GRÀCIES A DÉU QUE AVUI S'ABAIXA EL TELÒ

Els partits polítics, en les seves campanyes prometen l’oro i el moro per tal de guanyar les eleccions, encara que la majoria de vegades no han afilat prou el llapis per assegurar-se que per fer allò que diuen que faran la bossa els respondrà. Jo no voldria pensar que quan se’ls hi escalfa la boca, a alguns titelles i pallassos que surten a l’escenari a recitar la lliçó que els hi ha escrit uns assessors a sou, saben de sobres que prometen fum; perquè no m’agradaria que cap titella o pallasso s’ofengués per titllar-lo de mentider descarat. No he tingut temps de veure o escoltar tots els debats i mítings, com tothom, però dels resums que n’he llegit als papers i per la meva pròpia percepció després de les representacions que he seguit en directe, a part de fer-me petar de riure que aspirin a ser “parlamentaris” uns personatges que no saben ni debatre civilitzadament entre mitja dotzena, he arribat a la fastigosa conclusió que la mentalitat dels aparells dels partits - que són els que mouen des de les bambolines els fils dels que es presten a fer el titella des de l’escenari –, està ancorada en el segle passat o, inclús, en l’anterior. Li compro a l’Oriol Bohigas, un polític intel•lectual desaprofitat, l’agra crítica del sistema que, en una carta a Rosa Regàs, va escriure quan els seus companys de viatge socialistes el varen condemnar a l’ostracisme: “jo penso que el que està en crisi no és el capitalisme, ni el comunisme, ni el nacionalisme, sinó simplement la democràcia imposada per la mecànica dels partits”.

A la meva manera de veure, en el transcurs de tota la campanya he trobat a faltar, per exemple, que algú em digués d’una vegada d’on pensava treure les misses per pagar totes les toies de flors i violes que es comprometia a regalar-nos a canvi del nostre vot. Tanmateix, hagués agraït que en lloc de tirar-se els plats pel cap els uns als altres, retraient-se bestieses o remenant merda de fa quaranta anys enrere, els candidats haguessin posat sobre la taula propostes concretes per anteposar les necessitats de les persones als interessos i compromisos adquirits amb els poders fàctics que remenen les cireres. En un sistema social que sense crèdit ni diners no es pot sortir de casa, ¿com pensen els partits polítics apuntalar l’estat del benestar sense prioritzar la despesa pública, fent passar les necessitats de les persones per davant dels interessos i capricis de les institucions? Jo votaria sense cap recança a qui m’escandallés els pressupostos de l’Estat dotant primer les partides bàsiques – habitatge, sanitat, ensenyament, pensions, dependència, etcètera -, i repartint la resta d’ingressos per tapar els forats institucionals. Però mentre les persones s’hagin de repartir les engrunes d’un pressupost sense suficients recursos per arribar a tot arreu, ja em dispensareu que si demà passat vaig a votar ho faci sense alegria ni confiança. Sobretot després que una “providencial” bufetada a Rajoy l’hagi convertit en màrtir, fent pujar les expectatives de vot a favor del PP: un electorat tan baliga-balaga no és mereix res més que la classe política que patim. Inclosa la catalana, incapaç d’investir un govern tres mesos després de les eleccions.