Follow by Email

dimecres, 21 de gener de 2015

MONÒLEG A PEU DE CARRER (10) – EM SENTO IMPOTENT...

- “És amb la meva dona, Josep Maria, que fa temps que la ballem. Fa mesos li van diagnosticar un d’aquests mals dolents, i després d’empassar-se durant setmanes dosis diàries de trenta pastilles diàries, incloses quimio i cortisona, que la deixaven aixafada, sembla que al final se li pot fer un tractament d’aquests tan moderns i miraculosos que hi ha ara, a base de cèl•lules mare; i si bé no ens asseguren que la deixin com nova, si Déu ho vol podrà fer una bona campanya. Dintre la desgràcia, doncs, la xamba és que se li haguessin proposat aquesta teràpia i que tot i la feinada que li espera, ella d'ho hagi agafat bé, no estigui gens decaiguda i sigui la primera en animar-nos a passar un calvari lluny de casa,  que suposarà entre d’altres inconvenients i efectes secundaris estar-se en aïllament absolut durant gairebé un mes... Tot anava bé, dintre del programa previst, fins que vet-aquí ens hem quedat encallats i molt amoïnats. A mitjans de la setmana passada li varen posar un catèter i aquest dilluns tenia d’ingressar a l’hora que l’avisessin per començar-li a fer el tractament. Però a mitja tarda, després d’esperar una trucada que mai arribava, al final ens diuen que de moment la intervenció es posposa. Fins quan? – de seguida, li va preguntar la meva dona. I la resposta fou que no ho sabien, que quan ho tinguessin tot a punt ja ens trucarien. ¿Saps què significa per un malalt tan sensible i amb la moral de vidre per molt cor fort que faci, el fet que un procés entomat amb resignació s’aturi sense donar-te unes explicacions que tranquil•litzin? Si va acceptar animosa passar pel que li espera, en part fou en veure com tots els passos es donaven amb tanta seguretat que donava confiança. Si jo ho passo fatal, imagina’t ella! I el pitjor és aquesta impotència davant el silenci ... Jo no tinc res a dir de la sanitat pública, ans al contrari, perquè tot el que ens han fet fins ara no té preu; i això de que, malgrat l’edat, pugui entrar en aquest programa és un gran detall... Però no podrien ser una mica més delicats quan et comuniquen segons quines coses, com ara un ajornament d’un ingrés hospitalari? Jo no hi entenc gaire de psicologia, però suposo que no li fa cap bé al seu estat la torna d’aquesta angoixa. Més aviat diria que és perjudicial... I el que em fot no és el fet del retard, que segurament deu estar justificat, sinó que no t’ho expliquin, assegurant-se que no trasbalsi el malalt la impotència que se sent quan te’ns tantes preguntes per fer i ningú a qui marejar perquè et doni respostes... Mira, he sortit a donar un tomb per esbargir-me i desfogar-me una mica, gràcies per escoltar-me, ja que a casa he de fer veure que no estic nerviós per a no encaparrar-la a ella, sabent que ella també aparenta que no passa res per a no amoïnar-me a mi. Amb tants d’experts que té la seguretat social, els que han de comunicar als malats notícies com aquestes, no podrien tenir una mica més de gràcia?...”  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada