Follow by Email

dijous, 17 de desembre de 2015

SILENCIS ANTICS - (novel.la curta - 4art i darrer capítol)

QUARTA CARTA AL VENT
            No sé quan de temps fa de la meva darrera carta, mare, però deu fer bastant perquè he estat setmanes senceres sense preocupar-me’n de vós, aclaparada i ensopida pels maldecaps que varen esclatar-me de sobte, esbocinant-me per enèsima vegada tots els esquemes, propòsits i projectes que havia començat a refer a la clusa.
En primer lloc, està clar que dec parlar-vos de la mort d’en Joan.
No cal que us digui que, en assabentar-me’n vaig sentir un sotrac a la panxa, que de tant en tant encara noto. Quan l’Anita baixa des de Perpinyà a la clusa és perquè duu al sarró un feix de noticies fresques, les quals generosament comparteix amb el grapat de refugiats que, com jo, estem escampats a aquesta banda de la ratlla, i dels que ella se n’ocupa com una lloca cuida els seus pollets. Aquesta vegada, però, no portava cap carta als dits, sinó que de seguida que em va clissar se’m va llençar als braços i, sense mirar-me als ulls com sempre feia quan em parlava, em va dir a cau d’orella: - el teu home és mort! Ho sento molt de portar-te tan males notícies, xiqueta.
Per molt que amb la mà em fes carícies a la nuca i a l’espatlla, les tendres fregues no aconseguiren que el meu cervell processés una reacció suficient per entomar la martellada. Se’m va fer un nus a la gola i vaig ser incapaç de reaccionar fins transcorreguda una bona estona després de mantenir-nos abraonades, ella plorant a llàgrima viva i jo més resseca que una pedra.
Finalment, em va sortir la pregunta que no sabia com plantejar, embastada en un fil de veu: com ha sigut?
            Aleshores em va donar el cop de destral que em faltava, perquè se m’esberlés el cervell definitivament: s’ha penjat, pobrissona meva.
En sentir-la, vaig caure rodona a terra.
Quan em vaig refer, estava al llit, ventada per Anita i Madeleine, mentre Renè entretenia les criatures al pati del darrere, jugant sota el til·ler. En retornar-me, no vaig tenir necessitat de fer aquella pregunta tan estúpida que a les novel·les fa la protagonista, després de reviscolar-se d’un tràngol com el meu. Jo sabia perfectament per què havia perdut el coneixement. A les temples encara em retrunyia la paraula fatídica i terrible: penjat.
En Joan s’havia penjat, precisament, quan feia plans per reconstruir la nostra vida escantellada per la misèria i la vergonya d’haver perdut la guerra. Aquella paraula, penjat, no me la podia arrancar del cap i em feia molt de mal, tant com si hagués estat víctima d’una traïció. En definitiva, el meu home m’havia deixat plantada, sense una explicació ni una justificació. Si l’hagués tingut al davant, l’hauria bufetejat fins que el cor m’hagués dit prou.
Ara sí que em sentia estafada del tot.
I em va començar a pujar, pit amunt, un regust d’agror pudenta i una sensació d’impotència indescriptible: la meva vida s’havia convertit en un parracot, que no em servia ni per eixugar-me el plor, que se m’havia glaçat als llagrimalls. Jo, que m’havia cregut quasi la redemptora dels desvalguts i una abrandada defensora dels explotats, havia acabat tirada com un pellissot en un racó de món, vivint de caritat, tibant-me de les faldilles dues criatures que em veient com una estranya, perquè es passaven més estona amb els Reynal, que no pas amb mi.
Aquesta seria la primera part del drama, la que em surt a sang calenta.
            Malgrat sigui difícil de comprendre-ho, en aquelles circumstàncies tan singulars, el primer que vaig fer, quan em vaig sentir les cames i amb prou delit, va ser anar-me’n a passejar sola per la fageda. Anita em volgué treure del cap aquell antull o, almenys, que no hi anés sola, però Madeleine que potser em començava a entendre més del que jo em pensava, em va animar a fer-ho, dient que em convenia esbargir-me una mica i que no patís, que si trigava massa a tornar ja em vindria a rebre a mig camí, amb les criatures. Només em va posar una condició per anar-me’n: que abans de sortir em begués una bona tassa del brou fumejant que em tenia a punt.
            La passejada em va anar molt bé, doncs a soles, sense testimonis vaig poder treure totes les llàgrimes que no havia plorat els darrers mesos, incloses les que us devia a vós des del funeral.
No vaig vessar una sola llàgrima llavors, mare, però a la fageda ho vaig fer sense aturador, fins a l’extenuació. Només en quedar-me resseca i exhausta, vaig recuperar la capacitat d’estar pel que murmuraven els follets:
- Ara ets mestressa del teu destí, no et vulguis sacrificar mai més per cap ideal. Només ho has de fer pels teus fills, que són la penyora del teu demà. Educa’ls perquè pugin amb l’esperit lliure, i no es deixin entabanar en els mateixos capgirells que tu.
            Us he de confessar una cosa que quedarà entre totes dues, mare. Que potser els follets del bosc no existeixen pas, i que les veus que em sembla escoltar, no són altra cosa que el ressò de les meves pròpies vagaries.
Com si dintre meu hi convisquessin, receloses l’una de l’altra, dues personalitats sentimentalment contradictòries: una d’arrauxada i decidida, al costat d’una altra més reflexiva i posada. La primera sol passar, en un sospir, de l’eufòria a la depressió; la segona no perd mai la serenitat ni l’enteresa, passi el que passi. Amb la barreja d’ambdues he tirat endavant fins ara, i així vull que continuí sent.
            Ja fa uns nou mesos ben bons des que en Joan va dir prou.
Jo ho deia de mi, però ara reconec que el meu home sí que tenia raons més que justificades per sentir-se estafat. Per això, quan no pogué més va decidir fer creu i ratlla. El que no puc entendre és que ho fes sense comptar amb la meva opinió. Potser no se’n refiava que li fes costat?
Si voleu que us digui la veritat, mare, m’estimo més no remoure-ho gaire perquè, en el fons, no l’he païda mai una determinació tan covarda i de repent, i ara ja no té remei. No puc endevinar el que m’hagués hagut d’explicar abans de tirar al dret. El pitjor és això: no saber el per què d’una cosa. És cert que cadascú pot trobar-hi sentit en llevar-se la vida i justificar-ho com més li convingui de cara a la galeria, però sense la versió íntima i sincera de qui pren una decisió tan radical, al trencaclosques li faltarà sempre la peça fonamental per a entendre’l.
Potser em pensava fins fa poc, que rebria una carta pòstuma i romàntica on m’expliqués les seves raons o, simplement, se m’acomiadés. Ja han passat prou dies com per haver-me’n desenganyat de que una carta semblant s’hagués escrit mai. Com diria el pare, se’n va anar a la francesa. Què voleu que hi faci, doncs?  Si no m’ho prenc a la fresca, no acabaré mai de fer net. Què els hi tinc de dir a les criatures, quan siguin grans, del seu pare? Que tota la vida va ser un cagat, i que sempre mirava cap a una altra banda? No, esclar que això no ho faré; però, tota la vida l’arrossegaré aquest ròssec 
Per molt que m’hi esforço no ho acabo de pair, ni puc pensar amb serenitat, i encara que gracies als Reynal em vaig retornant a poc a poc, no paro de donar-hi voltes i més voltes al sentiment d’haver estat traïda. Només el pare i vós em vàreu fer costat sempre, però en Joan no: el meu home em va abandonar sense donar-me’n explicacions i portant-me enganyada. És veritat que jo també vaig estar a punt de tirar la tovallola una vegada, ja us ho vaig explicar, quan no em feia res de deixar-me morir a la fageda; me’n vaig desdir al pensar en les criatures. De ben segur les veus del bosc també m’hi van ajudant, no obstant cada vegada estic més convençuda que no procedien de les entranyes de la fageda, sinó més aviat del meu interior, del subconscient que s’havia buscat un amagatall a la panxa.
Pierrot, el cunyat de Madeleine, em ronda sense dissimular-ho gaire. L’altre dia em va escalfar el cap repetint-me la cançoneta de que cal refer la vida, que encara soc jove, que tinc de pensar en les criatures, i que la desgràcia ja m’ha espremut prou. Els Reynal veurien de bon grat que em quedés a viure aquí i jo, la veritat, em deixo estimar sense acabar-me de decantar. Però, en el fons de la meva pell, tinc cada dia més clar que si algú m’ha de revenjar i ha de lluitar per les meves idees i les del pare, han de ser les criatures quan siguin grans. A mi, potser sí que ja em toca reposar. I ja faré prou preservant la memòria de les coses viscudes el més intacta possible perquè, quan els vingui de gust, la canalla pugui tibar tots els fils que pengen d’aquesta troca esfilagarsada, en que s’ha convertit la nostra vida.

FI

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada