Follow by Email

dimarts, 8 de desembre de 2015

UN PETRICÓ D’IL.LUSIÓ, SI US PLAU

UN PETRICÓ D’IL.LUSIÓ, SI US PLAU

Fidels a una tradició familiar de molts anys, com molts de catalans, avui dia de la Puríssima hem guarnit la llar amb motius nadalencs, autòctons o adoptats, pessebre, avet, tió ... Ahir, mentre em barallava amb els llums i les guirlandes que, amb tota la paciència i concentració de que em veia capaç, anava entortolligant a la barana del balcó, una amiga que havia vingut a fer barrila amb la dona vaig escoltar que li comentava, en veure’m tan atrafegat, vés a saber si amb un deix de retret o d’enveja: “no sé com encara teniu tanta il•lusió”. I de seguida vaig caçar al vol aquesta anècdota domèstica, pensant que em serviria per a la reflexió d’avui, ja que sóc dels convençuts que a l’última cosa que podem renunciar les persones és a mantenir encesa, peti el que peti, la llàntia de la il•lusió. Ni en els pitjors moments ens la podem deixar prendre, i si cal arrapar-nos-hi tan fort com calgui - no diré com a un ferro roent, però quasi -, per superar un mal tràngol, un atzucac o, simplement, per alegrar-nos un dia regirat.


A la meva manera de veure, si no es perd la il•lusió, ja es té molt de guanyat per a no perdre la batalla del què sigui, perquè en el mateix farcell en que es porta la il•lusió s’hi inclou l’esperit de superació i allò que se’n diu forces de flaquesa, que són les vitamines de la força de voluntat. Ja que, precisament, quan la il•lusió no s’ha de perdre de cap manera, és quan les coses van mal dades o pinten bastos; estar il•lusionat i posar cara de pasqua quan tot són flors i violes, no té mèrit. Molts, per no dir tots, dels descobriments científics que han permès la humanitat d’avançar han estat possibles gràcies a que en un moment donat, en el qual la sensació de fracàs era més forta i angoixant, els investigadors no varen tirar la tovallola, per la senzilla raó que no deixaren apagar mai el ble de la quimera. I repassant la història dels pobles, també hi trobaríem dotzenes de causes considerades perdudes, que acabaren reeixint gràcies a la il•lusió d’uns quants que no deixaren mai d’empènyer el carro, encara que fos contracorrent i no fent cas de les burles, enlloc de posar-se a jeure. Crist ja ho va dir: la fe mou muntanyes. Jo diria que fe i il•lusió venen a ser la mateixa cosa, llevat que hi hagi tanta poques ganes de sortir-se’n que confonem l'una i l'altra amb fer volar coloms. Per tot plegat, amics i amigues, us desitjo de tot cor que sempre tingueu a mà un petricó d’il•lusió de la bona, i que no tingueu vergonya que se sàpiga ni mandra de fer-la servir. Inclús amb l’aigua al coll es pot tenir il•lusió, entre d’altres raons, perquè la il•lusió se la fabrica cadascú i surt de franc. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada