BOTIGUES AMB ENCANT, VERSUS COMERÇ XINÉS

No són temps fàcils per als petits comerciants, si hem de fer cas de l’últim informe del comerç català. L’atur, la retallada de sous i la poca llevada dels estalvis han implicat un considerable descens del consum a les botigues de barri que no estiguin molt especialitzades, un fenomen agreujat per l’increment de les compres “on line”, i la competència deslleial de les grans superfícies comercials i dels petits comerços xinesos on s’hi pot trobar gairebé de tot a preus inversemblants, quasi a totes hores. La invasió comercial dels xinesos a Occident va començar en massa pels volts de 1849, a Califòrnia, en plena quimera de l’or; però no per buscar-ne sinó per fer trafiques amb els aventurers que hi anaven enlluernats amb l’esperança de fer-se rics. Darrera d’improvisats taulells i més endavant especialitzant-se en bugaderia, alimentació i basars, de mica en mica van bastir una mena de franquícia - Chinatown -, que de San Francisco i d'altres ciutats nord-americanes van exportar a tot el món. Quan ho varen fer massivament a casa nostra fa un parell de dècades, la restauració exòtica a preus tirats, l’esquer comercial del tot a cent i estar al peu del canó festes i festetes va xocar amb l’estil “senyor Esteve” a que estàvem acostumats; però estereotips a banda, els bons observadors no va trigar gaire a adonar-se que els xinesos, agradi o no, reunien moltes de les virtuts que els nostres comerciants havien perdut. Compareu, si no, el funcionament d’una botiga xinesa amb l’autòctona del costat. I mentre cada dia es tanca una botiga d’aquestes que en diem de proximitat, sigui perquè els amos esperaven amb candeletes l’edat de jubilació per baixar les portes d’un comerç tradicional i encantador que ja no servia per fer bullir l’olla, o sigui perquè la posta al dia de la llei d’arrendaments obliga botiguers que no han sabut aprofitar l’avantatge de pagar lloguers de pa sucat amb oli per reorientar el seu negoci a tirar la tovallola, noves botigues regentades per xinesos arrenden o compren els locals buits per oferir mercaderies o serveis que ja han deixat enrere la filosofia del tot a cent.  L’any 1967, el poeta Jose Bergamin va profetitzar: “De aquí a cien años todos calvos / solían decir los padres capuchinos. / Ahora, cuando se quitan la capucha, / dicen, de aquí a cien años todos chinos”. Evidentment, la profecia mai s’arribarà a complir, però mentrestant haurem hagut d’admetre que no tots els xinesos són baixets, ni tampoc tots s’assemblen. I haurem d’arrambar vells estereotips com el del quimèric perill groc, que volia fer creure als occidentals que si tots els xinesos es posessin d’acord i, enfilats dalt d’una cadira, saltessin tots al mateix temps, provocarien un sisme. Ara aquests recanvis del model “senyor Esteve” estan guanyant la partida i molts parlen català i tot, sense accent. La pregunta és: els xinesos seran cada vegada una mica més catalans o els catalans cada vegada més ens tornarem una mica xinesos?