Follow by Email

dilluns, 14 de desembre de 2015

SILENCIS ANTICS - (novel.la curta - capítol 1)

SILENCIS ANTICS
(Finalista XVII Premi Vila de Puigcerdà 2012. Editat per Garsineu Edicions)

PRIMERA CARTA AL VENT
            Mare, m’estic consumint en el silenci.
Voldria tornar a aquells feliços dies de l’Armentera, quan ens deixàvem paperets escrits per tots els racons de casa per a dir-nos, simplement, que ens trobàvem a faltar o que ens estimàvem molt. Fou un joc que varem encetar el pare i jo, al que vós us hi afegíreu al descobrir el nostre secret, no dissimulant que n’estàveu una mica gelosa d’aquella intimitat.
No vaig ser-hi a temps per a dir-vos per darrera vegada el molt que us trobaria a faltar si em deixàveu, i el greu que em sabia que no haguéssiu tingut la vellesa que us mereixeu. Us en faríeu creus de tots els pals a les rodes que, des que varem refugiar-nos a França, ens han posat els esbirros dels que manen aquí, sobretot des que fan de testaferros dels alemanys que els han envaït.
És ben cert allò que el llop muda de dents, però no d’instints. El que passa és que aquests llops que ens amarguen la vida, mare, han crescut mamant llet de la mateixa camada que nosaltres; això és el que em fa de més mal pair.
El pare - ho recordeu? – sovint ens deia a tall de broma: - si algun dia us perdeu i no sabeu com trobar-nos, penseu que sempre us queda el recurs d’encomanar-vos a l’empara del vent.
 Aquesta mena d’estirabots eren propis del pare, ja ho sabeu.
            Doncs bé, ara estic tan desesperada que m’he decidit a seguir el seu consell. Voldria que de debò us arribés la meva carta a coll i be de qualsevol vent, m’és igual del cantó que bufi mentre faci la seva feina de carter ben feta, per a confiar-vos una sensació - digueu-li somni o pressentiment, com us sembli millor - que m’esclata al pit i que no puc aturar més avui que no tinc més remei que mantenir, per força, la boca closa.
M’ho han deixat ben clar: faig nosa i només faran veure que no em veuen, si no em deixo notar.
Des que sóc aquí, em sorprèn l’eloqüència del silenci que m’envolta.
Em sorprèn a mi, esclar, que no he parat de garlar pels descosits des que vaig comprendre la màgia, la seducció de la paraula justa, dita quan toca. I en canvi adés, us ho ben asseguro, no podeu pas ni imaginar-vos tot el que es pot arribar a dir sense necessitat de paraules.
Durant les diàries passejades per la fageda que comença a quatre passes de la casa on m’estic, com qui fa incrèdula una teràpia a la desesperada em vaig empassant la pena sense contemplacions; i fins que no vaig assumir que d’ara endavant em sortirà més a compte no badar boca si penso sobreviure sense maldecaps afegits, em sentia envaïda i eixorca.
D’aquí ve que quan he tingut les coses clares, el primer que se m’ha acudit es fer-vos arribar aquest grapat de sentiments barrejats, mitjançant una carta que poso en mans del vent com deia el pare, confiant que la rebéreu allà on coi pareu, des d’ençà del vostre traspàs a Perpinyà.
            Fou fa quatre dies, a la fageda de Les Cluses, a la falda del turonet que fa de sentinella al poble que ens ha recollit i amagat per l’amor de Déu, que vaig prendre aquesta decisió. És una fageda magnífica, mantinguda en la discreció per uns vilatans esquerps i atrafegats, que deuen haver tastat, com jo, el consol de trobar-hi aixopluc i no tenen ganes d’esbombar-ne massa llurs beneficioses influències, perquè no els hi prenguin, ara que sembla que res tingui amo.
Passejo de bon matí, en solitari, pel mig de la impressionant arbreda, quan encara les criatures dormen a casa dels Reynal, vigilades per Madeleine. Percebre com els raigs de sol ixent burxen intrèpids per trobar un forat on esmunyir-se per entre les fulles i les branques, m’ha ajudat a superar un dels pitjors defalliments de ma vida.
El primer dia vaig anar-hi a parar quasibé d’esma: havia sortit de la casa on ens hi estem refugiats els nens i jo, a la clusa del mig, com aquell qui diu fugint dels fantasmes. Al creuar la feixa de terra que hi ha entre la casa i el camí de la fageda, vaig acomiadar-me amb tristesa del lilà, del freixe que creix al costat de la figuera, del boig, de les tres acàcies, dels cirerers i de la camamilla borda, com si mai més els hagués de veure.  M’heu de creure si us dic que no em feia res, aquell dematí, deixar-m’hi escolar la vida a la fageda.
Sentia un anhel profund de pau, de trobar el repòs definitiu que m’ajudés a evadir-me de l’horrible malson que estem patint, des que varem sortir del foc per anar a caure a les brases; és a dir, de les urpes dels fatxes als braços d’uns suposats amics que, quan més ens en teníem de refiar, ens han girat l’esquena descaradament, renegant de nosaltres.
            És possible que l’afany per fer-me amb tothom i guanyar-me el reconeixement dels demés mentre era algú, respongués a que sempre vaig sentir-me com cridada a servir d’alguna cosa més que de dona o, fins i tot, de mare. Ja que només hi estem de pas en aquest món, em vaig proposar de ben menuda – xopa de les idees del pare –, deixar-hi una mena d’empremta personal, que potser em reconeguessin els que escrivissin algun dia la història del meu país. Jo creia que aquest objectiu ja me l’havia guanyada amb escreix, embolicant-me amb la bandera republicana i plantant cara més decidida que ningú, als que estaven de part dels militars revoltats.
Doncs es veu que no, mare.
Adés resulta que voldrien que els que pensen com jo ens fonguéssim, i tothom se’ns espolsa de sobre, com si fóssim animals folls o una mena de monstres que els hi podem encomanar la pesta bubònica.
Fins i tot aquests esgarrapa cristos de comunistes són més ben vistos que no pas nosaltres, els anarquistes Quin mal volen que els hi fem una pobra dona amb dues criatures penjades del coll? Doncs és veu que sí. Sembla que, de cop i volta, el que els hi fa basarda és que escampem per França, com una taca d’oli, les nostres idees.
La darrera vegada que vaig parlar amb el pare – si l’haguéssiu vist, reduït a una barba i a un ulls esventats, us hauria caigut l’ànima als peus –, la va ben encertar al advertir-me: - per manyac que sigui el gos, si el trepitges es torna rabiós.
Després de rebre trepitjades a cabassos i de masegar-me tot el cos a tort i a dret, m’he tornat rabiosa; vet aquí el que em deu haver passat. Sempre havia cregut en la meva bona sort, i tenia confiança cega que podria sortir-me’n de tot. Però aquí, a les Cluses, he aprés una lliçó que m’ha ajudat a refer-me ràpid de la dissipació que començava a abatre’m: què hi puc perdre, si em planto? No ens queda res d’allò que posseíem, i cap de les coses que fem servir aquí són nostres.
Perquè no em negareu que me’n vaig fer un bon tip de predicar que ningú és lliure, si el seu poble no n’és també. Era la doctrina que vós i el pare em vàreu engargamellar des de les beceroles. I si el pare era músic, la filla li tenia de sortir balladora. Per tant jo sempre més ballaré al so d’aquella musica amb la que el pare em va pujar.
I al que no li agradi la tonada, que s’hi posi fulles!
            La immersió en un paratge solitari com la fageda, he descobert que acarona i amoroseix la soledat que es tragina al damunt, i que t’eslloma. Quan passejo sota la protecció de tants arbres centenaris, m’enrabio pel menyspreu de la gent - tan superba com ignorant - que malda per tapar-nos la boca i, si poguessin, per a fer-nos callar per sempre més. Però, de mica en mica em vaig assossegant. El fet que tinguis ben clissats els que et vol fer la punyeta, també ajuda a veure-ho tot d’una altra manera, amb certa distància.
Això sí, ja no em sentiré mai més anorreada ni isolada: ho he decidit gràcies a l’encanteri d’aquesta fageda en plena albera, on vaig arribar tan deixada anar que m’hi volia arraulir per sempre. No em faig moltes il·lusions sobre la condició humana, després del que he viscut i patit. La dignitat, la solidaritat, el concepte de la moral, de l’honor, de l’amistat o el respecte per a les idees, tot això he vist com s’enfonsava i es prostituïa sota una bufegada de pànic col·lectiu.
No obstant aquesta realitat tan dura i difícil d’entomar sense que t’afecti, sento que algú em repeteix que s’ha de tirar endavant com sigui, com fa el sol ixent des que s’entafora per entre la tupida vegetació de la fageda, fins que aconsegueix treure el nas reverberant de resplendor.
El pare n’hauria estat capaç i, com ell, d’altres. Jo tampoc m’arronsaré!
Al sentir enveja de les branques, dels troncs i de les fulles, del seu bram en defensa de la seva intimitat, dels seus reflexos amables, la fageda de Les Cluses m’ha fet retrobar-me amb la llibertat de pensar, d’esbravar-me tant com vulgui i de sentir novament autoestima.
L’arbreda té bastant de refugi d’ànimes en pena.
Des de l’indret més espès intueixo que hi ha alguna força misteriosa, potser encauada en alguna de les soques més veteranes, que vetlla pel poble i per tots els que ens hi estem, encara que siguem forasters; i que sense fer diferències ens proveeix d’albades blaves, de dies d’or i de ponents vermells, tant a nosaltres com a la resta de clusencs, que en deuen saber un niu d’il·lusions i de desenganys.
René Reynal, l’home amb qui s’està Madeleine, em va encoratjar l’altre dia: - aprofita aquest compàs d’espera que serà el temps d’exili, com de trampolí per rellançar-te a la vida, i no vulguis pas acoquinar-te, convertida en una sínia que només valgui per recollir llàgrimes.

El meu cor no parla, però endevina. Aquesta sensació de pau que sento a la vora dels Reynal, m’ha fet recordar, la platja d’Argelers, on per consolar les criatures, que no paraven de plorar, perquè era la primera nit que passaven al ras, vós, que en prou feines us teníeu dreta, em vàreu ajudar a tranquil·litzar-les: -  No us espanteu de la nit, és el dia que dorm.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada