La setmana passada es va escaure el dia
universal del discapacitat, seguint aquesta moda perversa de dedicar un dia de
l’any a pensar en un problema específic i oblidar-se’n fins l’any vinent. ¿Què
us sembla si avui, commemorant la Constitució que en teoria hauria de vetllar
perquè tothom sigui feliç a la seva empara, reflexionem una mica sobre aquesta
punyeta de la discapacitat? Al llarg de la nostra vida, tots patim alguna
petita pèrdua de capacitat física – sense ulleres, quan llegeixo se m’ajunten
les lletres; enmig d’una animada sobretaula em perdo part de la conversa perquè
la oïda em fa boicot; el genoll em fa figa quan m’aixeco de la cadira, i abans
d’engegar he de fer un compàs d’espera ... -, que ens impediria desenvolupar al
cent per cent, sense un reciclatge dels sentits, activitats quotidianes
imprescindibles. Tanmateix, però, hi ha un nombre considerable de ciutadans –
per desgràcia, no massa endreçat estadísticament per fer-nos-en càrrec de
l’abast del problema –, als quals la discapacitat que pateixen és tan severa,
que posa en perill fer efectiu el seu dret com a persones a la igualtat
d’oportunitats, perquè tenen de dependre de terceres persones, d’un aparell o
d’una màquina cara. Vet-aquí, doncs, que ara toquem el moll de l’os del
problema: amb mitjans per comprar totes les atencions que calguin, conviure amb
una discapacitat es fa suportable; però això només s’aconsegueix si els diners
et surten per les orelles o tens la sort de viure en una societat on el
benestar de les persones sigui una prioritat política. Per desgràcia, de
discapacitats que es puguin permetre totes les comoditats no n’hi ha gaires, i
de països que assumeixin com a responsabilitat institucional que la
discapacitat severa no sigui una barrera per accedir a les mateixes oportunitats
que qualsevol ciutadà normal, es poden comptar amb els dits d’una mà i gairebé
ens en sobren.
A la meva manera de veure, doncs, queda
molta feina per fer per evitar discriminacions per culpa de les discapacitats,
començant per avançar en el cens i classificació d’aquest col•lectiu, i
continuant per visualitzar sense complexes totes les mancances en quan a
mobilitat i accessibilitat derivades d’una situació de discapacitat en
diferents espais: domèstic, urbà, universitari, laboral, oci, etcètera, etcètera.
No parlo de normativa eixorca i d'aparador, sinó de realitats pràctiques. A
partir d’aquest primer diagnòstic sense embuts del problema, de ben segur es
podrien proposar i quantificar les mesures necessàries per augmentar,
desenvolupar i garantir l’autonomia personal dels discapacitats, amb la
finalitat de que puguin tenir dret a les mateixes oportunitats que tothom. I
penso que no és una oportunitat qualsevol la de sentir-se útils, perquè no hi
ha res que faci sentir més malament que la sensació de no ser bo per res, de
ser un rebuig. Crec sincerament que donar sentit a la vida d’un discapacitat
fent-lo sentir necessari, seria una bona teràpia fins i tot en bona part dels
discapacitats severs, per a no convertir-se vegetals d’esperit. Potser una vegada
fets els números de tot plegat, trobaríem que el pressupost es podria
equilibrar estalviant en bombes i en mantenir paràsits, com ara les dotzenes de
càrrecs de confiança i d’assessors ben pagats que creen al seu voltant els
polítics perquè no es refien dels funcionaris de carrera. I ja que toquem la
política, potser també seria hora de plantejar-se en serio per quins set sous
una part dels discapacitats intel•lectuals no poden exercir el seu dret a vot.
No arriben a cent-mil a tota Espanya i el seu pes no seria determinant ni faria
decantar cap balança, però ells se sentirien més persones...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada