EL MAL DEL MÓN ÉS QUE NINGÚ APRÈN LA LLIÇÓ.

EL MAL DEL MÓN ÉS QUE NINGÚ APRÈN LA LLIÇÓ.- Poc m’hagués pensat mai veure un dia, que els fills dels jueus perseguits pels nazis aprovarien una llei, que permet expulsar d’Israel els africans que hi viuen des de fa més d’una dècada, emigrats des del Sudan, Eritrea i d’altres països en guerra. Però encara menys que ho justifiquessin com una mesura depurativa de l’espècie. És a dir, perquè els negres lletjos i fastigosos descendents d’Esaú, no contaminin la blancor de pell dels fills de Jacob. Era la mateixa tonada que cantaven els aris alemanys als jueus que cremaven vius als forns dels camps d’extermini. ¿Com pot ésser que els fills d’aquells jueus que les varen passar tan putes, ara vulguin repetir la història amb uns altres desgraciats? ¿No varen aprendre la lliçó que cap raça és millor que altra i que els forts en un moment donat, no es poden aprofitar de la seva prepotència temporal per esclafar els dèbils? Es veu que no, es veu que tots aquells patiments dels pares varen ser inútils i els jueus fills dels supervivents volen fer tastar la mateixa maleïda medicina depurativa de la raça, als emigrats africans que els hi fan por i fàstic, després de conviure-hi més de deu anys.

Segons fons del propi govern, n’hi ha uns quaranta mil exemplars d’aquesta raça inferior escampats pel país, barrejant-se amb la seva gent. Potser fins i tot, alguns estiguin aparellant-se amb donzelletes jueves, cosa que pot haver fet saltar l’alarma dels fonamentalistes que deuen pensar que si no ho aturen una generació de mestissos debilitarà la seva raça d’elegits de Déu. Quina bestiesa, tot plegat! Però dóna per reflexionar i molt: si som tan rucs de no aprendre de les males experiències, fent el ferm propòsit de no repetir-les, cap on camina aquest món? Si mai com ara les persones havíem disposat de tants coneixements, com pot ser que enlloc d’avançar anem enrere com els crancs? Em neguiteja aquesta realitat i, francament, no me’n se avenir si penso amb racionalitat, com jo voldria que les coses anessin. Però vet-aquí que les coses no van sempre com hom voldria, per desgràcia. I el pitjor de tot, com un apèndix de la mateixa malaltia, vés a saber, totes les causes per estrambòtiques i equivocades que ens semblin, troben un reguitzell de filòsofs, apologistes i defensors que les abonen, i malgrat els seus arguments siguin aberrants per alguns, per altres tenen més raó que un sant. No anem pas bé, doncs, però no sabria dir-vos com ens en podem sortir. Després d’això dels jueus i de tantes i tantes barrabassades de les que hem estat testimonis l’any passat, ja he perdut la fe amb la regeneració de la humanitat. De manera, amics meus, potser cal dir adéu-siau i el darrer que tanqui la porta.

QUOSQUE TANDEM ABUTERE PATIENTIA NOSTRA, SENYOR RAJOY?.

QUOSQUE TANDEM ABUTERE PATIENTIA NOSTRA, SENYOR RAJOY?.- Si Ciceró pogués espiar per un forat des del túnel del temps les anades i vingudes dels polítics espanyols que actuen més com a viatjants de gra cuit que com a estadistes, aposto que no trigaria gaire a preguntar-se com és possible que les catilinàries que ell prodigava en el seu temps, per fustigar les males pràctiques de polítics recargolats i corruptes, ningú amb una mica de seny no les reprodueixi aquí i avui als principals fòrums públics amb la mateixa autoritat moral que ell. ¿Com pot el senyor Rajoy, per exemple - i per extensió tot el PP -, seguir governant com si no haguessin trencat mai cap plat, després que per culpa dels seus gravíssims errors de càlcul i d’estratègia, i de les seves covardes amagades del cap sota l’ala, han desbocat la pitjor crisi institucional de l’època moderna, entre i Espanya i Catalunya, el seu principal motor econòmic? ¿És que la gent espanyola que reiteradament renova la confiança electoral al PP no sap llegir ni comptar i, a sobre, és curta de vista? Perquè s’ha de ser tan cínic com aquell Catilina que enfurismava Cicerò per acusar, com fa el senyor Rajoy, els sobiranistes catalans de dinamitar la democràcia, oblidant que la miopia dels dirigents del PP l’any 2010, llavors a l’oposició, en no entomar democràticament el resultat d’un referèndum legal que havia ratificat un Estatut per Catalunya que, malgrat les ribotades i puntades de peu, si es respectava al peu de la lletra el que n’havia quedat indemne, tot i ser molt millorable, garantia la pau institucional per una colla d’anys.

Però amb el senyor Rajoy al timó, aquell PP va portar les relacions entre catalans i espanyols a l’atzucac en que es troben ara. I avui mateix, quan el sobiranisme encara que no hagi aconseguit el 50% de vot popular, Déu n’hi do! del bon paper que ha fet a les darreres eleccions - sobretot comparat amb el d’estrassa del PP -, el senyor Rajoy enlloc de mirar de treure-hi ferro a la confrontació, deixa hipòcritament com Ponç Pilat el desllorigador del nus gordià en mans dels Tribunals de Justícia. A la meva manera de veure, difícilment uns jutges que abans que jutges presumeixen d’ésser espanyols tindran la sensibilitat necessària, amb tot el respecte als seus coneixements jurídics, per resoldre un conflicte polític d'identitats que sempre acaba entrebancant-se en les mateixes pedres: el greuge històric per als catalans que els espanyols neguin sistemàticament que Catalunya disposa de tots els atributs identitaris que caracteritzen una nació, i que enlloc d’estadistes i polítics de talla, que toquin de peus a terra, per desgràcia abunden més els polítics nans, els polítics pallassos i els viatjants de gra cuit. Per aquesta raó, m’atreviria a demanar als Reis d’Orient que aquest 2018 influeixin perquè Europa li engargamellin al senyor Rajoy la crítica que Cicerò recriminava a Catilina: “quem ad finem sese effrenata iactabit audacia?”, que si no em falla el llatí que vaig aprendre de petit, vol dir: “quan acabarà aquesta desenfrenada gosadia teva?”. 

MENTRE HI HAGI BURROS LA PALLA ANIRÀ CARA

MENTRE HI HAGI BURROS LA PALLA ANIRÀ CARA.- ¿No n'esteu tips d’escoltar queixes sobre les falsedats que es fan córrer per la xarxa com si fossin veritat; i de que bona part dels que protesten són els primers que, conscient o inconscientment, ajuden a escampar-les sense adonar-se que contribueixen a engreixar mentides que a còpia d’anar-se-les passant els uns als altres acaben sent considerades noticies fidedignes? Sense especular amb la paternitat de les mitges veritats que cada dia s’aboquen a la xarxa, amb la clara intenció d’intoxicar usuaris de bona fe fent passar gat per llebre, inclús amb tota l’elegància del món, hi ha algunes notícies més falses que el prendre que no obstant això, colen amb una facilitat incomprensible entre un públic adult i majoritàriament escèptic per definició. Aquesta tardor, per exemple, es va fer viral a Internet una notícia que fa ser compartida per milions de persones, potser per vosaltres mateixos sense anar més lluny, que feia referència a que en el parc natural de Cabàrceno, a Cantàbria, tres visitants pertanyents a un grup de gent gran varen necessitar hospitalització després de respirar els gasos d’un pet engegat per un hipopòtam. El redactor de l’embolada descrivia els fets amb tots ets i uts, amb les declaracions del cuidador de l’animal i citant testimonis de primera mà que tot plegat es feia difícil no empassar-t’ho.

Explicava com havien caigut de cul per terra vàries persones, tres de les quals havien requerit atenció mèdica, després de la tremenda ventositat de l’animal. El seu cuidador relatava que aquest hipopòtam ja feia dies que no anava bé de ventre i es queixava del públic que donava menjar als animals encara que estigués prohibit. Davant la difusió fora de control de la notícia del pet d’un hipopòtam que va deixar inconscients varis visitants, es va intentar aturar per part de la direcció del propi zoo confessant que es tractava d’una enganyifa d’alguns humoristes, però malgrat el desmentit oficial la notícia va continuar circulant com si res, abonant allò de que mentre hi hagi burros la palla es pagarà a un ull de la cara.

ÉREM POCS I HA PARIT LA BURRA.

ÉREM POCS I HA PARIT LA BURRA.- Com a demostració pràctica de que “l’embolica que fa fort” no té aturador en mans de descerebrats, i de que sempre es pot superar la darrera ocurrència d’un toca-sons, una colla de pallussos disfressats amb pell de polític de pa sucat amb oli han proposat la secessió d’un bocí del territori català de la seva matriu natural, marca Catalunya, per dissoldre’s com un bolado madrileny en la marca Espanya. Aquesta criatura bordenca fruit de forçar perillosament l’estatus quo de la convivència, només per fer la punyeta, ja té nom escollit pels tocòlegs o llevadores de la gran parida, mentre els pares del nyap no surten de l’armari per vergonya: Tabarnia. És un nom que per poc no coincideix amb el del lloc on es devia consumar un coit tan contra natura: una taverna. I és que, francament, només s’entén aquesta broma com a resultat d’una nit de borratxera amb vins picats d’una mala anyada.

Tampoc s’entén que els responsables intel•lectuals d’aquest petit monstre s’amaguin sota les faldilles de plataformes instrumentals d’un determinat partit polític que no desaprofita res per verd a l’hora d’afegir llenya als diversos focs que cremen pel país, perquè des de fa temps s’ha especialitzat en pescar vots quan les aigües baixen tèrboles, ja que si no fos en aquestes condicions extremes d’ambigüitat calculada difícilment omplirien la seva urna particular el dia de les eleccions. Ara bé, amb l’acudit de Tabarnia han superat el rècord de les seves bestieses, malgrat la veritat sigui dita, jo gosaria assegurar que ni ells mateixos farts de vi pensaven que tants tanoques els hi seguirien la corrent. El Déu que els pela! Però com que som en un país prolífic d'imaginacions desbordades, i també d’una mala baba espatarrant a l’hora de riure-se’n del mort i de qui el vetlla, un grapat important de practicants de la conya marinera s’han afanyat a suggerir als promotors de la surrealista secessió himne, bandera i tota mena d’estirabots per alegrar la festa. És una bestiesa tan absurda com aquell bastard intent d’un nefast ministre de cultura, quin nom ni es mereix ésser recordat, que va inventar-se l’idioma Lapao com a substitut del català per “segregar” lingüísticament la Franja de Ponent, de Catalunya. Espero que com aquell esperpent, la insensatesa de Tabarnia acabi a les escombraries..

FOBIA A TOT EL QUE TUFEGI A PELACANYES O A POCA-ROBA.

FOBIA A TOT EL QUE TUFEGI A PELACANYES O A POCA-ROBA.- Els que es consideren entesos en sociologia s’han abonat darrerament a un neologisme – Aporofobia -, que descriu i defineix la por, rebuig o aversió a la pobresa en general i als pelacanyes i poca-roba sense sostre, immigrants sense papers o captaires, en particular. Precisament, un grup de sense sostre, suposo que interessadament assessorats, varen promoure una campanya des de la xarxa perquè la Real Acadèmia de la Llengua incorporés aquesta paraula estrambòtica al diccionari oficial, cosa que ja s’ha aconseguit des de fa poc afegint la paraulota a la versió on line de la bíblia de la RAE. Tanmateix, el passat setembre el Congrés de Diputats va aprovar una moció que demanava la inclusió de l’aporofovia al Codi Penal, com agreujant. I per si no n’hi hagués prou d'apologia del mot, una fundació privada patrocinada per l’agència Efe i el BBVA ha elegit aquesta expressió com a “paraula de l’any 2017”. Aquesta fundació – Fundéu -, que potser no té gaire feina i es pot dedicar a pentinar gats, l’any 2013 va elegir paraula de l’any a “escrache”, el 2014 a “selfi”, el 2015 a “refugiat” i el 2016 a “populisme”. Perdoneu que no plori de sentiment...

Aquella recargolada pregunta que Petroni es fa al Satyricon: “de què serveixen les lleis, si qui mana és el diner?”, ve com anell al dit quan totes les televisions del país et passen per davant del nas, per veure si comences l’any posant-te de mala llet, la brutal pèrdua de poder adquisitiu de les famílies en els darrers deu anys de crisi, comparant-la amb l’evidència que la majoria que forma part de l’establishment no productiu s’han embutxacat una bona picossada a costa dels beneficis de l’especulació, de la trafica d’influències o de la corrupció, la qual cosa abona i justifica el malestar dels defenestrats d’una còmoda classe mitja que tenia dipositada la fe en l’estalvi i el treball honrat com a eina per assegurar-se el futur. Vet-aquí, però, que les guardioles familiars estan cada dia més escurades, a un pas de la fallida, i com que cada dia més treballadors honrats en actiu o jubilats han de fer mans i mànigues per arribar a final de mes. Ningú vol ser pobre, perquè la pobresa espanta, però cada dia s’engreixa el cens dels pelacanyes a la força i, sobretot, dels que fan equilibris per no acabar convertits en uns poca-roba. Potser caldrà reflexionar quan ens fem els distrets davant d’un captaire, que demà ens podem trobar com ell per molta aporofobia que avui ens impedeixi considerar-lo una persona com qualsevol altre, que mereix que ens el mirem perquè els pelacanyes ni es mengen ningú ni encomanen la seva desgràcia per contacte. 

QUANTS VIUEN A L’ESQUENA DE LA INDÚSTRIA SANTA CLAUS?.-

QUANTS VIUEN A L’ESQUENA DE LA INDÚSTRIA SANTA CLAUS?.- Encara que pugui semblar-vos mentida, emparant-se en les il•lusions de la mainada – siguin seguidors del Pare Noel o dels Reis d’Orient -, hi ha tota una indústria disposada a treure’n suc. En aquesta època de l’any aterren a Laponia, per exemple, una vintena d’avions diaris, tant particulars com comercials, que desembarquen famílies enteres procedents d’arreu del món que es deleixen per viure durant unes hores entremig de quantitats industrials de neu i de disfressats de crons de Santa Claus, i varis indrets del territori es disputen el cartell de “ poble natal de Santa Claus”. El govern finlandès, que també la sap llarga, manté un codi postat dedicat al pare Noel, el qual atrau un fotimer de cartes anuals i de la llegenda del barbut i panxut Santa en viuen uns quants llestos amb l’esquena dreta, començant pels tres o quatre personatges més espavilats, que insisteixen en reclamar per a ells la reencarnació de l’autèntic pare Noel. A Rovaniemi, per exemple, la ciutat que més bé ha promocionat la seva pretensió d’ésser considerada la casa pairal del fabulós distribuïdor de joguines han registrat, com si es tractés d’una vulgar patent, la marca: “el poble natal oficial de Santa Claus”. I la identitat de la persona que l’encarna es manté en un rigorós secret. Però, en canvi, a menys de dos-cents metres de la mansió del Santa oficial, hi ha un establiment des d’on un finlandès anomenat Kali Eskeli, de 65 anys, fa la comèdia i quan es baixa el teló del negoci, en acabar la temporada, viatja fins a les illes Canàries per oblidar-se del fred i la neu a l’escalf del sol. Aquest sí que quan fa el “jo,jo,jo!” característic del seu personatge, ens podríem preguntar si se’n fot del mort i de qui el vetlla.

De manera que els que pateixen per la creixent secularització de la commemoració del naixement de Jesús, que cada any que passa preval més l’aspecte comercial que no pas el fet religiós, només necessiten visitar Finlàndia per aquestes dates o qualsevol centre comercial del poble més insignificant del món occidental per confirmar els pitjors pronòstics dels que voldrien preservar de la fam dels mercats les tradicions cristianes més genuïnes. I no només els occidentals han caigut en el parany parat pels munyidors del consumisme salvatge, sinó que l’any 2010 el president de Xina, Xi Jinping, aprofitant una visita oficial es va desplaçar fins a Laponia per fotografiar-se amb el Santa Claus oficial que va rebre encantat el representant d’un mercat verge de milions de consumidors potencials. Calculeu l’envergadura del negoci, tenint en compte que dels 330.000 visitants que peregrinen a Laponia paguen 50 euros per fotografiar-se amb Santa Claus i els hi escuren les bosses a les dotzenes de botigues plenes a vessar de souvenirs, entre els quals, naturalment, no s’hi pot trobar cap pessebre. Per cert, un exemple que em sembla eloqüent del materialisme que envolta el cicle de festes nadalenques podria ser el missatge que una nena canadenca de 9 anyets va deixar escrit a la porta de casa seva amb un spray de color vermell: “Santa Claus, aturat aquí, deixa’m els regals i emporta’t el meu germà”.

DES DEL BLOG “A LA MEVA MANERA DE VEURE”

Sabeu què? Començaré com als col•legis unes mini vacances fins passat festes, en el ben entès que si em ve de gust treure el cap pel bloc perquè l’actualitat ho justifica o perquè me’n canso de reposar, abans de Reis tornaré a donar-vos la tabarra.

Tanmateix, vull advertir-vos que des l’inici del blog, l’any 2011, cada matí envio una felicitació personalitzada als amics i amigues que fan anys, però des de fa unes setmanes Facebook em posa dificultats aleatòriament per deixar-vos la felicitació a la vostra cronologia. Us ho dic perquè no us penséssiu alguns dies que me n’he descuidat: disculpeu-me perquè és per culpa del sistema, que darrerament fa el tòtil.

En fi, durant aquests dies que no estarem en contacte recordeu de llevar-vos sempre de bon humor malgrat tot, amb optimisme i paciència, resignats els que tingueu certa edat com jo al “si no fos”, procurant sobreviure amb dignitat als entrebancs que ens parin les circumstàncies. Tingueu apunt sempre un petricó de seny i gasteu la rauxa justa perquè no us prenguin per ensopits ni per indignats mesells sense causa, que de causes per estar indignats en tenim a cabas-sos, a les quals us convido a planta’ls-hi cara amb un somriure sorneguer als llavis, fugint dels dogmes, de les fantasies i de la comoditat de seguir el ramat.

Però per damunt de tot sigueu i sentiu-vos feliços d’encetar cada dia un nou dia, pensant que cap enrabiada es mereix que passeu una mala estona. I si us vaga, doneu una ullada al Blog "A LA MEVA MANERA DE VEURE" on hi trobareu reflexions i narracions per triar i remenar

Bones festes, que us toqui la rifa demà, afineu la punteria avui al votar i fins a reveure.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ EL DIA DE REFLEXIÓ

PROPOSTA DE REFLEXIÓ EL DIA DE REFLEXIÓ.- El més de mig milió d’indecisos que segons diuen les enquestes desfullaven la margarida abans d’ahir, se’ls varen aclarir les idees després d’assistir al lamentable espectacle del debat que ens va oferir TV3? Jo us he de confessar, francament, que m’ha costat refer-me després de l’olla de grills en que es va convertir aquell intercanvi, entre els candidats a ocupar un escó del futur Parlament després del 21-D, de punts de vista en teoria perquè fessin l’article a l’audiència de les seves propostes de govern. Però del guirigall que es va organitzar només va quedar-me clara una cosa: que difícilment s’entendran uns galls de panses incapaços d’explicar de forma creïble un sol programa concret de govern, amb propostes socials quantificades econòmicament, gastant saliva en va de cara a l’aparador. En honor a la veritat, he d’admetre una única excepció: el representant de la CUP almenys no se’n va anar per les branques, llàstima que també com sempre pretengués imposar el seu model revolucionari a la societat sigui quin sigui el suport final de l’electorat, fins i tot si és testimonial.

A mi em va semblar que allò no era prou serio ni suficient per guanyar-se la confiança en les delicades circumstàncies actuals i, per aquesta raó, confesso que com a simple ciutadà els polítics convocats per debatre els seus programes em van decebre per enèsima vegada, no només com a estadistes de categoria sinó que inclús no donaren la talla com a simples governants fiables. Vés per on no m’estranyaria que molts d’aquells indecisos que reflectien les enquestes es decantin, a l’hora de decidir a qui votar, pel sistema de tirar una moneda a l’aire. Tanmateix, poques vegades en una campanya electoral haurà pesat més l’emotivitat que la serenitat, i no sé si això la contamina o no li deixarà seqüeles. En tot cas, si resulta que passar per les urnes no hagi servit de res i demà passat ens trobem al punt de sortida de la partida, sóc molt pessimista respecte a la capacitat dels diputats elegits per posar-se a treballar amb normalitat. Sobretot si la legislatura comença segrestada i coixa per les causes judicials pendents, que pesen sobre el cap de polítics, funcionaris i membres de la societat civil investigats per sedició. Tant de bo m’equivoqui, però si l’escrutini demà passat confirma l’equilibri entre blocs i, per tant, la incapacitat d’establir pactes de govern generosos, pragmàtics i estables, em temo que les costures socials del país no tardaran a rebentar, cansades d'empassar-se sopars de duro. 

SOBRE MANEFLES, LLEPES I D'ALTRES QUE VIUEN A L'OMBRA DELS DEMÉS

SOBRE MANEFLES, LLEPES I D'ALTRES QUE VIUEN A L'OMBRA DELS DEMÉS.- Hi ha qui li agrada ficar-se en la vida dels altres - amics, veïns o companys de feina -, sobretot si són una mica coneguts socialment, procurant que no se li escapi cap detall del què diuen, del què fan, dels llocs que freqüenten, de les persones que formen el seu cercle mes íntim d’amistats, de com vesteixen, del què mengen... Hi ha manefles que tafanegen per vici; d’altres ho fan simplement per passar l’estona, com qui s’entreté fent mots encreuats o completant sopes de lletres; i una petita colla ho fa per interessos més o menys mesquins i confessables. Als primers se’ls hi veu el llautó de seguida, perquè no tenen ni el més elemental sentit de la discreció ni de la vergonya, i es deleixen xafardejant intimitats al primer que passa fent-se els interessants. A les novel•les policíaques els espietes poden fer-se passar per herois, però a la vida real no hi ha cap bocamoll que estigui ben vist i, a la llarga, acaben avorrint-se de representar un paper poc galdós: “estic notant que amics i coneguts de tota la vida em fan vores degut a la meva flaquesa xafardera” – diuen. I aquells amb qui volen fer-se el simpàtic com a portafarcells, als xafarders també els hi fan el buit, tot rumiant: “de la mateixa manera que fas safareig dels altres, qui em garanteix que no em passaràs també a mi pel sedàs?” La gent no es refia dels curiosos de vides privades ni dels que no paren de fer garlar el seu interlocutor fins que parli pels descosits i més del compte, per aprofitar-se'n de les confidències.

La gent que és d’aquesta mena es divideix, al meu parer, en dues classes: la que fa becaines a l’ombra d’algú per recollir les engrunes i la que s’arramba tant als altres que els hi tapa els primers plans de la fotografia. Per exemple, hi ha gent amb molta personalitat que irradia llum pròpia, però per culpa de quatre aprofitats homes-ombra no brillen tant com es mereixerien. Quantes vegades no heu conegut algú que ha tingut una bona idea i després de compartir-la amb el seu grup d’amistats, algun hipòcrita caragirat se n’aprofita descaradament i se n’emporta el mèrit? Tots l’aplaudeixen al brillant de pacotilla, mentre el pobre escanejat es rossega les ungles en un racó. No obstant això, vegetar a l’ombra d’algú per ganduleria no és tan greu com aprofitar-se'n per trepar i prosperar professionalment o en societat? Tanmateix, no us sona algú que es passi el dia remenant la cua al voltant del seu cap, llepant-lo per activa i per passiva, i arrossegant-se tant com convingui, donant-se per satisfet si quan parla d'ell diu: “és el meu amic"? El llepa ho repeteix amb fal•lera: “sóc amic del meu cap, del ministre, del director general”... Si us topeu mai amb algun d’aquests exemplars de la fauna humana aneu en compte amb la cartera i amb les idees, perquè han nascut per viure a l’ombra o de l’ombra dels altres. La pena és que aquests homes-ombra poden fer molt de mal, per exemple fent circular garses per perdius o recitant com lloros idees o projectes manllevats, dels quals es veu d’una hora lluny que no n’entenen ni papa.

VISCA LA BONA GENT!.

VISCA LA BONA GENT!.- Un moviment de gospel – “Viva la gente” – feia forrolla els anys setanta, us en recordeu?. El seu missatge era fresc, engrescador, directe i planer: “esta mañana, de paseo, con la gente me encontré / al lechero, al cartero y al policía saludé, / detrás de las ventanas también reconocí / mucha gente que antes ni siquiera vi”. Encara sota els efectes de la trepidant Marató de TV3 d’ahir, un sincer Visca la Gent!, és l’exclamació que em surt del fons del cor en ser testimoni com tants altres del comportament solidari i en alguns casos gosaria inclús escriure èpic de tantes persones, arreu del territori, la majoria de les quals sense afany de protagonisme de cap mena més enllà de l’imprescindible per donar un cop de mà. Que malgrat tots els problemes que tenim sobre la teulada, les angoixes que no ens deixen clapar i les diferents maneres de pensar, tothom es bolqui a contribuir colze a colze per a una bona causa, vol dir que no tot està perdut mentre quedi tanta bona gent. Una gent que en el dia a dia, a simple vista, pot semblar egoista, individualista, atrafegada i competitiva, però que quan es toca a rebato cada any per la Marató, se’ls hi desvetllen la humanitat i la solidaritat més admirables. És possible que distrets per les preocupacions i absorbits pels maldecaps no trobin cada dia temps per pensar en els altres, però quan se’ls hi demana ser-hi – sigui per la Marató com per proveir el Banc d’Aliments -, prenen consciència de la seva condició de persones humanes i de que això de l’autosuficiència o l’aïllament sota la closca, és un mite que neix d'una visió superficial que nega l’evidència que mai els homes s’han sentit tan interdependents els uns dels altres com ara.

El vell clixé de l’home capaç de cuidar-se tot solet d’ell i de la seva família, sense esperar ni demanar ajuda de ningú, refiant-se en tot i pertot de la traça i la tecnologia, és una gran mentida, i milers de pàgines viscudes fan palès fins a quin punt és necessita que en moments difícils tinguis algú a prop que et prengui la mà. Tot i semblar que avui no pot ser, tenint en compte que som tan espavilats, hem d’admetre que no es pot donar un pas sense comptar amb els demés. En tots els aspectes i circumstàncies de la vida. Sense anar més lluny, en medicina mateix les antigues potingues tradicionals i casolanes han deixat pas als remeis industrials fruit de la recerca de molts científics, alguna d’aquesta recerca completada gràcies als recursos obtinguts durant la Marató; i la pràctica terapèutica o quirúrgica està tan parcel•lada que sense la col•laboració d’un fotimer d’especialistes seria impossible ni el diagnòstic ni la solució. I no diguem de tantes necessitats socials que per alleugerir-se requereixen que moltes persones empenyin plegades. Quan ens trobem davant una desgràcia natural o provocada ens adonem de la nostra fragilitat però també de que, en un moment donat, calen molts de braços, coratge i bons sentiments per superar els caos. I que per molta tecnologia revolucionària a l’abast, a l’hora de la veritat ens hem d’empassar l’orgull i refiar-nos de les persones, com aquestes que acudeixen als bancs de sang amb els braços estesos, disposats a deixar-se'n extraure tanta com calgui, sense preocupar-se de si la posaran a un de dretes o d’esquerres, a un moro o a un cristià.

PLEGARIA DE NADAL, EN PORTES DEL 2018

Pels que creuen en tot, en tothom i a tota hora.

Pels que no volen o ja no poden creure en res.

Pels infants de cor innocent i de mirada neta.

Pels vells de cor rebregat i posat esquerp.

Pels que gemeguen i pels sempre panxacontents.

Pels que miren cap al nord, cap al sud o enlloc.

Pels que viuen sotmesos i pels que ho fan trepitjant.

Pels pelacanyes, pels tronats i pels poca-roba.

Pels que van forts d’armilla i per la gent d’upa.

Pels saberuts i pels que són un cap de carbassa.

Que NADAL serveixi tothom per acordar una treva

que rescalfi els bons records enlloc de les migranyes,

que basteixi acords per a les reconciliacions pendents,

que no faci desdir-se ningú de la somniada revolució,

que malgrat la crisi de valors, no perdem mai l’esperança.

Us desitgem, de tot cor, bones festes

i millor any nou

  Josep Mª Bertran Teixidor – Joana Mª Sarret Ribera

TENIR FEINA I NO GUANYAR PROU PER ARRIBAR A FI DE MES, QUIN SARCASME!.-

TENIR FEINA I NO GUANYAR PROU PER ARRIBAR A FI DE MES, QUIN SARCASME!.- Més de mig milió de treballadors de Catalunya, trenta mil més que l’any passat, no guanyen prou per portar una vida digna, segons alerta un informe de la Taula del Tercer Sector Social. Els experts del FIM, uns economistes graduats en universitats d’upa que són savis en teoria i curts en pràctica, en plena crisi varen receptar a Espanya i als seus cosins germans italians, grecs i portuguesos una dieta infal•lible per arreglar les seves tocades economies domèstiques: abaratir els sous i els contractes dels treballadors per animar els empresaris a llogar-ne. El remei consistia en treure la pols a una vella teoria que els economistes d’una altra època receptaven amb l’etiqueta “d’austeritat expansiva”, i que els gats vells del sindicalisme titllaven de “pacte de la fam”: devaluar les nòmines i les condicions contractuals. El problema rau en que aquests setciències encorbatats només n’explicaven la meitat de la missa, la que els convenia, i no parlaven, per exemple, que empassar-se aquella dieta miraculosa que amb l’excusa de salvar empreses i llocs de treball, encolomava una reforma laboral disfressada de bones intencions, però quina seqüela immediata era empobriment. A la pràctica, la recuperació econòmica es basava en prendre’s una tassa de purga cada dia, de manera que nasqué tan pansida i trista que convertí el consum en un funeral de tercera. El món ha tingut sort sempre dels pocs empresaris i polítics que hi veien més enllà del nas, i aviat renegaven dels economistes de disseny en adonar-se que allò que fa robustes les empreses no és escanyar la mà d’obra, sinó recuperar la demanda a base de qualitat, productivitat i valor afegit. Un pràctic i no pas un teòric, en Henry Ford, en plena depressió històrica del 1929, va decidir apujar els salaris dels seus obrers perquè poguessin comprar els autos que ell fabricava.

Rebaixar les condicions laborals ha estat sempre l’objectiu somniat pel capitalisme més ranci i, sovint antidemocràtic, però els polítics amb fusta d’estadista i els empresaris visionaris sabien que empobrint la societat productiva no s’aixequen països ni empreses sostenibles i rendibles. Tot al contrari dels polítics d'ara que juguen a governants – no fa gaire una ministra de treball animava els joves sense feina a emigrar “per fer currículum”, mentre un altre sòmines del mateix govern recomanava la població “la dutxa freda” per estalviar energia -, i no entenen que l’austeritat pot ser una necessitat en un moment donat, però mai una opció ni una rutina. Algú que no fos un xitxarel•lo com ells, s’hauria de plantar davant els “savis” del FMI i explica’ls-hi que com a conseqüència de les retallades de sous i precarietat dels contractes, persones amb bona preparació i feina de responsabilitat no arriben a final de mes i han de recòrrer a la caritat. 

DE “TU”, DE “VOSTÈ” O DE “VÓS”?.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 13 desembre 2017)

DE “TU”, DE “VOSTÈ” O DE “VÓS”?.- Hi ha qui demana que el tutegin mentre que d’altres quasi exigeixen que se’ls tracti de vostè. Els nens i els adolescents no tenen manies: tutegen tothom d’entrada espontàniament, i si no ho fan és perquè estan reprimits. Tanmateix, a partir de la trentena quan s'han de dirigir a un altre, sobretot si és més gran, es senten insegurs i no sabem quin tractament donar-li; aleshores, si haguéssim de fer cas dels experts en protocol valdria més pecar de formals que passar per mal educats. Si bé es considera que el “vostè”

posa distància en la relació, com a contrapartida l’emmascara d’una consideració i un respecte que, sigui sincer o no, fa quedar bé amb la vianda al plat; en canvi, dir de “tu” d’entrada encara hi ha més estirats dels que ens pensem, que opinen que és propi de pelacanyes que passen de convencionalismes, o de prepotents que no tenen els altres per res. Hi ha sociòlegs partidaris de la teoria que deixar de banda el “vostè” en les converses suposa, a part d’un empobriment de la llengua, menystenir la frontera entre respecte i familiaritat; però com passa sovint i cada vegada més en els debats filosòfics, també n’hi ha que discrepen d’aquesta teoria i opinen que la societat del coneixement tendeix a formalitzar relacions més horitzontals i properes, menys verticals i encotillades per normes d’urbanitat. Curiosament, però, en el que tothom coincideix és que per insultar resultà més descortès, efectiva i fa més efecte l’expressió “vostè és un solemne imbècil” que no pas “tu ets un sapastre i un carallot”.

A l’escola, els docents veuen complicat de recuperar el “vostè” perquè de mica en mica una corrent molt ampla del model educatiu es decanta per la franquesa entre mestre i alumne que suposa tutejar-se per carregar-se les arnes burgeses; però alguna cosa deu fallar en aquest plantejament quan els alumnes forasters, sobretot els sud-americans, es sorprenen de com pelem a casa nostra una qüestió tan delicada. En aquest assumpte del tracte col•loquial, els anglesos, per exemple, només tenen un tractament per a la segona persona: l’universal “you”, i si volen recalcar familiaritat o complicitat afegeixen el nom de pila de l’interlocutor per completar la frase. Els francesos – pareu compte que a França varen tallar el coll als aristòcrates per a després de la revolució igualar socialment tothom convertint-lo en “monsenyor” -, la forma “vous” és la més estesa i inclús en família i ha molts de matrimonis burgesos que no es tutegen davant dels fills. Els alemanys i els italians, a més a més de no tractar de “tu” a cap desconegut, porten el “vostè” a la massa de la sang quan es dirigeixen a persones grans o en l’àmbit laboral. Al contrari que en països sud-americans, on el “tu” es fa servir com a forma culta i és recorre al “vós” en les relacions familiars. Caram amb el “vós”!, tant popular i avui en desús a Catalunya, malgrat alguns esnobs intenten recuperar-lo no sé si per marcar distàncies amb el “vostè” o perquè pensen que fa més republicà. En tot cas, tenim a casa nostra una frase feta per tallar en sec un tuteig no consentit: “em voleu dir quan vostè i jo vam menjar junts en el mateix plat”? 

XIXENA I INDRA, DOS DECISIONS INOPORTUNES I MALGIRBADES.

XIXENA I INDRA, DOS DECISIONS INOPORTUNES I MALGIRBADES.- Un bon governant, a part de fer-ho passablement bé, una de les lliçons que ha de tenir ben apreses és la que tracta del sentit de l’oportunitat. Evidentment, les decisions polítiques és necessari que es prenguin quan toca sense tenir mandra ni dubtes, si es vol que siguin eficaces; ja que el pitjor que pot passar és que es prenguin quan no toca, perquè només serveixen per embolicar la troca. Està clar que aquesta finesa no es pot demanar a uns polítics barroers i malgirbats, incapaços de fer filigranes amb les seves grapes; als quals, a més a més, tant se’ls en fot de provocar amb les seves "ocurrències" una bona trencadissa. Per exemple, la decisió política de ficar-se per entremig d’un contenciós que enfrontava dues administracions autonòmiques des de feia vint anys, per unes obres d’art dipositades per la capellanada al museu diocesà de Lleida, procedents del monestir de Xixena, a Osca, és d’una inoportunitat tan colossal, que palesa la poca mà esquerra d'un govern central graponer. Si he de ser franc, tinc els meus dubtes sobre qui té raó legal en un conflicte eclesiàstic, viciat per una compra-venda nul•la, perquè la monja que s’atribuí la titularitat d’aquell patrimoni sembla que portava els papers molls i va colar un gol als compradors, la conselleria de cultura de la Generalitat. Però aquest trencacolls jurídic s’havia de resoldre pacíficament als tribunals enlloc d’aprofitar el govern central l’estat d’excepció imposat a Catalunya, i abusant de la tutela administrativa exercida si us plau per força sobre tots els departaments de la Generalitat, acatar la interlocutòria d’un jutjat d’Osca amb l'excusa que no es pot desobeir la justícia, i que s'havia d'actuar malgrat tots els recursos presentats no s’haguessin resolt i la sentència fos ferma. Si portaven vint anys esperant-se, no venia de quatre dies precipitar l’execució de la sentència en plena campanya electoral i amb un desplegament de força pública que es podien estalviar, si no hi hagués hagut voluntat d’embolicar la troca i provocar enfrontaments innecessaris amb els activistes mobilitzats per oposar-s'hi. No tocava afegir més llenya al foc.

Tanmateix, he sabut fa poc que la gestió logística de l’escrutini electoral del 21-D, el govern l’ha adjudicat a dit a Indra, una empresa que té un currículum tan acreditat en aquesta feina com esquitxat per determinades sospites de manca d'escrúpols. Res a dir, si no fos que varis partits polítics han manifestat les seves reserves sobre la competència d’aquesta empresa. Tenint en compte que hi ha molta susceptibilitat per com es controli informàticament el recompte de vots en unes eleccions convocades extraordinàriament, al govern no li hagués costat res de treure-li ferro adjudicant mitjançant concurs públic uns serveis tan delicats. Hagués estat el que tocava, però una vegada més han tirat pel dret, fent el que no tocava si es volia tenir la festa en pau. Valguem Déu! No n’aprendran mai aquesta trepa tan prepotent?

NO ÉS SA REFERIR-NOS TAN SOVINT A L’ODI.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 11 desembre 2017)

NO ÉS SA REFERIR-NOS TAN SOVINT A L’ODI.- Ni fer-ho tan frívola i temeràriament com ho va fer “El País” per titular la crònica sobre la manifestació de Brussel•les, ni que als jutjats s’instrueixin d’un temps ençà gran nombre de causes sobre presumptes delictes d’odi. “El País” podia escriure la crònica de mil maneres més periodístiques que amb un titular provocador, però es decidiren conscientment per donar un cop baix més a Catalunya acusant-la d’odiar Espanya. I no la varen encertar per dues raons de pes: en primer lloc, perquè és mentida i, en segon lloc, perquè els que es vanten de tenir més seny que ningú haurien d'exiliar la paraula odi del seu lèxic. Hom pot estar ressentit, dolgut, sorprès, inclús encegat per la venjança o l'enveja, però arribar a l’odi mai de la vida! Perquè tots els altres sentiments de rebuig hom els pot superar, però l’odi és irreversible, no té retorn: un cop instal•lat al cor i al cervell enverina tot el cos, inclosa la respiració.

Per què, doncs, hi ha tants irresponsables que s’hi embruten la boca i la ploma? Alguns ho fan perquè d’atiar l’odi en viuen i d’altres perquè, simplement, són uns cretins irresponsables que repeteixen com lloros tot el que senten dir, sense fer l’esforç de posar res en quarantena. Per això, precisament, són uns desgraciats: perquè no tenen criteri. Si pensessin pel seu compte, alguns no s’atrevirien pas a parlar com parlen ni a escriure les barbaritats que a vegades escriuen. Però el problema més gran és que em sembla que no escolten ni el que diuen ni llegeixen el que escriuen: és com si parlessin i escriguessin a preu fet, en un exercici pervers que no té en compte la qualitat sinó la quantitat de les paraules o dels escrits que produeixen per a consum del ramat que pasturen. És molt trist, però és la pura veritat.

Ara bé, traficar amb l’odi no porta a enlloc de profit, ja que l’odi és un verí que corseca a qui el manipula. Per aquesta raó a ningú li agrada que l’acusin d’incitar a l’odi, en part perquè com que no pensa el que diu no se n’adona que una paraula pot fer tan de mal com un ganivet i obrir ferides que costen de tancar o que no es tancaran mai més. Jo mateix estic segur que hi ha gent que no m’estima, però vull pensar que ningú m’odia; els que no m’estimen algun dia els puc fer canviar de parer, però si algú m’odiés, mai més em trauria de sobre el seu aler pudent del clatell. El meu barber Manel, que com ja us he dit més d’una vegada és un peripatètic aficionat, em diria: “procura no fer-li a ningú una de tan grossa que t’odiï tota la vida”. Però jo, que sóc de conviccions més prudents en aquest sentit, segurament li contestaria que ni el pitjor enemic es mereix que se l’odiï. Lo qual no impedeix que sigui partidari de que qui la fa la pagui per fer justícia, però no en virtut de la llei del Talió que sí que és una mostra d’odi pur.

LA PRESÓ PREVENTIVA VERSUS DRETS HUMANS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 10 desembre 2017)

LA PRESÓ PREVENTIVA VERSUS DRETS HUMANS.- Avui, dia internacional dels Drets Humans, potser que ens preguntem i analitzem si engarjolar preventivament una persona, mentre sigui un presumpte culpable emparat per la presumpció d’innocència, vulnera o no la Carta dels Drets Humans. A la meva manera de veure, només en casos de delictes de sang, de terrorisme o contra la salut pública (tràfic de drogues o de persones) tancar a la cangrí algú, mentre s’instrueix la causa que el porti a judici per determinar el grau d'implicació, estaria justificat. En casos de delictes contra la propietat. Inclosos els de corrupció, al meu entendre s’hauria d’evitar la presó preventiva decretant mesures cautelars com la retirada de passaport i, sobretot, el pagament d’una fiança suficient per garantir que el presumpte delinqüent no es faci escàpol i respongui trinco-trinco dels danys i perjudicis patrimonials que els seus actes hagin causat a d’altres ciutadans o a la comunitat en general. Quan en algun d’aquests delictes contra la propietat hi estigui involucrat un foraster reincident, al meu entendre no cal ni perdre el temps i els diners de tots en un judici: expulsió immediata del territori. I si la legislació actual no ho permet, que els legisladors enlloc de matar l’aranya al Congrés i al Senat tirant-se els plats pel cap o discutint bajanades, ràpidament vagin per feina.

En quan als presos polítics, en una societat que es basa en la democràcia, permetre la presó preventiva abans d’haver-hi sentència ferma s’ha de dir ben clar i català que es un sarcasme, a la llum dels drets humans i el més elemental sentit comú. Condemnar un representant electe del poble o a un dirigent de la societat civil a la cangrí preventivament, per les seves idees polítiques, és un contrasentit, una aberració i tots els qualificatius que hi vulgueu posar, però mai una decisió en defensa de la justícia ni de la convivència. A molt estirar, per evitar que aquest ciutadà eludeixi els tribunals tocant el dos, aplicar-li mesures cautelars no vexatòries i una fiança proporcional en cas de preveure’s malversació de fons públics. Però res més, perquè en cas contrari la sospita que hom actua per venjança o per escarment i no per fer justícia té massa probabilitats de que sigui certa. En resum, ningú que vagi a ser jutjat per les seves idees ha de raure preventivament a la presó. I cap protesta o manifestació en contra d’aquesta vulneració fragant dels drets humans, pot ésser objecte de represàlies en nom de cap presumpta autoritat. Hi esteu d’acord o pixo fora de test? 

TV3 AHIR VA FER EL PRÉSSEC.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 8 desembre 2017)

 TV3 AHIR VA FER EL PRÉSSEC.- No té cap justificació que la televisió de Catalunya - que ens costa un ou als catalans en diners o en "dinades" -, no muntés una cobertura de la manifestació de Brussel•les com cal, desplegant tots els mitjans humans i tècnics de que disposa, que quan li convé bé que prodiga a bastament. He sentit que algú l’excusava dient que estem en campanya electoral i s’han de respectar escrupolosament els temps dedicats a la informació d’activitats vinculades a partits polítics, però aquesta explicació no cola ni és de rebut, per la senzilla raó que la manifestació sobiranista d’ahir a Bèlgica fou un esdeveniment noticiable de primera magnitud, que transcendia la campanya electoral i es convertia en una qüestió de rabiosa actualitat informativa, tractament que no li varen regatejar altres mitjans i que li han reconegut arreu sense excepció, perquè una imatge val més que mil paraules. Si tan primmirats volien ser els de TV3 amb la Junta Electoral, podien deixar de banda de la retransmissió tots els parlaments finals. Però de cap manera es justifica, per respectar els protocols electorals, no fer el seguiment d’una manifestació que a part d’històrica – trigarà a veure’s a Brussel•les una mobilització semblant, de la qual no hi havia precedents -, un mitjà informatiu que tant es vanta d’estar a primera línia de les primícies passés de llarg davant l’èpica – milers de persones desplaçant-se fent sacrificis però il•lusionades per donar suport a la figura del president del seu país, destituït injustament -, que traspuaven els sentiments que s’escalabornaven entre mig d’aquella gentada. TV3 en tenia de donar testimoni; en tot cas, repeteixo, deixant de banda els parlaments finals per a no contaminar-se amb el regust de míting.

A la meva manera de veure, doncs,TV3 tenia de fer-ne un seguiment en directe no només per l’interès informatiu de l’esdeveniment sinó perquè, com a servei públic que no es cansa de repetir que és, tenia de saber que molta audiència catalana que per diverses circumstàncies personals no havia pogut desplaçar-se a Bèlgica, es refiava de poder-hi participar virtualment des de casa seva. Per moltes explicacions que doni, la televisió catalana aquesta vegada no ha estat a l’altura, professionalment parlant i tenia d’haver-se plantat. Simplement per professionalitat, ja que no m’atreviria mai apel·lar a la ideologia. La manifestació d’ahir, i la història ho recollirà sense cap dubte, malgrat la seva càrrega política indiscutible, constituïa un esdeveniment d’alt interès informatiu per no tenir precedents com a mobilització d’unes persones d’una comunitat regional, que reivindicaven per damunt de tot i per primera vegada que l'Europa dels Estats les escoltés com a ciutadans europeus i no fes cas només a les raons de l'Estat al que pertanyien. 

OFEGAR EL TERCER SECTOR NO SURT DE FRANC.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 5 desembre 2017)

OFEGAR EL TERCER SECTOR NO SURT DE FRANC.- Fa basarda de veure com tants governs, siguin del color que siguin, dinamiten la bona convivència entre rics i pobres. Al marge del que cada polític pensi en la intimitat, en l’actuació pràctica palesen que s’han convertit en escolans d’amen i col•laboradors necessaris dels aprenents de bruixot, a les ordres de la versió globalitzada del capitalisme més ranci. En el paper de comparses, aquests governs que s’han venut l’ànima per unes quantes monedes i privilegis, dilapiden dia a dia, sense mesura ni escrúpols, el principi democràtic de que tothom té dret a viure dignament pel sol fet d'ésser persona. ¿No s’adonen que no prioritzant polítiques socials - sobretot quan la crisi encalça els més fràgils, estan complicant la vida, i de quina manera!, a molta gent discapacitada, desvalguda i innocent? No sé si serà degut a que estan acostumats a que a ells totes els hi ponguin, o perquè s’han cregut que viure a l’ombra de l’establishment els hi permet estar per sobre del bé i del mal, com si fossin una casta superior. El que no té volta de fulla, però, és que molts membres d’aquesta casta, en quan toquen poder de seguida s’obliden – perquè no saben o no volen saber-ho -, que governar significa trobar l’equilibri entre la diversitat de ciutadans i les seves circumstàncies.

És immoral, per no escriure indecent, que davant l’increment de les bosses de precarietat i marginació instal•lades en la societat, no es prioritzin les polítiques socials, i els governs, tant de dretes, de centre o d’esquerra, mirin cap a una altra banda quan se’ls hi reclamen els retalls mentre s'inverteix en infraestructures improductives, deficitàries i sumptuoses, o en empreses públiques que no serveixen per altra cosa que perquè tinguin menjadora parada els quatre vividors de la política, o en mantenir administracions duplicades que se solapen inútilment. Quan no hi ha diners per tot, les retallades sempre castiguen primer als estaments més dèbils de la societat, condicionant la sostenibilitat econòmica de serveis socials imprescindibles, agreujant situacions molt delicades en àrees tan fràgils com les que afecten a gent gran, mainada, dependents, immigrants i joves en exclusió social. La culpa no és mai de la mala administració, sinó del dèficit, s’excusen sempre els mals administradors. Francament, són tan rucs de no saber que el dèficit és una simple magnitud estadística, teòrica i especulativa? Els que fan anar les tisores de podar subvencions al tercer sector que no en dubtin pas que la seva miopia política els passarà factura. Collar el dret a l'accés a una sanitat de qualitat, a l’habitatge, a guanyar-se la vida dignament i reduint, en definitiva, els ciutadans pobres a la condició de miserables mendicants de caritat, per molt solidaris que siguin els gestos, es pagarà molt car. Friso per examinar als programes electorals dels partits les propostes amb cara i ulls per eradicar la pobresa de tot tipus, la desigualtat, els sense sostre, la inseguretat dels dependents... I no quedar decebut amb un grapat de promeses falses.

S’HAN PARAT A PREGUNTAR-SE PERQUÈ LA GENT ES MOBILITZA AMB TANTA FE PER LA INDEPENDÈNCIA?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 4 desembre 2017)

S’HAN PARAT A PREGUNTAR-SE PERQUÈ LA GENT ES MOBILITZA AMB TANTA FE PER LA INDEPENDÈNCIA?.- Només com a fenomen social, a la meva manera de veure, pagaria la pena que el govern central i els que li fan costat en defensa de la unitat d’Espanya, es prenguessin la molèstia d’analitzar objectivament les constants mobilitzacions ciutadanes dels darrers dies, en protesta per la repressió que, a l’empara d’un article de la Constitució aplicat a les palpentes - perquè no existia precedent -, el qual diuen que aturaran fins haver-se restablert “la normalitat”. En primer lloc, és clar, s’hauria de definir què s’entén per normal, de quina “normalitat” parlem, ja que si no hi ha d’acord en aquesta prèvia, malament resoldrem el problema de convivència. Si la gent surt al carrer pacíficament al primer crit, tantes vegades con faci falta; si una gentada es va citar dissabte a l’estadi Lluis Companys per participar en un concert que tenia per objectiu reivindicar la llibertat dels polítics presos i omplir la caixa de resistència per pagar fiances i multes que se’ls imposin arbitràriament; si demà desenes de milers de persones, gratant-se la butxaca i sacrificant-se durant hores en autocars incòmodes, faran cap al cor de les institucions europees per fer palès el seu suport al que consideren legítim president de Catalunya, hi deu haver alguna explicació més enllà de l’adoctrinament sectari.

Per tant, jo crec que en Rajoy i els seus socis no haurien de passar de llarg de pensar-hi amb una mica més de calma en les causes del desafecte, perquè si a totes aquestes persones no les han hipnotitzat ningú sinó que es mobilitzen voluntàriament perquè n’estan fartes de tant menyspreu i deslleialtat com se senten tractades per l’Estat, malgrat la important contribució catalana a la riquesa del país que els hi paga la festa, i de que el sentiment nacional dels catalans sigui trepitjat, escarnit i bescantat cada dos per tres, tenen mala peça al teler. I ja cal que es calcin perquè aquesta llaga no es tanca ni s’amoroseix a còpia de cullerots de xarop 155, ni fent empassar a l’ofés unes eleccions surrealistes convocades amb calçador, amb candidats que estiguin o no a la presó o a l’exili, pesa sobre el seu cap l’amenaça d’un judici sever i un càstig exemplar i desproporcionat. Quan la revolta pacífica d’una part de la societat - sinó majoritària, molt representativa -, s’alimenta de sentiments com l’amor propi ferit per constants provocacions i mostres de fatxenderia gratuïta dels que governen, és molt difícil d’esborrar el ressentiment per decret. Quan el mantra del “ni perdono ni oblido” s’estén tant com ara passa a Catalunya, si jo tingués l’autoritat crec que faria l’esforç de rebobinar la història de les relacions entre les dues parts en conflicte, per tal de comprovar si des de la meva posició de força no n’hagués fet un gra massa, collant tan fort que la convivència s’hagués trencat per tantes costures que els descosits fossin de mal recompondre, si no es en base a fer un vestit nou. El distanciament agre d'ahir a "Salvados" entre dos de les protagonistes principals de les parts enfrontades, palesa que ni una encaixada protocol·lària és possible ara per ara. 

ES POT SER INDEPENDENTISTA, PERÒ NO TREBALLAR PER A LA INDEPENDÈNCIA?.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 1 desembre 2017)

ES POT SER INDEPENDENTISTA, PERÒ NO TREBALLAR PER A LA INDEPENDÈNCIA?.- Vet-aquí, en poques paraules, el concepte de democràcia que tenen els unionistes, constitucionalistes o com vulgueu etiquetar als no sobiranistes. D’això se’n diu creure amb la quadratura del cercle o, com diuen a pagès, tocar a morts. Per tant una “normalitat política” basada en una doctrina tan il•lusa no pot arribar gaire lluny, francament. Si com he escrit vàries vegades, al timó de la nau espanyola no hi tinguéssim un viatjant de gra cuit sinó un estadista, es tocaria més de peus a terra i les regles de joc entre Catalunya i Espanya es podrien establir sobre bases molt més sòlides i enraonades que les actuals: “sigueu tan independentistes com vulgueu – diria un vertader home d’Estat -, i treballeu pacífica i democràticament per aconseguir els vostres objectius, però sapigueu que jo faré tot el que podré per convèncer la vostra parròquia que sense necessitat de partir peres podem conviure tots sota un mateix sostre”. Així es com entomaria un estadista la situació, però dels polítics de poca volada que patim no en podem esperar gaire res més que revenxinades, prohibicions i repressions. Aquesta fórmula agafada amb pinces que s’han empescat entre govern i fiscalia per permetre que surtin en llibertat, amb càrrecs i fiança al canto, els polítics engarjolats per declarar la independència, es fer-se trampes al solitari, pa per avui i gana per demà. ¿A qui se li acut que un independentista que es presenti a les eleccions amb un programa sobiranista, si guanya renunciï a aplicar-lo? Per aquesta raó, l’endemà del 21-D, acabi com acabi, l’olla catalana no haurà perdut pressió sinó tot el contrari: si guanya els sobiranisme, malament perquè no hi ha cap garantia per part dels que manotegen la maquinaria de l’Estat que n’acceptaran els resultats democràticament i, per tant, estarem a règim del 155 una llarga temporada; i si el sobiranisme perd, pitjor, perquè els contraris no deixaran res per verd a l’hora de fer tabla rasa de les "peculiaritats" catalanes.

Com m’heu sentit repetir a bastament des del 9-N, el sobiranisme només se’n pot sortir ben parat d’aquest enfrontament amb l’Estat si té darrera seu una base social ample i indiscutible. Després d’aquella experiència de la consulta popular, en un primer moment el full de ruta que es va dissenyar apuntava cap a engruixir aquella base minoritària per poc, per guanyar legitimitat interior i exterior en un referèndum de veritat; però aquella bona estratègia se’n va anar en orris quan la clau del procés va anar a parar en mans dels que estratègies i mètodes se’ls passaven per l’engonal, i enlloc d’anar pas a pas seguint un programa sostenible varen imposar la directa i les presses, fent caure els moderats en la trampa de lligar-se peus i mans comprometent-se a terminis delirants i unilaterals. Sense tenir assegurada la base social imprescindible perquè ens prenguessin en serio els de fora, es va tirar pel dret i l’esterrecada ha sigut la que tots sabem i patim. ¿Europa hagués fet el ronsa i mirat cap una altra banda si darrera del sobiranisme hi hagués hagut una població majoritària? En dubto. Per aquesta raó, insisteixo que l’única manera que té el sobiranisme de girar la truita el 21-D és guanyar de carrer, no per una dècima de diferència. Si fet el recompte, el sobiranisme pot dir “aquests són els meus poders!”, sense pal•liatius i se sap administrar amb seny la victòria, utilitzant-la com a palanca per fer moure l’immobilisme centralista, potser sí que llavors Espanya i Catalunya estaran en condicions de negociar la manera civilitzada i democràtica de sortir de l’atzucac. De manera que si jo fos un estratega sobiranista diria que en aquests 20 dies que falten s’hauria de mobilitzar tota la tropa disponible en convèncer els ciutadans indecisos, espantats, decebuts o escèptics que el desllorigador del sobiranisme no passa per quanta gent es mobilitza al carrer en un moment donat, sinó per quants de vots s’obtinguin a les urnes. L’argument de tenir al darrere una majoria social indiscutible, sí que l’entenen els europeus bocafins. I si no féu la prova.