LLUFES I BALDUFES (conte)

LLUFES I BALDUFES

OBRA GUANYADORA DEL PREMI “GERMANS ESPAR I TRESSENS”

HOMILIES D’ORGANYÀ 2008 - Publicada per editorial SALÒRIA

El varen donar per mort tot just encetada la darrera meitat del segle passat, sense que ningú no l’hagi trobat a faltar gaire des d’aleshores. De fet, ell només era en Jaumet, l’emprenyador pegot, un tipus vagabund, sorrut i característic, que es dedicava a fer llargues caminades a peu fins a Sort, travessant el port del Cantó. Va sobreviure una colla d’anys gràcies a la caritat que li feien alguns botiguers de la Seu, per treure-se’l del davant. I, també, a que unes quantes famílies de bons sentiments servaven la bona costum de reservar xavalla per als pobres que truquessin a la porta. Mai hagué de parar la mà per les cantonades, sinó que més aviat procurava passar desapercebut. Malgrat el seu capteniment discret, la canalla s’entretenia fent-lo sortir de polleguera, a còpia d’escarnir-lo o d’escridassar-lo descaradament per tota la vila. Això sí que li sabia greu i li feia tan de mal pair que, potser per aquesta raó, preferia perdre’s camí de Sort, on sembla que hi havia viscut de jove, escapant-se del brogit de la Seu per camins solitaris, només amb la companyia d’un sarró tronat on hi duia tot el que posseïa, i d’un gos manyac i rodamón que l’havia seduït com un bandarra només remenant la cua com una baldufa. Fins que un dia ni de l’home ni del gos no se’n va saber res més: era com si s’haguessin fos. Per això, a la llarga el deguérem donar per mort. És cert que era un personatge peculiar, però no estava pas tan tocat del bolet com els que no el coneixien de res, volien fer creure. De gent com en Jaumet n’he sentit a parlar d’uns quants més que van parar per l’Urgell, dels quals us en faré cinc cèntims, si voleu recular en el temps cent anys.

Per exemple, n’hi havia un que li deien el Drapaire, i no fora just que se’l recordés només per aquest penjoll. Tot i que es fa difícil d’explicar en quatre ratlles, aquell pixavagant petit i rabassut com un carbassonet, que era escotorit com un gínjol, es podia transformar en un instant en diverses fesomies. Però només fou realment feliç la temporadeta que, al Cinema Principal i únic de la vila, pogué fatxendejar de les seves aptituds histriòniques al encarregar-se dels efectes especials de les pel·lícules mudes. Aquell home, asseguren els que van ser-ne testimonis del seu talent o habilitat, plorava i escarnia tots els remors de l’auca amb una perfecció, una versemblança i una gràcia vertaderament originals, fins i tot fregant l’extravagància més d’una vegada: les ones d’una mar embravida, sense anar més lluny, les simulava amb sorra que batzegava dintre d’una mena d’olla borda, tot removent els braços com un guillat. Tanmateix, era un mestre simulant l’esclafit del tro, el brum del vent, el clapoteig de l’aigua, el grinyol d’una porta, el garranyic, el ronc, el ruflet, el remugueig de les bèsties, el trepig... Llàstima que amb l’arribada del sonor se li estronqués el seu món de fantasia, i des d’aleshores malvisqué comprant i revenent draps, papers i pells de conill que recollia per cases i masies. Diuen que pel negoci no era gaire espavilat, i que sovint li aixecaven la camisa.

No puc oblidar-me, tampoc, d’en Cheru, un pòtol amb degotalls al terrat, a qui gairebé sempre se’l podia trobar a la porta de Santa Maria, puntual com un clau a l’hora de les misses i oficis; però quan es feia fosc se n’anava corrents cap al cementiri a passar la nit, amagat dintre de qualsevol nínxol buit. Justament un matí, que ben repicades les dotze del migdia encara dormia la mona al seu catau de circumstàncies, uns enterramorts que feinejaven quatre nínxols més avall van desvetllar-lo. Quan tragué la closca pel forat i el van veure aparèixer, aquells dos pobres homes encara deuen córrer ara; mentre que el benaventurat d’en Cheru continuà clapant com si res. Diuen que quan se li feia caritat entonava una mena de cantarella, amb veu de xerrac rovellat i posant cara de prunes agres: “els cucs del cementiri van rossegant, mentre l’ànima del mort s’ho va mirant”. Francament, ningú no li va trobar mai solta ni volta a aquella salmodia; de ben segur, ni ell mateix.

¿I quina pagesa de la Seu no se’n recorda d’en “Tonet Poc”, un trinxeraire disposat a descarregar tots els carros que pujaven de les hortes cap al mercat, plens de coves i cistells de verdura i fruita per vendre? El més curiós, però, és que els quatre quartos que en treia de jornal se’ls polia de seguida comprant botifarres de perol que engalipava a la mateixa porta del cansalader, sense ni una engruna de pa per acompanyament. Semblava com si tot el que li exigís a la vida fos menjar botifarres a cremadent.

En canvi n’hi va haver un altre, en Pepet Déu, que tan sols maldava per fer d’escolà als enterraments, desfilant amb la creu davant del taüt, amb un posat d’èxtasi postís i contrafet: era la seva dèria i l’únic objectiu de la seva vida. I  ningú gosava fotre-se’n, perquè corria la brama que el pobre Pepet tenia “poders”. Deien que rossegava vidre però jo, la veritat, no n’he trobat pas ni un de testimoni que l’hagués enxampat mai cometent aquesta barbaritat.

I no s’acaba aquí el repertori: quan jo era encara un vailet, un dia que el pare va deixar-me acompanyar-lo al cafè de la plaça del Carme vam topar-nos amb un sòmines que li deien “el cap gros” perquè tenia la mania d’arribar a ser un artista de renom i mentrestant exercitava la veu a la taverna i als dos cafès del poble, desafinant de mala manera. No obstant això, amb tota la barra del món encabats els breus recitals passava la gorra per pagar-se, deia, lliçons de solfa. Li vaig perdre la pista, però pel que he sentit a dir, mai va passar d’ésser un trist pixa-reixes.

Ara, a qui sí que tenia apamat de veritat fou al Geperut, un bohemi que havia baixat a la Seu des de les Escaldes o de sant Julià de Lòria, no ho sé pas del cert, i que, com aquell qui diu, ocupava la plaça de pidolaire oficial de la vila des de que va desaparèixer en Jaumet emparat en una parròquia potser un xic escassa però fidel, de la què se’n podia refiar per estalviar-se d’anar mendicant porta per porta com feien els passavolants. A qui li donava conversa, li explicava la seva vida i miracles, sobretot la particular filosofia en què creia a ulls clucs i que si m’ho permeteu, us resumiré en poques paraules perquè s’explicava com un llibre sense fulls. L’amor era per a ell un caprici passatger; la passió, un sentiment apte només per calmar certes urgències o, com ell deia amb posat de murri: “un simple tònic pels nervis”, una espina, en definitiva, que calia extirpar des del moment de sentir-ne la primera punxada. “Per si de cas, amb l’ajuda d’un ferro roent” – afegia. Les dones joves les veia com una despesa molt cara de mantenir i les velles com un destorb i un balafiu. Els divertiments eren per a ell una excusa per fer el vago. Menjar, un càstig diví i una dependència abusiva de la panxa. Si te l’escoltaves sense interrompre’l, acabava volent-ho fer veure tot d’aquell color d’esquena d’arengada, que per a ell tenien totes les coses: “el vestit és un luxe sobrer; el luxe, la perdició humana; les llaminadures, un verí per a l’estómac; el tabac, un risc per a la salut i la butxaca; els licors, una trampa per cobrar el vi més car; les medecines, un invent dels metges perquè se t’enduguin més aviat cap al clot pagant, a sobre, la factura de la recepta; les cambres de bany, una moda indecent; els balls, una timba de dones i un ganxo per fer-te empassar muller i sogra d’una tacada, a la primera de canvi; la política, el modus vivendi de quatre pocavergonyes i aprofitats; la religió, una martingala i el món, en general, una colossal casa de barrets...”

Jo me l’apreciava, malgrat tot, a aquell buscagatoses malparlat, brètol i burleta, perquè a la seva vora cada dia n’aprenies una de nova. Es vantava d’haver-se atipat sempre sense gastar ni un ral des quan era jove. Si volia carn, caçava pardals, guatlles, llebres, gats, rates o conills. Si li venia de gust el peix, sortia a pescar barbs, bagres, anguiles, carpes o llisses. Si convidava algú que no fos ni de carn ni de peix, li servia sense vergonya un plat de cargols o d’anques de granota. En qüestió de verdura es proveïa de bolets i d’espàrrecs de marge a dojo, ja que era l’única dieta de caire vegetarià que suportava. I en quan a la fruita, era devot d’aranyons, mores, figues o pometes de pastor. l el pobre Geperut, malgrat el seu tarannà de semblar riure’s a tothora del mort i de qui el vetlla, va anar-se’n al canyet mort de fred un dia orc i trist de gener, a prop de l’església de la mare de Déu de les Peces d’Alas, quan al caure-li la setantena va decidir que començava a fer-se vell. No et refot! Els homes potser sí que estem tocats per la lluna, però tal com diuen que sentenciava en Jaumet, el Geperut també era dels que creuen que les llufes és millor dur-les penjades a l’esquena, que no pas encastades al front, com si fossin banyes.