HISTÒRIA DE TERROR DE LA SONIA I EN GERARDO POSA DE MANIFEST LA HIPOCRESIA DE LA SOCIETAT

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 16 d’Agost/2017)

# HISTÒRIA DE TERROR DE LA SONIA I EN GERARDO POSA DE MANIFEST LA HIPOCRESIA DE LA SOCIETAT.-A Manresa, una parella no pot sortir al carrer com uns ciutadans normals qualsevols, perquè està amenaçada per un clan d’okupes. El mal somni, segons el diari “Regió-7” d'ahir, va començar quan fa dos anys es varen okupar 7 pisos dels 26 que té la finca del número 19 del carrer Hospital. “Un clan conflictiu es repartia cinc habitatges entre la planta baixa i la segona – els dos altres estan ocupats per famílies no problemàtiques -, mentre els llogaters legals no s’atrevien a sortir al carrer per la porta principal i ho feien per la del garatge per evitar topar-s’hi. Veïns del bloc i els del costat van fer una recollida de firmes que van presentar a l’Ajuntament, però més enllà d’enviar una patrulla sempre que s’ha requerit pels aldarulls, no s’hi ha fet res. Inquilins d’altres pisos narren, amb la condició que no aparegui el seu nom, fins a quin punt viuen atemorits, i afirmen que miraven de no sortir de casa quan veien okupes a l’escala”. Ara bé, en Gerardo va ser més valent o temerari, potser perquè estava desesperat - la seva parella pateix esclerosi múltiple i va amb cadira de rodes -, el cas és que va plantar cara els okupes penjant una pancarta per posar de manifest la tragèdia. Però tampoc va servir de gaire. Va insistir denunciant la seva situació fins que, finament, tècnics d’Endesa i de la companyia d’Aigües varen tallar els respectius subministraments als okupes, una vegada demostrat que tenien punxada la llum de forma perillosa i l’aigua l’obtenien mitjançant canonades il•legals. Aquest tall va crispar encara més els ànims entre veïns i okupes, havent-hi hagut d’intervenir fins i tot els antidisturbis per posar pau. Envistes de que se’ls feia la vida impossible, alguns dels okupes més perillosos van carregar els seus patracols per anar-se’n a molestar a un altre indret, però s’hi ha quedat un dels més incordis del clan per fer pagar a la parella les denúncies, de manera que viuen cagats de por per les amenaces rebudes, i en Gerardo es veu obligat a demanar protecció als municipal o als mossos cada vegada que ha de sortir al carrer, fins i tot, per baixar el racó.

Manresa, com altres ciutats catalanes, fa uns anys va passar la febrada de les “ordenances cíviques” i polítics i entitats van esmerçar hores i hores en reunions per consensuar un codi ètic de civisme i convivència, el qual si no ha servit ni per acabar amb les cagarades de gos a les voreres, encara menys ha eradicat les molèsties i els abusos dels incívics i antisistema, principalment perquè a l’hora de la veritat i de protegir els perjudicats sembla que l’autoritat, si no hi ha morts o ferits, no va més enllà de “fer acte de presència”, suposo perquè per actuar més enèrgicament caldria que des del Jutjat sentissin les espatlles ben guardades, però en els Palaus de Justícia, ja se sap, les coses es mouen a una velocitat desesperant, sobretot perquè tampoc els legisladors els hi posen fàcil actuar amb contundència i ràpidament. I, tanmateix, la societat – inclosa la més polititzada i tan sensible a vegades –, ha mogut un dit per posar remei a la impotència d’una família que només demanava viure i dormir en pau. Aquesta situació era coneguda a bastament, perquè municipals i mossos que hi tenien d’anar cada dos per tres, se suposa que informaven l’Ajuntament i el Jutjat de Guàrdia. Per més inri, el barri antic de Manresa que és la zona on pertany el carrer Hospital, paga un Comissionat Municipal – un antic regidor i ex-activista de la Cup –, per vetllar i proveir que aquest barri no es degradi més. Però ni l’Ordenança de Civisme - que l’equip de govern convergent va vendre triomfalment en el seu moment com un exemple d’eficàcia -, ni els col•lectius socials tan bel•ligerants quan se’ls hi crema quelcom i els hi convé, no han mogut un dit ni s’han mobilitzat per fer costat uns ciutadans amargats i atemorits.

Potser ara que s’ha esbombat la història a la premsa, algun polític panxacontent mourà el cul de la cadira, però tinguem en compte que aquesta no és la solució. El que s’ha d’exigir de la governança d’una una societat cívica i democràtica és que, situacions com la relatada es resolguin per part de l’autoritat competent “d’ofici”, i que els “dolents de qualsevol pel•lícula” sigui quin sigui el seu delicte, siguin obligats a deixar-ho córrer i paguin amb escreix els perjudicis. No voldria acabar la reflexió amb una malesa sarcàstica, però ja seria massa que algú animés a aquesta parella dient-los que quan siguem independents aquestes coses no passaran. I és que per desgràcia es vol fer creure que en una república independent tot serà de color de rosa, quan si no comencem des d’avui mateix a demostrar que en som capaços de canviar les piles malament, perquè en definitiva els mateixos que avui “deixen fer” seran els que demà hauran de gestionar-la i posar ordre. I que consti que aquesta història de Manresa passa a moltes altres ciutats de Catalunya, el Raval de Barcelona sense anar més lluny, i d'aquí plora la criatura.