HE PENJAT AL BALCÓ DE CASA CARTELLS PEL SI, MALGRAT SIGUI UN SÍ CRÍTIC

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 30 Agost 2017)

HE PENJAT AL BALCÓ DE CASA CARTELLS PEL SI, MALGRAT SIGUI UN SÍ CRÍTIC.- A un mes just de la convocatòria del referèndum he considerat que tenia de donar testimoni públic, per començar als veïns del barri, de la meva intenció d’anar a votar el primer d’octubre i de fer-ho afirmativament, penjant un d’aquests cartells amb un SI que distribueix l’ANC i que fa costat a l’estelada que flameja des de fa ja set anys, enfonsat el pal a una de les torretes de geranis del meu balcó. Però crec que per coherència amb el lema de les reflexions del blog – netes de pols i de palla -, dec explicar el sentit d’aquest SÍ, perquè ves a saber si no sóc l’únic que es troba com jo, amb el dilema de decidir si, en discrepar de varis aspectes d’execució del full de ruta, seria més honest abstenir-me, votar en blanc o fer-ho a favor del SÍ. Els que seguiu habitualment les meves reflexions, i en cas contrari estan penjades a la vista de tothom al blog per comprovar-ho, sabeu que des del 9-N la meva eufòria sobiranista s’havia anat desinflant per culpa de les derives que el full de ruta inicial anava experimentant i, sobretot, pel mal rotllo que massa sovint transcendia entre els socis de majoria parlamentària i pel fàstic democràtic que més d’una vegada he sentit, en veure tot un govern recolzat per una ampla majoria claudicar davant les exigències dels representants d’una minoria parlamentaria amb pes específic insignificant, si no fos que té la paella pel mànec en ser la “torna” imprescindible per decantar la balança cap a vel·leïtats revolucionaries.

No obstant aquest creixen sentiment crític, a la meva manera de veure no puc ni seria noble excusar-me en discrepàncies en quan a forma o estratègia per fer campana del referèndum, sinó que per coherència he de defensar el SÍ perquè és l’única alternativa possible avui, en cas que se n’estigui fins al capdamunt que els successius governs espanyols ens tractin, en tant que catalans, no com a socis de confiança sinó quasi com a bastaixos. Tanmateix encara hi ha una raó més important a favor del SI: si no volem sortir-ne malparats com a ciutadans d’aquesta ambiciosa aventura en que estem ficats, cal que el referèndum no acabi en una victòria pírrica per un vot de diferència siguin quants siguin els que vagin a votar, sinó que guanyi de carrer perquè ningú pugui posar en dubte que el SI representi una majoria social inqüestionable, tant des de l’interior com internacionalment. Precisament, una de les meves reserves respecte del full de ruta és que es pretengui convocar un referèndum seriós sense establir primer un mínim de participació, ja que per molt legal que em vulguin vendre els seus promotors que sigui aquest mètode, francament des del punt de vista del més estricte sentit comú, aquesta pretensió no va ni en rodes, ja que els claus que es volen fer entrar per la cabota acaben ensorrant la paret. De veritat, algú creu possible i sostenible en el temps bastir una secessió damunt d’un vot afirmatiu inferior a la meitat del cens electoral? Com que jo penso que faríem un disbarat si tiréssim pel dret declarant la independència amb tan esquifit bagatge, cal que en aquests trenta dies que manquen, es convenci als indecisos porucs o desconcertats, i als crítics amb arguments com jo, que en el punt on ens trobem calen SIS a dojo per apuntalar una república catalana sobirana. No parlo de res més que d'aquell bon propòsit “d’ampliar la base social” amb el qual després del 9-N es varen omplir la boca tot un seguit de patums polítiques. però que cap dels que tenien l’obligació de treballar-hi a fons van moure un dit per aconseguir-ho. Us queda clar, doncs, perquè malgrat totes les reserves del món, insisteixo en donar suport al SI?