En capella del xiulet de sortida de la
campanya electoral, una part considerable de la classe política sembla que ha
encaixat amb sorpresa, o directament se’ls hi ha entravessat, que un tant per
cent important de ciutadans, segons les enquestes, confessin que se’ls miren
amb recel i com a la defensiva. Bastants no l’entenen aquesta manca d’empatia,
sobretot considerant que, a la seva manera de veure, no hi ha dret que els
ciutadans valorin tan poc els sacrificis i renuncies personals que s’han de fer
per dedicar-se a la política. La pena de tot plegat, però, és que els polítics
que es queixen i posen cara de set jutges per culpa del desagraïment dels
electors no són, precisament, els que tindrien potser raó de queixar-se que el
ciutadà emprenyat posi tots els polítics dintre el mateix sac, sinó els que en
els darrers anys cada dia abonen - amb promeses incomplertes, decisions
francament millorables i negligències imperdonables -, que els ciutadans amb la
mosca més amunt del nas els hi tinguin posat el dit a l’ull. Malgrat tot, que
consti que n’hi ha pilots de polítics honestos, de ben segur més que de corruptes,
i que caldria reconèixer-ho més sovint, perquè el problema és que la majoria
dels que no tenen la camisa plena de llànties els cremen o els fastiguegen,
quan no passa que els conviden discretament a no deixar-se veure massa a la
vora del padrí de la família política a la qual pertanyen. El primer símptoma
d’honestedat i fidelitat al jurament o promesa de defensar els drets dels ciutadans,
consisteix en passar-se pel forro la disciplina de partit, i obeir només el
dictat de la pròpia consciència. És cert que, potser, no floreixen tantes flors
com perquè esclati la primavera, però són suficients per fer confiança a la
política, ja que gràcies a les honroses excepcions dels que es desmarquen de la
disciplina imposada per les cúpules dels partits, no es pot perdre l’esperança
en la regeneració del sistema, i que se li retorni a la política el prestigi,
que mai hauria d’haver acabat a la bassa, en tant que eina imprescindible per a
la convivència.
La qüestió és qui s’atrevirà a fer
dissabte a fons d’una punyetera vegada; des de dintre del sistema sembla
impossible, perquè molts dels que s’amorren a la menjadora política troben difícil
prescindir de la moma o de la rectoria: és més fàcil desmamar una criatura, que
apartar un polític mediocre de la mamella del poder. D’altra banda, no es pot
entendre que autèntics exemples d’ineptitud, de cara dura, de pocavergonya o
d’hipocresia, figurin encara en el repertori de candidats a diputats, com si
els electors tinguessin pa a l’ull, el nas tapat i les orelles a cal ferrer. En
tot cas, aquella sàvia dita: “per les seves obres els coneixereu”, durant el
festival de teatre “del bueno” que acaba de començar, resultarà ser el sedàs
més efectiu per separar el blat de la palla. Potser amb un matís important: a
part de quedar retratats els mals actors participants en aquest festival pel
seu currículum, si són veterans còmics i gats vells dels escenaris, també quedaran
com uns pallussos molts actors debutants, gràcies a les seves paraules. Cada
cop el públic que assisteix a les representacions és més entès, i tant si s’ho
mira des de la platea com des del galliner, no triga gaire a calar que l’estupidesa
d’alguns intèrprets és proporcional a la seva capacitat d’enlluernar amb paraules
que enlloc de sentiments venen pura retòrica. Els pitjors actors solen tenir la
llengua fluixa, parlen de tot sense saber-ne un borrall, prometen el que sigui
sense ni haver-ne estudiat si és viable i sostenible el projecte i, per aquesta
raó, desbarren pels descosits. I alguns fora de sèrie en aquests tipus de
festivals-espectacle, palesaran una temporada més els seus mèrits per
referendar o optar per primera vegada a una matrícula d’honor en cinisme. Que
els Déus ens agafin ben confessats!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada