QUE NO ENS XAFIN LA GUITARRA ELS BURÓCRATES

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 23 d’Agost/2017)

QUE NO ENS XAFIN LA GUITARRA ELS BURÓCRATES.- No acabo de comprendre com es menja que dels quatre dies que ens toca viure, en el millor dels casos, ens en passem una bona part treien pals a les rodes amb que ens fastigueja la reconsagrada burocràcia. És possible que els que els buròcrates no siguin perepunyetes expressament i potser, ves a saber, ni tan sols en són conscients que com a conseqüència de la seva fastigosa parsimònia algú s’hi amoïna i pateix. No entengueu “patir” com a sinònim de “tortura”, no obstant quedi clar que em refereixo al patiment més cruel que, en la meva opinió, hom pot causar a un altre: el d’esperit. Si l’hagués de definir, el "patiment d'esperit", diria que és aquell que no el causa ni l’odi, ni la malícia, ni tampoc la venjança, sinó d’un simple “tant se me’n fot” o d’un displicent “ja ens ho mirarem demà”. Deixar per l’endemà, per exemple, resoldre un problema quina solució el buròcrata de torn té a l’abast de la mà si volgués, pot causar un patiment incalculable a qui en un moment donat està tan neguitós i angoixat que esperar li representa un vertader suplici. Posar fil a l’agulla immediatament, la majoria de vegades només li costaria al buròcrata de torn un petricó de generositat posant-se en el lloc de l'altre, i qui sap si treure’s també la mandra de sobre.

A la meva manera de veure, la passejada per la vida seria molt més suportable si tothom procurés, res més que per pura humanitat o solidaritat, que aquesta mena de patiments que jo en dic “d’esperit” perquè no es curen amb analgèsics, desapareguessin de la vida quotidiana. I si tothom, pel sol fet d’ésser persona, hauria d’esforçar-hi en no fer patir abusant de la seva posició dominant de petit reietó, aquells que per haver elegit la funció pública tenen l'obligació de facilitar els tràmits burocràtics als ciutadans, que per cert són els que els hi paguen amb impostos les seves mongetes, haurien de procurar fer desaparèixer el “patiment d’esperit” i que ningú es consumís d’impotència a cap cua, veient com assumptes que simplement amb una petita empenta i un pessic de sentit comú es podrien resoldre en qüestió d’hores, sovint acabin podrint-se entre piles de papers, enmig d’una maquinaria burocràtica per a la qual sembla que només compten els caps de setmana i les postes de sol com en temps reculats, malgrat el suport informàtic i tota la pesca de que disposen, en teoria, per treure's de pressa els assumptes dels dits.