EL REI VA FORT

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dia sant Esteve, 26 desembre 2015)

EL REI VA FORT

Els darrers anys, en el seu missatge de Nadal, el cap d’Estat havia procurat, tan Felip com el seu pare – una altra cosa és si ho aconseguien o si se’ls hi veia el llautó –, expressar-se amb franquesa i familiaritat, donant la impressió de tan trempats i planers com si, enlloc dels reis, fossin uns senyors Borbó “campetxanos”, pares de família com qualsevol de nosaltres, que a l’hora de sopar, des del plasma se’ns colaven al menjador de casa per desitjar-nos que passéssim les festes en pau i que esperéssim que l'any vinent tot seria millor. Però a partir d’enguany, "l’atrezzo" ha canviat i el regidor de la nova posta en escena del missatge de Nadal s’ha deixat de punyetes i li ha imprès caràcter sever a la litúrgia: sala del tron del Palau Reial, en comptes de la sala d’estar o el despatx de treball de la Zarzuela, envoltat de cert caliu familiar, i la figura volgudament propera i amable del rei prenent distància en revestir-se de la pompa de monarca. Suposo que aquesta nova escenificació ja no tornarà enrere, per desgràcia; al contrari, penso que l’any vinent, posats a fer, el monarca pot arrodonir la jugada apareixen a escena vestit de militar, enlloc de fer-ho amb la naturalitat d'un paisà com fins ara, només per fer quadrar els esgarriats. D’una posta en escena tan ambientalment simbòlica, i del guió estrictament institucional del missatge, a la meva manera de veure només en puc fer una lectura, que a més a més em sembla de pissarrí: el rei va fort, i la conclusió subliminal de tot plegat em suggereix una mena d'estirada d'orelles per aquell impertinent “visca la república catalana!”, que va gosar cridar l’arrauxada Forcadell, el dia que va prendre possessió com a presidenta del Parlament de Catalunya. Però el rei revestit dels atributs de monarca, li ha vingut a contestar amb un avís per a navegants: “si no voleu caldo, tres tasses!”

Jo no sé si la idea de canviar “l’atrezzo” va ser del propi rei o d'algun assessor capsigrany, però no en tinc el mínim dubte que ha estat una decisió poc encertada, bastant inoportuna i políticament esbiaixada: quan el prestigi de la monarquia encarnant el paper d’àrbitre i de pare pedaç no passa pel seu millor moment, es tenir ganes d’embolicar encara més la troca fer-li ensenyar el bastó i amagar-nos la pastanaga. Catalunya, el destinatari “in pectore” de les paraules-anatema del monarca, no pot estar-se de comparar els contundents retrets d’abans d’ahir, amb intervencions igual de valentes de la Corona que s’han trobat a faltar des del principi del distanciament afectiu entre una part considerable de catalans sobiranistes, envers un Estat segrestat per un govern actuant descaradament com enemic, més que com aliat lleial. Per exemple, entre molts d’altres greuges que se li podrien retreure al cap de l'Estat, aquesta Catalunya sobiranista bescantada a tort i a dret, no ha paït que quan el seu Estatut d’Autonomia – beneit per Parlament, Corts i Senat, aprovat en referèndum legal per una gran majoria dels ciutadans catalans –, va acabar a la bassa, escarnit i menystingut per una decisió, sense precedents en cap democràcia moderna, de pura revenja política orquestrada des d’un govern prepotent i maldestre, la Corona no obrís la boca, ni fes almenys un gest de comprensió o de suport, intentant aturar el mal gust i les conseqüències d’aquella marranada d’Estat. Deixant per als partits, politòlegs i tertulians dels parlaments de paper, l’anàlisi crític del missatge de Nadal, des del modest observatori del meu blog em limito a palesar i denunciar que la nova litúrgia no m’ha semblat gens casual, innocent ni improvisada, sinó una estratègia escenogràfica al servei d’uns objectius inequívocament polítics i ben determinats. Si una imatge val mes que mil paraules, no té volta de fulla que convertir l’argument de la unitat territorial d’Espanya en l’eix dogmàtic d'un missatge de Nadal, deixant de banda expressament cap referència a la indiscutible i constitucional plurinacionalitat del país, proclamant-ho ex càtedra, des del rovell de l’ou de la institució monàrquica – el mateix saló del tron -, marca un abans i un després en la manera de dirigir-se als ciutadans algú que volia aparentar camaraderia, proximitat i bon rotllo. Des de les meves profundes conviccions republicanes, lamento que un rei, al qual podia respectar i fins i tot comprendre, assegut al tresillo de la sala d’estar de casa seva, s’hagi transformat en un monarca estirat que es limita a llegir la doctrina als seus súbdits, des de l’aclaparadora solemnitat del tron. I em sap greu, perquè no és aquest el millor camí que el rei podia triar per intentar fer-se estimar o, si res més no, caure simpàtic.