DE LES CRISIS ECONOMIQUES SE’N SURT FENT RETALLADES POLÍTIQUES, NO SOCIALS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 9 d’Agost/2017)

# DE LES CRISIS ECONOMIQUES SE’N SURT FENT RETALLADES POLÍTIQUES, NO SOCIALS.- Tant costa d’entendre que les retallades imprescindibles per amorosir o neutralitzar una crisi econòmica s’han de fer en estructura política i no a costa de prestacions socials? Cada vegada que en un país no quadra el balanç entre ingressos i despeses públiques, els responsables d’Hisenda enlloc de buscar solucions imaginatives i possibilistes recorren a la mateixa recepta d’austeritat severa, que consisteix en fer pagar el pato, emprant més o menys vaselina segons la sensibilitat del ministre de torn, rebaixant o congelant les nòmines de funcionaris i assalariats, cancel•lant convenis socials o culturals i amenaçant amb queixalar la jugular dels pensionistes. Mentrestant, cap de les llumeneres polítiques, que en saben tant de moure's entre l’abundància i tan poc de gestionar els dèficit, es plantegen mai de fer una bona endreça en despesa política improductiva, de conveniència i, sovint, totalment supèrflua. Per exemple, pel que fa a la despesa de l'administració pública s’hauria de distingir entre els professionals adscrits per conveniència política al funcionariat - docents, investigadors, personal sanitari no burocràtic, bombers -, de la resta d’empleats en la “administració pública”, quins censos s’haurien de mirar amb lupa, adequant les plantilles a les necessitats reals com passa en qualsevol empresa privada si no vol fer fallida, admetent que massa sovint aquestes plantilles es sacralitzen perquè es consideren de propietat vitalícia i, sobretot, que s'inflen per decisions estrictament polítiques, renyides amb la productivitat i la competència.

El funcionariat “polític i burocràtic”, ves per on, inclús en temps de vaques flaques, ha estat històricament l’únic sector laboral que sempre augmenta. Si a aquesta administració pública sobredimensionada hi afegim, sobretot en el cas espanyol, assessors tutti quanti, càrrecs de confiança, oficines duplicades perquè no s'han desmantellat a partir de cessió de competències a les autonomies. i tot un llarg etcètera de paràsits polítics, començant per institucions tan pomposes com inútils com el mateix Senat, passant per posar seny en la despesa militar i acabant amb la pallassada del “cafè autonòmic per a tothom”, segurament el país tindria recursos de sobres per estalviar-se retallades socials que ens allunyen de l’Estat del Benestar. Ara bé, per aconseguir-ho faria falta coratge, sentit comú, transparència de veritat, renunciar a dogmatismes i ensorrant conceptes tan carques com els que s’amaguen darrera els establishments de tota mena que frenen el progrés... Però aquests objectius no abunden, per desgràcia, entre la majoria de la classe política que engreixem. Però no oblidem una veritat com un temple: allà on no hi ha mida, ella mateixa s’hi posa. La prova més recent de que aquest principi mai falla la trobem en el procés del Blexit, que es basa en una solemne mentida als ciutadans i als contribuents, com avui ha reconegut el propi Tresor britànic. Però no passa res: qui pagarà el pato seran com sempre ha passat els poca-roba i pelacanyes del món, perquè l'esquitxada ens arribarà a tots, mentre que l’establishment surarà i trampejarà la nova desfeta com si estiguessin per sobre del bé i del mal.