SABEU QUÈ GENT DE LA CUP? JA NO CAL...

Francament, tant se me’n dóna la parida que s’empatolli avui a Manresa la Gabriel o el conill que es tregui del barret en Baños, perquè tant l’un com l’altre ja han fet salat per al cop d’efecte que, immediatament després del 27S, hagués impactat realment a Madrid i a l’estranger: fer palesa la unitat i la determinació política, sense fissures, del sobiranisme militant català. Entre tots plegats, però, s’ha escenificat un sainet galdós i ridícul, embolicat amb paper d’estrassa. I s’ha passat, quasi sense solució de continuï-tat, de donar la impressió que una part de la classe política del país fins no fa ni quatre dies jugava a la puta i la ramoneta, li havia agafat el relleu els especialistes en marejar la perdiu i, de passada, la ciutadania que de bona fe va apostar per la independència, com a millor sortida del cul de sac al qual l’autisme crònic del govern espanyol havia abocat Catalunya, fent confiança així als que garantien que la meta de l’estat propi estava a tocar, perquè aquesta vegada sí que ja s’havien lligat tots els melics, fet tots els deures preliminars i assegurat que tothom remaria en la mateixa direcció, sense por que cap il·luminat posés pals a les rodes fins que el carro no hagués arribat al seu destí. Però vet-aquí que res de tot això que es va prometre, quan semblava que els sobiranistes s’ho havien de menjar tot a les urnes, ha reeixit. Que quedi clar que jo no en dono tota la culpa a la CUP de l’encallada del carro a mig camí del pedregar: tothom sabia del peu que coixejaven aquesta colla i, precisament per estar-ne al cap del carrer, l’augment significatiu de la seva parròquia electoral podria explicar-se perquè, en part, varen beneficiar-se de vots prestats per electors que volien que al Parlament hi hagués algú que fes de gendarme per vetllar què el procés no s’entretingués.

A la meva manera de veure, doncs, la CUP no és culpable de ser com és, perquè en aquest sentit no ha fet res de diferent, pel que fa a les formes, del que predicaven a cada cantonada els seus escolans, per activa i per passiva; però en quan al fons de la qüestió no tinc cap dubte que no han sabut estar a l’altura que corresponia a un partit d’esquerres independentista radical. Si no els hagués encegat la temptació de fer valer la seva escarransida minoria pírrica més que no pas la majoria folgada, indiscutible democràticament, ja faria dos mesos que el país estaria anant per feina i no s’hauria vist escarnit pel govern central, en veure que el temut procés sobiranista s’entretenia cacen mosques. I no cal que els cupaires treguin ara l’espantall de l’assemblea sobirana per justificar que el seu sentit de la democràcia és el més pur i net del circ polític, perquè els que tenim certa experiència en assemblees i votacions a mà alçada saben que, precisament de puresa i democràcia poca. Per tant, la representació d’avui a Manresa penso que se la podien ben estalviar, perquè el joc de mans que escenifiquin ja no té cap gràcia, puix ningú es creurà, per desgràcia, que si per pas del barret en treuen un colom aquest voli gaire lluny amb una ala perdigonada, sinó que no trigarà a fotre’s una trompada de campionat. Per tant, val més que anem a noves eleccions el més de març, perquè vist el què hem vist i el que es pot esperar d’aquests polítics, no es podrà evitar haver-hi d’anar el juny en pitjors condicions, encara que avui la CUP es doni per la pell per salvar quatre mobles. I perdoneu les molèsties.