# QUE SE’N FOTEN QUAN PARLEN DE L’ENVELLIMENT ACTIU?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 18 d’Agost/2017)

(No em dóna la gana d’escriure sobre l’atemptat d’ahir en comptes de la reflexió que tenia previst publicar. No vull que uns terroristes fills de mala mare em facin modificar la meva rutina diària. Potser m’han fet plorar de ràbia i impotència, però no els hi donaré el gust de veure que uns miserables covards de merda poden trencar la normalitat de la meva vida)     

# QUE SE’N FOTEN QUAN PARLEN DE L’ENVELLIMENT ACTIU?- Em quedo de pedra cada vegada que es recorre sense escrúpols a la noble expressió “enónavelliment actiu”, per ensarronar els jubilats amb una de les preses de pèl més cíniques que recordo: si volem que el poder adquisitiu de les pensions no se’ns el mengin les rates caldrà que ens comencem a fer pagues d’agafar el retiro més tard o de anar trobant “feinetes” per arribar a final de mes fins que no ens aguantin les cames. Per si algú se n’ha oblidat de la filosofia que embolcallava el concepte d’envelliment actiu, sàpiga que no té res a veure amb la indecent proposta per camuflar les queixalades a les pensions i a les prestacions socials. Uns governants que quasi tracten a baqueta la gent gran que s’ha guanyat el dret a una vellesa digna i tranquil·la, després de quaranta anys o més pencant, no són dignes de la confiança dels ciutadans; però si a més a més pretenen engalipar-nos fent jocs de paraules, no tenen perdó de Déu i els hi hauria de caure la cara de vergonya si en tinguessin. Els polítics ja ho tenen això de ser molt creatius a l’hora de posar en circulació paraules o expressions que disfressen la realitat. Per això, de les retallades descarades en deien “ajustos” i no fa pas tant que en Montoro va vendre’ns la moto de que la pujada de l’IVA o de l’IRP eren “un recàrrec temporal de la solidaritat”. I com que ningú se n’escapa d’aquesta temptació perversa de fer passar garses per perdius quan manes, la mateixa Generalitat va emmascarar el “copagament farmacèutic” amb una perla lingüística digne d’un premi literari: “tiquet moderador”.

            Però, això de manipular el concepte d’envelliment actiu, per daurar la píndola de l’endarreriment de la jubilació o de la consumpció del poder adquisitiu dels pensionistes, em treu de polleguera. Francament, quan jo i molts altres dirigents de la gent gran fèiem tasca de divulgació de l’autèntic concepte d’envelliment actiu, predicàvem que jubilar-se no significava retirar-se de la vida, sinó disposar de temps lliure per dedicar-lo a desenvolupar totes aquelles il·lusions o aficions que s’havien hagut d’aparcar quan era més prioritari portar un jornal a casa. “A partir del retiro – els hi dèiem -, és quan es pot fer les paus i reprendre inquietuds empantanegades de joves o, simplement, enriquir-se com a persones solidaries apuntant-se en diversos voluntariats”. Aquesta era la crida a favor d’un envelliment actiu seriós, reforçada amb l’exigència de materialitzar en fets els compromisos polítics d’en Zapatero d’ajuda generosa als dependents. Avui, en canvi, el que proposen aquesta colla de galifardeus que abusen de la confiança dels seus votants i dels ciutadans en general – començant per la fastigosa presidenta del FMI, que diu que anem tan malament perquè hi ha massa vells -, és que per “envelliment actiu” entenguem retardar el màxim el retiro fins a tocar amb els dits el taüt, i que si amb la pensió no en tenim prou per viure ens reenganxem a treballar, que és molt saludable. Si teniu la paciència de sovintejar les meves diàries de reflexions ja sabeu què en penso d’aquesta trepa de panxacontents que viuen de la política i que són incapaços de retallar la roba dels seus abrics folgats, enlloc de despullar els que només tenen, com aquell qui diu, una samarra per passar l’hivern de la vida.