1
A
l’Àneu me l’he estimada molt, no obstant a vegades em treia de polleguera. Sobretot
quan em feia morros perquè li plantava cara al carcamal del seu oncle, un home d’aquest
que se’n diu d’església, però que li hagués agradat veure-la sempre de genolls
per terra, vés a saber si per complaure el refotut déu, la doctrina del qual predicava
cada diumenge des de la trona a una colla de feligresos mesells, que encara no se
n’havien afartat d’aquelles pallisses de xarrameca eixorca amb que els baldava l’ànima
i la capacitat de pensar sense crosses, malgrat els escarments i envestides amb
que els havia castigat la vida, potser per ser massa bonifacis. Quan la mare de
l’Àneu, la Rosita
espardenyera o de cal espardenyer, com us sembli millor dir-li, es va quedar
vídua amb una nena de dos anyets arrapada a les faldilles, el seu germanastre
capellà la va arreplegar a la rectoria del poble perquè li fes de criada i
d’escarràs, de manera que fins que la nena no va deixar de mamar-se el dit i va
decidir d’anar-se’n a viure amb mi, va vegetar emperpalada entre la sagristia i
la cuina per aquell dròpol que, des del primer dia que la seva mitja neboda em
va presentar com el xicot que la festejava, ja em va agafar de cap d’esquila.
Suposo que va calar de seguida que em va conèixer, que jo no era un animal de tan
bon ferrar com els que tenia al seu estable. El meu tarannà s’assemblava més al
de l'Àneu: tots dos érem fets i pastats de la mateixa argila. De fet, érem uns
estornells salvatges que no estaven parits per viure engabiats passant rosaris
tota la vida, com sant nin i sant non. Això, afegit a què jo era uns anys més
gambat que ella, no li degué pas fer gens de gràcia al mossèn, ja que des del
primer dia, repeteixo i recalco, em va posar el dit a l’ull sense dissimular-ho
ni gota. Tot i que els capellans prediquen que s’ha de tenir sempre el cor moll
i parar l’altra galta als que t’ofenen o no et cauen bé, aquell mossèn no
estava pas fet de tanta bona pasta.
Amb
l’Àneu, que feia de nuadora a la filatura més important de Ripoll pràcticament
des que va deixar d’anar a estudi, on hi va aprendre a penes les quatre regles,
un pessic de lletra i la costura suficient
per sorgir-li els calçotets o els mitjons del seu oncle, m’hi vaig topar
per pura casualitat quan a aquella fàbrica m’hi tingué de deixar-m’hi caure quasi
dos cops al mes per fer-hi el manteniment de rutina de telers i màquines de parar.
En capella de la trentena i sent un fadrí ben plantat que no tenia pas cap
intenció d’acabar conco, jo em menjava el món: podia fer el pinxo perquè em guanyava
prou bé la vida i no tenia vicis que se’m beguessin els estalvis, ni lligams
que em retinguessin enlloc. L’única pega era que voltava massa: avui estava aquí,
demà allà i pocs dies seguits embrutava els mateixos llençols.
Però d’ençà que em vaig
ensopegar l’Àneu i vàrem agradar-nos mútuament a primera vista, fins al punt que
a les poques setmanes ja ens consideréssim promesos – abans inclús que no
haguéssim formalitzat la relació davant sa mare -, procurava fer-m’ho venir bé
per passar tantes festes i festetes com podia a Ripoll i, fent valer els meus
coneixements d’escalada i el petit renom que tenia en el món del muntanyisme,
vaig aconseguir fer-me convidar com expert per la colla excursionista amb qui ella
sortia a caminar quasi tots els diumenges. L’afició per la natura i les
escalades, em penso que era l’únic esbarjo que li permetia el seu oncle, sense
estar-li contínuament a sobre, amarrada a una pota de l’armari de la sagristia.
Per cert, festejar d’amagat la neboda d’un mossèn, quan la xafarderia va córrer
de boca en boca, afegia morbo al meu encaterinament fulminant i sincer
d’aquella mossa, especialment després de constatar que ni a ella ni a mi ens convencia
gaire aquell Déu que predicava el seu oncle, entre d’altres raons perquè li
semblava bé - segons una làmina amb la que no parava d’ensarronar la mainada de
la catequesi -, que un calçasses
anomenat Abraham estigués disposat a degollar el seu propi fill com si fos un
anyell, només per posar a prova la seva obediència cega. Ni l’Àneu ni jo,
francament, crèiem que per demostrar lleialtat i respecte per algú s’hagués
d’arribar a extrems tan sàdics; n’hi ha prou, per fer-te estimar de la teva parella,
dels teus fills o, àdhuc dels teus amics, amb que cadascú sigui com és, sense
retocs, maquillatges ni rampells de banyabaixa.
El
dia que el director de la fàbrica va decidir instal·lar a la porta d’entrada de
cada nau rellotges, amb la mala i descarada intenció de controlar les anaves i
vingudes del personal i, sobretot, per pescar in fraganti els que feien salat a l’hora de formar o als primers de
fotre el camp a l'hora de plegar, l’Àneu em va sorprendre amb un comentari que
posava en relleu la vesant més esquerpa del seu caràcter, aparentment aplançonat
i submís: - per culpa de maquinotes com aquestes, cada dia som menys persones i més
ramat de bens.
Jo pensava com ella, no
cal pas que vos ho subratlli, i cada dia em feia més fàstic la moda d’anar a
preu fet, de passar controls vexants i estúpids per a no res, i d’empassar-me
un munt de normes internes que, fins i tot, em pretenien programar quan podia anar
de ventre. D’aquí ve que no m’agradés, tampoc, que em fessin baixar cada dos
per tres a Barcelona per feina; encara que es cobrava més, no em compensava
dels inconvenients i molèsties d’adaptar-me al ritme neuròtic d’una capital on
tothom anava a cop de xiulet. Jo sóc, per exemple, dels que no suporta agafar el
metro, per la senzilla raó que s’hi ha de pujar i baixar quan ell vol; i per
poc que badis, les portes sempre t’enganxen la camisa. A nosaltres dos, en
canvi, ens feia feliços la llibertat de moure’ns per on volguéssim i de pensar i
fer la feina de cada dia com ens rotés, sense estar pendents a totes hores de cronometradors
ni de neurastènics manegadors de la vida dels altres. De ben segur que a
aquesta coincidència de gustos es deu que em respongués afirmativament de
seguida, quan li vaig proposar de posar-nos a viure junts, saltant-nos tots els
convencionalismes i carrinclonades amb que la capellanada li havia rentat el
cervell durant tota la seva vida.
Va ser durant el cap de
setmana que ella complia els vint-i-un anys que vam decidir escapar-nos a
Setcases, sense que ningú de la colla excursionista ens fes d’espelma, amb
l’excusa d’arribar-nos fins a les Agudes per una ruta mancada de complicacions,
que jo em coneixia de memòria quasi amb els ulls embenats. Però vet-aquí que
precisament la nit abans i fins ben entrada la matinada del dissabte va nevar
contra tot pronòstic, de manera que havent-nos anat a dormir amb estels, res
feia pensar que l’endemà ens trobaríem neu a Tregurà. No obstant aquesta
sorpresa desagradable, com que les previsions eren que el dia tombaria a
bonança, vam decidir no girar cua i entornar-nos-en cap a casa per prudència,
sinó prosseguir l’excursió que havíem encetat i que a mi, no sé si a ella
també, em feia molta il·lusió. Ben aviat em vaig adonar que el gruix de neu que
s’acumulava a partir de mitja muntanya era més considerable del què m’esperava.
ja que esborrava els llindars del camí i ens entretenia procurant no donar un
pas en fals. Per acabar-ho d’adobar, com que a mesura que pujàvem cap al Puig la
neu ens impedia d’avançar tan ràpid com volíem, en l’arribar a un indret on la
vall s’estreny fent una mena d’embut, per si de cas muntàrem la tenda de túnel tan
guapa que ens havíem firat expressament feia un parell de mesos per fer
acampades com aquella i que, la veritat sigui dita, ens moríem de ganes
d’estrenar. Encalafornats dintre, vàrem treure la carmanyola i ens disposàrem a
fer un berenar-sopar d’una tacada, ja que des de mig matí que havien esmorzat de
forquilla a Setcases, durant la marxa cap a les Agudes només havíem fet quatre
queixalades per matar el cuc a peu dret. I cap dels dos érem llepafils, sinó
més aviat de vida. Després d’atipar-nos, doncs, com uns lladres, vam passar la
primera nit de la nostra vida junts, sols i abraçats, estimant-nos tant com els
nostres cossos ho van desitjar i fins que en vàrem tenir prou.
Potser fou precipitat o
impertinent per la meva part, però ens ho havíem passat tan bé aquella nit que
en clarejar, abans d’esmorzar i tornar cap a Setcases, on ens esperava el meu dos
cavalls, la vaig desensopir a petons i amb la proposta que fes el pensament de
mudar-se de la rectoria al meu pis de Ripoll. Ella va respondre’m que sí, sense
fer-se l’estreta ni rumiar-s’ho gens; com si de fet estigués esperant que li
demanés. Ja podeu comptar, doncs, que son oncle no va pair que una parenta que
considerava de la seva propietat li posés banyes, preferint la companyia d’un renegat
com jo a la d’un sant baró com ell. Em consta que va moure cel i terra per fer-la
desdir de la seva decisió, convençut que es tractava d’una caparrada passatgera
i que jo la portaria per mal camí. Però en comprovar que anàvem en serio, va
rebaixar-se fins a l’extrem de pressionar descaradament l’amo de la filatura
perquè li toqués el crostó a la seva desvergonyida neboda, bescantant-la quasi com
si es tractés d’una barjaula. Malgrat era una altra època i, sobretot per
aquelles contrades on es pixava aigua beneita a cada cantonada, els capellans
tenien la mà molt llarga i s’havia d’anar amb peus de plom per a no trencar-los
la girada, l’amo de la filatura, que els devia tenir ben posats i dels clergues
en general més aviat no en devia ser gaire devot, de les calumnies i trapacèries
de l’oncle de l’Àneu en contra de la nostra relació sentimental, per les traces,
en va fer un cas com un cabàs.
Sigui com sigui, però,
aquell carallot de capellà va tenir més sort burxant en Sendo, que tenia el pap
ple d’enveja i de despit per sentir-se rebutjat. Aquest paio era un taral·lirot
que treballava de contramestre a la mateixa filatura que la meva xicota, i que
també feia la papallona a la colla excursionista, sortint a caminar plegats amb
l’Àneu, des d’abans que jo la coneixes. I pel que sembla, he comprés finalment
que li anava al darrera de feia temps, amb la diferència que enlloc de fer com
jo, que en quan la vaig ullar per primera vegada i el cor em féu un salt
d’alegria vaig anar de cara a barraca, com sempre faig amb totes les coses que
m’interessen de veritat. Ell, en canvi, era dels que dissimulen les intencions i
els desitjos darrera d’un canyer des d’on puguin tirar la pedra i amagar la mà.
Ara bé, a més a més, en el seu cas es refiava tant que el mossèn li faria de bo
amb la mossa, que quasi es va dedicar més a conquistar-lo a ell que no pas a fer-li
saber a ella que l’estimava. El cas és que entre tots dos, en Sendo i l’oncle
de l’Àneu amb la sotana de tapadora, m’havien parat una trampa tan malparida i
traïdora que, fins i tot jo, que em vanto d’endevinar els coixos bo i asseguts,
vaig estar a punt de caure-hi de quatre grapes. Us ben asseguro que aquell tros
de gamarús em va fer ballar ben bé el paraigua, fent-me dubtar fins i tot de la
bona fe i el candor de l’Àneu. Mireu si n’és gros el que em varen fer, que vaig
estar a punt de cometre per la seva culpa un disbarat d’aquells que te n’has de
penedir tota la vida.
(Continuarà demà)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada