SE’N PODEN SORTIR ELS PIRÒMANS D’APAGAR ELS FOCS QUE ATIEN?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 3 d’Agost/2017)

# SE’N PODEN SORTIR ELS PIRÒMANS D’APAGAR ELS FOCS QUE ATIEN?.- No li envejo la papereta que li ha caigut a sobre a l’alcaldessa Colau, si vol posar a rotllo els companys de viatge de la CUP perquè estirin les orelles als seus cadells radicals que, seguint les arengues de la pròpia Ada en versió activista, provoquen vandàlicament el turisme en general, desestabilitzen l’ordre públic i la seguretat ciutadana que l’alcaldessa, en versió personatge institucional, s’ha compromès a defensar emprant la llei i la força si cal. Els castellans, que són gats vells en aquesta qüestió dels embolics polítics i les intrigues, tenen una dita clavada per definir la situació complicada dels que governen Barcelona: “de aquellos barros, estos lodos”. Ara bé, un cop establert el diagnòstic de la situació, la pregunta del milió és: poden els piròmans apagar els focs que ells mateixos atien? Perquè la qüestió és, ni més ni menys, aquesta: els escamots anticapitalistes que empastifen Barcelona amb grafits explícits en contra del turisme i encaputxats practiquen un delicte molt semblant a la kale boroka, encara que neguin la retirada, no fan altra cosa que executar la doctrina que l’endemà mateix de prendre possessió de l’alcaldia varen predicar la senyora Colau i tots els seus escolans d’amén; guerra indiscriminada i per sistema al turisme! D'aquí ve que el furóncol que li ha sortit al cul a l’Ajuntament de Barcelona és dels més revenxinats, ja us ho ben asseguro. I em recorda els temps reculats de la transició, quan amb la participació activa del comunista Carrillo com a cuiner principal, es varen pasterejar els pactes de la Montcloa que tenien com a finalitat més immediata i prioritària calmar els ànims dels exaltats i domesticar, sobretot, els obrers que seguint les consignes dels seus líders naturals Camacho, Redondo i el mateix pare putatiu Carrillo, estaven a punt d’emprendre l’eterna revolució pendent. Recordo que en les manifestacions de protesta, des de l’endemà mateix de la signatura del Pacte, es denunciava la “baixada de pantalons” d’aquells líders històrics de l’esquerra i se’ls hi retreien les arengues incendiaries d’unes setmanes abans, per escalfar una vaga general. Per tant, m’agradarà veure com se’n sortirà la Colau per aturar el carro que s’estimba pel pedregar i, tanmateix, com el govern de la Generalitat entomarà que els seus socis de referència per canviar la truita a partir de l’1 d’octubre, protagonitzin espectacles vandàlics tan poc edificants i tranquil•litzadors per aquells ciutadans moderats que no veuen malament la independència ni la República, sempre que arribi pacíficament en tots els sentits i, sobretot, que ofereixi garanties de no acabar com el rosari de l’aurora per culpa d’uns quants radicals eixelebrats que vulguin fer entrar els claus per la cabota sense paciència, encara que sigui al preu de desestabilitzar-ho tot plegat. La Colau i la Generalitat han tret el geni, però m’agradarà veure si la canalla els farà cas. En tot cas, que prenguin nota que cada vegada hi ha més gent, d’aquesta que se’n diu d’ordre, que suporta la mofa i el menyspreu dels que s’ho voldrien menjar tot en quatre dies, que es repensen el seu SI indecís rumiant que si la futura República s’ha d’assemblar a una casa de barrets sense mestressa, potser val més no tenir pressa. En resum: que potser sí en Rajoy ens ho posarà difícil, però si al final no reeixís el procés, potser caldrà preguntar-se quin tant per cent de culpa ens correspon als catalans: uns per deixar fer a la mainada mal criada i aquesta per confondre la llibertat i el dret d'expressió amb el llibertinatge i l’insult. Potser seria hora de reflexionar que en aquest món res del que fem, diem o pensem surt de franc i no té conseqüències i que, quanta més responsabilitat es té, les coses s’han de pensar més d'una vegada abans de dir o fer..