinformació radical a que sotmeten als espanyols en general sobre la realitat de Catalunya, és de jutjat de guàrdia; inflant només les notícies negatives o caricaturesques, passant de puntetes sobre totes aquelles que puguin afavorir-nos la imatge com a poble i fer comprendre a la resta d’Espanya les nostres legítimes reivindicacions. El silenci sobre la gesta de Montserrat, només és una mostra més d’una indiferència i un menyspreu de molts anys. Ahir els carrers de moltes ciutats es van omplir de manifestants exemplarment pacífics i cívics, però avui les portades de la premsa madrilenya no només són gasives amb la veritat sinó que deliberadament sembren alarmisme. El País: “El secesionismo agita las calles i llama a la desobediencia”; El Mundo: “Sánchez dispuesto a activar la ley de Seguridad Nacional”; La Razón: “Casado exigirá un 155 duro si Sánchez abre esta vía” i ABC: “El PSOE doble racero con el golpismo, duros en Madrid, blandos en Barcelona”. No cal afegir res més!

MALGRAT LA CRISI QUE DIUEN QUE VE, CADA DIA HI HA MÉS RICS AL MÓN

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimarts 1 Octubre de 2019)

Estudis financers, entre d’altres del Crèdit Suisse, constaten la tendència a l’alça a tot el món de la desigualtat social en els darrers deu anys i, per exemple, si a finals de l’any passat el nombre d’espanyols milionaris – mig milió, per fer un capmàs -, no obstant representen un insignificant 1% d’aquesta espècie privilegiada a nivell mundial, també han anat cap amunt. Malgrat la desacceleració econòmica. D’aquesta data estadística, a pagès des de temps immemorials ja tenen una frase feta prou eloqüent, per clavar-la: “el diner fa diner”. És a dir, sembla confirmar-se que el vell concepte de capitalisme s’està decantant decididament a favor del culte incontrolat al poder del diner i, per tant, a  l’especulació per esbojarrada que sigui, allunyant-se cada vegada més de la cultura de l’economia assenyada i de la recerca industrial i tecnològica en benefici de la qualitat de vida de les persones; abonant, en canvi, sense miraments la formació de bombolles financeres que enriqueixen més els que ja són rics, i que quan esclaten arruïnen col·lateralment molta gent esforçada i honesta que mai es mereixia fer la fi d’en cagaelàstics, per confiar en indecents especuladors i vividors.

Un exemple paradigmàtic d’aquesta constant i callada transformació del capitalisme del segle XXI en munyidor de desigualtat enlloc de benestar, el podem comprovar analitzant la reacció vergonyosa del capital després de l’ensorrament d’un edifici a Banga Desh, que segons recordareu va causar centenars de morts d’obreres explotades, i on la primera i quasi única preocupació dels accionistes de la fàbrica – les principals marques de la moda tèxtil mundial n’eren clientes -, fou com recuperar en vint-i-quatre hores la capacitat de produir les mateixes quantitats de peces sense modificar els mètodes d’explotació laboral, abans que les borses registressin pèrdues i els inversors es posessin nerviosos. El temps és diner, és un axioma capitalista que el segle XXI ha maquillat en quan als objectius, però no pel que fa als mètodes: esprémer el màxim rendiment de cada hora de treball humà. D’aquí ve que un guru del capitalisme ortodox com Paul Samuelson, abans d’estirar la pota avisés, molt alarmat: "si països com la Xina poden combinar sous baixos amb tecnologia occidental, aleshores competir amb el comerç xinés obligarà irremeiablement a una retallada de sous i prestacions socials a occident". Que és el que està passant, per desgràcia.

El problema que veia a venir aquella patum de l’economia i la causa del seu esverament pòstum era que la gent, un cop s’hagués cansat d’escoltar un dels cants de sirena del capitalisme clàssic, en el sentit que quan més productiu fos un treballador més feliç seria perquè tindria temps per realitzar-se fent les coses que li agradessin durant el temps d’oci, inclosa més dedicació a la família; a la llarga s’adonés que “realitzar-se” costa també diners, a vegades molts, i que aquest somni es converteix en utopia amb sous aprimats per “resistir” la crisi, si és que encara el treballador tenia la sort de tocar-ne de calents perquè la seva empresa no hagués presentat un ERE per substituir mà d’obra humana per intel·ligència artificial. La nova doctrina del capitalisme, doncs, consisteix en introduir sibil·linament a la política econòmica dels països l’espantall del dèficit públic pressupostari, i amb l’ajuda impagable dels “mercats botxins” fer por i tenir l’excusa perversa per retallar sous i prestacions socials, a la vegada que evitar les pujades dels tipus impositius als rics i a les grans corporacions, traspassant la càrrega fiscal, d’una manera o d’una altra, a la classe mitjana i als pobres, perquè cap pobre de solemnitat s’estalvia de pagar l’iva del pa.

Potser recordareu que un tal Piketti - defenestrat en un dels atacs més ferotges que es recorden dels ideòlegs del capitalisme que nega la desigualtat creixent, i que avui torna a estar de moda -, va establir una teoria: “la concentració de la riquesa en mans d’una exigua minoria social està tornant als nivells despietats del capitalisme industrial del segle XIX”. El problema de tot plegat és que l’obsessió ètica creix entre els ciutadans en períodes de crisi, curiosament amb la mateixa proporció que la manca de polítics capaços de pensar en l’ètica quan legislen. No hi ha dubte, doncs, que el conflicte comercial EUA-Xina, el Brexit i la guerra freda o calenta al Pròxim Orient, no es regeixen per cap principi ètic, sinó per deliris polítics aberrants contra les quals els ciutadans no hi podem fer res més que entomar-los, estoicament, perquè cap dels factors desencadenants pot impedir-se a base de vots o de protestes. Per aquesta raó cada dia augmenta més i més la població pobra apallissada per la crisi. Inclús el nivell de renda determina, per exemple, com i on passem els catalans els últims dies de vida, segons les conclusions de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitària de Catalunya. Resulta que els rics moren a casa i els pobres en residències. A la meva manera de veure, els que varen fer aquesta recerca es descuidaren de constatar que els ciutadans més pobres ni a les residències troben plaça. I és que el més trist del capitalisme és que ha aconseguit que, inclús entre els pobres, hi hagi classes. 

ENS ESPERA UNA TARDOR MÉS CÀLIDA I UN HIVERN QUE NO REFRESCARÀ GAIRE

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dilluns 30 setembre de 2019)

Segons els experts, els anàlisis climatològics que prediuen la temperatura dels propers mesos, aquest hivern l’arribada del fred es farà pregar i per tant es retardarà l’encesa de calefaccions, donant peixet als que pateixen pobresa energètica. Però aquesta ressagada, ja en podeu estar segurs, no ens estalviarà dies rúfols perquè com es desprèn de la saviesa popular ni el fred ni la calor es queden encantats a dalt; en conseqüència, posarà en relleu una més de les seqüeles soterrades de la crisi que ha empobrit les famílies – un terç de la classe mitja devaluada té treballs per arribar a fi de mes i per afrontar una despesa imprevista, segons el CIS -, fins al punt d’haver de prescindir o de mirar prim amb la calefacció. Això m’ha portat a la memòria aquells glaçats hiverns de la postguerra, en que tanta gent passava privacions i se les empescava com podia per resguardar-se d’unes temperatures severes, les quals no sé per quina misteriosa raó castigaven més les llars dels pelacanyes als barris, que no pas les dels petits burgesos que vivien al rovell de l’ou de pobles o ciutats.

Com que la calefacció central i els escalfapanxes eren un luxe a l’abast de pocs, els recursos que s’enginyava la gent per a no passar fred anaven des dels brasers a les estufes de llenya o de carbó, que ocupaven l’habitació on s’hi feia més vida, evacuant el fum a l’exterior mitjançant uns tubs que sortien per la finestra més propera, i que els dies de mala tirada el fum rebufava cap a dintre i tothom es queixava de coïssor d'ulls. Així com avui proliferen a les façanes les antenes parabòliques, en temps no tan reculats eren les canonades de les estufes les que amorraven el nas a les façanes, sense cap pudor; tant en un com en altre cas, les antenes més cridaneres d’avui i els tubs més descarats de les estufes d’ahir es donava també la coincidència que abundaven més en carrers on la gent que hi vivia ho passava magre.

He deixat pel final parlar-vos d’un recurs energètic que no crec que torni però que va ser molt popular: les serradures. Els que no arribaven per comprar carbó o llenya per alimentar les estufes, recorrien a un rebuig com eren les serradures, que s’escampaven pel terra de les serradores, llavors industries populars i avui pràcticament desaparegudes del territori urbà. I com que fins tot de la misèria alguns espavilats, per avarícia o per necessitat, en feien negoci, els encarregats d'aquests establiments tenien un determinat nombre de clients fixos que a canvi de quatre rals i de deixar el terra net com una patena, podien omplir sacs de serradures en acabar la jornada; alguns d’aquests privilegiats les feien servir a casa seva, però d’altres se les revenien per comprar menjar.

Els que no tenien altre remei que utilitzar-les per escalfar-se o per cuinar, improvisaven uns fogons amb llaunes buides sense tapa i amb un forat al costat inferior, per on hi ficaven un pal de ferro fins que toqués un altre de vertical situat al bell mig de la llauna, de manera que entre tots dos formaven un angle recte per on es produïa el tiratge de l’invent. El problema era l’evacuació del fum, ja que no tenia sortida directa i, per tant, el fogó es posava sota la xemeneia de la casa, si n’hi havia, o en un lloc ventilat. Els més sofisticats o previsors en tenien a punt de vàries capacitats, segons si es tractava de cuinar-hi o d’escalfar-se. Espero que mai més la societat es vegi abocada a recular fins a l’època de les serradures, però no se’n faltarà gaire si els capgrossos que ens governen fent més cas a les veus dels rics escagarrinats partidaris de les retallades socials per por de perdre patrimonis i rectories, que no pas a les dels pobres que ja ho han perdut quasi tot i que només demanen que no se’ls hi arrabassi el dret de viure amb dignitat. I no féu cas als oracles de l’economia que en època de crisi pontifiquen per les cantonades, perquè els que presumeixen de mags en aquesta matèria els trucs massa sovint no els hi surten, i alguns dels que van de polítics prestigitadors en economia, les pilotes els hi cauen a terra.

AMB INTRANSIGENTS I CRISPATS NO ES FA CAMÍ ENDAVANT

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (diumenge 29 setembre de 2019)

            Si per viure necessitem explicar-nos històries, per identificar-nos-hi cal que ens hi puguem reconèixer; però si el que reflecteixen aquestes històries és una societat enfrontada amb si mateixa, ho tindrem fotut perquè no és possible abordar problemes que afecten tothom, enmig d’un ambient d’intransigència i crispació. Per tant, no crec que es puguin resoldre millor els conflictes cargolant una mica més la rosca de la pressió que no pas vessant dosis generoses de vaselina a l’engranatge enferregat. Em fa gràcia que es defensi el diàleg mentrestant no es faci res per evitar la crispació entre les parts que en teoria s’haurien d’asseure a enraonar. En Sèneca i d’altres il·lustres filòsofs dirien que semblant conducta frega més la hipocresia que la sinceritat. Però, esclar, no és el mateix parlar de crispació en termes filosòfics que polítics. La política, diuen els polítics més intransigents, requereix un tarannà sense massa escrúpols, al inrevés de la filosofia, més pròpia de tiquis-miquis que es fan massa preguntes. A mi, francament, els intransigents no em fan el pes o, si voleu que us ho digui més clar, no m’agrada tenir-hi tractes perquè sé que no m’hi entendré mai i encara puc acabar amb una angina de pit si surto de polleguera.

            En definitiva, en què consisteix la intransigència? Senzillament en no baixar mai del burro per sistema. Tant li fan els arguments dels altres, perquè l’intransigent és d’aquella mena de sords que no volen escoltar. L’intransigent no debat, sinó que discuteix, que és molt diferent. Debatre sempre és sa i fins i tot imprescindible per arribar a una entesa; en canvi, les discussions la majoria de les vegades acaben en trencadissa. I no depèn del to de veu emprat, que cadascú té la seva manera d’expressar-se i es pot debatre a crits i discutir sense una paraula més alta que l’altra, sinó de la càrrega d’intransigència que hi hagi pel mig. En definitiva, en què consisteix dialogar? A la meva manera de veure, en asseure’t a la cadira de l’altre i posar-te el seu barret. ¿Com pots comprendre els arguments de l’altre, si no et poses a la seva pell i mires de palpar la seva sensibilitat? Partint de la base, que per cert només els intransigents neguen, que la raó no la té ningú al cent per cent, sinó que està repartida, el diàleg sincer hauria de servir no pas per posar en relleu les discrepàncies sinó les coincidències. I l’entesa de veritat i duradora no es pot fonamentar més que en un acord de conveniència que atengui les raons de cadascú dels adversaris.

            Jo sóc polemista compulsiu, moltes vegades perquè inclús les pròpies conviccions necessito contrastar-les amb les conviccions d’altres; per reforçar-les o per relativitzar-les. I m’emprenya molt que em confonguin aquesta passió pel debat intel·lectual, pel vici de discutir per discutir. Ara que encara estic tocat pel clima que es va respirar a la darrera sessió del Parlament, en que la intransigència va contaminar cadascuna de les bancades fins desencadenar una crispació insuportable, voldria recordar de la meva època de tertulià radiofònic, més enllà de les enganxades dialèctiques amb destacats polítics de Ciutadans, la seva repetida actitud intransigent respecte a l’ús de la llengua catalana en públic, quelcom similar al que passa en cada sessió parlamentaria. En aquella tertúlia i participàvem, a part del moderador, quatre persones: tres polítics de diferent adscripció i jo com a periodista independent. El representant de Ciutadans, castellà d’origen però arrelat professionalment i sentimentalment a Catalunya des de feia anys i que parlava el català perfectament fora de micròfons, quan “actuava” emprava el castellà. Per què? Home, jo no hi trobo cap altra explicació que per tocar el botet i fer palès qui era el puto amo, amb perdó. I això tertúlia darrera tertúlia.

Recordo que un dia li vaig dir que encara que només fos per cortesia amb els interlocutors potser li convindria debatre en català. La resposta va ser continuar els arguments en la llengua de l’imperi. Perquè la intransigència, al meu entendre, no era que preferís expressar-se amb l’altra llengua oficial al territori, sinó que expressament ho feia per recalcar la condició de superioritat d’una llengua sobre l’altra. Que és la mateixa explicació de la seva intransigència lingüística al Parlament. Tant se’ls en fot que aquesta actitud intransigent aboni la crispació. Anys enrere, es va encunyar aquella dita amable pels altres catalans que va descobrir en Candel a la burgesia nacionalisme d’aquest país: “de català n’és tot aquell que viu i treballa a Catalunya”. Més endavant, es va “afinar” aquesta definició afegint-hi: “i se’n sentin”. És ben evident que alguns que viuen i treballen a Catalunya no se’n volen sentir de catalans. Malgrat el que ells diuen per justificar la seva autoexclusió, no crec de cap manera que sigui perquè els catalans els persegueixin a matadegolla; simplement es tracta de pura intransigència, no sé si malaltissa o perversa, però intransigència fastigosa. D’aquella que crea crispació. Que vagin en compte, però, que no els hi esclati als dits, que és el que sol passar quan el diàleg s’impedeix per intransigència.                  

SANT MARC, SANTA CREU I SANTA BÀRBARA, NO ENS DEIXEU!

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (divendres 27 setembre de 2019

Francament, alguns polítics, potser diguem millor la morralla de la classe política, tenen la carregosa habilitat de complicar les coses, precisament quan menys servei fa al poble enredar la troca. I parlo de fets que han passat els darrers quatre dies: la passejada per Vic de la plana major de Ciutadans com si fossin els putos amos; la reiterada referència a la goma dos que s’assegurava manipulaven els CDR detinguts, quan encara no s’havia confirmat de què els acusava la fiscalia i no s’havia pronunciat el jutge d’instrucció; destinar a Barcelona de quasi un miler de policies i guàrdies civils per prevenir presumptes aldarulls, quan la delegada del govern havia dit fa quatre dies que no els hi havia ni passat pel cap d’enviar piolins, perquè amb els mossos ja n’hi havia prou i de sobres per mantenir l’ordre; engegar des d’un domicili particular, al costat mateix del monument de Rafel de Casanovas, a tota pastilla l’himne nacional d’Espanya per boicotejar el moment que el govern feia l’ofrena floral; la vergonyosa crispació provocada expressament al Parlament ahir mateix pels rebentadors mal educats de sempre, i un llarg etcètera de conductes allunyades de la més elemental cortesia i respecte a les opinions dels adversaris. Tampoc és pot dir que vagi fi el president de la Generalitat insistint en la confrontació amb Madrid, sabent que els seus socis de govern en discrepen obertament d'aquesta tesi i que tampoc una majoria significativa de catalans estan per fotre el barret al foc, sinó per pactar un referèndum d’autodeterminació. Per totes aquestes raons, val més que ens encomanem, com feien els nostres avis, a sant Marc, santa Creu i santa Bàrbara, quan amenaçava tamborinada.

Déu me’n guard d’acusar a cap dels protagonistes d’aquestes desafinades fastigoses d’actuar amb malicia, però dubto molt que no ho facin com a mínim per tocar el botet i provocar; en tot cas, sóc incapaç de comprendre què els mou a ser tan emprenyadors, impertinents i mesells, sobretot en moments tan delicats com els d’ara, enmig de tota aquesta feinada que se’ns gira als soferts ciutadans d’un país cada dia més enervat en la confusió, amb unes eleccions generals en capella; una sentència a la flor i nata del sobiranisme que pot aixecar butllofes; i una operació Judes, que no s’explicaria, encara que don Pedro ho negui com sant Pere va renegar de Jesús tres vegades, sense la inspiració i la tutela des d’òrgans polítics de l’Estat, per neutralitzar la temuda reacció ciutadana a una sentència que, com no s’amaguen de pronosticar els que ho saben tot abans que passi, serà exemplar com escarment i, finalment, introduint a l’escena prou regirada un temerari relat de terrorisme vinculat al moviment independentista que, en canvi, sí que ha sigut positivament exemplar donant centenars de mostres del seu pacifisme radical. I tot plegat passa quinze dies després que centenars de milers de ciutadans ratifiquessin, el passat onze de setembre ocupant tranquil·lament el carrer, la reivindicació històrica del dret a decidir si Catalunya vol ser governada des de Barcelona i no des de Madrid, sense dependre de ningú.

Els sobiranistes cada dia que passa tenen les coses més clares: n’estan tips de mantenir aquells que els tracten a baqueta des de totes les institucions i serveis públics estatals, de que els cisin els estalvis de la bossa i de que els hi escarneixen la cultura, la llengua i la mateixa història. Però, malgrat la indignació somorta, els catalans sobiranistes només demanen sotmetre’s al veredicte d’un referèndum que escateixi si els partidaris de partir peres amb l’Estat son majoria democràtica suficient per endegar, sense perdre temps i pacíficament, els tràmits per pactar els termes d’un divorci civilitzat. És cert que hi ha una altra part de la ciutadania, que si no es mobilitza tant com el sobiranisme és perquè es refia que l’Estat ja ho té tot lligat i amanit per garantir la unitat d’Espanya. Ara bé, els sobiranistes feren confiança als partits polítics afins per gestionar precisament les seves il•lusions o utopies, com us sembli anomenar-les, però posant com a condició que no abandonessin la governança del dia a dia del país, per discutir sobre com s’ha de consolidar, estructurar i finançar una república que, de moment, està a les beceroles.

Però vet aquí que un encàrrec tan senzill i concret com el dels electors sobiranistes, els polítics electes l’han complicat de mala manera perquè enlloc d’anar per feina i governar, han preferit marejar la perdiu, embolicant-se entre ells en polèmiques estèrils, bizantines i semàntiques, més pròpies de criatures de pati d’escola que d’autèntics estadistes en moments històrics transcendentals. El sobiranisme popular només els hi demana als seus representants polítics que els hi muntin el marc legal perquè cada ciutadà d’aquest país pugui expressar lliurement i amb serenitat què pensa que és millor per Catalunya, si buscar-se la vida pel seu compte o seguir com estan. I que si, com sembla per la mobilització permanent dels sobiranistes al carrer però no materialitzada a les urnes fins ara, que quedi clar, els partidaris de l’aventura independentista fossin majoria es posi fil a l’agulla per bastir una secessió civilitzada i sense trencadisses innecessàries. Però, una vegada més, després de l’espectacle d’ahir al Parlament queda palès que el clima polític no és l’adequat per pactar res, i que el més calent en quan a la imprescindible unió del món sobiranista, està a l’aigüera.

EL JOVENT, SI S’HO PROPOSA, ÉS L’ÚNIC QUE POT FER GIRAR LA TRUITA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dijous 26 setembre de 2019)

Se sent a dir que la joventut d’avui dia no té els mateixos valors d’abans i, a la meva manera de veure, això és un colossal i alarmant símptoma de miopia per part de qui s’ho creu, ho escampa i s’hi abona per desqualificar el jovent en general. I tant que tenen valors! El que passa és que si en la nostra època hom els tenia a flor de pell, avui potser cal gratar una mica més, sobretot per separar el gra de la palla. No m’embrancaré en llibres de cavalleria discutint perquè valors que abans es consideraven fonamentals per tirar endavant una família, una empresa o un país - el sacrifici, la tenacitat, l’esforç, la duresa, la constància o la generositat -, avui se’ls mira de reüll la generació dels mil·lennials. Però siguem objectius, ¿potser la gent de la nostra generació de iaios no ens hauríem de preguntar si tenim tota la raó quan arribem a la conclusió que la societat en que vivim està empantanegada en una crisi general de la qual no sap com sortir-se’n, és per culpa que els valors “de tota la vida” han passat de moda entre el jovent d’avui? Potser també hauríem de reconèixer que qui ha posat de moda les martingales, l’oportunisme i “la cara” com a substituts de les estrictes regles del joc net, varen ser gent de la nostra generació. I encara em pregunto més: si tenim tanta raó com ens pensem en no creure en que hi ha una majoria de jovent sa que és capaç de treure’ns de l’atzucac. I sobretot m’ho pregunto, després d’escoltar com una nena sueca, baldada pel síndrome d’Asperger, engaltava als estirats membres de l’assemblea general de l’ONU una repulsa valenta sense precedents: “Els de la nostra generació els estem observant. Som al principi de l’extinció massiva de l’espècie i vostès només saben parlar de diners i ens expliquen contes de fades sobre l’etern creixement econòmic. Com s’hi atreveixen!”

 A la meva manera de veure, en el sac etiquetat “jovent” s'hi barregen sensibilitats que, sota el denominador comú de l’edat, no necessàriament pensen, senten i reaccionen igual davant la realitat que els sacseja des que en sortir de l’adolescència es foten de morros amb un futur més negre que el carbó, molt diferent del que varen viure la generació dels seus pares, acostumats a que totes els hi ponguessin perquè la dels iaios, que les havien passat tan magres després de dues guerres, els protegiren per evitar que els seus fills passessin per les mateixes privacions que ells havien patit. Però aquell món més o menys endreçat, on tothom que no tenia un os a l’esquena podia guanyar-se la vida treballant, inclús del que li agradava, ja ha passat a la història. De manera que bona part d’aquest jovent, en veure’s impotent s’ha resignat a arrapar-se a la primera oportunitat que li ha sortit per almenys sobreviure encara que sigui a precari, mentre que una altra part, en adonar-se del pa que s’hi donava, s’ha apuntat per enèsima vegada a empènyer l’eterna revolució pendent, no només per canviar la societat sinó, també, per salvar el planeta de l’amenaça del canvi climàtic i la contaminació que la nostra generació de iaios ha consentit.

Aquest jovent, com la nena sueca, que empeny la societat perquè doni la volta com un mitjó a les seves prioritats, posant el benestar de les persones i la conservació del planeta en primer pla, ha capgirat el sentit i la definició dels valors eterns a partir del moment que ha decidit no llepar-se més les ferides, fent palès que s’ha atipat del paper de convidats de pedra en un banquet organitzat pels de la nostra generació on, si no es plantaven només els hi esperarien plats de sopa que potser també els hi voldran racionar, perquè als de l’establiment de sempre no els falti el tall. No és estrany, doncs, que aquesta joventut sana reaccioni aparentment amb un exabrupte que no és altra cosa que un raonament de pissarrí: “Si n’hi ha o no de tall per repartir ja ho veurem, de moment volem ficar-nos a la cuina per comprovar si es pot o no fer bullir l’olla amb més eficàcia, perquè de tall n’hi hagi per a tots”. De manera que si la generació de iaios que ha viscut tants anys al bany maria, no sabent o no volent tallar la corrupció d’una classe política que empestava d’una hora lluny, i que cada vegada que girava una mica la truita els nous guanyadors s’afanyaven a especular com repartir-se els millors llocs de la taula del pròxim banquet, no es treu el pa de l’ull, que sant Marc, santa Creu i santa Bàrbara no ens deixin, que és el que resaven els nostres avis quan veien acostar-se la pedregada. Si algú pot fer girar la truita de veritat és aquesta joventut sana. I que ho faci sola o escoltant l’experiència dels iaios només dependrà de si la nostra generació sap reciclar-se sense reserves ni retrets. En qualsevol cas, la truita tombarà igualment perquè, ja ho veieu, el jovent d’avui no està per hòsties ni per deixar per demà el que toca fer avui. De fet, té les mateixes inquietuds que la nostra joventut i la de moltes altres generacions anteriors; la diferència, potser, és que el món no havia estat mai tan trasbalsat com ara.  

CADA DIA ÉS FI DEL MÓN PER UNS QUANTS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimecres 25 setembre de 2019)

Ja he perdut el compte de les vegades que durant els tres darrers segles el món tenia de fer figa; la darrera va ser, si no ho recordo malament, el febrer d’ara fa dos anys, que segons la mitologia vikinga ens en teníem d’anar tots a can pistraus fent un pet com un gla. Però, afortunadament encara remenem la cua. I tots els mals auguris dels profetes o dels il•luminats de torn en cada època, s’han anat desfent com un bolado; però, malgrat aquests repetits fiascos, sempre queda algú que no escarmenta i intenta fer bullir la seva olla particular agitant els esquellots d’una fi del món imminent, i gent prou crèdula i masoquista s’empassa els mals pronòstics sense posar-los ni en quarantena, perquè inexplicablement sembla que a molts els motiva més el morbo d’un món abocat a l’apocalipsi que no pas la serenitat d’un planeta sostenible i segur. Qui sap si aquest morbo era el mateix amb que l’Herman Melville provocava els lectors de Moby-Dick: “Alguna vegada has sentit l’emoció d’enfilar-te a la proa d’una balena blanca?”

Per aquesta raó, penso que hom fa cas de segons quines brames que no s’aguanten ni amb pinces, si t’ho mires bé, simplement perquè l’intriga pel desconegut atrau fatalment aquella parcel·la de morbositat que hom porta al cos des del naixement, però que la majoria reprimeix per qüestions culturals, religioses o simplement estètiques. En tot cas, pels que prefereixen viure angoixats per la gran patacada, la propera data prevista perquè el món s’acabi serà l’any 2060 si es compleix el pronòstic de l’Isaac Newton, basat en les profecies bíbliques del llibre de Daniel. Malauradament, però, per a la majoria dels mortals que llegiu aquesta reflexió d’avui, efectiva-ment el món s’haurà acabat amb tota certesa, ja que molts no hi serem a temps de comprovar-ho.

Per tant, a la meva manera de veure, no cal amoïnar-se tant per la fi del món a l’engròs i prestar més atenció a les petites dosis d’apocalipsis servides a la menuda, que cada dia comunitats senceres pateixen a causa de guerres, catàstrofes naturals, epidèmies, sequera o fam. Són finals de món individuals, que moltes vegades passarien desapercebudes si no fos perquè les notícies ara no tenen fronteres gràcies a gent que arrisca desinteressadament la pell per escampar-les, com fan les ONG, o a canvi de diners, com els freelance de la informació; però en ambdós casos els que les esbomben perquè sapiguem en quin món vivim, s’hi fan més savis que rics. No obstant això, la magnitud de totes aquestes petites tragèdies quotidianes no impressionen els diferents establishments mundials, perquè per molt que el món s’esmicoli a trossos, mentre no s’ensorri del tot ni s’immuten. Qui sap si perquè a l’hora de decidir com i quan s’enfoquen totes aquestes tragèdies humanitàries i mediambientals que acabaran amb el planeta si no s’hi posa fre a la disbauxa, qui marca les prioritats són els interessos geopolítics, no pas preservar la civilització ni els sentiments de les persones. Els que formen part dels establishments de tots els països "avançats" només s’interessen perquè no falti a taula pa per avui i no els preocupa gens ni mica que demà els seus fills passin gana.

En el fons, la tragèdia comença quan la societat en general només mou una mica el cul de la cadira, per exemple, esgarrifada davant la crònica d’una salvatjada terrorista o esquitxada per sang i el fetge d'una guerra en ple apogeu; però, assisteix impassible al monòton degoteig de morts per inanició en països del tercer món o davant el incomptable número de persones que perden la vida fugint de casa seva cap a un món millor, el qual la majoria dels migrats mai arribaran a tastar. Només quan sorgeix algun personatge que es converteix en mediàtic perquè acapara en un moment donat l’atenció dels consumidors de relats de calamitats des de casa estant, ens assabentem de finals del món diàries per a molta gent atrapada en guetos de rebuig humà en culs de sac a Calcuta, al Brasil o a Barcelona mateix, entre d’altres llocs; en pobles infectats per malalties de les que els laboratoris farmacèutics en passen olímpicament mentre no amenacin la tranquil·la migdiada sanitària occidental; en el món del tràfic indecent de persones per abastir prostíbuls o per dedicar-se a servir de camells a les màfies que controlen la droga; en definitiva, a la infinitat d'intents fallits per sobreviure en un primer món idealitzat pels que inciten sense escrúpols els desesperats a resignar-se, quasi sempre abans d’hora, a que la fi del seu món ja hagi arribat.

CAMINADES SOLITÀRIES AMB ELS ULLS BEN OBERTS PER SENTIR-TE ACOMPANYAT

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimarts 24 setembre de 2019)

Cada matí surto a caminar una hora i escaig “per fer salut”, a pas lleuger sense arribar al footing, per gairebé sempre el mateix itinerari, que allargo o escurço a conveniència de l’humor amb que m’he llevat. Però a còpia de repetir tantes vegades la jugada, poc o molt a la mateixa hora, es podria dir que se m’ha fet tan rutinària la passejada, que podria fer el monòton recorregut d’esma si no fos per l’entretingut joc que m’he inventat per distreure’m i sorprendre’m, que no és altre que prendre nota mentalment de totes les coincidències amb les que m’ensopego quasi cada dia mirant d’esbrinar-hi alguna diferència. Per exemple, molts de dies em topo amb una noia jove molt ben arreglada, que surt de casa atrafegada amb el cotxet d'una criatura, tibant la corretja d’un gos i sostenint una petita bossa de racó que llença al container de la cantonada. Encara que sembli un clixé calcat d'un dia per altre, trobar les diferencies entre la mateixa imatge rutinària veureu que no és cap ximpleria sinó un entreteniment, si ho proveu.

Una mica més endavant he de fer marrada perquè quasi sempre hi trobo estacionada en doble fila la furgoneta d’un repartidor de pollastres i ous, davant d'una botiga de comestibles: el primer cop que em va fer perdre el ritme de la marxa li vaig maleir els ossos, però ara si un dia no me l’ensopego fent nosa el trobo a faltar i miro l’hora per comprovar si passo més tard o ell va més d'hora. No hauria dit mai que hi hagi gent tan rutinària que fins i tot s’asseu al mateix banc cada dia, i suposo que ells deuen pensar el mateix de mi en veurem passar com un estaquirot, ni passejant ni corrent. Quan tombo la cantonada del supermercat ara ja vaig en compte de no fotre’m de lloros amb una pidolaire d’aquestes que algú deixa estratègicament, com si fos la figura d’un pessebre urbà de la misèria; aquesta "figurant" en concret, em cridà l’atenció perquè somriu a tothom amb una cara de pa de ral mentre para la mà recitant una frase que segur li han fet aprendre de memòria perquè no sap ni català ni castellà i no respon a qui li diu alguna cosa només amb un encantador somrís postís. He observat que hi ha dones que quan surten del super - mai quan hi entren, so sé per què - li deixen caure una moneda al paneret em sembla també per pura rutina, ja que fan l'almoina i passen de llarg. A l'altra banda del carrer un altre pidolaire del mateix gremi, amb el cap cot i un cartell als peus explica als vianants quants fills té per alimentar, però aquest no té requesta i mai he vist que arreplegués res. Suposo que aviat eliminaran aquest "lloc de treball" per improductiu. Els dies de festa aquests empantanos no hi són, per tant he arribat a la conclusió que els repartidors de pidolaires en llocs estratègics de la ciutat els festius lliuren.

Tanmateix, trobo gent que conec de vista i amb la qual amb prou feines em fixava quan de tant en tant ens creuàvem pel carrer, però des que ens trobem cada dia, si fa o no fa a la mateixa hora, ja s’ha convertit en una costum més del meu itinerari saludable saludar-los amb la mà. Totes aquestes rutines mal-grat sembli mentida, ajuden a trencar la monotonia d'una caminada en solitari. L’altre dia, per exemple, vaig proposar-me fer, com si fos un treball de camp, una mena de recompte de les parelles que pel carrer van de bracet, s’agafen la mà o caminen una al costat de l’altre. Quan tingui els resultats no sé a quines conclusions arribaré, però com a mínim m’haurà servit perquè el temps em passi volant. Aquesta recerca se’m va ocórrer en topar-me amb una parella singular: ella anava en una cadira de rodes d’aquestes que tenen autonomia pròpia i ell, al seu costat, li agafava la mà. Després de trobar-me’ls tot sovint en la mateixa actitud, vaig comprendre que aquell gest no era quelcom mecànic per guiar el carretó, sinó que regalimava tendresa pels quatre costats. Total, que si surts a caminar amb els ulls oberts i els sentits receptius a percebre qualsevol estímul per fer treballar la imaginació, inclús la monotonia d'un exercici tan poc engrescador com caminar tot sol pot resultar estimulant. Sobretot, si has aprés a caminar fent-te companyia, que és una de les experiències més gratificants, sempre que caminar amb tu mateix no t’avorreixi.