Follow by Email

dimarts, 8 d’agost de 2017

QUAN LA CONFIANÇA FA FASTIC, L’AMISTAT NO ARRELA I LA QUE HO FA, ÉS FALSA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 8 d’Agost/2017)


# QUAN LA CONFIANÇA FA FASTIC, L’AMISTAT NO ARRELA I LA QUE HO FA, ÉS FALSA.- El diferent concepte que Madrid i Barcelona tenen de l’autonomia ha estat, a la meva manera de veure, el desencadenant del malestar creixent dels catalans que no se senten còmodes tancats en una mena de pleta o clos, com un ramat de bens vigilat de lluny per pastors i gossos d’atura disposats a intervenir, sense contemplacions, si algú es passa de la ratlla; que és, en definitiva, com la Catalunya autonòmica es contemplada des de Madrid estant pel panxacontent i jacobí establishment espanyol. Per poques que siguin les competències que un Estat transfereix a una regió o província autònoma arreu del món, l’autonomia ha de tenir les mans lliures i disposar dels recursos suficients per gestionar les poques o moltes competències com millor convingui a la seva gent, sense interferències, vetos, ni males cares per part de l’Estat central que les ha cedit. Ha sigut aquest el model de funcionament de l’autonomia catalana? No cal dir que ni de bon tros, ans al contrari. L’Estat espanyol s’ha reservat sempre sense escrúpols la darrera paraula en el simulacre d’autogovern de Catalunya, com si n’estigués gelós de que els catalans fossin capaços de tenir la casa endreçada per si mateixos, per culpa d’una escandalosa i fastigosa falta de confiança que ve de temps reculats. Els espanyols – fos quin fos el color o el règim polític instal•lat al poder – sempre han partit de la base que als catalans se’ls havia d’estacar curt, perquè “si se’ls hi dóna la mà et prenen el braç sencer”. Tan forta i arrelada està aquesta desconfiança, que a l’Estat per més bones intencions que tingui d’entrada, li costa dissimular el recel atàvic i encara que suposi una despesa addicional considerable - que es podria destinar a partides pressupostàries socials que han quedat coixes -, han mantingut operatives a la pleta catalana delegacions administratives, en teoria buides de contingut si l’Estatut autonòmic es respectés amb lleialtat i no es posessin contínuament pals a les rodes, per impedir el legítim desenvolupament de competències en teoria exclusives tan delicades com cultura, educació, ordre públic o sanitat. O reservant-se la gestió logística d’infraestructures transferides expressament a mitges - amb tota la mala fe del pare que no es refia del tot de la competència del seu fill -, com ara ferrocarrils, carreteres, ports i aeroports. Dels caos diaris a Rodalies o al Prat, no se’n parlaria si Catalunya fos sobirana per decidir com manegar l’organització d'aquests serveis fonamentals. I els tan necessaris accessos al Port, per assegurar l’entrada i sortida ràpida de mercaderies a la Zona Franca o l’ampliació de les terminals de creuers, si es pogués decidir des de Barcelona sense entrebancs burocràtics de Madrid, ja estarien encarrilats o enllestits. Tan estrany els sembla, doncs, als espanyols que els catalans n’estiguin fins al cap de munt de viure entre tanta desconfiança, menyspreu i llibertat vigilada? 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada