Follow by Email

dilluns, 26 de gener de 2015

ARA VE QUAN EL MATEN

Syriza – el temut home del sac – ha guanyat de carrer les eleccions a Grècia, i ara ve quan el maten. Durant la campanya electoral, el seu líder ha procurat evitar provocacions innecessàries i s’ha centrat en l’única qüestió que en realitat importa als grecs: que renegociarà el deute que els colla i que no es planteja partir palles amb l’Europa de l’euro. Pel camí, s’ha anat despullant de tot el que feia tuf de demagògia i s’ha posat la camisa pragmàtica i planxada dels diumenges per plantar cara a la troika en igualtat de condicions. L’oracle del capitalisme neoliberal – el “Financial Time” – ja ha beneït aquest significatiu canvi de tarannà de l’Alexis Tsipras, considerant que sense exigències ni ultimàtums és pot parlar de tot, fins i tot, de plantejar-se una segona quita del deute per renegociar amb més calma. La qual cosa vol dir que davant dels fets consumats – avís per a navegants, en el cas de la independència de Catalunya –, a tot se li pot trobar remei. En aquestes reflexions, més d’una vegada he tocat el tema de l’endeutament dels països del sud que enlloc d’estalviar, vivien de manllevar als països rics del nord que estaven encantats de la vida de prestar, a canvi d’uns interessos d’usura. Fins que la pilota és va fer tan grossa que, aprofitant l’esclat de la bombolla financera-immobiliària, els murris del FMI van fer córrer la brama que el culpable de la crisi era l’endeutament bancari i el públic, en comptes del privat que havia estirat més el braç que la màniga. I per aquesta raó es va esvalotar el galliner per obligar els Estats a rescatar com esperitats bancs que feien l’ànec, a canvi d’endeutar-se fins a les celles per calmar la serp en forma de prima de risc, que amenaçava de devorar-los de viu en viu. Qualsevol palangana, sumant amb els dits, podia calcular que aquells préstecs a interessos indecents no es podrien tornar mai, per molt que es retallés de l’estat del benestar, dels sous, de les pensions i de la inversió productiva. Syriza va ser el revulsiu, a Grècia, d’aquesta situació tan surrealista: no es podien continuar endeutant, sabent que no tornarien mai el crèdit perquè era impossible de fer-ho, mentre la meitat dels ciutadans sobrevivien fregant la misèria i els bancs i els oligarques es rascaven la panxa fotent-se del mort i de qui el vetllava. Els predicadors de l’austeritat s’estiraven els cabells davant un llenguerut, que tenia la barra de dir que no s’havia de pagar el deute. Però el llenguerut va aixecar l’autoestima i l’esperança dels ciutadans indignats del seu país, que no es treien la desesperació de sobre, i gràcies al principi democràtic d’un home un vot, el poble l’ha posat al timó del vaixell que feia aigües perquè tiri per la borda tot el llast que l’enfonsava. Sona a èpic, però és que a Grècia o es viu de l’èpica o de la tragèdia.  Jo diria que se’n sortirà, perquè com a bon estoic em sembla que en Tsipras sap fins on pot tibar la corda per a no trencar-la, i el capitalisme ferotge que encarna la troika sap també que, a vegades, s’ha de posar la pell d’ovella per a no perdre bous i esquelles. Total: que la sang no arribarà al riu perquè tothom s’avindrà a continuar la partida amb una nova baralla i la banca, per recuperar el capital, serà capaç de renunciar als interessos abusius i a allargar els terminis, potser fins i tot amb període de carència inclòs. El problema és que el deute sobirà ja no està en mans de la banca, sinó dels Estats, i m’agradarà veure quina cara hi posaran - començant per Espanya, que perdonar deute a Grècia li pot costar una picossada –, quan toqui gratar-se la butxaca en pla solidari. D’altra banda, el cop de puny que els indignats grecs han donat sobre la taula es fàcil que es contagií com la grip, perquè d'indignats n’hi ha a tot arreu. Si la contestació no té aturador, no acabarà trencant-se la corda pel tros més dèbil?      

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada