Follow by Email

diumenge, 3 de juliol de 2016

AIXÍ QUÈ, HAN ESCURAT EL SAC DE LES PENSIONS I TAMPOC PASSARÀ RES?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 3 de juliol de 2016)

● AIXÍ QUÈ, HAN ESCURAT EL SAC DE LES PENSIONS I TAMPOC PASSARÀ RES?.- Que el futur de les pensions anava a mal borràs no li ha de venir de nou a ningú, per poc pesquis que tingui. Oi que arrufaven el nas cada cop que el govern de torn posava les mans a la senalla de la reserva, per arribar a final de mes? Doncs és més vell que l’anar a peu que si d’un racó per un mal de ventre només en treus i mai n’hi poses, del racó no en quedarà res tard o d'hora. Ara bé, quan d’aquest racó en depèn tanta gent gran, indefensa i confiada en l’Estat, no es pot perdonar que la classe política en general – perquè aquest assumpte ultrapassa la responsabilitat del govern que estigui en funcions, ja que les pensions s’han de considerar un afer d’Estat -, amagui el cap sota l’ala, limitant-se a avisar només que les misses s’acaben, però no fent cap proposta sensata per aturar la sangonera a temps. En Rajoy té part de raó quan diu que per sortir dels números vermells hi ha d’haver més gent que cotitzi, però pixa tres pobles fora de test quan després de dir-hi la seva, espera a veure-les venir. Perquè el problema no rau en crear llocs de treball, sinó en procurar que no siguin de pacotilla. Les brutals retallades de sous que en els darrers deu anys s’han aplicat si us plau per força, ha portat a una devaluació important de la capacitat de finançar amb les migrades cotitzacions dels treballadors d’avui, les pensions dels pensionistes de demà. Qualsevol governant amb tres dits de front es tenia d’adonar que era suïcida anar tirant de beta consumint les reserves; però per desgràcia tenim uns governants que s’entretenen amb qualsevol ximpleria, abans d’entomar els problemes que de veritat preocupen als ciutadans. I el que més emprenya, és que el seu “tant-se-me’n fot què menjarem demà” mentre avui no falti el plat a taula, encara que sigui deixant buit el rebost, no se’ls hi fa pagar a les urnes i cada vegada hi ha més ànimes de càntir que no els hi retiren la confiança.


A la meva manera de veure, fa anys que tota la classe política, a més a més dels sindicats i tots els comparses del Pacte de Toledo, haurien d’haver deixat de banda les rancúnies sectàries, per dedicar-se a resoldre un dels grans problemes que li espera a la societat. Fa més de deu anys que els experts varen definir quina era la solució a mig i llarg termini, però ningú va ser prou valent per posar-se mans a l’obra quan s’hi era a temps. I ara que ja se li veuen els ullals a la fera, els únics que proposen algun remei surten amb el ciri trencat d’eixugar el dèficit gravant les rendes dels rics. Quants forats s’han d’apedaçar amb els calers dels “rics”? Perquè per molt rics que siguin, potser no n’hi haurà prou per tapar tants de desastres de gestió com s’han comés des dels diferents governs, estirant sempre més el braç que la màniga, refiant-se que el darrer ja tancaria la porta. Però pel que fa amb les pensions, no es tracta només d’haver gestionat malament sinó d’haver-se polit uns diners que no eren seus. Quan es va fer la transició tan civilitzada que no es va fer trencadissa, algú des dels sindicats o dels partits d’esquerra va passar comptes amb els representants del règim franquista de les diferències entre el que s’havia ingressat per cotitzacions i el que s’havia pagat per pensions? Era una qüestió tan elemental, oimés considerant que les cotitzacions eren dels treballadors i no es podien emprar en cap altre despesa que en pensions. Jo sempre criticaré que no s’hagués fet una simple conciliació comptable. I fins a 1995, que es va iniciar el fons de reserva amb el superàvit entre cotitzacions i pensions, a què es destinava el superàvit que es va generar des de 1976? Quants de “forats” de l’Estat no es varen arribar a pagar amb els diners recaptats per assegurar les nostres pensions? Els compromisos de l’Estat amb els cotitzants “obligatoris” al règim general de la Seguretat Social ja fa massa temps que els governants se’ls passen per allà on els convé, i cada dos per tres en època electoral treuen a passejar els espantalls: si no ens voteu a nosaltres encara serà pitjor! Com si les pensions no fossin un dret adquirit i no pas una prestació caritativa, per la qual encara haurem de donar les gràcies. I no perdem de vista que les pensions de què parlo són les contributives, generades amb els diners dels cotitzants. De les altres, les no contributives, que depenen dels impostos són figues d’un altre paner. Però congelar o retallar els drets adquirits sobre les contributives es tracta pura i simplement d’una estafa. Que quedi clar! 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada