UNA CASA NO ÉS SEMPRE UNA LLAR (Conte)

La setmana passada, amb motiu del dia mundial de reflexió contra la violència de gènere, volia penjar un conte que fa temps vaig escriure, el qual em semblava adient per a la diada. Com que tots els sants tenen vuitada, i les commemoracions suposo que també, el penjo ara. M’agradaria que us fes el pes...

 UNA CASA NO ÉS SEMPRE UNA LLAR

1

Era la primera vegada que li feia de cangur al fill de la veïna.

Des que vaig quedar-me vídua, he hagut de fer mans i mànigues per arrodonir l’escarransida pensió que em va quedar del meu home amb feinetes agafades al vol, una mica d’amagatotis, que gairebé sempre cobro d’estranquis perquè a qui paga ja li està bé d’estalviar-se uns calerons no declarant-ho, i a mi, per descomptat, tampoc crec que em surti massa a compte anar a la llei.  Malgrat encara em sento jove, resulta que per segons què ja sóc massa granadeta, quasi una iaia. O sigui que, per exemple, per trobar una feina estable i ben pagada, ja he fet salat. Tanmateix, tampoc tinc prou experiència per buscar-me les garrofes fora de casa; ja que si bé de jove plegava punts de mitja, era a benefici d’inventari a la merceria de ma mare, que mai em va tenir declarada perquè prou feina tenia, la pobra dona, per pagar-se els autònoms i els impostos dels quals no es podia esquequejar. I, de casada, a les quatre setmanes justes de tornar de viatge de noces, ja em vaig haver de cuidar de ma sogra, que es va quedar baldada en una cadira de rodes sense poder-se valdre’s mai més per ella mateixa. I per torna, tenia de vigilar a distància com se les apanyava tota sola ma mare, una dona envellida, sorruda i vídua crònica des que de resultes de la maleïda guerra el pare va morir, sent jo una criatura, com a conseqüència de la gana i el fred que havia passat en un camp de treballs forçats, quan el varen depurar per roig. 

De primer, vaig provar de llogar-me a hores per fer companyia a gent gran; però era un treball molt esclau que no m’acabava de fer el pes perquè no m’ajudava a esbargir les cabòries, ans al contrari: em tenia d’empassar, si us plau per força, els sopars de duro d’uns perfectes desconeguts. Donant veus, em va sortir l’oportunitat de cuidar mainada; tot i que no era una feina tan ben pagada com netejar les bavalles i les cascàrries dels avis, m’estalviava d’aguantar el mal caràcter de vells rondinaires i picallosos. I un cop vaig comprovar que me’n sortia prou bé amb les criatures, em va semblar gratificant i tot aquesta feina, tot considerant que amb el meu home no vam tenir fills i que,  per tant, hi tenia de posar els cinc sentits per comportar-me com a mare de recanvi. El més fumut i complicat de la feina de mainadera trobo que es caure-li bé a la canalla des del primer dia, sobretot quan les criatures estan una mica gambades; ves per on, doncs, que aquest inconvenient me l’estalviava amb el fill dels veïns, ja que amb aquell vailet ens havíem topat tot sovint a l’escala o a l’ascensor, i mai es féu l’esquerp amb mi, sinó tot el contrari.

La veïna em va confessar que tant a ella com al seu home els hi feia recança de deixar el nen en segons quines mans; per aquesta raó, amb l’excusa que no s’esbargien tant com els convenia, el seu home s’havia emmarranat que necessitaven respirar una mica i anar de xefla amb les amistats més sovint. Quan li vaig comentar l’oferta de feina a ma germana - ens ho xerrem tot, com si encara fóssim nenes -, la Fina, que sempre ha tingut tendència a la sedasseria i a engiponar romanços sense cap ni centener, va especular que potser els veïns del meu replà passaven per un mal moment sentimental, i que abans de deixar-ho córrer volien donar-se una segona oportunitat, i que jo, si aquest fos el cas, hi podia jugar un paper determinant.

- Deixa’t estar de ximpleries! – la vaig renyar, un xic embafada de les seves continues fantasies.

Ara que hi penso, però, potser ma germana no anava tan desencaminada, llamp me mau!  Si, si, ja ho entenc que ara no té cap mèrit reconèixer-ho, a misses dites, després d’haver-li vist el cul a la gallina. Quan em vaig presentar a casa de la veïna a l’hora que havíem convingut, el nen ja estava sopat i duia el pijama posat; només em tocava procurar que se n’anés a dormir abans de les deu, sense romancejar davant la tele. Tanmateix, la veïna em va repetir dues vegades, mentre s’acomiadava: - Joana, perquè s’adormi potser li haurà d’explicar un conte, si no vol que la faci gabiejar tota la nit.

- Cap problema! - li vaig assegurar, servicial i disposada al que calgués. De fet ja en tenia sempre uns quants, de contes, a punt; com si diguéssim, un petit repertori que m’havia après de memòria perquè no m’agafessin mai més amb els pixats al ventre. No volguéssiu saber la vergonya que vaig passar la primera vegada que un nano m’ho va demanar, i vaig  haver-me’n de sortir per petaneres, improvisant com vaig poder un conte fet de retalls i engrunes d’altres relats, perquè “el rei de la casa” que m’havien encolomat aquella nit no em fes una rebequeria que m’enfonsés la reputació de mainadera amb recursos per donar i vendre. Per tant, em va costar poc d’estrenar-me com a cangur d’en Jordi, presumint dels meus recursos de rondallaire experta.

            - Vet-aquí una dama anglesa vídua i amb un fill – vaig encetar amb seguretat la narració que em sabia de memòria - que per sobreviure va acceptar d’emigrar a un país llunyà, per fer d’institutriu de la nombrosa descendència del monarca que hi manava. La dama només va posar una condició a l’hora de signar el contracte: a part del sou, volia disposar d’una casa on estar-s’hi tots dos sols, ella i el seu fill. El monarca, pensant que li faria gràcia, en donar-li la benvinguda al seu reialme li va oferir d’allotjar-la en una de les millors estances del seu propi palau, posant al seu exclusiu servei un parell de serventes. El monarca no se’n sabé avenir quan la dama li va exigir el compliment al peu de la lletra d’allò que havien convingut: tenir una casa independent, per a ella sola. Molt disgustat pel lleig que li feia, el monarca li va retreure a la dama desdenyosa el seu sorprenent capritx: - és que no fa per tu, el sostre del meu palau? Ella li va contestar, per a no molestar-lo, imitant la dolça cantarella que havia sentit en les pel·lícules que empraven les institutrius veteranes i múrries: - Majestat, jo vull que la meva casa, a més a més d’un lloc per viure-hi amb totes les comoditats, sobretot sigui una llar.

En Jordi, que en comptes d’adormir-se estava més desvetllat que un gínjol, aleshores em va demanar: - I com s’acaba el conte?

Li vaig assegurar que la dama va sortir-se’n del tot amb la seva, i va disposar en endavant de casa pròpia. El monarca, mal que li pesés, es tingué d’esforçar per entendre-la i respectar-li l’antull.

 - Llavors – volgué saber la criatura, amb una innocent picardia que em va deixar bocabadada –, és que una casa no és sempre una llar?

Abans que li pogués respondre una pregunta, que confesso em va agafar a contrapeu, el nen em va desconcertar amb un altre dubte afegit que resultava de pissarrí fins i tot en els llavis d’una criatura, després d’escoltar-me: - Així, doncs, nosaltres vivim en una casa o en una llar?

Vaig haver-m’ho de rumiar una estona, ja que de moment em vaig quedar en blanc, cosa que ja sol passar als adults de tant en tant, quan no saben com entomar preguntes aparentment sense malícia de la canalla. Per sort em va venir a la memòria un altre relat que vaig trobar apropiat per sortir del pas amb traça i elegància: - La mama t’ha llegit alguna vegada les aventures d’en Peter Pan?

En fer el nen que sí amb el cap, vaig continuar més segura del terreny que trepitjava: - ¿Oi que te’n recordes de la senyora Gentil, la que mantenia el dormitori dels seus fills sempre a punt de revista: els llits fets, la petita llum de la tauleta encesa i la finestra oberta per ventilar l’habitació? Tot ho tenia a punt perquè si els fills tornaven algun dia, s’adonessin que no se n’havia oblidat gota d’ells. Una llar és això, Jordi, un lloc on els que tornen sempre es senten esperats i benvinguts per algú que se’ls estima. Amb certa nostàlgia, no me’n vaig poder estar de repetir: - En una llar sempre hi algú que t’espera, perquè t’estima.

- Doncs jo tinc una casa i una llar! -  en Jordi va exclamar, tranquil i satisfet de saber-se tan afortunat. Però una estona després, mig endormiscat, un nou dubte l’encaparrà i me’l va deixar anar amb una veueta que ja a penes era d’aquest món: - Tothom ho sap, això que m’has explicat?

En Jordi, que tot just acabava de fer sis anys, no va esperar la resposta, vençut pel son; es veu que quan els trencaclosques dels grans se’ls hi entortolliguen clatell amunt a les criatures, prefereixen deixar-se vèncer per la nyonya, potser posant-se a somniar en el món feliç on la seva fada padrina, des de la capçalera estant, se’ls l’emporta cada nit reconvertint i adaptant les sensacions i imatges viscudes durant el dia a la mida dels seus caparrons d’infant. Valia més així, que s’hagués quedat adormit perquè no m’hauria agradat gens que el dia del meu debut, la veïna hagués acabat trobant la pobre criatura desvetllada, cosa més que probable si haguéssim seguit descabdellant aquella troca de la casa i la llar. A més a més, en un moment o altre li hauria hagut de reconèixer que hi havia molts de nens que mai no havien tingut una casa de veritat i, per tant, poc entendrien el sentit d’una llar. Aleshores sí que el meu conte ensucrat hauria esdevingut un conte per fer plorar. I això, una mainadera primerenca com jo, que necessito el jornal per fer bullir l’olla, no m’ho puc pas permetre. Per tant, millor que el nano s’hagués quedat com una soca, vaig pensar. Que li expliquin els seus pares de què va la vida, si és que troben que val la pena que ho sàpiga des de tan petit. 

2

            Passava un quart d’hora de mitjanit quan vaig escoltar fressa a la porta del pis i que s’encenia la llum del rebedor. Des que en Jordi va agafar el son jo havia tancat la tele, perquè preferia esperar els veïns llegint la darrera novel·la de la Camil·la Läckbert que em tenia atrapada en una trama complicada, tot i que em va costar molt de temps familiaritzar-me amb l’estil peculiar d’aquesta escriptora. Quan la veïna va entrar al menjador, em va semblar que estava trasbalsada; però no la coneixia prou bé com per preguntar-li a boca de canó què li passava i si la podia ajudar. De fet, la veïna ja s’ho devia notar que feia mala ganya, perquè em va donar explicacions sense que jo les hi demanés: - Alguna cosa del sopar se m’ha entregirat, i hem hagut de tornar abans d’hora. Un vespre que podíem fer el tronera, i la vetllada s’ha acabat com el rosari de l’aurora.

- Vol que li prepari una herba que l’ajudi a tirar cap avall l’empatx? – em vaig oferir.

- Em penso que no caldrà pas, ja em prendré unes sals minerals abans de posar-me al llit. En realitat, pel camí he fet uns quants rotets i m’he quedat més tranquil·la. Si vol, ja podrà anar-se’n de seguida que pugi en Martí, que està tancant el cotxe... Per descomptat – va afegir, excusant-se –, ja li pagarem fins a l’hora convinguda encara que plegui abans.

I després va preguntar-me pel seu fill, com si fins llavors hagués tingut al cap una altra preocupació: - L’ha fet gabiejar molt, el nen?

- Gens ni mica – li vaig contestar, per tranquil·litzar-la - és un encant de criatura. Tot just li he explicat un conte s’ha quedat com un tronc; fa poc he pujat a donar-li un cop d’ull i estava clapant en la mateixa postura que l’he deixat. Sempre que vulguin, ja saben que poden comptar amb mi; li dic amb tota franquesa.

- No sé pas si tornarem a repetir-ho – vaig sentir que deia, com en un sospir.

En veure que la veïna s’asseia al sofà tota moixa, vaig pressentir que alguna cosa grinyolava, malgrat ella s’esforcés en aparentar el contrari. No vaig tardar gaire en comprovar-ho: - Joana, el meu home em vol deixar.

            Després de descarregar una confidència d’aquesta gruixària, feta con aquell qui diu a boca de canó a una pràcticament desconeguda com jo, m’hagués semblat normal que tot seguit la pobra dona es desmuntés fent-me alguna escena histèrica. Però no va ser així: no va vessar ni una llàgrima, i la inflexió de la veu era continguda i digna. Només li vaig notar un lleuger tremolor de barbeta, però com que no va forçar cap escena, jo tampoc no vaig creure oportú abraçar-la o expressar-li alguna mostra de suport més afectuosa. M’havia comunicat una notícia tan terrible sense una engruna de sentiment, quan en la meva manera de pensar que un matrimoni s’esquerdi és el pitjor que et pot passar. Potser sí que la processó li anava per dintre i que quan reaccionés faria el xap, vaig pensar, sense saber ben bé quina cara posar-hi. Francament, vaig creure que el més assenyat seria escampar la boira de seguida que em pagués, i deixar-la que s’entengués amb el seu home, sense roba estesa per entremig. Però em vaig quedar d’una peça quan amb el mateix to de veu impostat d’abans, em va demanar: - Li sabria greu passar la nit aquí?

            El que més em va sorprendre d’aquesta proposició fou que dos minuts abans quasi m’havia engegat la porta pels nassos. Per aquesta raó, li vaig recordar: - Que no estava pujant el seu marit?

- Si – em va respondre i, com sense donar-hi importància, va afegir: - però preferiria tenir companyia, per a no quedar-m’hi a soles.

            Arribat a aquest punt, vaig comprendre que no anàvem bé, i que tot plegat començava a fer pudor de socarrim, tal com pressentia ma germana. Malgrat olorar-me que m’amagava els detalls potser més escabrosos i delicats d’aquella història domèstica que acabava d’encetar, no vaig gosar de furgar-hi més; però me la devia quedar mirant d’una llei de manera, que no va tenir més remei que insistir per segona vegada: - Ja sé que no li puc demanar una cosa així, tant de sobte, perquè a penes ens coneixem; però cregui’m que em faria un gran favor si no em deixés sola amb el meu home aquesta nit.

            Al veure’m indecisa, va barrejar-hi en Jordi per fer-me cedir: - Faci-ho pel nen! No li faria cap bé ser testimoni d’una baralla entre els seus pares. Si vostè hi és, en Martí no s’atrevirà pas a aixecar-me la veu.

            - Però que no s’adona que el seu marit pot dir que jo no puc ni  tinc cap dret a ficar-m’hi pel mig de les seves desavinences – li vaig replicar, recordant el que sempre em deia ma mare sobre no ficar-se per entremig dels matrimonis, perquè sovint sol passar que dos es barallen i el tercer rep.

            - No li ho demanaria pas si no fos necessari; li dic de debò! En segons quins casos, una desconeguda pot fer més de servei que algú de la família. Si crido ma germana, no pararà de retreure’m que ja m’havia avisat dotzenes de vegades que en Martí era un bord. I encara farem l’escàndol més gros i empallegós.

            - Miri, no pateixi, que ja em quedaré – vaig començar a estovar-me, perquè no sabia trobar una excusa apropiada per negar-m’hi en rodó. De sobte, però, vaig tenir una mala nassada, atrevint-me a escopir la sospita que em rondava pel cap feia una estona – no obstant això, digui’m la veritat: no m’ho demanarà perquè té por que el seu marit la maltracti, quan es quedin sols? 

            La primera reacció de la veïna va ser fer-se l’ofesa, però com que no li vaig treure la  vista de sobre esperant la resposta, al final va deixar-se anar i va confessar-me el secret que segurament mai hagués pensat revelar a una forastera: que el seu home li aixecava la veu, la mà i la vexava.

            - Bé, llavors, d’acord – vaig afluixar definitivament la defensa -, em quedaré pel nen. A més a més, després del conte que li he explicat aquest vespre, no tinc més remei que fer-ho.   

            Per aquesta raó, i també perquè em va semblar que la veïna calia que aprengués una lliçó imprescindible per anar per la vida, si no volia quedar-se arronsada com una cuca en un racó de casa, com a mi em va passar quan va morir-se’m l’home i sort en vaig tenir d’una desconeguda que em va ajudar a aixecar el cap de terra. Des d’aleshores vaig tenir clar que, et passi el que et passi, s’ha de sobreviure com sigui, per moltes escates de vidre que t’esgarrapin les entranyes. Però com que això no es pot aconseguir sense ajuda, no s’ha de tenir por ni vergonya de demanar-ne. Perquè sense unes bones crosses, aquestes travessies pel desert poden deixar-te eixorca.

3

            La reacció de l’home de la veïna quan va pujar del pàrquing i va veure que encara no me n’havia anat va ser d’alarma, tement que li hagués passat quelcom al nen o a la seva dona. Després del que acabàvem de parlar, em va sorprendre la seva preocupació i, sobretot, no vaig notar res que m’indiqués que no era sincera. La veïna el va tranquil·litzar  sobre la meva presència, explicant-li que m’havia demanat de quedar-me a passar la nit, explicació que enlloc d’apaivagar-lo va incrementar-li la sensació de desconfiança, i amb posat de no entendre res va interpel·lar-la sense dissimular la irritació que l’estava envaint: - que té alguna relació aquest numeret amb la conversa d’abans?

            - Doncs mira, ara que ho dius, sí. M’ha agafat una d’aquelles migranyes tan fortes i prefereixo, ja que la tenim aquí, que es quedi, perquè si en Jordi necessita alguna cosa jo no n’hagi d’estar pendent.

            - Dona, no pots disposar dels altres com si no tinguessin res a fer, i menys per una tonteria com aquesta; a part que no ens sobren els quartos per anar-los llançant. La senyora Joana pot anar-se’n a dormir a casa seva, que prou li hem donat la tabarra aquesta nit.

            Jo potser hi hauria d’haver ficat cullerada i dir-li, per exemple, que era la meva feina o qualsevol altra excusa, però no vaig obrir la boca, m’atreviria a dir que un xic despistada per l’aparent cordialitat entre una parella que, en teoria, s’havien barallat i estaven a punt de deixar-se. Però no ho vaig fer, no sé si perquè en el fons no em venia de gust ficar-me pel mig d’un vesper. Era millor no deixar-m’hi embolicar en aquella saragata, devia pensar quan vaig decidir esperar a veure-les venir des de l’altre costat del replà. De fet, tampoc és que la veïna em llancés mirades desesperades demanant auxili. Finalment, vaig sentir que, per acabar-ho d’adobar, se’n desdeia de la conversa anterior: - Si no et sembla bé que es quedi, no hi donem més voltes. Paga-li les hores convingudes i que se’n vagi, que jo començo a tirar cap al llit.

            No hi entenia res, però suposo que estava tan avergonyida per la seva recent representació – qui sap si de paper d’estrassa? - que m’havia dedicat minuts abans, que ni tan sols va tenir delit per acomiadar-se’m. Però no em va saber greu, sinó que més aviat em va treure un pes de l’estómac. Quan el seu home em va pagar la feina, ens vàrem creuar les paraules justes i convencionals, i cadascú es va tancar a casa seva. Confesso que em va costar d’agafar el son després de tantes emocions, i que l’endemà mati vaig espiar els veïns per si descobria alguna novetat inquietant, però no vaig veure cap detall sospitós de que haguessin tingut xerinola. A migdia, la veïna va tornar amb el nen que devia haver recollit de l’escola. No vaig gosar ensopir-la per preguntar-li com es trobava i si havia passat bona nit, ni encara menys demanar-li explicacions sobre les confidències de la vigília.

4

            Mai més m’han llogat de mainadera, i cada vegada que ens hem creuat pel carrer o al portal, és com si no tinguéssim res més a dir-nos que donar-nos el bon dia o la bona nit. No obstant això, no vaig poder evitar, durant molt de temps, de fixar-me dissimuladament si li descobria algun blau a la cara o als braços, com si no sabés que els maltractadors poden fer tant de mal o més, amb menyspreus i humiliacions sistemàtiques i quotidianes, sense necessitat de pegar físicament; però mai vaig gosar d’envestir-la directament per preguntar com li anaven les coses, tot i que em vaig obsessionar de tal manera que n’hi havia prou que al seu pis hi sentís sorolls una mica diferents dels rutinaris, o que parlaven més alt del normal, perquè em vingués una esgarrifança de pànic. No sé si la veïna patia o no, però jo sí que vaig viure un vertader calvari pensant en el què podia passar.

            De sobte, un bon dia quan vaig anar a veure qui trucava a la porta, me la vaig trobar a ella i al nen palplantats, fent com si ens haguéssim vist la vesprada. Pensant que venien a explicar-me algun maldecap, vaig convidar-la a entrar, però em va dir: - gràcies Joana, és que tenim pressa. Només volia fer-li saber que canviem de pis. En Martí ha trobat una casa unifamiliar als afores, sense veïns, amb un pati gran, on en Jordi hi podrà jugar a cor que vols.

            El nen em va tibar la bata i amb tanta picardia com innocència em va dir: - Has de venir-la a veure, la nova casa, perquè els pares m’han promès que serà la millor llar del món.

            Mai més els he tornat a veure, però sempre més me’n recordaré d’ells perquè encara duc el misteri de la seva confessió sense aclarir, penjat a l’esquena. ¿Serà veritat que la seva casa ha esdevingut una llar, o per por de l’escàndol, mentre en Jordi sigui petit, es convertirà en una tomba consentida com els hi passa a moltes dones anònimes maltractades?