Follow by Email

diumenge, 13 de desembre de 2015

COM DOS RIUS PARAL.LELS (novel.la curta - capítol 3 - final)

3
Emprenguérem, doncs, el descens per la coneguda com vessant espanyola, en direcció al llac de la Pineta. La neu que trepitjàvem era cada cop més flonja i en segons quins trossos del camí se’ns hi enfonsàvem part dels turmells, mentre una cortina de boira començava a embolcallar-nos a mida que baixàvem. De cop i volta, es va aixecar un vent que a cada pas que fèiem donava la sensació que bufava més fort. Arribàrem gairebé a les palpentes al refugi de la Tuca Roya quan tornava a nevar amb ganes, i per si no en teníem prou de xafar merda, la darrera persona que va refugiar-se a la cabanya devia ser bastant desmanegada, ja que vàrem trobar la porta oberta de bat a bat i per culpa d’aquesta manca de responsabilitat, la humitat i el fred se n’havien fet amos i senyors, pràcticament, de tots els racons. A dintre no s’hi podia parar sense foc, i quedava poca reserva de llenya perquè tampoc el darrer estadant es va preocupar de reposar la que havia cremat per escalfar-se ell; però estàvem tan fatigats que, després de menjar una queixalada per a no defallir, ens arronsàrem dintre els sacs de dormir disposats a passar la nit del lloro mentre esperàvem que l’ambient es caldegés una a mica, gràcies als quatre troncs humits que vàrem recollir de fora, els quals de moment feien més fum que no pas flama.
Jo estava tan decebut com neguitós per aquella inesperada bolca dels plans, que em vaig desvetllar tres o quatre vegades per comprovar si el temporal afluixava, adonant-me, ben al contrari, que la neu rebotava a rufagades contra la porta. Només em tranquil·litzava que, de moment, dúiem les motxilles ben proveïdes de teca. L’endemà tot continuava igual: es veia a venir que la cosa aniria a pitjor i que en teníem per llarg. Si hagués anat tot sol segurament hagués fugit d’aquella ratonera on, a més a més, patia per no disposar d’un espai d’intimitat amb l’Àneu, ja que en Sendo no parava de fer el borinot i no ens treia els ulls de sobre si m’acostava massa a la meva xicota. Amb tant de temps per rumiar, no obstant no tenia cap indici raonable de que la relació amb ella es refredés, vaig començar a fer-me cabdells i aquell sapastre que feia quatre dies m’era més aviat indiferent, va convertir-se en el centre de totes les sospites més recargolades. Feia temps sabia que, a la feina, era el cap de l’Àneu, però fins coincidir en aquella travessa no se’m va encendre la bombeta dels dubtes i les malfiances, fins al punt d’acabar espiant-los també, per si es deien alguna cosa a cau d’orella d’amagat meu, per com es miraven o per si sorprenia entre ells cap mostra de complicitat. No sé si en Sendo va calar què em passava pel cap, però quan se’m va acabar la paciència i els hi vaig dir a la colla que seria millor que escampéssim, em va retreure que solament pensés en les meves conveniències i no tingués en compte que en aquelles condicions els exposava a un gran perill i a passar-les putes innecessàriament:  - Al fi i al cap, tot és qüestió de no perdre els estreps i prendre’s-ho amb filosofia  – em va refregar pels morros, expressament per provocar-me i posar-me en evidència davant de tots -, el mal temps no durarà sempre i les dones patiran si han de baixar a tall d’arrencar naps.
Aparentment se’m dirigia a mi, però estic segur que aquelles paraules anaven adreçades a l’Àneu, per impressionar-la, com si volgués enfonsar una cunya entremig del nostre festeig. De fet, va ser ella la que va decidir fer-li cas i decantar-se per esperar, confiant que el mal temps donaria un tomb ben aviat. La veritat era que no li podia retreure la calma perquè la neu, a causa de les rufagades de vent, havia estampit la porta i no ens la deixava obrir des de dintre, i amb en Manel vam haver de sortir per la finestra per aconseguir, al cap de deu minuts de bregar amb la pala, netejar un passadís suficient perquè poguéssim anar a estirar les cames i fer les necessitats. La resta del dia ens el vàrem passar arrodolats en l’únic racó del refugi que la mullena no et penetrava els ossos, xerrant una mica a la babalà de coses intranscendents per distreure’ns i no capficar-nos, mentre foníem neu perquè no ens faltés aigua. No obstant això, les hores s’arrossegaven a pas de puça, i a les set del vespre ja tornàrem a buscar l’abric dels sacs de dormir. Aquella nit, no vaig aclucar l’ull, ensopit més que pel cansament per la impotència d’una espera incerta i, al meu entendre, inútilment perllongada: si per cas el temps, com jo pressentia, tenia tendència a empitjorar i no pas a aclarir-se, allavonces si que les passaríem magres. Fins que no vaig prendre la decisió en ferm de tirar cap avall en clarejar, fes el temps que fes i s’hi poses com s’hi poses el capsigrany d’en Sendo, no vaig respirar tranquil i no va tornar-me l’ànim. Des de les cinc que no parava de donar voltes i al punt de les set vaig despertar els altres, començant per l’Àneu, anunciant que tocàvem el dos, ja que el temps no milloraria en les properes hores, la teca era escassa i fer la viu-viu en aquell forat com uns enzes no duia enlloc.
En Sendo em va plantar cara com ja m’esperava, tot rondinant que de cap manera tenien de fer el que jo deia perquè, entre d’altres raons, per començar no trobaríem el camí de la canal de baixada. Veient que els altres em miraven indecisos, vaig assegurar-los que m’hi jugava el tot pel tot i que estiguessin convençuts que els trauria d’aquell atzucac. En Sendo, allavonces, es va treure del tot la careta replicant-me, obertament, que mossèn Albert va insistir-li que estigués amatent que no prengués mal la seva neboda, per culpa del meu suposat poc senderi. A cop calent, m’hi hagués encarat i li hagués trencat la cara, si l’Àneu mateixa, endevinant el meu ravenxinament, no m’hagués tibat pel braç. La vaig agafar per l’espatlla per recalcar a aquell desgraciat que era la meva xicota, i que no se’n sortiria pas d’intentar embullar la troca entre tots dos. Tanmateix, els hi vaig etzibar un ultimàtum, potser massa crispat degut a les circumstàncies, però del tot conscient del què em feia i del què ens convenia: - vosaltres féu el que us roti, però sapigueu que si us quedeu fins que escampi us en penedireu. L’Àneu i jo tirem cap avall, i qui vulgui seguir-nos ja sap què ha de fer.
 En veure’m tan decidit, com ja havia suposat, en Manel i la Joana es van carregar la motxilla a l’espatlla i es posaren al meu costat. De cua d’ull vaig veure alleujat que en Sendo, al final també es donava per la pell, amb una cara de set jutges. A fora, el vent bufava rabiüt i una neu polsosa i encegadora s’estavellava a la cara, embull en el que si us hi heu trobat alguna vegada, ja sabeu el pa que s’hi dóna. Cal tenir en compte que el refugi de la Tuca Roya es troba en plena escletxa, a dos mil i pico de metres, i que el camí més curt fins a Gavernie, que era on havíem deixat el cotxe, hagués estat tirar per la forqueta d’Allanz; però, enmig d’aquella tempesta no em veia capaç, la veritat sigui dita, d’especular amb possibles dreceres, sinó seguir l’itinerari més  segur encara que féssim una mica de marrada,  ja que no es distingia res més enllà de quatre o cinc pams. De manera que els vaig fer baixar encordats, no pas per por de fotre’ns de lloros, ja que el pendent no era massa perillós, sinó per a no perdre’ns. No li hagués reconegut mai a en Sendo la por que vaig passar aquell dia, perquè no em refregués pel nas a cada moment, que la nostra fugida fou precipitada i temerària; però us ben asseguro que més que una marxa fou un calvari. Malgrat això, un cop hi estiguérem emmerdats, a ningú el vaig sentir remugar, i en aquell moment vaig penedir-me de no haver pres la decisió molt abans.
Jo obria la marxa i en Sendo la tancava sense haver-nos-ho parlat; era l’ordre de cordada més pràctic i sensat. A l’Àneu la vaig voler darrera meu, sense deixar-la triar. Al cap de molta estona de caminar en silenci, em vaig adonar que en Sendo no ens seguia. La meva primera reacció reconec, ara que en faig memòria, que m’avergonyeix: - ja s’apanyarà, és prou talòs! Però de seguida pogué més el sentit de la responsabilitat com a cap de colla que no pas el ressentiment que niava al meu cor, gelós d’aquell paio que estava convençut volia afaitar-me la xicota. Com que no podíem entretenir-nos, li vaig indicar a l’Àneu que seguís caminant amb molta precaució, però sense aturar-se; i als altres dos, que no se separessin gaire entre ells, mentre jo reculava a rescatar en Sendo, no fos cas que hagués pres mal de veritat.
Quina no seria la meva sorpresa quan el vaig veure estimbat a uns dos metres fora de la canal. No havia perdut el coneixement, però estava mig estabornit i, pels gestos que feia, s’havia desllorigat un turmell. Més endavant em va explicar que s’havia deslligat de la cordada perquè li havia agafat un rebombori de panxa, i en enretirar-se uns passos del camí delimitat per la canal per anar de ventre, va relliscar. El meu primer pensament en veure el panorama, fou passar de llarg. La temptació de no fer-hi res per treure-li les castanyes del foc a la persona que allavonces més odiava, he de confessar que m’abellí; però us juro que el mal pensament a penes va durar un instant. No obstant això, no puc pas negar que el vaig tenir i que el vaig considerar, quedant-me palplantat sense moure un dit el temps suficient perquè aquell dròpol intuís el dilema que em ballava pel cap. Tant és així que li vaig notar la basarda que expressaven els seus ulls. Potser el fet de veure’l tan acollonit em va fer reaccionar a temps de no haver-me’n de penedir tota la vida del disbarat que m’havia rondat pel cap. Com poguérem, recolzant-se amb mi, atrapàrem els altres que no havien parat de caminar com els hi havia manat, tot i que a un ritme més lent, per a no deixar-nos despenjats.  
Gràcies a Déu, el malson s’acabà dos hores i escaig després d’escapar del refugi i de quasi gatejar els darrers metres, amb neu encastada per tot arreu. En arribar a la vall d’Estaube les volves es van transformar en aigua, i un ramat d’isards recelosos es sorprengueren de veure’ns aparèixer d’entremig de la boira, encarcarats i amb els dallonses per corbata. Aleshores, en tornar a veure‘m les orelles, vaig guiar la colla en direcció al llac artificial de les Glouiriettes, on sabia de cert que hi trobaríem uns barracons en més o menys bon estat, de quan hi construïren el barratge; ja que no era pas la primera vegada que m’hi perdia per aquells verals. De seguida que els vaig llambregar, vaig tenir el pressentiment que no hi trobaríem tampoc, per acabar-ho d’arreglar, l’hospitalitat que m’esperava. Per començar, els barracons estaven tancats i barrats. No va caldre que els ho tingués de dir dues vegades; ens hi vàrem introduir per una finestra que estava mig trencada, potser d’ençà que unes ànimes de càntir com nosaltres havien fet servir el mateix mètode expeditiu de ficar-s’hi dins per recuperar forces.
Ens instal·làrem en una sala on hi havia quatre lliteres parades, una taula de campanya i mitja dotzena de cadires atrotinades. Quin gust donava treure’ns la mullena del damunt i descalçar-nos els peus! Les dues dones van preparar, amb les escasses provisions que ens quedaven, un àpat salvatge que a causa de la gana ens va semblar que els àngels hi cantaven. Mentrestant, en Manel, que a la mili havia fet pràctiques de socorrisme, embenà el turmell inflat d’en Sendo perquè no se li compliqués la torçada de peu. Abans d’entrar als barracons, com que jo durant tot el camí li servia de crossa, arrossegant-lo arrapat del meu coll, li vaig fer prometre que de l’incident del barranc ni parlar-ne. No sé si aquell cap de carbassa va capir per què li advertia allò, però en veure’m tan seriós almenys em va fer cas i em consta que mai se’n va aprofitar de la meva flaquesa, explicant-ho a l’Àneu. En el fons, jo no n’estava gens cofoi del meu comportament: tot i que l’aventura va acabar bé, el cert és que vaig estar a punt de passar de llarg i negar-li l’ajuda, fent més cas del meu mal instint que no pas dels principis que un muntanyenc com cal mai pot renegar. Però també us confesso que si gràcies a aquests principis, abans de consumar una barbaritat vaig reaccionar assumint per enèsima vegada durant aquella travessa la meva responsabilitat com a cap de colla, no va ser pas per compassió, sinó a contracor.
Encabat de curar en Sendo, en Manel va connectar una emissora amb el seu transistor i vàrem posar-nos al dia, ja que feia quasi una setmana que no teníem notícies del món. Si algú em pregunta mai en què consisteix la felicitat, potser li respongui que s’assembla bastant a la tranquil·litat i relaxació que visquérem, finalment, en aquell coi de barracó abandonat, amb l’estómac revingut, després d’una travessa tan desgraciada, malgrat en Sendo i jo no haguéssim fet les paus del tot, perquè a mi em continuava fent nosa i el volia perdre de vista, quan més lluny millor, de  la vora de l’Àneu.
L’endemà, dissabte, havia parat de ploure i el sol tocava les castanyoles des de primera hora. Feia una setmana justa que havíem començat aquelles vacances esgarrades, i ja només  teníem ganes de tornar a casa; però després de totes les penalitats reconeguérem que tampoc no calia fer-ho de pressa i corrents. Per tant,  aprofitarem per fer una mica el turista i ens acostàrem a fer un tomb a Bagneres de Bigorra, on tafanejàrem a les botigues i compràrem un parell de cartrons de tabac, abans d’acostar-nos a dinar a Bielsa. Ho celebràrem amb xampany francès autèntic, i a l’hora dels brindis en Sendo ens va regalar a cadascun de nosaltres unes ceràmiques imantades per penjar a la porta de la nevera, perquè tinguéssim un record. La que va comprar per mi representava un sant Bernat. Tots dos ens vàrem mirar i ens vam entendre sense afegir-hi res: no se’n parlaria de les nostres diferències.
Però jo no me n’he pas oblidat, ni després de tants anys, i avui encara no m’he tret l’espina de les seves paraules de menyspreu, fent-me passar per un organitzador de travesses inepte. I porto entravessades al païdor, sobretot, les magarrufes que va intentar amb l’Àneu per engalipar-la i apartar-la del meu costat, tal vegada perquè també se l’estimava. Això sí, ni l’un ni l’altre tinguérem ganes de passar comptes d’aquella rivalitat, i com que aviat no va deixar-se veure més per Ripoll, vaig donar per tancat aquell lamentable i vergonyant capítol de la meva vida. Només em sap greu que a l’Àneu, que també era de rebot part interessada en aquella història, no li hagi pogut explicar mai, en tots els anys que portem junts, el meu sobtat rampell de gelosia; ni tampoc la meva dèria de mantenir enganxat a la porta de la nevera aquell sant Bernat de fireta que en Sendo em va regalar. Però de tant en tant a la pobra dona se li revifava la memòria i em deia: - te’n recordes, d’en Sendo?

No gosava mirar-me-la a la cara quan m’ho preguntava, perquè no hagués suportat endevinar-li als ulls una espurna de recança o de melangia. Ja sé que és una bestiesa, però no hi puc fer res per treure-m’ho del cap. Us confesso un darrer secret: en el fons, a l’Àneu mai me la vaig sentir del tot meva. I encara avui que ja no hi és, maldo per saber si en algun moment va encaterinar-se, mal que fos un xic, d’aquell bordegàs. No vaig tenir el coratge d’arriscar-me a sortir-ne de dubtes, en comptes de marejar la perdiu en solitari com un covard, jo que sempre em vanto de tirar pel dret. Però ara que l’Àneu es morta, ja tant se val el què va ser o deixar de ser. Sobretot després que se n’ha anat primer que jo i que s’ha sentit ben acompanyada fins a l’últim bleix. Sempre li vaig pregar al Déu en qui dic no creure, que no permetés que la mala bruixa de la dalla se m’emportés a mi primer que a la dona: perquè si l’Àneu s’hagués quedat sola no se n’hauria pas sortit, acabant esllanguint-se amargada en un racó de casa, enlloc de fer una cara de pa de ral fins el darrer dia que va viure. Suposo que això de voler-la acompanyar fins al final, també ha sigut una manera de demostrar-li la meva estimació fins al darrer moment de la travessa per la vida que vam emprendre, com dos rius paral·lels, fa tants anys.

                                                                FI

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada