MENTRE HI HAGI BURROS, LA PALLA ANIRÀ CARA

JUSTIFICACIÓ D’UNA ABSÈNCIA INESPERADA.- Dijous passat quan preparava la reflexió del dia següent, l’ordinador va dir prou i em va deixar penjat. De fet ja es mereixia la jubilació perquè m’ha donat un bon servei. La substitució per un de nou no ha anat tan ràpida com esperava, degut a que els informàtics varen tenir alguna dificultat per bolcar tots els programes i carpetes. Però ara ja està fet i reprenc l’activitat reproduint la reflexió preparada per al divendres passat, la qual no ha perdut cap vigència. Fins demà, que tot seguirà igual com sempre.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 18 de juny de 2019)

MENTRE HI HAGI BURROS, LA PALLA ANIRÀ CARA

No tinc constància que hi hagi precedents d’una manipulació i prostitució dels resultats electorals tan fastigosa com la que hem estat vivint aquests darrers dies i el que ens falta per veure els dies vinents; tanmateix, encara queda la traca final de la investidura d’un president de govern que es farà l’estret fins a darrera hora per dir amb qui es fica al llit o si prefereix més governar sol que mal acompanyat. Tot plegat em relliscaria si no fos que aquests sainets de politiqueria barata acaben afeblint la gestió de govern tant d’ajuntaments com d’altres administracions i l’atenció que es mereixen qüestions importants, desateses fa mesos darrera de picabaralles puerils discutint qui la fa més grossa o pixa més lluny, enlloc d’esmerçar esforços i imaginació per resoldre problemes roents que maseguen els ciutadans més vulnerables. És a dir, que en contes de passar l’estona repartint-se engrunes de poder, ja seria hora que, posant-hi els cinc sentits, busquessin solucions a les demandes prioritàries de la gent en serveis socials bàsics,- la majoria dels quals, per no dir tots, ranquegen perquè l’Estat té les mans foradades a l’hora de fanfarronejar de potentat, gastant en despeses perfectament prescindibles més del que recapta -, si el benestar de les persones fos realment el seu objectiu. Però, esclar, com que no es disposa de recursos suficients perquè a més s’han polit tots els estalvis de la caixa de reserva, s’endeuten sistemàticament posant-se una bena als ulls i refiant-se que qui dies passa mantenint-se al poder anys empeny. En el pitjor dels casos, aquests mals aprenents de governant ho tenen clar: el darrer que surti, que tanqui la porta.

A la meva manera de veure, doncs, malgrat les veus interessades en mantenir la calma del personal en base a multiplicar promeses inconcretes i absurdes d’estabilitat pressupostària, les quals dit de passada són difícils de creure mentre la nostra economia visqui a manlleu de l’economia de veïns més espavilats, la productivitat i la generació de riquesa estiguin condicionades per la infinita precarietat estructural d’una indústria mancada d’autonomia tècnica i financera pròpia i, sobretot, per la dependència cada vegada més temerària i arriscada d’un sector serveis - començant amb el turisme i amb tot allò relacionat amb les noves tecnologies -, sense tenir garantida en cap d’aquests serveis la paella pel mànec. En qualsevol cas, vivim en el món que vivim, on els països que no poden competir perquè no administren bé els seus recursos i estiren més el braç que la màniga, només poden aspirar a anar fent la viu-viu, sempre que la classe política deixi el joc de trons, es tregui la son de les orelles i vagi per feina, deixant-se de marejar la perdiu, caçar papallones o matar mosques a canonades.

TABRILDE.BLOGSPOT.COM

A LA MEVA MANERA DE VEURE

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

UNA FORMIDABLE LLIÇÓ DE DIGNITAT

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 13 de juny de 2019)

Sigui quina sigui la sentència que el Suprem d’aquí a uns mesos dicti, en el marc de la Causa General contra Catalunya impulsada principalment des del govern presidit per un senyor Rajoy inepte i un partit polític corrupte, cap llibre d’història podrà deixar de referir-se als al·legats dels polítics jutjats per la seva participació i responsabilitat en la gestió de l’anomenat procés, com a referent de dignitat humana, de patriotisme i de política de la bona, a les antípodes de la politiqueria de via estreta que en les darreres reflexions he posat en relleu i ridiculitzat a bastament. Si els suports convençuts i incondicionals d’una part de la població catalana a la reivindicació del dret a decidir el seu encaix amb Espanya, han tingut un coratge que a vegades posa pell de gallina, l’epíleg de la vista oral abans del protocol·lari “vist per sentència”, quedarà gravada, a la meva manera de veure, en la memòria col·lectiva com una gran lliçó èpica de dignitat i ètica democràtica, que transcendirà l’àmbit territorial català per esdevenir un legítim patrimoni per als demòcrates autèntics de tot el món.

Mentre els maleits presos polítics, quina condició indiscutible com a tals inclús ha volgut silenciar i reprimir el sectarisme d’uns quants talibans defensors del constitucionalisme excloent, buidaven el pap amb tota la sinceritat dels seus cors i la serenitat dels seus caps, sense dir una paraula més alta que l’altra, les llàgrimes que relliscaven per la galta d’alguns dels advocats defensors i de molts dels presents a la sala o dels que seguien l’acte des la pantalla gegant a l’Arc del Triomf, contrastaven amb l’expressió de profunda crispació – no voldria escriure odi, però poc se’n faltava -, dels representants de la fiscalia i de l’acusació popular infiltrada contra-natura democràtica. Aquesta imatge impagable potser permetrà entendre el malvat i recargolat rerefons de persecució ideològica que representa el judici que espera sentència, imatge que val per mil paraules i que també passarà a la història per deshonra dels que han atiat el foc de la discòrdia entre dos pobles sense parar.

Perdoneu, però per raons obvies la reflexió d’avui la tanco aquí; si us vaga, repasseu els vídeos que immortalitzaran l’episodi històric que acabo d’explicar. Després de tants dies d’indignar-nos per com es distorsionava greument la veritat del que havia passat i estava passant a Catalunya, la lliçó de dignitat personalitzada en els al·legats finals de la dotzena de presos polítics encausats per les mateixes idees que recolzen més de dos milions de ciutadans catalans, no hauria de passar desapercebuda per Espanya, si realment es vol resoldre un greuge institucional que s’arrossega des de tant de temps ençà: el sentiment legítim de sobiranisme que ni l’absolutisme dels descendents de Felip V, ni dues dictadures consecutives han pogut doblegar. Res a veure, doncs, l’espectacle de dignitat i serenitat que ahir van protagonitzar els presos polítics catalans davant el Tribunal Suprem, amb els vergonyants sainets que d’aquí a dissabte es representaran a molts Ajuntaments i Corporacions d’arreu del país. A les portades dels quatre principals diaris madrilenys – El Mundo, El País, ABC i La Razón – no hi trobareu cap referència a l’exemple de dignitat a que m’estic referint. Ben al contrari, el diari dirigit per Paco Maruenda insisteix, mesell i banyabaix, a burxar la ferida i buscar brega amb aquest titular a primera plana: “El defensor del pueblo denuncia que las señales de tráfico en Catalunya están en catalán”. No cal dir res mes: d’allà on no n’hi ha no en raja!

TABRILDE.BLOGSPOT.COM

A LA MEVA MANERA DE VEURE

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

NO HI HA MENTIDES POLÍTIQUES, COM TAMPOC N’HI HA DE PIETOSES.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 12 de juny de 2019)

Voltant pel món t’adones que més o menys per tot arreu hi ha governants que o els hi falta un bull o no donen la talla per estar en llocs de responsabilitat delicada; però, s’ha d’admetre que són suportats o tolerats amb resignació pels ciutadans, com a mal menor, mentre no la facin tan grossa que vessin el got de la paciència. Ara bé, per molt espavilat, professional o influent que sigui un polític, fora d’aquí no està gens ben vist que a un governant se li deixin passar sospites relacionades amb els seus vicis, el seu currículum o les seves amistats perilloses, ja que qui fa un cove fa un cistell. A un polític li poden dispensar que sigui ximplet, inepte, murri, vago, trafolla i embrollaire, però de cap manera que sigui un fastigós mentider o que s’unti els dits abusant del poder. Qui traspassa aquesta clara línia vermella, tant si ha mentit com si ha estat enxampat in fraganti posant la mà a la caixa, es botat del càrrec ipso facto, si és que no dimiteix pel seu compte per salvar uns quants mobles. En tota la geografia democràtica occidental estic gairebé segur que els espanyols som, amb nota, l’excepció que confirma una regla tan higiènica per mantenir les aparences de dignitat política. Els xafarders mitjans de comunicació de més enllà dels Pirineus, cada dos per tres informen que un ministre o un alt càrrec de l’administració pública ha llençat a la bassa la seva carrera, simplement per haver negat rumors sobre alguna taca personal, que després s’ha demostrat que eren certs; ja no diguem si la mentida es produeix en la sagrada seu parlamentària. Mentir és una llàntia que està renyida amb l’honorabilitat d’un personatge públic; en canvi, ser curt de gambals és una pena i, en certa manera una desgràcia però, en definitiva, es dispensa perquè tothom és humà i arriba on arriba. Els ciutadans europeus tenen coll avall perquè no hi ha més remei, que a qui no dona per més què li pots anar a exigir? No se’l vota mai més i bona nit cargol! En canvi, qui ha mentit es considerat un pocavergonya, perquè a més de fer trampa ha intentat aixecar la camisa als votants, prenent-los per enzes. ¿Qui podria quantificar, doncs, amb quantes descarades mentides i jocs de mans tota aquesta setmana els polítics trafiquen amb els vots de que són dipositaris, per establir conxorxes, en alguns casos posant-se al llit tan descaradament, escandalosa i sorprenent amb estranys companys de viatge, amb l’única finalitat d’assegurar-se el poder als Ajuntaments, Diputacions, Consells Comarcals o  Autonomies?   

És possible que la determinació de les línies vermelles de la tolerància política depengui de com els ciutadans en siguin d’estrictes amb els que han elegit com a representants. Algunes societats, sobretot les que mamem del luteranisme, determinats valors morals els tenen molt assumits, però en altres els escrúpols de consciència més aviat rellisquen bastant. Els mediterranis, sobretot, potser per allò del culte a l’hedonisme, i els espanyols, suposo que per la poca cultura democràtica, estan més aviat del cantó dels que fan la vista grossa; qui sap si per aquesta màniga ampla es poden comptar amb els dits d’una mà els polítics que dimiteixen per dignitat o que els seus propis partits fotin fora d’una cossa al cul. Qui sap si al manual d’instruccions que alguns partits recomanen com a llibre de capçalera als que volen viure de la política professional, hi deu haver un capítol dedicat a la tècnica  d’expulsar-se les puces de sobre quan algun perepunyetes com ara jo, els hi retregui que avui venguin com a “naps” allò que ahir volien encolomar-nos com “cols”. Ho dic, perquè la resposta que donen aquests polítics professionals és sospitosament sempre la mateixa quan se’ls hi treuen drapets al sol: la culpa és dels malxinats i calumniadors periodistes i tertulians que tergiversen les declaracions i a vegades les confidències of de record per complaure a qui els paga la nòmina. Però ni quan a un polític li creix el nas com si fos un vulgar Pinotxo, cada vegada que obra la boca per desmentir, per exemple, que la porqueria de la corrupció li surt per les orelles al seu partit o quan se li fa veure que es comporta diferent del que estava escrit en el programa electoral que repartia durant la campanya electoral, ni aleshores es dona per la pell. 

A la meva manera de veure, el problema no és que alguns polítics siguin tan “humans” que no paren de mentir, sinó que cada vegada que ens criden a votar per veure si girà la truita, alguns mentiders coneguts i experts enredaires, pidolen la confiança dels ciutadans enrotllats en el  mateix partit o en un altre, com si no hagués passat res, perquè en aquest país tan característic els polítics mentiders i trànsfugues, malgrat tot, cauen simpàtics i saben posar-se la gent a la butxaca. Però, darrerament estic observant amb preocupació que si bé es cert que a altres països filen més prim que nosaltres només és així quan es tracta de petites debilitats de la seva classe dirigent; però, en canvi enganyar a gran escala cada dia es posa més de moda fins i fins i tot en un país de democràcia consolidada, com ho és la Gran Bretanya, el Brexit va prosperar gràcies a les mentides que varen dir a dojo, i que van tenir la barra de reconèixer els seus autors l’endemà mateix, per més escarni als votants. I ara resulta que qui les va dir de l’alçada d’un campanar, l’antic alcalde de Londres, Boris Johnson, té tots els números per succeir la primera ministra defenestrada, mentre que d’altres candidats a succeir-la, enxampats en petites mentides personals sobre vicis de joventut han quedat eliminats directament a la mateixa línia de sortida. Francament, poc anem bé si les grans ensarronades polítiques acaben sent considerades i perdonades, com es fa amb les mentides pietoses.

TABRILDE.BLOGSPOT.COM

A LA MEVA MANERA DE VEURE

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

EN POLÍTICA, L’ENGRANATGE DE LA JUSTÍCIA NO S’ENGEGA SOL

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 11 de juny de 2019)

Avui, que ja estem a la recta final del judici contra els catalans acusats de presumpta rebel·lió, i que dimecres el president del Suprem dirà allò tan solemne de “vist per sentència”, en tractar-se tot aquest procediment d’una vergonyosa causa política impròpia d’un país democràtic, potser sigui el moment oportú per reflexionar sobre una evidència de pissarrí en aquest tipus de procediments penals engegats per enjudiciar idees: la Justícia no acostuma a ficar el nas d’ofici en el desenvolupament de les institucions polítiques ni en com pensen els seus actors; sempre que es posa en marxa la màquina és perquè algú ha premut intencionadament el botó. Per tant, no tinguem cap dubte que sempre hi ha una mà esgarriacries i poc innocent al darrera de cada denuncia, que empeny la repressió de fets o persones relacionades amb ideologies polítiques determinades, sigui per causa d’accions o d’omissions, la majoria de cops per presumpcions temeràries. Les denuncies no tenen potes ni ales i, per tant, no es mouen  soles en direcció als Tribunals. Per citar només uns quants exemples representatius del que afirmo, tots recordareu que quan el Constitucional va tombar l’Estatut del 2010 – que era, no ho oblidem, la darrera possibilitat d’establir una treva assenyada entre Catalunya i l’Estat -, la gracieta de destrossar-lo fins que no el reconegués ni el seus propis pares, va ésser obra dels porcs- senglars amb etiqueta del PP. Admetre les querelles contra en Sandro Rosell (cas Neymar) o en Laporta (cas acció de responsabilitat), no fou caprici d’un jutge desvagat que buscava alguna excusa per passar l’estona, sinó conseqüència de la insistència de dos socis-tapadora de foscos interessos  que per fastiguejar i desestabilitzar una entitat catalana simbòlica, engreixant brames difamatòries. I aquella cèlebre resolució de TSJC sobre la immersió lingüística catalana, tampoc no seria just que se la carreguessin exclusivament els jutges que la van dictaminar, sinó que el desencadenant d’aquella cacera de bruixes en particular, foren les denuncies teledirigides de cinc famílies de parla castellana, que van encendre el misto de la discòrdia en una comunitat que més o menys s’anava apanyant. I ja no parlem de la causa general oberta contra Catalunya, en relació a tot aquest embolic de l’anomenat procés. Si la fiscalia, dirigida i atiada des dels elements més reaccionaris del govern Rajoy, no hagués cridat a rebato contra el dimoni sobiranista, ¿oi que és veritat que actuant més assossegadament i amb menys sectarisme no s’haurien obert ferides institucionals que serà molt difícil, per no dir impossible, de cicatritzar?

Insisteixo, recordeu com la persecució sistemàtica de l’Estatut del 2010 fou iniciativa un partit minoritari a Catalunya, derrotat estrepitosament a les urnes i pràcticament testimonial al Parlament; en efecte, la representació del PP va tirar la primera pedra de la lapidació i n’estaven tan segurs els que varen cometre aquella barbaritat de tenir les espatlles ben guardades, que ni es van preocupar d’amagar la mà. En quan a la demanda de fixar una quota mínima de llengua espanyola a les aules, no us oblideu, repeteixo, que eren únicament cinc entre centenars de milers de famílies, les repatànies amb l’exemplar mètode d’immersió lingüística en vigor a Catalunya des de temps reculats. És possible que la fiscalia i més d’un magistrat hi posés, encantat de la vida, més pa que formatge a l’hora de buscar la manera de parar els peus als coi de rebecs catalans; però, que caram!, no ens deixem enlluernar per mentides punyeteres: els culpables de la persecució i de la repressió de la llengua i de l’autonomia no era la Justícia, sinó aquells que abocaven a la porta dels Tribunals porqueria. No pretenc negar o regatejar a ningú, per poca llevada que faci la gent que els recolzi, el dret a denunciar, recórrer i picar de peus a terra; però, opino que malgrat aquesta manera de burxar sigui legal, no vol pas dir que sigui just ni assenyat un comportament polític tan banyabaix. Sobretot quan es justifica judaïtzar la política no pas per reparar o prevenir perjudicis reals, sinó simplement per fer la punyeta, per despit, per embolicar la troca i no deixar-ne passar ni una als republicans ni als independentistes, sense preveure les seqüeles d’un enfrontament tan visceral i contra-natura democràtica; una mostra fefaent la tenim amb la es va armar arrel de la violació d’un Estatut, aprovat per les Corts i ratificat pel poble a través d’un referèndum convocat amb la benedicció del govern de l’Estat, ofensa que va fer saltar pels aires la capacitat de paciència i la tradicional reserva de prudència dels catalans. Aquella revenja política va encetar la carrera secessionista com ni mai els mateixos catalans, francament, podien imaginar; una reacció que no s’hagués produït si els busca-raons ressentits no s’haguessin anat a queixar al Constitucional; a quins magistrats, mi jugo un pèsol com diria l’estimat Puyal, no els hi feia cap gràcia deixar-se embolicar en picabaralles polítiques de patí d’escola, malgrat no s’hi podien negar a fer el paperot que se’ls hi exigia des de la política perquè, per desgràcia, tenint un placebo de democràcia que se’n fot de la separació de poders, els jutges i magistrats d’aquest país tan singular tenen el cul llogat.            

TABRILDE.BLOGSPOT.COM

A LA MEVA MANERA DE VEURE

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

DES LA SALA D’ESPERA D’UN SERVEI D’URGÈNCIES

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 10 de juny de 2019)

Passar una tarda de diumenge a la sala d’espera d’urgències de qualsevol hospital de la xarxa pública, imprimeix caràcter i et fa tocar de peus a terra en adonar-te que en aquestes sales d’espera, s’hi troba l’altra cara de la moneda d’una ciutat que a quatre passes del dolor i de la malaltia viu de panxa al sol, alegre i confiada. Entre les quatre parets d’una sala o d’un passadís d’urgències, asseguts o mig tombats en una cadira anatòmicament incòmoda per passar-s’hi estones massa llargues, malalts i acompanyants aprenen a carregar-se de paciència i a valorar els bons moments, entremig de persones que porten escrita a la cara la ganyota de la incertesa del moment i de la fragilitat. En una sala d’urgències atapeïda és on es comença a entendre que la vida està plena de cops amagats i traïdors, que no tot són flors i violes. Allà s’hi veu de tot: des de més gent de la que ens pensem que no exterioritza mai les emocions i prefereix passar-s’ho malament en silenci, abans de confessar les seves febleses; fins als que s’ho passen potser encara pitjor menjant-se el coco amb mals pressentiments; passant pels que fan posats de resignació i d’experiència, qui sap si una mica debilitats i cansats d’una malaltia que els ha convertit en parroquians d’urgències. També s’hi pot trobar molta gent que absurdament se senten sols i desemparats, a tocar d’una ciutat on es belluguen milers de persones... Mentre hom està en capella de que l’atenguin en una sala d’espera d’urgències, la majoria de la gent parla amb qui té al costat i per poc que es pari l’orella s’escolten històries de tota mena, a vegades inclús confidències. Tanmateix, observant sense presses s’hi poden trobar detalls interessants per valorar en positiu el meritori esforç teòric per assolir l’accés universal a la sanitat pública com, per exemple, que els protocols no facin diferències entre pacients de casa i de fora, que no s’hi valguin influencies o coneixences i que, en principi, l’estona d’espera per a ser atès sigui proporcional a la gravetat de cada historial; no obstant aquesta asèpsia, hi ha sempre més d’un corcó a qui no li està bé una igualtat tan simètrica i bugona constantment maldats de tota mena, buscant al seu voltant la complicitat d’altres rondinaires per anar a queixar-se al taulell d’admissions.

També s’hi palesa, a les sales d’espera d’urgències, que el dolor, la flaquesa i la sensació d’extrema fragilitat no són exclusiva de la gent de certa edat, sinó que s’hi veuen molts de joves descobrint el pa que s’hi dona, per exemple, quan un còlic nefrític fa perdre el món de vista. Tanmateix, la mossegada i les seqüeles de la crisi, de l’atur i de la precarietat laboral culpable de tot plegat, també es manifesta a urgències amb alguns gestos o comentaris que, francament, xoquen. Per exemple, una noia diagnosticada de pneumònia a qui se li havia recomanat repòs absolut almenys durant una setmana, estava més angoixada per la feina que no pas per la malaltia en sí. Només fa mitja dotzena d’anys que agafar una baixa no preocupava a ningú més que als empresaris, que es queixaven recurrentment de l’absentisme i de la manca de control per part de la inspecció; ara, en canvi, agafar la baixa pot significar perdre la feina perquè encara hi ha empresaris bords. Des d’una sala d’espera d’urgències es descobreixen aspectes sorprenents de la vida real que, asseguts en una terrassa prenent-nos una cervesa passen desapercebuts, com si no existissin. Però, per damunt de tot, a la meva manera de veure, una cosa crida l’atenció: que no obstant totes les queixalades que ha tingut de suportar la Sanitat pública, davant del que queda encara en peu de la seva estructura és per treure’s el barret, sobretot comparant-la amb altres indrets del món menys privilegiats. Però si aquesta percepció és possible, el mèrit exclusiu de l’excel·lència del servei no s’ha d’apuntar a l’haver dels polítics, tant dels que estan al govern com dels que bugonen des de l’oposició, sinó a la professionalitat i - si se’m permet usar una paraula que els progres consideren cursi i carca - a la vocació dels metges, personal d’infermeria o simples auxiliars, que tenint mil i una raons per sentir-se justament desmotivats, no només per raons econòmiques sinó també per manca de recursos a la formació o a la investigació, la majoria dediquen al malalt, tant a urgències com als consultoris dels Caps, el temps que una persona es mereix quan espantada, sense escatimar paraules d’ànim fins al darrer minut de la seva jornada de treball, a pesar que a moltes d’aquestes persones les espera una segona tongada de feina, a les seves respectives llars. Mentre aquest material humà aguanti ferm al peu del canó, ni l’assistència primària ni les urgències, els punts més sensibles de la Sanitat Pública no s’escolaran pel forat de l’aigüera, per molt que el matxuquin i el tractin a baqueta un reguitzell de buròcrates que, per delegació de governants incompetents, miops o en algun cas massa “llestos”, prenen decisions importants des de despatxos desconnectats de la realitat, per exemple, que es viu i es palpa en un servei d’urgències sanitàries, un dia qualsevol de l’any                     

TABRILDE.BLOGSPOT.COM

A LA MEVA MANERA DE VEURE

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

UN PAÍS QUE TINGUI BONS ÀRBITRES S’ESTALVIA MOLTS CONFLICTES INTERNS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 9 de juny de 2019)

Sense àrbitre no es pot jugar cap competició, del que sigui. Bé, de jugar-la es pot, però quan sorgeix la primera acció compromesa o discutida, corre-m’hi tothom a posar-hi pau perquè la sang no arribi al riu. La gent civilitzada, per continuar sentint-se’n ha d’acceptar, si pot ser de bon grat millor que a contracor, que algú decideixi amb imparcialitat el desllorigador. Inclús les bèsties, asseguren els experts en conductes, respecten uns determinats codis o línies vermelles que els líders de la manada si convé imposen amb autoritat moral. En una societat tan competitiva i exigent com en la que ens estem, fer d’àrbitre deu ser complicat perquè qui accepta ser-ne honestament i no des de la supèrbia de creure’s estar per sobre del bé i del mal, encara que no ho vulgui ni li agradi ha de treure la raó a uns per donar-la als altres; i els que perden, a vegades no ho paeixen gaire bé i surten amb algun ciri trencat. Potser la gràcia de l’àrbitre consisteixi en saber explicar bé les seves decisions, si convé daurant-les o servint-les al bany maria. No obstant, no ho tinc tan clar que sigui aquesta l’actitud ideal, més aviat penso que l’única manera possible d’emparar-se en l’arbitratge per resoldre els problemes de convivència, es valdre’s del principi més democràtic que hi ha per designar àrbitres, blindant-los i garantint la seva independència: fent que tothom susceptible d’haver-s’hi de sotmetre a la seva mediació participi activament en la seva tria. Si s’escollís a qui es fa confiança per desempatar en cas de discòrdia, abans que el carro no s’estavelli pel pedregar, després ningú tindria excusa per engegar els gossos a l’àrbitre quan un veredicte trenca oracions o plats bonics.

Feta aquesta introducció, amb la qual em penso que tots hi podem estar d’acord, mireu com ho tenim de malparat en aquest país, en quan a àrbitres a qui demanar empara: el Tribunal Constitucional  perd oli per les juntes i la Corona, en funcions de Cap d’Estat, no sap, no pot o no vol amagar les seves debilitats, simpaties o servituds i, massa sovint, ha fet veure que caçava papallones quan gent poc sospitosa de tenir rampells revolucionaris, plantejava seriosos dubtes raonables sobre la seva legitimitat democràtica. Suposo que ningú discreparà si dic que el màxim òrgan de justícia d’un país no pot estar contaminat des de les beceroles pels interessos dels partits polítics als quals els magistrats deguin la poltrona i la menjadora. De cap manera vol dir això que els jutges hagin de renegar de tenir ideologia, ja que les idees amb que algú s’ha educat no es poden esborrar de la nit al dia, però si que se’ls ha d’exigir que tinguin mà esquerra i ferma determinació per submergir-les com si diguéssim en bany maria, des del moment donat que jurin o prometin imparcialitat en l’exercici de la funció d’àrbitres, sempre que jurar o prometre quelcom pel teu honor o posant a Déu per testimoni, es cotitzi com un valor a l’alça.

A la meva manera de veure, doncs, la prioritat principal dels dirigents d’aquest país hauria de ser posar-se mans a l’obra per resoldre, agafant el toro per les banyes i deixant-se de martingales i equilibris impossibles, el desgavell en que es troba la figura de l’arbitratge institucional, arribant fins on calgui per aconseguir-ho. Si no s’és valent en aquesta qüestió tan transcendental, algunes de les partides que s’estan jugant poden acabar a bufetades, en invasió de camp o en desenllaços pitjors. I si això passés, pensem que potser els dictàmens dels oracles estrangers a qui es pot recórrer, estiguin a Brussel·les, a Estrasburg o a l’ONU, á part d’arribar a misses dites potser encara ens les faran passar més putes, perquè com deia la meva àvia, i segur que també la vostra, qui vulgui estar ben servit que es faci ell mateix el llit o, encara més ben trobat, que sempre es millor per a la convivència un bon acord a mitges que complagui totes les parts en litigi, que no pas atiar un plet anys i panys.    

TABRILDE.BLOGSPOT.COM

A LA MEVA MANERA DE VEURE

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

LES CIUTATS FLORIDES AJUDEN A ÉSSER FELIÇOS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 8 de juny de 2019)

LES CIUTATS FLORIDES AJUDEN A ÉSSER FELIÇOS   

Actualment hi ha a Catalunya 119 municipis distingits com a Vila Florida, en reconeixement a la seva tasca per a la millora de l’espai urbà. Els aspectes que es valoren de cada municipi són la superfície verda i enjardinada, la diversitat i singularitat floral, la funcionalitat i la integració paisatgística dels espais i l’estat de manteniment. Però penso que aquesta distinció perquè tingui sentit no hauria de ser només iniciativa dels ajuntaments sinó de tots i cadascun dels veïns del poble. En tornar a casa m’he adonat que en tot el carrer on visc, d’entre els cent i escaig de balcons i finestres on se n’hi podrien posar, només a tres s’hi veuen flors: un és casa meva. Jo hi tinc geranis penjats de la paret del balcó, a l’estil andalús, perquè es vegin millor passant pel carrer i no em carreguin de pes i humitat el sòl del balcó. En tot el carrer, però, som franca minoria els balcons florits, encara que fem patxoca. De tota la vida, a casa ens han agradat les flors, si bé al meu humil balcó, potser perquè li toca el vent que baixa acanalat des de Montserrat a la mínima que bufa, només s’hi aclimaten els geranis; però, en ple esclat primaveral la borratxera i la sensació d’orgull no es pot explicar a qui no li agradin les flors, ni tenir el balcó o la finestra com petits jardins. És comparable a la dificultat de compartir la satisfacció que dona ser propietari d’un gos o d’un gat amb qui no tindria animals de companyia ni regalats. Igualment passa quan pretens justificar-te amb un veí escèptic del perquè t’agraden les flors: sovint només veient la cara que hi posa de perdona-vides, acabes de deixar córrer l’esforç d’explicar-te. Però, ¿us heu preguntat mai com canviaria la fesomia d’una ciutat, si la majoria dels seus balcons i finestres estiguessin plenes de torretes amb flors multicolors, ben ufanoses.

Tanmateix, ¿heu pensat en com milloraria el caràcter de les persones? A la meva manera de veure, encara que us sembli mentida, quan tractes amb gent que està encantada amb el cromatisme floral que llueixen les façanes de les seves cases, t’adones que són persones predisposades a ésser amables, extravertides i simpàtiques, almenys més que no pas les que passen de tanta floritura, que malgrat siguin bones persones tenen més tendència a ser eixutes i rampelludes. Tenir flors ben cuidades al balcó o a la finestra està a l’alçada de tots els pressupostos i resulta molt gratificant, però reconec que s’ha de tenir humor i una mica de temps. Ara bé, qui sap si la manca d’humor és la raó principal perquè a tants balcons i finestres dels nostres pobles, inclús als parterres de les seves places públiques, no els hi ha arribat la primavera. Algú em fa observar que això de posar flors no es pot imposar com aquell qui diu per decret, que la gent primer s’ha de sentir feliç, ja que quan es passen magres no s’està per segons quines coses. Jo li replicaria que per ésser feliç n’hi ha prou amb molt poca cosa, només cal proposar-s’ho; però, el repatani em fa que no amb el cap, que hi ha gent que no arriba als mínims vitals per sentir-se feliç. Li dic, mig emprenyat, que no segueixi per aquest camí, perquè al final amb la seva lletania de misantrop m’obligarà a treure els geranis del balcó per vergonya de pretendre ser feliç malgrat tot, i fins a semblant claudicació no penso arribar: les passo magres com tothom, o potser una mica més i tot, que cadascú se sap la seva processó, sobretot els pensionistes que sempre ens fan estar amb la por al cos els malcosits de governants que patim. Però, guaita, que s’hi posin fulles perquè ningú em farà renunciar a les petites engrunes d’alegria que em permeten ser feliç i mantenir la il·lusió. És la meva manera de resistir i de no donar a cap sapastre la satisfacció de veure’m anorreat o eixorc. El secret de la felicitat està en tenir més vida interior pròpia que els que guanyen diners a cabassos, a més a més potser a l’esquena d’algun esgarrapacristos. Però ja em cuidaré prou de no escampar massa alt la immensa felicitat que em proporcionen el meus geranis, perquè algun aprenent de bruixot que arribi a l’ajuntament pot tenir la temptació de treure’s de la màniga un impost per als propietaris de balcons florits. 

TABRILDE.BLOGSPOT.COM

A LA MEVA MANERA DE VEURE

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

S’HAURIA D’ANAR EN COMPTE A L’HORA DE CREAR MITES SENTIMENTALS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 7 de juny de 2019)

Em faig càrrec que el tema que tocaré avui ferirà algunes susceptibilitats, però em sembla que n’hauríem d’enraonar planerament si volem que la societat es desacostumi de practicar la hipocresia políticament correcte, i no li sembli bé amagar el cap sota l’ala per tal de no complicar-se la vida. Recordareu que avui farà just vuit dies que ens va deixar tràgicament un futbolista famós que es deia Reyes, mort en accident de carretera quan pilotava un auto potent molt per sobre de la velocitat permesa pel codi de circulació i el més elemental sentit de la prudència i de la responsabilitat cívica. Les televisions i la premsa rosa, també la que no n’és tant, li varen dedicar al succés generosos espais en prime time o a les pàgines més llegides, glossant els espaterrants èxits esportius del conductor que es va matar a l’acte fent el burro, dedicant-li carretades d’elogis, llagoteries i panegírics  pòstums, deixant-se esplaiar sense presses a amics, coneguts i saludats que poguessin donar testimoni de la seva bonhomia. Tanmateix, com correspon quan mort algú a la flor de l’edat, sobretot si és un personatge famós, el malaguanyat noi va ser acomiadat en olor de multitud, vetllat, i mitificat en la quasi marxa triomfal des de Sevilla fins a Utrera, on fou enterrat entre els aplaudiments i llàgrimes dels seus paisans. Ho entenc perfectament, res a dir: era natural i inevitable aquell devessall de mostres d’afecte i condol.

Però, a la meva manera de veure, en tota aquesta apoteosi de comentaris i elogis hi vaig trobar a faltar que enlloc ningú intercalés al relat alguna referencia crítica o almenys reflexiva sobre el fet que tot un referent social infringís amb la seva conducta com a conductor les normes de convivència, conduint el seu cotxe per la carretera d’una manera tan poc responsable. Afortunadament, la castanya se la va fotre tot sol i ell en va pagar ben cares les conseqüències de la seva fanfarronada, però no oblidem que un dels acompanyants també la va palmar per culpa del seu poc seny i l’altre ha quedat fet un ecce homo degut a la seva infracció. ¿Us heu preguntat que podia haver passat si s’hagués encastat contra un cotxe amb qui s’hagués creuat en direcció contraria, circulant pacíficament i respectant la velocitat recomanada, qui sap si ocupat per criatures? Al cap de l’any a la carretera uns quants irresponsables, com el mitificat Rubio per altres aspectes de la seva vida, seguen irreversiblement la vida de persones innocents o les deixen fetes un cromo, desfent famílies entre la ràbia i la indefensió; per aquesta raó, crec que no es pot passar per alt l’oportunitat - quan algú que té l’obligació moral de donar exemple de bona conducta ciutadana, precisament per ésser famós i conegut -, de fer palès que malgrat tota la resta de la vida hagués sigut una persona formal i respectable, la darrera cosa que va fer fou comportar-se com un delinqüent. Ja sé que és molt complicat de gestionar una situació com aquesta, enmig d’una explosió sentimental espontània i també provocada interessadament pels que en viuen d’agitar l’actualitat de color rosa. Però penso que s’ha de fer perquè la població papanates i, sobretot, entre la mainada que puja no es mitifiqui com si fos un acte heroic i admirable conduir un cotxe per la carretera com un boig, exposant a més de la pròpia vida la d’altres que no en tenien cap culpa. Ho sento, però hi hem de pensar quan passa alguna d’aquestes desgràcies i no dispensar-ho només perquè es tracta d’algú popular.                 

TABRILDE.BLOGSPOT.COM

A LA MEVA MANERA DE VEURE

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

I DESPRÉS DE FER L’AMOR TAMBÉ SE’NS PROHIBIRÀ ENCENTRE UN CIGARRET?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 6 de juny de 2019)

La Generalitat es proposa en les properes setmanes d’estacar una mica més curts els fumadors de casa nostra. Prohibir fumar en espais públics, malgrat les cares llargues dels que fumaven com carreters, va acabar sent una mesura de precaució acceptada més o menys de bon grat, però sempre si us plau per força; avui inclús els fumadors reconsagrats han entès que potser sí que feien més nosa que servei escampant fum indiscriminadament en restaurants, bars i dintre d’espais tancats en general. És veritat que de bon començament hom va dedicar penjaments, alguns pujats de to, als promotors d’una iniciativa tan saludable, però, després de pensar-s’ho millor, els influents lobys d’opinió a sou de les tabaqueres van optar per rebaixar el to de l’emprenyament, entomant la mesura amb resignació cristiana, sobretot després de comprovar que a pesar d’una davallada del consum aviat aquesta tendència es va trencar, sobretot gràcies a dones i jovent. I les tabaqueres encara són més optimistes de cara al futur, ja que segons les estimacions dels seus analistes, més de mil milions de persones a tot el món seran addictes al tabac l’any vinent, fregant els cent mil milions de dòlars en beneficis. Això sí, barrejat entre aquests anàlisis triomfalistes hom té el cinisme de comptabilitzar-hi, com a danys colaterals, una partida de més de set milions de consumidors que seran víctimes del tabac, un quinze per cent de les quals seran fumadors passius.

Tanmateix, les tabaqueres, que se la saben molt llarga i tenen testaferros infiltrats en totes les branques i forats de l’administració, des de la política a la judicial, com ho demostra entre d’altres significatius i frustrants desenganys, com quan el setembre de 1999 el departament de justícia nord-americà va denunciar nou tabaqueres i dos associacions de productors per un presumpte “delicte continuat de conspiració i frau per enganyar l’opinió pública sobre els efectes reals del tabaquisme, el fum ambiental i l’addicció a la nicotina”, la iniciativa va acabar sent un foc d’encenalls. El judici es va celebrar amb una demora de cinc anys i malgrat el tribunal va declarar provat que la indústria tabaquera des de 1953 s’havia confabulat per “negar, distorsionar i minimitzar els efectes nocius de la nicotina”, mentre en una demostració de cinisme en reconeixien la perillositat en memoràndums interns, el tràfic d’influències al més alt nivell va evitar que les Companyies en quedessin massa escaldades. Ara bé, en aquest context de restriccions als fumadors, alguns xarlatans varen fer-se la barba d’or proposant alternatives al cigarret convencional. Destaquen entre els més espavilats principalment dos carallots: el farmacèutic xinés Hon Lik, que va patentar el cigarret electrònic sense nicotina (vaping) que recents investigacions mèdiques acrediten que no serveix per res, i un suec que va inventar un mètode per a no aspirar nicotina, anomenat “snus”, que consisteix en ficar-se entre el llavi superior i la geniva una mena de bosseta de te plena de tabac. Suècia es vanta de tenir el cens de fumadors més baix d’Europa, però amaguen que són el país que lidera les estadístiques de càncers de boca i de larinx, de manera que l’invent va servir només per canviar pets per merda.

A la meva manera de veure, però, si realment la gent, com en moltes d’altres qüestions fonamentals per a la convivència quotidiana, mamés des les beceroles a l’escola o a la llar com n’és de perjudicial per a la salut fumar, no caldrien tantes enutjoses prohibicions administratives, perquè n’hi hauria prou amb una cultura de sentit comú i sensible a la responsabilitat individual per estar-se de fer quelcom que molesta els que estan al costat. Però com que de moment d’aquesta assignatura dedicada a fomentar la urbanitat i els bons hàbits de convivència a l’escola no s’hi escarrassen massa per parlar-ne i la mainada sovint rep a casa i sobretot a través de la televisió impulsos totalment contradictoris,   no m’estranya la reacció airada d’aquell sòmines que, en assabentar-se del què pretén molt raonablement la Generalitat, hagi exclamat: “Carai, al pas que anem, ni després d’un “polvo” ens deixaran fumar!      

TABRILDE.BLOGSPOT.COM

A LA MEVA MANERA DE VEURE

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

ELS FRANCO S’ACULLEN A L’ESTAT DE DRET GARANTISTA QUE EL SEU AVI ES PIXAVA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 5 de juny de 2019)

Com era previsible, el Tribunal Suprem ha suspès cautelarment l’exhumació del cadàver de Franco del mausoleu faraònic, construït a pic i pala i de franc pels presoners republicans vençuts a la guerra i condemnats a treballs forçats, al Valle de los Caidos. El general guanyador de la guerra civil senzillament perquè havia matat i massacrat més cossos que els combatents de l’altre bàndol, es va guanyar a pols la reputació de criminal i de sanguinari no per la seva gestió de la guerra - que també, si tenim en compte la seva condició d’insurrecte -, sinó perquè un cop acabada la guerra va signar “enterados” a tremuja, autoritzant l’afusellament sumari de més de vuitanta mil civils condemnats en el transcurs d’unes pantomimes de judici, sense respectar cap de les garanties processals que els seus impresentables néts reclamen avui per a les despulles de l’avi cràpula.

I que consti que exhumar el cadàver d’aquell home sense escrúpols, no es tracta només d’una qüestió d’higiene democràtica, sinó d’estricta justícia. Mai de la vida una societat equilibrada i raonablement sana pot consentir que un repressor institucional durant quasi quaranta anys, sigui enterrat en un monument nacional, amb tots els honors de cap d’estat, sota la protecció d’una part integrista i talibana de l’església catòlica, convertida la tomba d’aquest sàtrapa en centre de pelegrinatge pels nostàlgics del règim feixista que encapçalava i encarnava Franco junt amb la seva camarilla. Tanmateix, encara menys consentint que formi part de la ruta monumental espanyola que la majoria d’agències de viatges ofereixen al turisme indiscriminadament, com si fos l’octava meravella del món; realitat que no sé si els hi surt gaire a compte als que enyoren la dictadura, perquè per poc senderi que tinguin els turistes, la majoria es deuen sorprenen, en tant que testimonis incrèduls, d’una altra mostra del cretinisme polític “made in spain”.

El Tribunal Suprem ha estimat el recurs dels familiars d’en Franco perquè segons els magistrats diuen en la seva interlocutòria, no se’ls pot deixar desemparats als que ploren amb llàgrimes de cocodril el dictador. Manifestació que, a la meva manera de veure, és quelcom més que una decisió desafortunada: jo diria que s’escauria més aviat parlar d’escarni, sarcasme o directament d’ofensa, si es mira amb els ulls secs de tan plorar dels centenars de familiars de republicans militars o civils, enterrats en foses comunes quina situació en molts casos encara s’ignora i quan es coneix s’entrebanca l’exhumació, ciutadans que es dolen de no rebre una empara similar pels drets dels seus morts a la que es concedeix generosament als néts del culpable principal, que tants cossos no puguin ésser identificats i retornats a les famílies, perquè els enterrin com es mereixerien i descansin  en pau.  

TABRILDE.BLOGSPOT.COM

A LA MEVA MANERA DE VEURE

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

MENTRE HI HA VIDA HI HA ESPERANÇA, PERÒ...

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 4 de juny de 2019)

Que “mentre hi ha vida hi ha esperança” se sol dir per animar algú quan les està passant magres. I és veritat, llamp me mau!: mentre et puguis aguantar dret amb ajuda o sense podràs resistir en més o menys bones condicions. Però, no es tracta només d’aguantar un xàfec com es pugui, procurant mullar-se poc mentre s’espera que escampi el temporal posant-se a aixopluc, sinó de que el xàfec no t’arreplegui en calçotets perquè t’has deixat pispar la roba i la cartera com passà temps enrere no gaire reculats, mentre dormíem feliços la mona consumista, emborratxats per l’aroma d’un fals benestar promès pels banquers que deixaven diners a tremuja, vivint en un paradís terrenal virtual que segons els cants de sirena polítics, economistes, banquers i empresaris de pa sucat amb oli, no s’havia d’estroncar mai més. Mentre la mamella rajava, fem memòria que no fa pas tant de tot plegat, pocs preguntaven si es podria pagar la festa, ni si sempre l’entrada a les bacanals seria gratis. Tanmateix, mentre semblava que totes ponien hi havia una minoria important de pelacanyes i poca-roba que les passaven molt magres; però, aquest cantó de la realitat no sortia mai a la foto perquè feia lleig, esclar. Va ser després, quan la gent alegre i confiada li va començar a caure el lliri de la mà, que es va adonar de com es passa de malament fent equilibris per arribar a final de mes amb sous i pensions de merda i amb els serveis socials retallats. La primera reacció després de descobrir que algú s’havia rifat el personal ja que no tot eren flors i violes, fou buscar caps de turc a qui encolomar la culpa dels morts trobats a l’armari, i la segona, esperar que un “salvador de la pàtria” en versió populista no militar tragués les castanyes del foc.

A la meva manera de veure, doncs, avui ja hem aprés a còpia de desenganys que només mentre hi hagi vida hi haurà esperança, sempre que no ens quedem de braços plegats. Però, dit això, també caldria assumir que si s’aposta per l’esperança no es pot cometre l’error d’intentar refer la història retornant al punt de partida, apostant pel mateix model caducat i putrefacte que va arrossegar-nos pel camí del pedregar. Un model, no em cansaré de repetir-ho perquè se m’entengui bé, basat en el culte al diner més que en el respecte a les persones. Mentre fer-se ric i poderós sigui l’objectiu de la vida, d’esperança se’n podrà tenir cada vegada menys, ja que l’ofegarà l’aparició de trepes, especuladors, entabanadors que, a base de jocs de mans i magarrufes, intentaran portar a l’hort de les falses il·lusions als ingenus que es posin a tret, per tornar-los a desplomar. Si volem aferrar-nos de veritat a l’esperança cal obligar els governants que apostin fort per les persones i reinverteixin els beneficis de la societat al seu servei, i no al contrari. Quan l’objectiu de “tocar poder”, que va tan buscat en aquesta època postelectoral, sigui per gestionar bé la riquesa en profit de les persones i no per treure’n profit personal, es podrà recuperar l’esperança en que mentre hi hagi vida hi haurà esperança.      

TABRILDE.BLOGSPOT.COM

A LA MEVA MANERA DE VEURE

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

MOSSEGARÀ ADA LA POMA AMB QUE LA TEMPTA LA SERP, COM EVA?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 3 de juny de 2019)

Qui té la paella pel mànec per renovar a l’alcaldia de Barcelona és la inefable freelance de la política professional, l’activista de professió, Ada Colau; la qual després de la cessió desinteressada dels regidors que, en teoria fa anar per allà on ell vol aquest gat vell de la política que és el gavatx Valls, només ha de moure un dit per fer dòmino de bracet amb el seu etern enamorat socialista, amb qui va ser parella de ball bona part de la passada legislatura, fins que van partir peres enmig d’un atac de banyes. La pregunta del milió, però, és si l’Ada, com diuen alguns que va fer l’Eva, mossegarà la poma que li presenta un gavatx disfressat de serp. La temptació és molt llaminera i encara que una part dels seguidors de l’alcaldessa arrufin el nas perquè és com mana que s’ha de reaccionar el guió d’allò correctament polític, en realitat dispensarien aquesta relliscada de la seva líder carismàtica si no perdre el poder els garanteix no només mantenir sinó incrementar les rectories que s’han fet tan seves que ja porten la seva olor. I els puritans que es tapin el nas, d’aquí a quatre anys s’ha de pensar que ja se n’hauran oblidat perquè viure a l’ombra del poder sempre escalfa i reconforta més que fer-ho a la intempèrie. L’Ada, tot i la seva inexperiència teòrica en potineries i tripijocs polítics sap perfectament, perquè no es tonta, que tant en la política com a la vida en general, ningú dona res per res i que el que no es fa pagar avui amb diners es cobrarà demà amb dinars.

Per tant, a la meva manera de veure, no posaria pas les mans al foc que la dolça Ada no es deixi portar a l’hort i s’amistanci amb el seu ex, qui sap si amb l’excusa de donar-se mútuament una segona oportunitat, que sempre queda bé com excusa de mal pagador. Tant li fa si en ple despit després de la darrera separació es varen dir el nom del porc, i es varen posar a parir des dels empostissats públics de la campanya electoral. En la guerra tot s’hi val i, com dirien els castissos madrilenys, “pelillos a la mar!” Ara bé, com tants d’altres espectacles antinaturals que contemplem arreu del territori aquests dies de zel postelectoral, tant emparellament allunyat de la més elemental ètica i a vegades estètica, repugna el concepte de democràcia d’aquells que interpreten “de bona fe”, creient de veritat en un dels seus principis més mítics “d’un home un vot”, i que qui n’arreplega més com que representa a més electors, té el dret i l’obligació d’organitzar i liderar un consens mínim per governar una ciutat o un país; però, no que si tot i haver guanyat no se suma els suficients suports els perdedors puguin fer-lo desaparèixer d’escena i, segons com, tancar-lo al quarto de les rates. Si realment els electors haguessin de ser els que decidissin qui governa, que seria el més lògic, potser que es comenci a pensar en posar remei a aquesta aberració democràtica d’avui dia, decidint en segona volta. Els que diuen que això seria perjudicial per a les minories que pensin que els seus votants ja participarien de les aliances, recolzant al primer o segon classificat en aquesta segona volta. A partir d’aquí s’haurien acabat les conxorxes i les timbes de vots.

TABRILDE.BLOGSPOT.COM

A LA MEVA MANERA DE VEURE

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

PER MITJA DOTZENA DE VOTS PODEN RENYIR DOS COSINS GERMANS POLÍTICS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 2 de juny de 2019)

Us ho podeu creure? Vet-aquí que a una de les ciutats de més patxoca de Catalunya, després de les darreres eleccions va girar la truita i el fins llavors alcalde ha quedat derrotat, per encara no una dotzena de vots de diferència, per un cosí germà polític amb qui governava en coalició. Aparentment caminaven junts, malgrat les males llengües deixaven entendre que no massa ben avinguts. Però això, ja se sap, passa a les millors famílies i no s’ha de tenir en compte si l’entesa de conveniència no grinyola gaire. Ara bé, un cop recomptades les faves de la nit electoral, ara fa vuit dies justos, resulta que el primer classificat pels pèls vol fer valdre la seva esquifida i pírrica avantatja de vots per desnonar del despatx de la batllia el seu cosí germà polític, sota quina batuta les dues branques, ànimes o sensibilitats sobiranistes d’aquesta família política han remenat les cireres els darrers anys, exactament des que els de l’altra família contrincant històricament, la socialista, van perdre la confiança dels electors. Fins aquí no passaria res de preocupant si els dos cosinets del carai s’avinguessin a continuar com fins ara, caminant junts colze contra colze per seguir treballant en profit de la ciutat, oimés tenint en compte que estant tan tendre i batzegat el front sobiranista s’hauria més que mai d’evitar desgastar la prioritat política en picabaralles estúpides que la parròquia poc entendrà cometin precisament aquells que des de la trona prediquen unitat.

A la meva manera de veure, i de molta gent que em costa que aquestes batalletes de patí d’escola per veure qui és més eixerit i mana més se les voldria estalviar, no resulta gens edificant democràticament parlant que dos cosins germans renyeixin com uns vulgars galls de panses per compartir el poder i la vara d’alcalde, quan hi ha diverses fórmules pacífiques de solució en privat de l’embolic electoral, enlloc d’esbombar en públic unes diferencies infantils. Sembla que el mes escaient seria que el lideratge simbòlic del cartipàs municipal se’l repartissin com a bons germans els dos cosins enfaristolats per veure qui la té més grossa, però l’un no en vol ni sentir a parlar de repartir honors i l’altre està tan ressentit per haver-se deixat guanyar a la línia d’arribada per centèsimes, diu que si no és anant a mitges a l’alcaldia ell prefereix buscar-se la vida tirant cosses des de l’oposició. Repeteixo, el que sap més greu de tot plegat és que la xerinola transcendeixi fins a convertir-se en un escàndol. Perquè, en definitiva, d’aquesta mala maror entre els cosins germans enfadats per l’herència de vots que es hi ha tocat respectivament, qui en pagarà els plats trencats serà la ciutadania ingènua que creu que a la democràcia no li fa cap favor misèries com les que us explico avui. Però, què hi farem, tenim els governants que ens mereixem...           

TABRILDE.BLOGSPOT.COM

A LA MEVA MANERA DE VEURE

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

LLIÇONS DE DEMOCRÀCIA A LA GAVATXA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 1 de juny de 2019)

Vet-aquí que un gavatx, un d’aquells personatges tan peculiars que descriuen els pagesos de casa nostra dient que no necessiten padrina perquè es porten l’oli i se saben fer l’article tot solets, va irrompre un bon dia enmig de la Barcelona preelectoral en pla redemptor i tutelar dels lluscos barcelonins baquetejats entre les rauxes populistes d’una alcaldessa activista, a qui el vestit institucional hem de reconèixer que li anava balder des del primer dia que el va estrenar, i una bafarada sobiranista que malgrat estar dividida per interessos personals que s’havia entestat en conquerir – ara sí, definitivament! - la simbòlica vara representativa de l’autoritat municipal per equilibrar la balança del poder entre els dos palaus de la plaça de sant Jaume. El candidat gavatx al mateix màxim trofeu electoral exhibia estarrufat com un titot les credencials que l’avalaven: l’experiència acumulada tallant el bacallà uns quants anys al país del costat i el pedigrí d’unes arrels familiars autòctones, revifades i regades per a l’ocasió tot just feia quatre dies. Ja se sap que quan hom va de sobrat per la vida, parla més del compte i diu barrabassades a tort i a dret, refiant-se que en el mercadeig de vots es pot fer passar gat per llebre perquè es pensa que la gent que l’auditori és, per definició, ignorant i sovint propens a comprar a qui la diu més grossa o promet la lluna en un cove. Però, a l’hora de les faves comptades, resulta que la colla de presumptes gamarussos que en teoria no sabia distingir el peix de la carn, tenia el paladar més fi del que comptaven els teòrics experts en tendències i conductes dels electors. Per aquesta senzilla regla de tres, el gavatx que s’ho volia menjar tot va haver-se de conformar amb una humil ració de ranxo, enlloc de cruspir-se el banquet que creia merèixer per murri, guapo i refinat.

Però, els gavatxos característics no solen ser gent que es doblega davant l’adversitat sinó que s’amollen a les circumstàncies sense que els hi caigui la cara de vergonya ni els anells dels dits, fidels a la barra moral globalitzada pels inefables germans Marx: “aquests són els meus principis, però si convé en tinc un repertori més per triar i remenar”. El gavatx, a qui em refereixo en aquesta reflexió matinera i distesa de cap de setmana, no només ha resultat ser un client convençut de la doctrina predicada pel sarcàstic Grouxo sinó que, a més a més, proposa als lluscos barcelonins un exercici de saltibanquisme polític que el consagri com a catedràtic d’una mena de nova democràcia a la gavatxa, la qual consisteix en regalar sense demanar res a canvi els regidors propis a la seva rival política, perquè aquesta pugui governar Barcelona sense passar massa angunies ni lligar-se les mans amb els dimonis independentistes. Aquest gest tan bonic en aparença, seria admirable si no fos que el generós gavatx de la que ara vol fer alcaldessa a benefici d’inventari a la Colau, des que va engegar la campanya electoral va carregar a aquesta senyora de merda, posant en relleu tots els punts flacs de la seva gestió administrativa i ridiculitzant-se de cap a peus sense cap elegància. Per dir-ho sense embuts, ¿com es menja que la persona amb qui el gavatx es va rabejar miserablement sigui la mateixa a qui ara vol regalar els vots desinteressadament? A la meva manera de veure, que no es pensi aquest home tan tocat i posat que es considera per sobre del bé i del mal, que els lluscos barcelonins no saben distingir entre una lliçó de democràcia de categoria i una potinera pallassada que només pretén apartar del govern de la ciutat qui se n’ha guanyat tot el dret. Tanmateix, no hi ha mal que per bé no vingui i almenys d’aquest gavatx impertinent i prepotent en podrem aprendre una cosa pràctica: que la lliçó de democràcia que ens ha volgut encolomar no se li pot comprar perquè tufeja i perquè se li veu d’una hora lluny la de sota, i que el seu fariseisme polític, per la dèria d’excloure els que no pensen com ell s’acosta més al feixisme que a la democràcia de que tant es vanta. Amb els independentistes, i en general amb tothom que representi una parcel·la ideològica referendada per les urnes, en un règim democràtic amb cara i ulls tots els que s’han repartit el pastis electoral han de saber enraonar entre ells i debatre els programes respectius fins trobar els punts de coincidència que possibilitin conviure quatre anys en pau, treballant per fer prosperar la ciutat, sense posar pals a la rodes ni atiar sentiments d’odi o d’exclusió, simplement per acontentar la parròquia. Ara bé, el gavatx té dos problemes greus: que se li ha vist el llautó i que el perill molt probable que els seus manxaires a l’ombra en reneguin i li facin empassar la cicuta reservada als traïdors.                 

TABRILDE.BLOGSPOT.COM

A LA MEVA MANERA DE VEURE

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

PROVES DOCUMENTALS CONTUNDENTS, DETALLADES I IMPACTANTS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 31 de maig de 2019)

El judici als polítics catalans acusats de rebel·lió ha arribat al capítol de les faves comptades: la prova documental que demostra fefaentment que de violència només n’hi va haver per part dels homes armats enviats pel govern central per destarotar l’exercici pacífic del dret de participar en un referèndum, convocat per posar en relleu quants ciutadans d’aquest territori espanyol eren partidaris de tirar endavant un procés sobiranista. Els vídeos exhibits al Tribunal Suprem palesen que els ciutadans apallissats fent cua als col·legis electorals només defensaven el seu dret a votar, resistint-se a les brutals agressions de policies i guàrdies civils, fent resistència pacífica asseguts a terra mans enlaire, manifestant la seva indignació al crit de: votarem! Contemplant aquells testimonis de violència desproporcionada en grau superlatiu contra víctimes emprenyades però indefenses, s’han de tenir molts pocs sentiments perquè no et rellisquin les llàgrimes o, com a mínim, no et causi aquell espectacle un gran efecte. No sé si us vàreu fixar en la cara de circumstàncies que davant una prova documental tan explícita com irrefutable, posaven els fiscals que sostenien el mantra que les víctimes eren els que feien anar la porra i no pas els estomacats.

Cronològicament, a la meva manera de veure, la repressió del referèndum fou el desencadenant de les actuacions polítiques que es desenvoluparen en seu parlamentària en dies posteriors, fins arribar a la declaració unilateral d’independència. Si sobre la constitucionalitat d’aquells fets posteriors en podríem discutir les formes i els procediments, és evident que no s’haguessin produït si l’Estat no hagués intentat impedir via militari que es posessin urnes perquè els catalans decidissin com pensaven respecte de tirar endavant o no un procés d’independència, que obligués l’Estat ha posar-se les piles i negociar el descontentament general de la ciutadania per la retallada de l’autonomia i, sobretot, dels recursos per mantenir dignament els serveis transferits. És important, al meu parer, no oblidar que si es va arribar al trist espectacle del primer d’octubre, fou degut a l’actitud mesella d’uns quants dirigents espanyols bornis que, capitanejats des del govern per la camarilla d’en Rajoy i des de darrera el canyer per un Aznar ultra, es negaren obstinadament a asseure’s per enraonar civilitzadament amb els legítims representants dels catalans sobiranistes, sobre un conflicte territorial històric. Tanmateix, permeteren activament que es projectés a la resta d’Espanya una imatge impròpia de Catalunya real, alimentant els més baixos instints de gent que, segurament de bona be, van arribar a odiar els catalans a causa de les mentides que s’havien multiplicat des de tertúlies mediàtiques i de redaccions periodístiques apeixades descaradament pels interessos electorals de partits polítics, que portaven i porten escrit a la primera plana del seu programa menysprear i bescantar tot allò que vingui de Catalunya. I a qui l’ofengui la veritat, que s’hi posi fulles, perquè algú les ha de fer aquestes puntualitzacions sobre el que va passar aquell primer d’octubre.        

TABRILDE.BLOGSPOT.COM

A LA MEVA MANERA DE VEURE

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

EL SENTIT COMÚ DEL COMITÉ D’EXPERTS DE L’ONU

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 30 de maig de 2019)

En un ambient polític tan enrarit pels revenxinaments ideològics i els radicalismes empedreïts, es fa de bon agrair que algú doni la seva opinió basant-se, més enllà de la llei estricte, rigorosa i encotillada, en plantejaments que facin flaire de sentit comú. El dictamen que han escrit els experts de l’ONU en referència a la presó preventiva dels presos polítics catalans, i la suspensió dels seus drets a exercir sense restriccions la representació dels ciutadans que es varen guanyar a les urnes, és d’una lògica tan aclaparadora que només els tarats o curts, democràticament parlant, poden passar-se-la per l’arc del triomf. Llevat de en comptades ocasions, la presó preventiva no s’hauria d’aplicar mai, si realment ens creiem allò de que tothom és innocent fins que no es provi que s’és culpable. I si aquest principi és indiscutible pel que fa a l’enjudiciament criminal, ¿com no hauria d’ésser vàlid quan es tracta de presumptes delictes d’opinió o ideològics? Tancar a la presó per si de cas una persona degut a les seves idees, és una aberració del sentit comú. Però, si com passa a casa nostra, la presó preventiva ha esdevingut una eina de repressió i de anorreament d’una ideologia contraria en mans de l’establishment estatal, estem davant d’un flagrant abús d’autoritat (l’administrativa i la judicial, agafades de la maneta, escarnint la separació de poders).

Per tant, benvingut el dictamen dels experts de l’ONU perquè, a la meva manera de veure, el sentit comú que amaneix l’escrit dels experts de l’ONU només fa palès que la característica principal del sentit comú és que aquest sempre reflecteix una obvietat. O com dirien a pagès, la gent carregada de més sentit comú del món, que això que posa en relleu el Comitè a sou de l’ONU, es tracta d’una veritat com un temple. Però, doncs, ¿per què hi ha una colla de gent que no ho veu d’aquesta manera? ¿Per quins set sous aquesta obvietat és menysprea escandalosament per les institucions espanyoles, i no solament es mantenen engarjolades persones en funció de les seves idees polítiques, abans d’haver-se dictat sentència, sinó que es prohibeix i es castiga als que gosen, fent ús de la més elemental llibertat d’expressió, afirmar que Espanya manté a la presó polítics legitimats a les urnes com a parlamentaris i, per tant, amb patent d’immunitat? No us deixeu enredar, doncs, pels que se’n foten del sentit comú.   

TABRILDE.BLOGSPOT.COM

A LA MEVA MANERA DE VEURE

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

RETORN

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 29 de maig de 2019)

6 mesos i escaig després de tancar temporalment el blog “A LA MEVA MANERA DE VEURE” i ja superada la pressió del clima electoral, he decidit tornar a escriure les reflexions netes de pols i de palla que vaig iniciar l’any 2009. Suara, però, m’ho prendré amb més calma i sense encotillar-me amb compromisos de freqüència que varen acabar desestabilitzant-me en l’etapa anterior. Escriure sense compromisos preestablerts, és a dir: tant pot ser que escrigui cada dia, més d’una vegada al dia o que m’estigui dies fent el mandra. Escriure quan en tingui ganes, senzillament. Demà us deixaré la primera reflexió d’aquest nou període. Com sempre, podreu llegir-la directament des del meu mur a Facebook o entrant directament al blog. Els meus seguidors de Twitter rebran, com abans, un avís de publicació. Endavant les atxes, com si no hagués passat res, com aquell que deia: “dèiem ahir...”   

TABRILDE.BLOGSPOT.COM

A LA MEVA MANERA DE VEURE

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM