Follow by Email

dissabte, 12 de desembre de 2015

COM DOS RIUS PARAL.LELS - (novel.la curta - capítol 2)

2
La mosca em va començar a pujar al nas durant una travessa que no oblidaré mai, per anys que visqui. La meva intenció era fer-li una gràcia al meu cap, en Manel, que era un aficionat a la muntanya, en especial dels Pirineus; lamentant-se sempre que venia a tomb que tot sol no s’atrevís a fer gaires escapades. Pensant que seria una excursió esplèndida, d’aquelles que deixen un bon record de per vida, vaig proposar-li acompanyar-lo i fer-li de guia en una travessa per la  ruta del Gavarnie; tranquil·litzant-lo en quan a l’aparent dificultat, dient-li que també hi portaria la meva xicota i un amic que tenia experiència en escalades. Però la iniciativa, com comprovareu més endavant, va acabar com el rosari de l’aurora per culpa del mal temps i, tal com ja us he dit, vaig estar a punt de buscar-me la perdició capficat com estava amb aquell mal xinat d’en Sendo. Aprofitant un llarg pont de quatre dies, de dissabte a dimarts perquè dilluns era sant Josep, el divendres a quarts de tres, quan vàrem plegar de treballar, just després de dinar amb un embut i de donar la darrera ullada a la motxilla i a l’equip, esperàrem tots tres – jo, en Sendo i l’Àneu - que ens passessin a recollir en Manel i la seva parella, la Joana. Només en Sendo i jo, repeteixo, teníem experiència d’escalada, mentre que la resta de la colla, per dir-ho d’alguna manera, no passaven de ser uns bons aficionats a triscar per la muntanya els caps de setmana.
A bord del flamant R-10 d’en Manel, ja que del meu atrotinat dos cavalls no me’n refiava per anar tan lluny, vàrem sortir brunzent cap a Bielsa, ja que el túnel tancava a les deu del vespre i no podíem malaguanyar ni un sol minut, si volíem assolir tots els objectius, d’acord amb el calendari que els hi havia programat. Ens esperaven, doncs, vuit dies llargs d’aventura i d’emocions, ja que havíem empalmat el pont natural amb quatre dies més de torna, a compte de les vacances d’estiu. Jo era el primer interessat en que tot anés com una seda, perquè era qui m’havia cuidat de lligar tots els melics; i a part de fer mèrits davant del meu cap, volia que sobretot l’Àneu quedés tan impressionada com a mi em va passar, quan vaig descobrir els Pirineus per primera vegada. S’esqueia que hi anàvem els primers dies de primavera, després d’un hivern no massa sever, i res no feia pensar en cap putada climatològica. Però tot just ataüllar els primers pics, ens sorprengué un temporal de pluja i vent que no entrava en els meus càlculs, de manera que un cop traspassada la frontera, un xic més avall d’Aranyonet, vam fer parada i fonda tècnica no prevista, per posar-nos a aixopluc en el primer alberg que vàrem ensopegar. El meu pla original, un cop arribats a Gavarnie aquell mateix vespre, consistia en fer nit a la cabanya de la Païlla i, des d’allà, enfilar-nos l’endemà per al més gran dels dos Astazus, per resseguir després la resta de cims de l’anomenat circ de Gavarnie, mentre no ens fessin figa les cames i el delit no defallís. És a dir: pensava començar la travessa pujant primer dels Astazus, prosseguint després cap el pic i la torre del Marboré, tornant a Gavarnie sense presses per la colossal bretxa de Roland. Un cop assolida aquesta primera etapa de la travessa, si ens sobrava temps i bleix, els volia engrescar a fer una visita de cortesia als Vignemals. Potser no m’escau dir-ho, però els hi havia muntat un autèntic programa de luxe!
No obstant tenir-ho tot tan ben lligat i escandallat sobre el paper, era conscient com corresponia a un gat vell de la muntanya, que el temps sempre és qui allà dalt té la darrera paraula; però sense ni imaginar-me en serio que les coses ens poguessin anar de tan mal borràs. En efecte: tot just d’arribar a Gavarnie - amb un dia d’endarreriment - ens vàrem trobar que les perspectives no eren, ni de bon tros, per tirar coets, ja que els meteoròlegs no es posaven d’acord per pronosticar una cosa tan simple com quan el temps plegaria de fer el ruc; vaja, que no es tenia clar quan pararia de ploure. Malgrat que segons el calendari ja era primavera, allà dalt l’hivern no estava pas tan abatut com per entonar-li el gori-gori; amb l’inconvenient afegit que, segons la múrria experiència dels experts locals, les nevades tardanes, solen ser molt punyeteres. Aquell dissabte, doncs, mentre la pluja fina continuava fent-nos la punyeta i una boira baixa ho envaïa tot, ens vàrem llevar enmig d’un decorat trist, humit i fred. Ni sumant totes aquestes circumstàncies negatives, n’hi va haver prou per fer-me desdir de recuperar el temps perdut, i a mig matí els vaig convèncer de pujar cap al refugi des d’on atacaríem el primer objectiu..
Per acabar-ho d’adobar, però, molt abans d’arribar a la cabana de la Païlla, la pluja es va transformar en neu, una neu rodona que augurava que n’hi havia per estona. Tan emprenyadora fou aquella nova sorpresa, que es pot ben dir que ensopegàrem amb la cabanya quasi d’esma, ja que va arribar un moment que no s’hi veia tres dalt d’un burro i, a més a més, feia un fred que pelava. Ningú se’n va queixar de la inclemència del temps, la veritat sigui dita; però amb la cara de pomes agres que tots feien expressaven, inequívocament, que no les tenien totes, i sentia que es començaven a qüestionar, uns més que altres, la meva competència per gestionar aquella situació. Un cop estiguérem a aixopluc, vàrem escalfar el sopar i no gaire més tard, a les vuit del vespre com les gallines, ens entaforàrem dins els sacs de dormir que era on millor s’estava, esperant recuperar forces per a l’endemà començar l’escalada.
A les dues de la matinada de diumenge em va desvetllar l’Àneu dient que no podia agafar el son, i es bellugava inquieta perquè no estava acostumada a aquella jeia. Vaig aprofitar-ho per llevar-me i fer-li un te per tranquil·litzar-la, mentre donava una ullada al temps. Havia parat de nevar, però no s’hi veia ni a un pam del nas; de manera que vaig entornar-me a l’escalforeta del sac, a tocar del cos arraulit de la meva xicota per ajudar-la a dormir. Quan un muntanyenc s’avorreix esperant que el temperi escampi, dorm o menja. I dormisquejar és el que férem fins a mig matí. Després d’esmorzar, sortírem a buscar llenya perquè no s’apagués el foc, preparàrem una queixalada per dinar, cantàrem, jugàrem a la botifarra i, després de fer totes aquestes coses que es fan per matar les hores d’espera, ens avorrírem com ostres, sense deixar de llambregatejar de tant en tant el cel. Al que menys ens dedicàrem, afortunadament, fou a plànyer-nos de la mala ratxa que estàvem tenint, i que ens fotria les vacances enlaire si no millorava aviat el panorama. Tot i que jo no en tenia cap culpa d’aquella rebequeria climatològica, me’n sentia en certa manera responsable i estava tan emprenyat i avergonyit, que m’hagués fotut un gec d’hòsties, si hagués pogut. Total, que les hores se’ns feien tan llargues i monòtones que en caure la fosca, després d’escalfar-nos una sopa ben consistent, ens en tornàrem al sac a passar la nit.
El dilluns, com que el temps semblava que enfilava la millora i que la bonança s’aguantaria, en Sendo i jo vàrem sortir a veure si trobàvem el camí d’entrada a una de les canals per tirar cap amunt. Ens vàrem creuar amb un parell de padrines del país, xerraires com unes calàndries, i no sé si perquè s’adonaren que érem muntanyencs emprenyats que necessitàvem aixecar la moral, van assegurar-nos no recordar cap principi de primavera tan fastigós com el d’aquell any, però que la marçada ja anava de baixa. Tal com sospitàvem, una canal la teníem a quatre passes; però com que la neu encofurnava l’entrada, ens haguéssim tornat bojos buscant-la, si no hagués estat per les indicacions d’aquelles dues bones dones, a les quals devíem fer llàstima. Ens hi fixàrem ben bé, per a no marrar-la quan ens decidíssim a emprendre l’abellida ascensió. Ja que semblava, efectivament, que el temps volia fer un tomb, l’aire havia perdut humitat i el fred era més viu, tanmateix acordàrem reposar les provisions de boca per si de cas, i en Sendo i l’Àneu van anar fins a la masia que es trobava a uns quatre-cents metres del refugi, on segons una nota penjada a la cartellera de la cabanya, en cas de necessitat s’hi podia anar a omplir el sarró. Va ser, precisament, a partir d’allavonces que vaig notar que l’exagerat interès d’en Sendo per estar sempre prop de l’Àneu, començava a desafinar una mica. De bon principi, havíem quedat que les dues dones se n’ocuparien de la intendència, mentrestant els homes ens dedicaríem a repassar l’equip, però en Sendo es va posar farruc que era una temeritat que sortissin a comprar les dones soles, fent-se el fatxenda protector. La Joana, que tenia rauxes de feminista i en Sendo no li queia bé, es va ravenxinar i decidí quedar-se, tot remugant que què s’havia pensat aquell cregut de merda. D’aquí ve que, al final, l’Àneu i ell se n’anessin de bracet a proveir el rebost. Aquell incident va encendre la primera llum d’alarma dintre del meu caparró, i no vaig trigar gaire a tenir sospites sobre els vertaders sentiments de la meva xicota.
La matinada de dimarts, en Manel ens despertà content com unes pasqües: el mal temps finalment havia escampat! La lluna il·luminava la seductora muntanya que ens provocava, picant-nos l’ullet des d’un racó de la finestra perquè la posseíssim de seguida, si ens venia de gust. Jo ja hi estava disposat a tirar-m’hi de pet, però en Sento va opinar que per anar bé, tenia de fer més fred; proposant esperar a que claregés del tot. Em vaig deixar convèncer, perquè no fos dit que només es feia el que jo manava, i ens en tornàrem a clapar una estona més. A quarts de set, però, un desvetllat Manel va insistir de nou que el temps era immillorable i que no maregéssim més la perdiu, que ja havíem perdut prou dies. De fet, la muntanya ens feia delir tant que, en definitiva, pogué més el desig salvatge de sotmetre-la que no pas les reserves repatànies d’en Sendo. Era lògica la impaciència després de tant de temps d’aguantar-nos les ganes de posar-nos en marxa. Ho plegàrem tot dintre les motxilles, i seguint les traces que la tarda abans havíem deixat de cimbell, enfilàrem muntanya amunt. A principis d’estiu, que és quan es fan la majoria de travesses per aquells indrets, vantar-se de participar en una aventura podria considerar-se una mica exagerat perquè la dificultat, inclús per algú poc entrenat, era mínima; però la mateixa ruta feta fora de temporada o sota les inclemències que ens havien agafat de trascantó a nosaltres, podia resultar un xic més complicada. Tot i que havíem ensopegat uns dies bords, anàvem tan accelerats que afrontàrem, il·lusionats com criatures, les quasi quatre hores que jo comptava ens costaria superar els nou-cents i escaig de metres de desnivell, que ens separaven del primer dels Astazus.
No tot foren flors i violes. Per començar, el gel era tan dur i esmolat, que els grampons no se’ns clavaven, i com que anàvem molt carregats de pes, a fi de marxar més segurs en alguns trams amb el piolet tallàvem les preses. Fou una tasca fastigosa, que ens entretingué més del compte. Gracies a Déu que a mitja escalada, la lluminositat del dia esclatà triomfant i el sol ja no fou només un pressentiment vague, sinó que es notava com picava de debò. A partir d’aquella alçada, la neu estava més tova i això ens obligava a anar amb els ulls ben oberts, perquè les capes sobreposades de gel prim es trencaven en trepitjar-les, com si fossin de vidre, descalçant el gel dur, de manera que al mínim descuit podíem relliscar i provocar, per postres, un petit allau que ens podia arrossegar al penya-segat. En canvi, el pendent s’havia suavitzat una mica a partir de mitja ascensió i no es feia tan feixuc d’avançar; tanmateix, la reverberació del sol era tan intensa que sense les ulleres de protecció que els hi vaig obligar a incloure a l’equip, encara ens hagués costat més de valdre’ns. En qualsevol cas, arribàrem als Astazus després de quatre hores i escaig d’haver sortit del refugi, tal com tenia previst, quan amb bon temps ho haguéssim enllestit en la meitat d’estona. Era evident, doncs, que degut a les dificultats sobrevingudes, aquella innocent travessa havia esdevingut un bon trencacolls. Però també s’havia de reconèixer que la contrapartida fou més emocionant i bella.
Ens sentíem feliços, francament  jo el primer, d’haver aconseguit arribar al cim sans i estalvis en unes condicions tan adverses, i de poder contemplar la bellesa incomparable d’aquell paisatge únic. Vertaderament no pot dir que ha estat als Pirineus qui no s’hagi ben repapat la vista amb l’impressionant fesomia de la cara nord del Mont Perdut, si és possible quan encara la neu caiguda l’hivern no s’ha fos del tot, i així ho va reconèixer en Manel, donant per bones les peripècies per arribar-hi. I és que no hi ha res de més bonic i a la vegada entendridor i que faci trempar literalment d’alegria, com contemplar les glaceres suspeses al buit. Crec, fermament, que el Mont Perdut és una de les muntanyes calcàries més altives i orgulloses que existeixen. Altrament, des del cim de qualsevol dels dos Astazus és des d’on s’aprecia millor l’espaterrant espectacle dels pics que conformen l’anomenat circ de Gavernie. Ni els Alps, en la meva opinió, hi toquen vores amb aquell immens coliseu de pedra i gel, ple de salts d’aigua que es converteixen en cascades i que s’estimben a tomba oberta en ple buit, empassant-se quatre o cinc-cents metres de desnivell. Mirats des de baix cap a dalt, els salts d’aigua són imponents, un vertader homenatge a la naturalesa verge; però si els podeu afitorar amb la vista des del balcó del cim, de dalt cap baix, acompanyant les cascades en la seva caiguda lliure, experimentareu una sensació comparable a la d’un orgasme. El xoc visual és de gran cas, fent palesa tota l’arrogància de la naturalesa sense desbravar. Francament, per contemplar espectacles com aquells des de primera fila, pagava la pena d’haver-ho hagut de gruar una mica.

A l’Àneu també se li havia transfigurat tant la fesomia després d’abocar-se a aquell mirador prodigiós, que li hagués volgut dir que estava preciosa fent-li dos petons a les galtes i als llavis, però la presencia de l’estaquirot d’en Sendo em reprimia el desig, en no parar de donar voltes com una papallona, comentant-li de tant en tant no sé què a cau d’orella. Sort que ella semblava no fer-li’n gaire cas, tot i que pel meu gust no se l’acabava d’espolsar de sobre i ja m’estava acabant la paciència, i a aquell coi d’esgarriacries li hagués fet una cara nova. Aquestes expansions de satisfacció per haver assolit, finalment, una part dels objectius de l’excursió, no em feren abaixar la guàrdia en tant que responsable de que tot acabés bé, i veient a venir que el mal temps se’ns tornaria a tirar al damunt si ens entreteníem massa - una glopada que s’havia format a ponent no presagiava res de bo -, vaig proposar-los d’anar tirant cap avall sense presses, però tampoc torbant-nos gaire.

                                                         (continuació i desenllaç demà) 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada