Follow by Email

diumenge, 25 de gener de 2015

TIRAR EL TEST I AMAGAR LA MÀ

La pel•lícula “La ciutat morta” em va colpir, suposo que com a la majoria d’espectadors, perquè d’una revolada et refrega pel nas una realitat social incòmoda, que et deixa parat perquè t’obliga a mullar-te, a no quedar-te plegat de braços. El relat directe i cru del què podia haver passat en quan a uns fets que ja estan dats i beneïts per totes les instàncies judicials, com a mínim s'ha d’admetre que no va deixar ningú indiferent. A més a més, hi havia el morbo d’haver-se emès mutilat, perquè un jutge va prohibir-ne l’emissió d’unes quantes seqüències, i perquè hi havia un suïcidi per entremig com a penyora de credibilitat. La insensata i inoportuna censura del material va multiplicar els prejudicis d’uns espectadors, condicionant la seva imparcialitat per culpa d’aquest intent barroer d’amagar l’ou. I que una Patricia mítica es llevés la vida per reivindicar la seva innocència, també va pesar molt en l’estat d’ànim d’una audiència indiscutiblement tocada en la seva sensibilitat. Per aquesta raó no van trigar gaire a ploure les protestes d’entitats, d’institucions - inclòs l’Ajuntament i el Parlament – i de ciutadans a dojo reclamant a la fiscalia la revisió d’una sentència de fa una colla d’anys. L’objectiu dels autors del documental coincidia en el mateix objectiu de tots aquests benintencionats ciutadans, però no pels mateixos motius.  En efecte: els autors, en la seva exposició dels fets volien posar en relleu, sobretot, que s’havien sentenciat nou persones com a culpables, denegant-los durant la instrucció proves i testimonis que els acusats havien proposat per bastir la seva defensa, i que amb aquesta indefensió n’hi havia prou per reobrir el cas sobre la base del dubte raonable. Però en transcendir que hi havia la gravació d’un testimoni sorpresa que afirmava ser l’autor material de tirar-li des d’una finestra un test al cap de la víctima – un policia municipal que s’ha quedat tetraplègic -, desmentint amb aquesta versió que el cop fatal l’hagués causat un cop de roc llençat des del carrer estant per un dels condemnats, el focus mediàtic es va centrar en descobrir la identitat de confessava el delicte. A mesura que tothom volia saber-ne més del personatge en qüestió, degotaven als mitjans detalls un xic rocambolescos; per exemple, que el testimoni de càrrec era de segona mà i confessava encaputxat el pecat, però no el pecador. A la meva manera de veure, tot plegat analitzat fredament embolica bastant la troca, i si el testimoni no es treu aviat la caputxa s’entendrà que potser només vol quedar bé amb la vianda al plat. No obstant, jo i molts d’altres creiem que s’ha de ser més exigents si aquest “valent” de pacotilla no dóna la cara, ja que no serà l’heroi de la pel•lícula i no es mereixerà altre qualificatiu que el de bergant, que tirà un test i amagà la mà com un covard de merda. I aleshores el documental-denuncia que pretenia remoure consciències i capgirar un particular estil d’administrar justícia, quan els presumptes culpables pertanyen a un col•lectiu marginal o antisistema, pot acabar com una simple pel•lícula de terror o de ficció, a la qual se li podrien retreure dos missatges subliminals temeraris: que tota la policia municipal són uns cràpules i que els membres dels moviments okupes són uns angelets baixats del cel. A tot arreu, per desgràcia i vergonya de la societat, hi creixen males herbes, però pel bé i la higiene mental d’aquesta societat prou sacsejada, els que volen mantenir-se per sobre del bé i del mal, haurien de deixar palès que els municipals corruptes o torturadors són quatre i el cabo i que no tots els okupes són, precisament, uns ciutadans encantadors. Ara bé, per aconseguir-ho caldria que tothom – començant per ambdós col•lectius afectats - s’esforcessin en fer autocrítica sincera, i arranquessin cadascun d’ells les males herbes que se’ls hi hagin infiltrat a casa seva.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada