HEM TORNAT AL PUNT DE PARTIDA: EL DRET A DECIDIR

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 22 desembre 2015)

HEM TORNAT AL PUNT DE SORTIDA: EL DRET A DECIDIR

Ahir em vaig comprometre a compartir la meva anàlisi sobre la repercussió del resultat de les eleccions estatals en la política catalana, però aquest matí us confesso que m’he fet enrere perquè jo mateix m’he acollonit de les conclusions a que arribava una i altra vegada, m’ho mirés pel dret o pel revés. La primera reacció ha estat deixar-ho córrer i no patir-hi més, però ara fa una estona he decidit que havia de treure els meus sentiments sense manies, per ser conseqüent amb el lema d’aquest blog. D’entrada, dir que el resultat de les eleccions espanyoles no influeix en l’embolic català, seria una ingenuïtat supina. De fet, la gent de la CUP ja varen afanyar-se a moure fitxa a pocs minuts de saber-se com quedaven repartits els vots, reblant el clau de la seva oposició frontal al candidat Mas, en prendre nota que el seu lideratge havia perdut suport a les urnes, i reiterant el mantra del candidat alternatiu que els hi fes el més el pes. Aquesta constatació tan ràpida per part dels cupaires d’una lectura evident dels resultats, per mi que intentava burxar l’ego matxucat d’en Jonqueras, destapant una ferida mal tancada entre convergents i republicans en la legítima lluita per encapçalar el procés. Ja sé que ERC no es desmarca en públic del rol secundari que varen entomar per fondre’s en la plataforma unitària de junts pel si; però em preocupa que en Jonqueras no defugi amb més convicció deixar-se estimar, sobretot ara que va pel davant dels convergents en vots. Per tant, la meva sensació és que el lideratge del procés trontolla més avui que el mes passat i que tot està molt obert i fràgil; tant que si finalment s’arriba a materialitzar una investidura per sortir del pas, temo que al cap de quatre dies les costures d’un vestit tan complicat comencin a petar en el moment més inoportú.

Però si he de ser sincer, el que de veritat em deixa perplex és que l’aferrissada defensa de Podemos d’un referèndum a Catalunya, per resoldre d’una vegada per totes allò que des de fa segles a l’Espanya oficial es coneix com “el problema o la qüestió catalana”, doni la impressió que hagi agafat de sorpresa, i en algun cas incomodi, al moviment sobiranista després que una bona part tenia coll avall que el compte enrere de la desconnexió ja havia començat. L’aposta de Podemos en favor del dret a decidir - en abstracte - dels catalans és tan ferma que la posa com a condició sine qua non als partits que vulguin temptejar la possibilitat d’una entesa post-electoral amb ells. Però no ens tornem bojos: el quid dels referèndums és la pregunta que es proposi als electors. I en aquest cas concret, cal no oblidar que una part molt important de Podemos – començant pel seu propi líder – ja varen advertir que en el cas de una consulta sobre si o no a la independència de Catalunya, ells farien campanya pel no. En conseqüència, a la meva manera de veure, la situació del procés, després de les eleccions estatals, es podria resumir dient que es palpable que el sobiranisme ha perdut adeptes i que la solemne declaració del Parlament d’iniciar la desconnexió de l’Estat, ha quedat neutralitzada per la murrieria de Podemos retornant la cursa al punt de sortida: el dret a decidir. I aquest nou escenari, francament, em preocupa molt, perquè no sé veure que cap dels capitans manaires tingui la talla d’un líder capaç, no només de tibar el carro, sinó d’arrossegar i fidelitzar la gent que el tregui del pedregar, quan vagin mal dades. Perdoneu les molèsties, però algú ha de dir aquestes coses, per si encara som a temps de no prendre mal.

http://tabrilde.blogspot.com