Follow by Email

diumenge, 6 de desembre de 2015

EL REPTE DE SUPERAR LA DISCAPACITAT

La setmana passada es va escaure el dia universal del discapacitat, seguint aquesta moda perversa de dedicar un dia de l’any a pensar en un problema específic i oblidar-se’n fins l’any vinent. ¿Què us sembla si avui, commemorant la Constitució que en teoria hauria de vetllar perquè tothom sigui feliç a la seva empara, reflexionem una mica sobre aquesta punyeta de la discapacitat? Al llarg de la nostra vida, tots patim alguna petita pèrdua de capacitat física – sense ulleres, quan llegeixo se m’ajunten les lletres; enmig d’una animada sobretaula em perdo part de la conversa perquè la oïda em fa boicot; el genoll em fa figa quan m’aixeco de la cadira, i abans d’engegar he de fer un compàs d’espera ... -, que ens impediria desenvolupar al cent per cent, sense un reciclatge dels sentits, activitats quotidianes imprescindibles. Tanmateix, però, hi ha un nombre considerable de ciutadans – per desgràcia, no massa endreçat estadísticament per fer-nos-en càrrec de l’abast del problema –, als quals la discapacitat que pateixen és tan severa, que posa en perill fer efectiu el seu dret com a persones a la igualtat d’oportunitats, perquè tenen de dependre de terceres persones, d’un aparell o d’una màquina cara. Vet-aquí, doncs, que ara toquem el moll de l’os del problema: amb mitjans per comprar totes les atencions que calguin, conviure amb una discapacitat es fa suportable; però això només s’aconsegueix si els diners et surten per les orelles o tens la sort de viure en una societat on el benestar de les persones sigui una prioritat política. Per desgràcia, de discapacitats que es puguin permetre totes les comoditats no n’hi ha gaires, i de països que assumeixin com a responsabilitat institucional que la discapacitat severa no sigui una barrera per accedir a les mateixes oportunitats que qualsevol ciutadà normal, es poden comptar amb els dits d’una mà i gairebé ens en sobren.


A la meva manera de veure, doncs, queda molta feina per fer per evitar discriminacions per culpa de les discapacitats, començant per avançar en el cens i classificació d’aquest col•lectiu, i continuant per visualitzar sense complexes totes les mancances en quan a mobilitat i accessibilitat derivades d’una situació de discapacitat en diferents espais: domèstic, urbà, universitari, laboral, oci, etcètera, etcètera. No parlo de normativa eixorca i d'aparador, sinó de realitats pràctiques. A partir d’aquest primer diagnòstic sense embuts del problema, de ben segur es podrien proposar i quantificar les mesures necessàries per augmentar, desenvolupar i garantir l’autonomia personal dels discapacitats, amb la finalitat de que puguin tenir dret a les mateixes oportunitats que tothom. I penso que no és una oportunitat qualsevol la de sentir-se útils, perquè no hi ha res que faci sentir més malament que la sensació de no ser bo per res, de ser un rebuig. Crec sincerament que donar sentit a la vida d’un discapacitat fent-lo sentir necessari, seria una bona teràpia fins i tot en bona part dels discapacitats severs, per a no convertir-se vegetals d’esperit. Potser una vegada fets els números de tot plegat, trobaríem que el pressupost es podria equilibrar estalviant en bombes i en mantenir paràsits, com ara les dotzenes de càrrecs de confiança i d’assessors ben pagats que creen al seu voltant els polítics perquè no es refien dels funcionaris de carrera. I ja que toquem la política, potser també seria hora de plantejar-se en serio per quins set sous una part dels discapacitats intel•lectuals no poden exercir el seu dret a vot. No arriben a cent-mil a tota Espanya i el seu pes no seria determinant ni faria decantar cap balança, però ells se sentirien més persones... 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada