ALTRA VEGADA VÍCTIMES DEL SÍNDROME HAMLETIÀ

Fins que no engeguem a fer punyetes la inexplicable atracció pel Hamlet indecís que es complica la vida amb dilemes existencials, els catalans no acabarem de treure el carro del pedregar per encarrilar-lo definitivament cap a alguna part. Quan no són naps són cols – ara, si llista unitària o si llistes separades -, però la casa no s’acaba d’escombrar i l’objectiu històric final, malgrat mai l’havíem tingut tant a l’abast de la mà, segueix penjant de la figuera. Després de l’assaig general de consulta, el 9N, va quedar palès, a la meva manera de veure, que la radiografia de la societat catalana diagnostica una majoria sobiranista clara, però insuficient per aprovar i donar el tomb definitiu cap a un Estat propi; una minoria a tenir en compte, que rebutja clarament la independència; i un calaix de sastre, que tampoc es pot menystenir de catalans indecisos, sigui perquè no acaben de veure-ho clar o bé preferirien una tercera via que reforcés l’autogovern sense partir peres amb Espanya. Per tant, des de l’òptica catalana aquest diagnòstic no té volta de fulla: el que cal és assegurar una victòria suficient en unes eleccions que puguin ser llegides pels observadors internacionals com la traducció d’un referèndum sense embuts. I si amb llista unitària de país es poden esgarrapar uns quants vots i quatre diputats mes que ens acostin al “mandat democràtic” decisiu i sense marxa enrere, els partits sobiranistes no haurien de perdre el temps desfullant la margarida dels pros i contres en relació als seus interessos, ni agafar-se-la amb paper de fumar com Hamlets de fireta, perquè mirant el panorama objectivament l’eina més efectiva per arribar a destí amb avantatge passa per una llista electoral de país i un programa patriòtic monogràfic. Feu-vos una pregunta: si enlloc de ser en Mas qui ha proposat liderar aquesta fórmula unitària, hagués estat en Jonqueras, creieu que els republicans es farien també els desmenjats i els convergents la farina blana com ara? Si penseu com jo que seria ben bé a l’inrevés, és evident que la discrepància rau únicament en el merdós protagonisme. Per tant, ja està tot dit i no cal afegir res més. La llista unitària és per transitar cap a l’estat propi amb garanties, ja que convocar eleccions pseudo-plebiscitàries a corre-cuita i fer figa abans d'arribar a la meta, seria un ridícul espantós. I com que el resultat no està cantat, val més assegurar-lo com sigui, malgrat algú hagi d’escapçar-se l’ego. D’altra banda, la societat civil que ha mobilitzat el poble tantes vegades darrerament - mentre algunes de les patums que avui figuren a primera fila, diguem-ho tot, ahir estaven fent una becaina perquè no s’acabaven de creure que el sobiranisme tingués tanta empenta, també s’ha pronunciat rotundament a favor de la llista de país. I la cara de Carme Forcadell ahir, mentre s’escoltava en Jonqueras fent la seva màster class passejant-se en pla professor repatani sobre l’escenari del Palau de Congressos, era en alguns moments un poema. I si no ho enteneu, repasseu la gravació. Ah, i perdoneu les molèsties! Que jo no vull pas ofendre a ningú, sinó deixar les coses clares.  

PANEM ET CIRCENSES: L'ESPECTACLE JA POT COMENÇAR

Amb tot el respecte als que creuen que una comissió parlamentària pot aclarir algun embolic o servir per endreçar la casa, a la meva manera de veure el que està assegurat, amb escreix, en cadascuna de les quasi dues-centes compareixences previstes per treure l’entrellat del Frau, l’Evasió Fiscal i les Pràctiques de Corrupció Política és l'espectacle i “del bueno”, a part d'un chare de pantalla que deixarà en ridícul les sèries televisives més populars. Millor que m’equivoqui i no sigui així, però tant per la peculiar i passional personalitat del moderador dels debats, com per l’oli que es porten bastants dels personatges cridats a explicar-se davant un fòrum de diputats crítics i parcials malgrat no vulguin, més que assemblar-se a una seu parlamentaria respectable pot convertir-se en un circ o en plató d'un “gran hermano” qualsevol. D’altra banda, el morbo del guió sense cap dubte atraurà l’interès d’un públic àvid d’emocions fortes, per tant no aposto ni un pèsol a favor de que tot plegat no acabarà com el rosari de l’aurora: la qüestió és quan trigaran ses senyories a tirar-se els plats pel cap, sobretot si a algun dels actors convidats se li esvalota la llengua i fa alguna gracieta provocadora o esperpèntica. Pensem només en la que es va armar quan l’expresident Pujol va perdre els papers i es va encarar amb els seus burxadors. Això sí, la diversió està garantida de sobres i també, per desgràcia, que no en sortirem de les representacions diàries ni més savis ni mes rics, sinó més emprenyats, decebuts i desenganyats. Ja en tornarem a parlar. I no us entretinc més, no fos cas que el llegir us fer perdre l'escriure. 

TENIR UN RACONET A ANDORRA

Tinc la sensació que si els teus pares no et van deixar un raconet  a Andorra per si tenies un mal de ventre, no tens prou classe per ser considerat membre oficial de l’establishment. I és que sempre que s’enxampa gent trascolant quartos des del país dels pirineus al principat o viceversa, l’excusa que més sovinteja, a part de tirar pilotes fora, es fer veure que no es tracta del que sembla - una evasió d’impostos o un joc de mans amb diner negre -, sinó de retirar un pessic de la guardiola familiar per passar les festes, per donar-se algun caprici o per pagar una despesa imprevista, igual com fem els ciutadans sense pares o avis previsors, que cada dissabte ens hem d’acontentar munyint el caixer automàtic del costat de casa nostra. És clar que Andorra queda una mica més lluny que el caixer del barri, però la gent amb pedigrí i previsora sap que no és recomanable tenir totes les pomes en el mateix cistell i, per tant, els que s’ho poden permetre en posen unes quantes a la cambra frigorífica del país veí, si és que no s'atreveixen a anar més enllà per aprofitar l'excursió. Tota aquesta història treu cap perquè ahir, com se sap, a la jurista Pigem, que s’asseu al Consell del Poder Judicial i ha de vetllar perquè tots siguem honrats i la justícia estigui ben repartida, se la va pescar in fraganti després d’una escapada amb sa germana a Andorra, carregades amb uns quants euros més dels que es podrien considerar normals. La senyora està molt enrabiada tant perquè la quantitat arreplegada en prou feines frega el límit legal i, per tant, no calia fer-ne tanta xerinola, com per la publicitat negativa per a la seva reputació que se n’ha fet d’un incident domèstic segons ella sense importància. Jo la comprenc, pobre senyora, ja que ha de ser molt emprenyador que el mateix dia que es feia una acapte per alimentar quasi mig milió de pobres, transcendeixi que has anat a treure vint mil i escaig d’euros del compte de la mare per tenir xavalla de butxaca per a les festes nadalenques. Però la qüestió no és ben bé aquesta, sinó el mal efecte que fa tal com baixen de tèrboles les aigües, que a algú tan significat no li mereixin prou confiança els bancs del barri i hagi de tenir un raconet amagat a Andorra per si de cas. De totes maneres, no us en rigueu per sota el nas de la relliscada de les germanes Pigem abans de preguntar-vos, amb la mà al cor: ¿si poguéssim, no ens agradaria de tenir un raconet a Andorra? Francament, em consta de coneguts molt íntegres que veient com ho pelen els que haurien de donar exemple, es pregunten si no estan fent el passerell. I, per acabar, una consideració morbosa i un pèl perversa: ¿s’han preguntat les germanes Pigem si les varen enxampar per atzar o algun esperit sant va inspirar els perdiguers? No sé si pot significar alguna cosa que qui ocuparà la vacant de la senyora Pigem, representant de CIU al Consell, serà un altre jurista de reconegut prestigi proposat pel PP. Qui lo sa!, com diria el mestre Maquiavel.        

ATRAPATS EN LA TERANYINA DE LA GROSSA

Mig any abans de Nadal ja es mobilitza incomprensiblement tota la maquinària publicitària institucional per promocionar un producte, la loteria, que es ven sol perquè la temptació de que toqui la grossa i amb un cop de sort hom pugui treure el ventre de penes és potent, sobretot quan hi ha crisi. D’altra banda, un fotimer d’entitats de tota mena aprofiten descaradament l’ocasió de fer calaix i calculen quants talonaris de participacions es veuen en cor de vendre per, com a mínim, guanyar-se uns quants calerons segurs amb els recàrrecs, els hi toqui o no la rifa. L’Ovidi, en temps ben reculats, ja ho tenia clar: “l’atzar no es pot descartar mai, de manera que tingueu l’ham a punt perquè quan menys us penseu pot picar el peix”. És clar que cadascú és amo del deu destí, però no es pot negar que l’atzar o la sort també hi fiquen la cullerada en la vida de la gent, per aquesta raó als vestíbuls d’alguns casinos de les Vegas hi tenen gravada una màxima: el diner que es gasta és estèril, ja que només el que es juga fructifica. La loteria i el joc en general em semblaven des de petit una immoralitat, influenciat pels capellans que es miraven de mal ull fins i tot els “quintos” on ens hi jugàvem cigrons, però a mesura que em va créixer pèl a la barba vaig comprendre que la màgia de la loteria consistia, en que canviant l’estatus econòmic d’una persona li canviava la vida. De fet, a les poques hores d’escampar-se que a un li havia tocat la grossa, els voltors dels bancs, que ni se’ls miraven feia just quatre hores abans, els reverenciaven com si fossin milionaris vetllant la presa amb cobdícia. No obstant això, a còpia de ser testimoni de sonats fracassos, he arribat a la conclusió que el fet que toqui la grossa no sempre canvia la vida a millor, sobretot quan no se sap administrar amb prudència un cop de sort tan inesperat. Serà una paradoxa, si voleu, però hi ha més vegades de les que us penseu, que tocar la grossa ha portat mala sort. Em ve ara a la memòria el cas d’una entitat que va ser agraciada fa temps amb una petita morterada i, potser emborratxats els seus dirigents per l’eufòria dels guanyadors i pensant que la ratxa no s'acabaria mai, van posar una part important dels guanys en un fons que prometia l’oro i el moro invertint en segells. Evidentment, ara ploren “la seva mala sort” a la cua dels que reclamen al mestre armer. Per aquesta raó, potser, l’Einstein va assegurar als que se li queixaven de com anaven les coses pel món que no creia que Déu es jugués als daus la sort dels humans, sinó que tot era conseqüència de l’atzar. Vet aquí, però, que aquesta reflexió en un matí rúfol de llevantada em porta a la pregunta del millor de dòlars: Déu el controla l’atzar o ja fa temps que se li ha esmunyit de les mans? Perquè si fos així, valdria més saber-ho per no gastar en va amb ciris, que en època de crisi no es poden llençar els diners en tonteries.

LES DONES IDIOTES

L’Ana Mato és la darrera dona d’aquest país que s’ha incorporat a l’ordre o a la secta de les dones idiotes casades amb homes de moral dubtosa, esquitxats per la corrupció, que tenen en l’infanta Cristina el model o la mare superiora. Són dones que prefereixen fer-se l’idiota, al•legant ignorància supina sobre els negocis bruts en que estaven emmerdades les seves parelles. Tot i que algunes d’aquestes pobres ignorants ocupen càrrecs de molta responsabilitat, desenvolupar els quals se suposa que s’exigeix un nivell alt de formació, tant a l’empresa privada com a l’administració pública, prefereixen passar per curtes de gambals abans d’admetre davant el jutge que en sabien alguna cosa dels tripijocs dels seus conjugues, i que elles, pobretes, poc es preocupaven de com entraven tants diners o els regals exageradament cars a la casa que compartien, encara que a qualsevol dona que no fos idiota hagués preguntat d’on sortien les misses que els hi permetien portar una vida de luxe. Des de la folklòrica Pantoja a la dona del patrici Millet, totes aquestes individues impresentables quan es va acabar descobrint la presumpta tova que portaven els seus homes a les calces, se’n varen rentar de pressa les mans, repetint la cançó enfadosa de que no hi tenien res a veure ni havien notat mai res d'estrany, fent-se les ofeses i tot. Els jutges, que cada vegada estan més per la feina i no per la menjadora, ja han trobat la manera de tipificar l’amnèsia o la hipocresia de les dones idiotes: participants a títol lucratiu en el delicte comès pels presumptes delinqüents amb qui se n’anaven al llit cada nit. La meva dona, que no és idiota, m’escorcollaria totes les butxaques i em resseguiria el mòbil i l'ordinador de cap a baix i sense escrúpols si olorés algun gat amagat; i encara que no en sap un bull de cotxes, si em deixessin un jaguar a la porta de casa prou que voldria saber com me l'havia guanyat, i no s’empassaria que li digués m’havia tocat en una tómbola. Afortunadament les dones idiotes són una minoria social comparades amb les dones “normals” i, per tant, les dones en general d’aquest país poden portar la cara ben alta, no deixant-se enganyar pel posat de no haver trencat mai cap plat que fan les idiotes, ni caure en el parany de considerar-les víctimes, quan són tan o més delinqüents que els seus respectius marits. I qui no ho vegi d'aquesta manera, o com ahir va fer el senyor Rajoy tapant les vergonyes de la dona idiota que havia fet  ministra, vol dir que és més idiota que una dona idiota. I perdoneu les molèsties, sobretot les dones simplement normals quan llegiu aquesta reflexió.  

ENTRE PATIMENTS I PRESSENTIMENTS

No hi ha res que faci tanta por com la mateixa por, i tenir por de la por és el que alimenta els mals pressentiments. Hi ha gent que s’ho passa molt malament patint pel que pugui passar, i a vegades fins i tot es munta unes pel•lícules de ca l’ampla que no la deixen aclucar l’ull tantes nits com voldria. Els que pateixen aquest síndrome ho expliquen traient-li importància i com si fos un do enlloc d’una pena: - “és que sóc patidor de mena, no hi puc fer més”, es justifiquen per la cara de pomes agres. Com si aquesta característica li vingués de naixement, igual que una piga, quan en realitat és un estat d’ànim que s’adquireix a còpia d'acostumar-se a viure amb la por al cos, i es desenvolupa segregant un verí mortal per a la felicitat i l'equilibri emocional: els mals pressentiments. Els psicòlegs han observat que una de les conseqüències de la por desbordada, tant en els animals com en les persones, és el pànic a pressentir desgràcies; uns pressentiments morbosos que no serveixen ni per prevenir cap patacada ni per posar dics al tsunami de la por. Quan s’intueix un perill, sigui real o imaginari, i no es pensa en res més que en fugir a la desbandada, el més habitual és que s’hi deixi durant l’atac de pànic l’estabilitat emocional i la capacitat de plantar cara a l’adversitat, arrossegant sovint en aquesta espiral de caos mental els que hom té  més a la vora. En canvi si els mals pressentiments se’ls engega a dida des de bon començament i sense contemplacions, i s’aprenen tècniques per dominar la sensació de por - que n’hi ha tantes com de dietes per aprimar-se, però només una de bona com en aquestes: la força de voluntat -, la mateixa basarda i el sentiment d’impotència davant allò que es considera una fatalitat es poden transformar en el principal estímul per reaccionar, negant-se a caure presoner sota les seves urpes. Stephen King va escriure que “la por és una manera de treure les emocions i les percepcions negatives a passejar”, i el dia que ho vaig llegir la veritat és que no ho vaig pas entendre a la primera, però de seguida que li vaig trobar el sentit a aquesta reflexió em va fer un gran efecte. Proveu-ho i de ben segur que em donareu la raó: la por no es pot tancar a dintre perquè acaba consumint, i encara menys recomanable és emportar-se-la al llit perquè els somnis aleshores es convertiran en pressentiments que no ens deixarien ser feliços mai més. La vida ja és prou complicada perquè, a sobre, perdem el temps pressentint-la pitjor.

UN PRESIDENT CONVERS JUGA FORT TOCANT DE PEUS A TERRA

Amb la mateixa franquesa que vaig titllar Mas d’oportunista en avançar les darreres eleccions, pensant que al rebuf de la manifestació de l’11 de setembre podria engreixar la seva insuficient majoria parlamentaria i aconseguir la bul.la per governar sense tenir les mans lligades, dec confessar que com Pau després de Tarso va fer ombra al Pere sobre quina pedra Crist volia construir la seva església, ahir va néixer un nou líder que es creu ungit i capaç de conduir el seu poble a la sospirada Itaca, sense somniar truites i tocant de peus a terra. No cal recordar, suposo, que aquella jugada d’estratègia partidista de fa dos anys va ser calada d’una hora lluny per un electorat escarmentat, que va castigar l’oportunisme calculador amb la pèrdua de bous i esquelles, contradient inclús els més que optimistes pronòstics. Després d’aquella trompada humiliant i sense pal•liatius que el va sotmetre als capricis del considerat pels de la seva parròquia com un mig amic, en Mas es va posar les piles i a còpia de patacades i desenganys, es va convertir a la fe independentista – de cap manera transvestint-se, com alguns ressentits puritans voldrien fer creure per a desacreditar-lo –, en un apòstol que després de caure del cavall pretén tenir tants o més mèrits que els apòstols de primera hora per encapçalar el procés amb  la fe i l’empenta dels conversos. D’ençà que va trencar el plat bonic dels seus aliats sobiranistes més de la ceba, apostant per acatar astutament manyac la prohibició de la consulta del 9-N, mentre es treia del capell el conill d’una jornada de participació, gestionada per voluntaris i en la qual els propis ciutadans tenien d’inscriure’s al cens de votants, que va agafar a contrapeu tant als que estaven en contra del dret a decidir com a alguns companys de viatge. I envistes de l’èxit inesperat i rotund de l’experiment de màgia, el Pau-Mas va acaparar tot el protagonisme i el lideratge amb aquella solemne declaració de responsable únic de la desobediència civil, deixant clavat un Pere-Jonqueras bocabadat per l’audàcia del nan domesticat que, de cop i volta, se li estava convertint en un gegant. Per aquesta raó, doncs, quan anit el president Mas es va posar l’auditori a la butxaca predicant un nou evangeli independentista basat en el pragmatisme de tocar de peus a terra i blindar la unitat indispensable de la flota sobiranista, posant totes les naus dels partits polítics sota la tutela de la societat civil organitzada, el full de ruta que va traçar ningú pot negar que té cara i ulls. Sobretot perquè està avalat d'antuvi per les  recomanacions de l'Estat Major - Consell per a la transició - capitanejat amb mà de ferro pel veterà Pi i Sunyer i una dotzena i escaig de savis. No renyirem pas discutint si el gest del president de postular-se per encapçalar o per tancar la llista única estava untat poc o molt de demagògia, perquè els líders polítics també són humans, però el cas és que la representació de la societat civil que anit va anar a escoltar el president ja ha fet la tria i difícilment renunciaran a un nou apòstol que sembla tenir el cap fred i les idees clares. Segurament el Pere-Jonqueras que es va posar les mans a la butxaca a l’hora d’aplaudir, va intuir que el protagonisme havia canviat de mans i, de manera sorprenent, un convers de darrera hora n’és l’abanderat. No obstant això, en aquest país tan ple de contradiccions, encara que ho sembli mai es pot dir que res està dat i beneit, i haurem d’estar atents a com mouen peça en les properes hores els que anit donaven la impressió que s’havien quedat garratibats, els quals no sé pas si optaran per fer pinya darrera del president o reclamaran la primogenitura.

A PEU DE CARRER (7) – QUAN NO ÉS UN ALL, ÉS UNA CEBA...

M’agradaria saber per quina raó gent que no conec de res, amb la qual coincideixo en un moment donat en una sala d’espera, en una excursió o en un simple banc del carrer, em fa confidències inesperades. Em passa igual amb gent que vol saber l’hora o una adreça, i m’ho demana a mi enlloc de fer-ho amb qualsevol altre vianant, inclús la meva dona en fa broma i quan veu algú que se m’acosta ja se’n riu per sota el nas. Bé, el cas és que ahir mentre feia la meva diària caminada se’m va descordar una sabata i vaig aprofitar el primer banc que vaig trobar, ocupat per una senyora gran a la qual educadament vaig donar el bon dia, per asseure’m a arreglar-me els cordons. Encara no m’hi havia fet la baga quan la dona va encetar un d’aquests monòlegs espontanis dels que us parlava, els quals com sabeu he acabat per reproduir a tall de reflexió perquè reflecteixen realitats que, a vegades, preferiríem ignorar:

-“A vostè el tinc vist d’altres dies; m’hi he fixat perquè camina com si li marquessin el pas. Cregui’m que l’envejo, jo visc al cap del carrer i ja només puc anar de casa fins aquest banc amb penes i treballs, i entornar-me’n sense pressa perquè les cames ja no em porten gaire... Si, si, ja ho sé que a la meva edat quan no és un all és una ceba, però costa de fer-te’n a la idea... Ma mare sempre m’ho deia això dels alls i les cebes, però afegia que mentre no fossin les dues coses a l’hora, no calia preocupar-se. Doncs, miri, a casa nostra ara mateix n’estem ben servits de tot plegat. Vaig pota ranca perquè m’he d’operar el genoll, i malgrat ja estic ficada a la llista d’espera, Déu sap quan em tocarà ni si quan em cridin m’ho podré compaginar amb la que ballem a casa: al meu fill i al meu nét els he hagut d’arreplegar perquè el xicot està a l’atur, s’han deixat amb la dona i ha perdut la casa per no poder pagar l’hipoteca... Sort que no el vam tenir d’avalar com aquella àvia de Vallecas, sinó la meva barraqueta també me l’haguessin pres els bancs. No es pensi, eh, que quan el noi es va embarcar comprant un pis tan guapo com el que tenia, podia fer-ho de sobres perquè es guanyava molt bé la vida, i avui es menjaria el món si aquell somni no s’hagués acabat per culpa de tota aquesta enganyifa de les bombolles... Total, que a quaranta i pico d’anys el noi s’ha quedat amb una ma al davant i una altra al darrera. I amb la sotragada d'això de la dona el caràcter se li ha agrejat tant que avui, li dic la veritat, quasi em fa por que no faci un disbarat, perquè entre la meva viduïtat de misèria i els quatre rals que li donen a ell per pura misericòrdia no arribarem gaire lluny per sortir-nos-en tots tres. I sort que aquest any encara no glaça, ja que si l’hivern es presenta cru com altres haurem d’abrigar-nos a dintre de casa, ja que la calefacció no la puc pas engegar i amb una estufeta no res no ens escalfem ni el melic. I em sap tant de greu haver d'acabar parant la ma... Ep, no es pensi que li dic tot això per fer-li llàstima. Déu me’n guard! És que m’ha semblat que amb vostè podia desfogar-me una mica... Perdoni si li he donat la tabarra i gràcies per no haver-me deixat amb la paraula a la boca, perquè amb tanta angoixa que se’m belluga a la panxa és perillós no esbravar-se, i vostè fa cara de ser una d’aquestes persones que sap escoltar sense girar cua, que no se'n troben gaires disposades a fer-ho, tot i que escoltar és gratis...”  

I DE L'ATAC CIBERNÈTIC DEL 8-N, QUÈ?

El mateix dia que la cúpula del govern català va incórrer, segons la Fiscalia General de l’Estat en quatre delictes que van tenir mobilitzada tota la maquinària de la justícia durant una setmana, uns anònims guerrillers cibernètics varen llançar un atac massiu contra la logística informàtica de la Generalitat, fent-les passar putes durant unes hores a programes essencials per a la seguretat de les persones, sense que hagi transcendit que cap fiscal o jutge estigui interessat en investigar aquesta malifeta. Ja sé – m’ho han dit vàries vegades – que tinc tendència a anar per la vida amb el lliri a la ma, però us ho asseguro francament, em pensava que un atemptat d’aquesta magnitud despertaria en la justícia, com a mínim, el mateix rebombori, que els presumptes delictes polítics que persegueixen amb tan delit la Sánchez-Camacho i la fiscalia. No vull entrar en valoracions sobre prioritats d’investigació, però a la meva manera de veure crec que no es pot comparar la organització d’una jornada pacífica de participació ciutadana - en la qual el major “delicte” denunciat consisteix en dipositar una papereta dins una urna -, amb un atemptat massiu, afortunadament fallit en part, contra infraestructures molt sensibles per a la seguretat  potencial de set milions i escaig de persones. Oimés quan tot fa sospitar que per l’envergadura de l’intent de sabotatge els autors no eren cagamandurries qualsevols, sinó professionals mafiosos dels que cobren la feina per endavant, i no pas quatre xavos. Fins i tot a l'investigador més curtet en aquestes circumstàncies se li acudiria preguntar-set: a qui aprofita tot plegat? I com que totes les respostes farien palesa la coincidència de la jornada de votació amb el rabiós l’atac cibernètic, no seria cap disbarat especular que aquell comando fantasma reclutat a les quimbambes per no deixar pistes, tingués per objectiu desllorigar tot l’operatiu de la consulta. Per sort, els danys colaterals de la salvatjada es van poder neutralitzar abans no es produís una catàstrofe, però durant unes hores serveis bàsics, relacionats sobretot amb la salut pública, varen quedar col•lapsats i violats. No s’hauria d’investigar, doncs, amb la mateixa diligència un delicte consumat amb clara intencionalitat criminal, que els presumptes delictes polítics que el govern diu es varen cometre aquest mateix dia? Repeteixo, no vull gratar més en la ferida, però els ciutadans no som rucs, fa dies que no ens mamem el dit i tenim prou criteri per sumar dos + dos quan el problema s’exposa sense embuts a la pissarra. I des d’aquesta perspectiva no puc deixar de constatar una evidència aclaparadora: que la justícia no allisa a tothom per igual i que quan hi ha interessos polítics pel mig, tota la maquinària judicial sembla que es doblega i fa més cas, amb lleugeres excepcions, de les instruccions dels que tenen el poder i no suporten ni toleren la independència orgànica dels jutges. I que als perjudicats per aquesta democràcia coixa i bòrnia, se'ls hi diu que vagin a reclamar al mestre armer.         

ON ESTÀ ESCRIT QUE TOTHOM HAGI DE PENSAR IGUAL?

Ho diré d’entrada, per evitar malentesos: no suporto les persones que no admeten que se’ls hi puguin matisar, amb tanta educació com calgui, les seves opinions o les seves decisions. Discrepar no vol dir anar en contra de ningú ni, encara  menys, anar fluix de lleialtat. Francament, penso que la millor manera de ser lleial amb la família, el partit o els amics és que es pugui parlar amb franquesa de tot i, si cal, portar la contraria obertament, sense que ningú ho consideri una ofensa personal sinó més aviat com una oportunitat d’enriquiment intel•lectual mutu. Em va agradar una d’aquestes cites que sovint es pengen a la xarxa i que, de vegades, no són tan frikis com semblen a simple vista: "el millor amic és el que et canta les quaranta a la cara i et defensa a l’esquena". Profund, oi? Però també reconec que hi ha qui es val de la crítica com una manera de voler imposar el seu criteri, vici que considero igualment reprovable, si aquesta fos l’única finalitat de la crítica pública o privada. Al cap i a la fi, una crítica constructiva no és més que un judici de valor que tant ajuda a qui la fa com a qui la rep, perquè ambdós poden rebatre i contradir amb arguments els respectius punts de vista i quedar tan amples. Per tant, l’element que diferencia una crítica constructiva de les simples ganes de fastiguejar, rau en la intenció i en la forma d’expressar la discrepància. En aquest sentit, potser una bona manera de suavitzar el to del desacord sigui amorosir-lo d'entrada amb expressions com: “si em permeteu l’observació”, “et convido que valoris la possibilitat de” o utilitzant la fórmula “al meu parer”, de la qual en sóc addicte. Si més no, és un bon començament perquè la discrepància o la crítica no trenqui cap plat bonic. Això sí, a la crítica benintencionada no s’hi pot renunciar mai perquè reprimir-se les opinions pot acabar en un empatx. De fet el “brainstorming” o pluja d’idees no és res més que una tècnica per fomentar que s’expressin les crítiques més esmolades sense que ningú les entomi deixant-se portar per la vergonya, la impotència, la inseguretat o la necessitat imperiosa de rebotar-se amb ràbia. Llàstima que no sempre el crític es comporti amb elegància i objectivitat, i massa vegades, per desgràcia, les llengües viperines causen efectes devastadors, sobretot si no es tenen escrúpols per encebar-se amb les persones, desacreditant-les recorrent a cops baixos basats en la identitat, la credibilitat, l’estil de vida o les creences més arrelades. Massa sovint, tanmateix, passa que la discrepància no és més que el resultat d’una enveja mal disfressada, en quin cas el crític, per molt amic que sigui, es transforma en un mestre del ganivet i de la dissecció. Discrepar honestament és clau per al nostre desenvolupament com a ésser humans i la crítica o la discrepància són tan útils com necessàries, sempre i quan no pretenguin la rendició incondicional de l’altre   decantant-lo o tombant-lo fins que accepti o reconegui que no té raó. Perquè la raó sol estar molt repartida, i només espigolant una mica les raons d’uns i d’altres és teixeix la veritat i es reforça la convivència. De manera que sigueu feliços i contradigueu-me tant com vulgueu!

ELS SILENCIS INOPORTUNS DELS CAPS D'ESTAT

¿Llegeixen els caps d’Estat també, com vostè o com jo, les pàgines d’opinió dels diaris per sospesar un ventall de punts de vista diversos, o es conformen amb una macedònia de notícies escollides i amanides des de la cuina de palau? Sempre m’he preguntat per què ens amoïna tant saber-ho tot sobre quant costa mantenir la institució del cap d’Estat - sobretot si recau en una monarquia parlamentària i hereditària -, i tant poc sobre com passa el temps lliure o quines són les lectures i els canals de televisió o de radio que muneixen al personatge que ocupa la primera magistratura d'un país d'informació o d’arguments ideològics, ja que si s’abeuren en els mateixos pous que la majoria per prendre el pols a la ciutadania, no m’explico alguns silencis eixordadors davant les barbaritats que a vegades fan els que porten el timó dels vaixells dels quals, en teoria, els caps d’Estat en són titulars encara que tinguin prohibit posar els peus en el lloc de comandament. No pretenc pas que un cap d’Estat tusti el timoner barroer en públic, donant alè als tripulants que només pensen en amotinar-se contra el capità, però crec que no estaria malament que, almenys en privat, el cap d’Estat des del seu paper moderador passés el drap per l’esquena o fes alguna estirada d’orelles als que naveguen de dret als esculls on la nau té tots els números per embarrancar i, potser, partir-se per la meitat. La majoria de democràcies occidentals reserven al cap d’Estat republicà un rol simplement arbitral i de zero a l’esquerra, i en cas de tractar-se d’una monarquia parlamentària apliquen com a vacuna contra l’absolutisme el principi de que el rei reina, però no governa; un principi, per cert, que referint-se a l’equilibri de poders a Espanya, la senyora Rotenmeier del govern central va refregar pel nas a un diputat que advocava per una mediació del rei en el conflicte territorial. A la meva manera de veure, però, encara que sigui des de les bambolines de l’escenari o des de la carcassa de l’apuntador, un cap d’Estat no se n’hauria de quedar al marge d’opinar en plets tan complicats com els que ara mateix enfronten Catalunya amb Espanya. Com a mínim podria impulsar el diàleg del qual tant s’omplen la boca els uns i els altres. Parar taula i posar-hi les cadires, encara que sigui de sotamà, amb el propòsit de que s’enceti d'una vegada la conversa perquè les diferencies que hi pugui haver es resolguin civilitzadament i no a cops de roc judicial, no compromet el cap d’Estat a res ni li fa trencar el vot de virginal neutralitat, ans al contrari. De ben segur que si es donés un cas semblant d’enfrontament entre el govern central i el territorial a la Itàlia presidida pel republicà Napolitano, aquest nonagenari cap d’Estat no s’estaria de mans plegades fent l’estaquirot. El poder fàctic d’un cap d’Estat és indiscutible, la qüestió és que vulgui prendre la iniciativa i moure fitxa com a mediador, enlloc de preferir atendre’s al peu de la lletra al protocol i recitar com un lloro la partitura que el govern de torn li hagi dictat. Perdoneu les molèsties, però com deia aquell: algú ho tenia de dir. Perquè no sigui el cas que s’interpreti que qui calla atorga.    

PER TROBAR FEINA S'HAN DE PERDRE LES MANIES

Diuen que ara hi ha més corredisses als tallers dels “artistes tatuadors” per treure's els tatoos visibles a primera vista que no pas per fer-sen de nous. Però no és pas perquè el tatoo hagi passat de moda, sinó per pura conveniència i a contracor la majoria de les vegades. El tatuatge és una altra víctima de la crisi, i allò que havia esdevingut quasi un símbol de llibertat, de independència i de rebel•lia entre els adolescents d'ahir, avui els que es desesperen buscant feina, s'han adonat que aquell tatoo del qual n’estaven tan orgullosos i que quasi s’havia convertit en un signe d’identitat tan imprescindible com el mateix dni, els hi juga una mala passada a l’hora de trobar ni que sigui un miserable contracte per hores uns quants dies de la setmana. Quan la mà d’obra era festejada i les empreses buscaven a cremadent gent per pencar encara que fos inexperta – quins temps aquells! -, llevat que el tatoo no fos tan espectacular o canalla que tombés d’espatlles, la mania no solia ser cap obstacle per oblidar-se de l’atur. En tot cas, a qui el lluïa als encarregats se’ls hi recomanava que no el deixessin de petja el període de prova, però d’entrada no servia perquè a un candidat se l’agafés de cap d’esquila només de travessar la porta d'entrada; ans al contrari, a la llarga es feia palès allò que és més vell que l’anar a peu: que les aparences enganyen. Però vet-aquí que aquella tolerància que l’empresari practicava si us plau per força, ja ha passat a la història, i ara la consigna prioritària és examinar amb lupa qui es posen a casa. Ja que es pot triar i remenar, anar net i polit, com si es sortís de la capsa, torna a ser una condició “sine qua non” per començar-ne a parlar de llogar algú. I per aquesta raó de pura supervivència, aquell adolescent rebel que la majoria de les vegades es feia tatuar el cos per fastiguejar els pares, ara s’empassa les manies i fa cua perquè li eliminin el darrer vestigi de l’eterna revolució pendent o ja en prescindeix d'entrada. Esperem que una de les proves que s’hagin de passar en una selecció de personal per arreplegar una feina escassa, no consisteixi en desfilar de pèl a pèl per una passarel•la. Si amb les bateries psicotècniques ben aplicades es poden tafanejar, diuen, tots els rebrecs de l’ànima, ja no vindria d’aquí una violació més de la intimitat. I potser fins i  tot signes tan decadents com la corbata tornaran a posar-se de moda si són un mèrit per trobar feina. Ja vindrà el cap de setmana – es resigna el jovent - per renegar dels convencionalismes capitalistes i submergir-se per unes hores en una llibertat tan postissa, per cert, com mantenir les aparences per pura conveniència i sense massa convicció. 

QUANT ENS COSTA REALMENT UN PARLAMENTARI?

A mesura que es van destapant olletes, ens hem anat assabentant que, a part de la nòmina i els complements per assistir a comissions o per tenir algun càrrec dintre la Cambra, als ingressos mensuals dels diputats i senadors si han de sumar la generosa dieta per allotjament a la capital si s’és de fora de Madrid i no es disposa de pis, de la qual se n’aprofiten més diputats dels que tocaria malgrat les denúncies d’abús de dret, i d’altres tractes de favor en espècies com els preus a la carta del bar, les facilitats de connexió a internet i alguna altra moma que se’ns deu haver passat per alt als que vivim al llimbs. Com ara aquesta que amb l’esclat del cas Monago s’ha posat al descobert: el descontrol en les despeses justificades com a viatges de feina que, en realitat, podien camuflar també escapades de caràcter tan personal i intransferible que no passen la prova del cotó-fluix ètic ni en broma. Per culpa de la poca discreció del president més honrat d’Espanya, segons la seva pròpia confessió, s’ha destapat que també es munyien de la mamella pública les despeses generades quan aquest pare de la pàtria tenia necessitat de sucar el melindro en alguna tassa de xocolata canària. Per la mateixa relliscada, un diputat aragonès potser no tan pocavergonya ha dimitit, però el president extremeny que es neteja la imatge cada dia amb netol, considera que posar banyes als ciutadans a qui representa és “pecata minuta”, aplaudit per un Rajoy que s’ha inventat un vocabulari particular de sinònims per definir els escàndols de la seva tropa, com ara “coseta” enlloc de “corruptela”. Però fins aquí, tot aquest sainet protagonitzat pel “president autonòmic més honrat de les Espanyes" no passaria d’un maldestre incident si no fos que els dos partits hegemònics des de la transició, enlloc d’aprofitar l’ocasió per fer-se un bon rentat de cara - amb pedra tosca per arrancar la merda acumulada en algunes parts impúdiques -, s’han conformat amb fer-se un lífting de conveniència escamotejant als contribuents, que tenen tot el dret a saber en què es poleixen les dietes indiscriminades i arbitraries que passen a cobrar de la caixa dels encantats, pel que sembla sense més comprovant que la “paraula d’honor” de ses senyories. Potser sí que tots els diputats i senadors són uns honorables i austers servidors del poble, però la manera com compliquen que traspuï la transparència més elemental sobre les seves liquidacions de dietes fa que fins i tot el més ingenu sospiti que en aquesta qüestió hi ha gat amagat. Sobretot perquè després de les incongruències que ha dit el propi president del Congrés per defensar la confidencialitat i privacitat de les anades i vingudes  dels parlamentaris per la geografia nacional, ja no se sap si aquestes excursions són per obligació o per plaer, ni si el dinar amb un assessor o assessora, per exemple, s’ha de considerar un “dinar de treball” a càrrec de l’erari públic o una simple trobada social amb un amic o amiga que s’ha de pagar a escot o de la pròpia butxaca, com fem els pelacanyes dels ciutadans de qui depenen les prebendes dels en teoria representants del poble, altrament dits “casta” per alguns o “caspa” per altres.   

EM SAP MOLT DE GREU

Em sap greu pels amics i seguidors que em demanen no escrigui tant de política, perquè malgrat com haureu comprovat procuro reflexionar sempre que puc sobre qüestions més socials i amables - inclòs el sexe dels àngels, si convé per a no embrollar la troca -, espero que comprengueu que a vegades no es pot mirar cap a una altra banda, quan veus que algú a part de rifar-se dels nostres sentiments, en fa mofa i no té en compte la delicada i tensa situació en que estan les relacions entre Catalunya i Espanya. Que el president Rajoy anunciï que vindrà a visitar-nos a fi de mes en pla Papa Noel, com si fóssim criatures, podria ser una bona notícia si no fos que, simultàniament, atiï els gossos en forma de querelles per inhabilitar l’interlocutor amb qui diu que vol fumar la pipa de la pau. Aquest comportament és propi de bojos o d’insensats. ¿A quin governant amb quatre dits de front se li pot ocórrer que, enlloc de donar una mostra de bona voluntat per afluixar la tensió sobiranista, enviï els esbirros de la repressió per fer palès que Catalunya és Espanya i que qui porta els pantalons a Espanya és ell? Fa riure que després d’anunciar la seva visita per, segons ha fet córrer des de l’altre cap del món, explicar-se i desfer malentesos, els xitxarel·los capsigranys i les espantalls estúpides que li fan la feina bruta ja se n’hagin anat del bistec descobrint el guió de la comèdia bufa que el proper dia 29 pensa representar a casa nostra carregant-se el suspens amb que volia envoltar aquesta entrevista. ¿De quin suspens, doncs, parla el senyor Rajoy, si els que li seguen l’herba sota els peus més que no pas li fan de crossa ja li han espatllat la sorpresa, avançant que l’argument de la cèlebre representació no passarà de ser un monòleg suat, per recalcar al president Mas del mal que ha de morir si no fa bondat? A ningú de nosaltres ens passaria per la barretina presentar-nos a casa d’un amic amb qui estem renyits, amb la pretensió de parlar de les diferències i greuges per posar-hi remei, amenaçant-lo amb fer-lo castigar al quarto de les rates si no passa pel tub. Ni el més esperpèntic dels dramaturgs podria imaginar un escenari tan bèstia com surrealista. Pretendre caure simpàtic a la parentela de l’amic a qui saludes hipòcritament amb la mà dreta mentre el poteges amb l’esquerra, no té res de polític murri o maquiavèl•lic i sí molt de pallús. O per dir-ho amb més franquesa, és el tarannà habitual d’un viatjant de gra cuit més que no pas el d’un home d’Estat. Em sap molt de greu haver-ho de dir, però no me’n puc estar.       

I DE LA PASTA, QUÈ?

Tant que parlem de transparència i trobo que no n’hi ha gaire pel que respecta a com i qui controla que els corruptes rescabalin la societat de les pèrdues patrimonials conseqüència dels seus tripijocs. És a dir, tot el que es varen embutxacar pillastres com en Mario Conde, en Roldán i companyia, s’ha recuperat amb escreix abans de deixar-los en llibertat? Qui lo sa! Almenys els ciutadans rasos no ho sabem; caldria veure si els parlamentaris en tenen més informació, però més aviat ho poso en dubte tenint en compte que a mesura que augmenten els casos de gent amb els dits untats, s’escolten veus indignades de ciutadans reclamant que, a part de les multes i les penes de presó, el que s’ha de fer és recuperar la pasta. Però vet-aquí una altra incògnita: ¿com es calcula el valor total de l’estafa? Ja que és evident, per exemple, que en casos de comissions per “mossegades” en l’adjudicació d’obra pública s’hauria de sumar també a l’import tangible de les momes cobrades trinco-trinco o en especies, la quantificació de la factura intangible pagada de més per les administracions a causa de les comissions il•legals, comissions, les quals no surten mai de la butxaca dels promotors sinó que aquests ja es cuiden bé prou de repercutir-les a l’administració pagana, que en definitiva vol dia als contribuents. En la majoria de casos de corrupció, dels beneficis obtinguts pels corruptes en queda poca cosa per embargar, perquè quan els enxampen la major part del botí ja se l’han polit els pocavergonyes millorant el seu tren de vida familiar, i de la resta vés a saber en quina llodriguera de calè negre l'han entaforat. D’altra banda, sembla que quan s’interromp la carrera delictiva d’aquests que s'aprofiten del seu càrrec o de la seva influència per folrar-se el ronyó, per alguna estranya casualitat gairebé mai els agafen amb els pixats al ventre, sinó que quasi bé sempre ha tingut temps de sobres de fer fam i pipa a la justícia esborrant pistes i fent desaparèixer capitals compromesos. Per tant, seria un bon començament perquè hom cregués en les promeses de regeneració de l’administració pública en general i del finançament dels partits polítics en particular, que la transparència sobre com es recupera la pasta fos total i els balanços més nets que una patena. Perquè entre una cosa i una altra, de moment això és un misteri més incomprensible que el de la Santíssima Trinitat. Oi?

EN BOCA TANCADA NO HI ENTREN MOSQUES

En moments delicats com els que estem vivint, s’ha de ser molt curós amb allò que es diu i, sobretot, s’escriu. Però no sempre les persones que tenen la responsabilitat de ser prudents saben tenir la boca tancada, i sovint només per cridar l’atenció no els hi ve d’aquí vomitar estirabots pel broc gros o engiponar titulars incendiaris que ajudin a vendre diaris, sense importar-los que engreixin la crispació. I encara que els comentaris desafortunats alguns dirigents els hagin fet amb sordina i quasi en família, en un món globalitzat no es pot impedir que els altaveus mediàtics dels toca-sons els escampin arreu, i que sempre hi hagi babaus disposats a empassar-s’ho tot i fer-ne forrolla. Per tant, si els que tenen el vici de parlar massa, com ara la presidenta del FMI Christine Lagarde, comptessin fins a cent abans d’obrir la boca com ho va fer dimecres passat, no hagués escandalitzat la gent gran del planeta dient que el FMI considera un risc financer per a l’economia dels de dalt que els ancians cada vegada es morin més tard, i que si no es prenen mesures com ara rebaixar les pensions i retardar l’edat de jubilació per fer la vellesa més dura de mastegar, la bona salut de les finances occidentals pot pescar una bona pulmonia. Com volem que els de poble, com jo, respectem els que governen, legitimitats o no per les urnes, si cada dia assistim al trist espectacle de l’aixecament d’una o altra camisa? La Maria Aurèlia Capmany va escriure: “ser lliure consisteix en no haver de dir mentides”. Jo, modestament, hi afegiria: “i no haver d’escoltar bajanades ni brams d’ase”. Avui, vulguin o no reconèixer-ho alguns dirigents panxacontents perquè totes els hi ponen en les seves torres de marfil, arran de carrer encara s’escampa el calfred de la crisi, i qui no té esgarrifances de por en té de butxaca, i la desigualtat entre pobres i rics fa estralls arreu. Per telèfon o trobant-se al més alt nivell, els dirigents mundials pareixen pastilles i xarops que receptem als de poble perquè se les empassin, com si potingues de pares desconeguts poguessin substituir les llesques de pa amb vi i sucre que ens fan falta per revifar l’economia dels de baix. Abans, quan s’estava pioc i el cap t’estellava, et podies tombar-se tranquil•lament al llit, a covar la calipàndria. Però la crisi és una grip massa severa, que treu l’humor i et deixa el cap com un timbal. Es comprèn, doncs, que en aquestes circumstàncies quan les altes finances estosseguen, els espeternecs rebotin com cops de martell al cap dels de baix. Entre les martellades de la crisi i els gots de vi calent subministrats pels fetillers de guàrdia de l’ortodòxia capitalista, els desguitarrats  dirigents d’alguns països i d’alguns organismes financers d’upa, en veure alarmats com fins i tot els nans els hi creixen en el circ global que s’han inventat, desbarrin com aquesta senyora Legarde a qui els ancians pobres li fan nosa, perquè aquesta és la mare dels ous: la pobresa i la dependència de la societat dels vells que no poden pagar-se ni un bocí de benestar. No és fàcil, doncs, que els de poble, com jo, davant de tanta potineria fem veure que no ens adonem de les corredisses dels encarregats de mantenir i protegir les oligarquies, a la recerca de vímets i joncs per apedaçar l’esquinçat cistell de l’economia global perquè pugui aprovar, almenys per la mínima, el proper test de resistència per part dels severs i rectes dotze apòstols que dicten les regles de joc des de les “infal•libles” – mentre no es desinflin com una bombolla més de l’arrogant sistema capitalista - agències de qualificació del risc.   

MIREU-VOS-HO COM VULGUEU, PERÒ MANQUEN 600.000 VOTS

Si en el full de ruta del procés cap a la independència l’únic objectiu vàlid és aconseguir un mandat democràtic per forçar l’immobilisme radical del govern espanyol a posar-se les piles, extrapolant els resultats de la jornada de participació i fent una anàlisi amb pragmatisme de l'escrutini faltarien una mica més de mig milió de vots per assegurar el tret i homologar internacionalment les pretensions, sempre que la participació en el referèndum o en una convocatòria electoral convencional arribés al 75%. És a dir: suposant que els gairebé milió nou-cents mil vots si-si comptabilitzats el dia 9 fossin segurs, sobre un cens del 75% del cinc milions i mig d’electors censats oficialment, representarien un 46%; i si la participació arribés al 85% el percentatge favorable a la independència només suposaria un escarransit 40,64%. Si el mandat democràtic indispensable per impulsar una secessió ordenada s’ha d’emparar en una confortable majoria de vots, com a mínim el 55% dels escrutats, la conclusió elemental és que per anar sobrats en el pitjor escenari de participació caldrien quasi dos milions sis-cent mil vots independentistes: uns sis-cents mil més que en la jornada participativa. Això són faves comptades. I per aquesta raó, a la meva modesta manera de veure, enlloc d’anar amb tantes presses potser en el què haurien de pensar els partits sobiranistes és d’on han d’esgarrapar la xeixa que falta per fer el pes. I de com s’han de comportar i parlar per seduir i guanyar-se la confiança dels que estan entre el si-si o el si-no i, sobretot, del jovent que va fer escandalosament campana de les urnes el diumenge passat. Jo diria que, en primer lloc, quan en aquesta partida està en joc el futur del país, s’hauria d’evitar entretenir-se jugant a nyaus o barallant-se per qui ha de portar el timó del vaixell cap a Itaca. Ara no és pot perdre el temps fent retòrica ni cridant a l'èpica, sinó que s’ha de tocar de peus a terra i admetre que sense una majoria suficient de parlamentaris que en el seu programa electoral portin com a prioritat la declaració sense embuts d’un Estat propi per negociar les condicions del divorci amb Espanya, no hi ha res a fer. Per tant, ara no serveix de res buscar tres peus al gat o marejar la perdiu amb el conte de la lletera, sinó que s’ha de fer tanta pedagogia com sigui necessària per explicar, sense crispar-se ni emprenyar-se amb els sobiranistes tebis o indecisos, els avantatges tangibles de la independència a col•lectius que només hi donaran ple suport si se’ls hi esvaeixen tots els dubtes sobre si hi sortiran guanyant o perdent partint palles. Si, en canvi, no es para de treure pit exigint passar a la batalla definitiva sense tenir lligats tots els melics, ens podem trobar que l’assaig general de diumenge passat quedi com una victòria pírrica. És a dir, si ens precipitem i fem curt ho tindrem molt fotut per tornar-ho a provar amb èxit. Ara l’èxit el tenim a tocar dels dits, sempre que anem pas a pas en fer l’última etapa cap al cim. Les presses no serveixen de res quan s’escala un cim de tanta dificultat i, encara menys, quan els de la cordada tots tinguin un rei al cos, i enlloc de tirar cap amunt sense perdre alè per estalviar energies per quan convingui, es passin l’estona discutint qui la fa més grossa o si sortiria millor tirar pel dret per una drecera que els estalvies de seguir rei.

LA CORRUPCIÓ ÉS UNA QÜESTIÓ DE CONSCIÈNCIA

Al primer polític que en els darrers dos o tres anys de casos de corrupció a tremuja li he sentit referir-se a la consciència per justificar la seva dimissió, ha sigut a l’eurodiputat comunista Willy Meyer, avergonyit per haver posat una part dels seus estalvis en una Sicav que li permetia pagar menys impostos, en contra del que predicava com a membre del partit espanyol Esquerra Unida. La majoria dels seus companys parlamentaris europeus no varen ser tan llepafils i sempre defensaren que no havien fet res il•legal perquè ho feia tothom i, al capdavall, el propi Parlament ho tolerava. Però en Willy va considerar que dimitir era “una qüestió de consciència”, ja que estalviar-se impostos a través d’una Sicav, per molt legal que fos, segons el parer de la seva consciència no era legítim, ni ètic, ni moral. Alessandro Pertini, president d’Itàlia en ple auge dels tripijocs de de l’era Berlusconi per enriquir-se ràpidament, en retirar-se no tenia cap racó per viure a cos de rei, sinó que a la seva jubilació només podia permetre’s un apartament de 70 metres quadrats sobre la Fontana de Trevi, perquè "per una qüestió de consciencia" no havia volgut untar-se mai els dits ni participar en les bacanals del seu primer ministre, que estava més emmerdat que un pal de galliner. I el president de l’Uruguay a punt de retirar-se, l’ex-guerriller Mujica, ha viscut sempre en una petita casa de pagès sense pretensions als afores de la capital, i fa tots els seus desplaçaments privats en un atrotinat “escarabat”. Són exemples de molts polítics de la casta, que podent folrar-se els ronyons prefereixen menjar poc, pair bé i dormir amb la consciència tranquil.la. Per aquesta raó, quan sembla que la corrupció s’estén com una taca d’oli i desenganya de la política a molta gent, potser cal reflexionar objectivament la relativa dimensió de la tragèdia: segons les darreres dades facilitades per la Fiscalia, referides a l’any 2012, teníem un cens de 900 polítics imputats per delictes comesos en l’exercici del seu càrrec. Si dividim aquest nombre pel total de polítics electes i alts càrrecs junts (uns setanta mil), la ràtio de corrupció és del 0,8%. Malgrat això, esclar que una administració pública regida per principis constitucionals democràtics - a pesar que la religió o la moral nien en la intimitat de la consciència de cadascú -, ha d’establir mecanismes de prevenció severs per evitar que esdevingui veritat aquella dita castellana que no traduiré, perquè els catalans no fem escarafalls de llegir els clàssics castellans: “Administrador que administra y enfermo que enjuaga, algo traga”.     

LA COLITA I LA FISCALIA DE L'ESTAT: DUES CARES DE L'ÈTICA

La fotògrafa Colita, com alguns altres catalans guardonats amb la medalla del Ministerio de Cultura, ha tingut el gest de dignitat de tirar-li pels nassos al ministre Wert una distinció tan merescuda, pel sol fet de ser precisament ell - una persona sectària i nefasta per a la cultura en general i de les minories en particular - qui està al càrrec del Ministerio. Però el rampell de dignitat de la Colita és quelcom més que un gest gratuït: inclòs amb la medalla hi va un xec de 30.000 euros i avui per avui l’excel•lent fotògrafa, a la seva vellesa, va molt justa d’armilla i ha de fer equilibris per arribar a fi de mes. Per tant, per ella aquell xec li hagués fet molt de favor. I no obstant la llaminera temptació d’agafar al vol l’oportunitat - per dignitat, però sobretot per ètica - va dir-li al ministre amb qui no volia compartir una fotografia perquè ningú més que ella sap la transcendència d’una fotografia, que se la podia confitar la medalla. I estic segur que després d’aquest gest va plorar, orgullosa per no haver-se deixat comprar però també emprenyada per haver hagut de renunciar a una recompensa que es mereixia i que, a més a més, li feia tanta falta, només per haver tingut la desgràcia de  tocar-li un ministre de Cultura tan bord com en Wert. Tanmateix, coincidint amb la notícia d’aquest gest ètic de la Colita, la Fiscalia de l’Estat presentarà avui una querella criminal contra el president i la vicepresidenta del govern de la Generalitat – i si segueix les instruccions d’Alícia, la mona sàvia del règim que ahir va esbombar urbi et orbe els propòsits de la fiscalia abans que els fiscals obrissin la boca – l’estendrà als titulars de les conselleries d’educació i de justícia. Entremig de tants exemples de la feina ben feta que fan els fiscals quan actuen professionalment i sense deixar-se manipular pel govern de torn, de tant en tant treuen el caparró impresentables que fan mans i mànigues, per exemple, per evitar a la monarquia veure una infanta asseguda al banc dels acusats per corrupció, o per satisfer la venjança política de governants miops de Madrid contra governants catalans que, en nom d’una quantitat considerable de ciutadans que n’estan fins al capdamunt de ser menystinguts en tot allò que més els dol, simplement volien decidir pacífica i democràticament la manera de tenir unes bones relacions amb Espanya, sigui com a veïns o com a socis. Com pot, doncs, la fiscalia ignorar els milers de testimonis de persones que varen participar el dia 9 amb l’emoció i els sentiments a flor de pell? Algunes d’aquestes persones es varen alliberar aquest dia de moltes emocions contingudes. Jo vaig sentir persones, que no són precisament ceba, confessar gairebé amb llàgrimes als ulls que votaven per familiars que havien mort amb la recança de no haver vist reconeguda la sobirania del seu poble.  En resum, la majoria de gent que va anar a votar diumenge hi va anar perquè va voler i per moltes raons personals i intransferibles, no pas perquè el president Mas o qualsevol altre polític li hagués manat. Per tant, francament, que la fiscalia busqui caps de turc obeint a cegues un govern que no sap on va, és una temeritat però també una falta d’ètica colossal. I perdonin les molèsties.          

MONÒLEGS A PEU DE CARRER (6) – DE FORA VINGUEREN...

Confesso que m’he tornat un xafarder i que m’agrada parar l’orella a les converses que per casualitat escolto, sovint gràcies a que la gent quan s’esplaia amb un altre parla més alt del compte, sobretot si està amorrat al telèfon. Ahir, sense anar més lluny, em vaig ensopegar - a la barra del bar on entro cada matí a fer un tallat, quan acabo la caminada terapèutica quotidiana - amb una dona atribolada que explicava per mòbil, sense massa reserva, la causa del seu emprenyament:

“- Doncs mira que et dic mona, no estic d’humor per acudits a aquestes hores, després de passar una altra nit del lloro per culpa dels maleïts veïns de sota de casa. I el teu pare també està que trina - ja te’l pots imaginar! -, sobretot després que va baixar a pregar-los que paressin d’escridassar-se, i li tancaren la porta als morros dient-li: “abuelo, no se meta donde no le llaman!” Ja saps que significa pel teu pare això que li diguin avi; precisament va vendre’s el cotxe l’endemà que en una rotonda un galifardeu que tenia pressa li va endinyar: “avi, no s’adormi al volant!”... Em tingut mala sort amb aquests veïns i no sabem pas com ens en sortirem, l’única esperança és que estan de lloguer i potser fotra’n el camp aviat. El president de l’escala prou que ha intentat resoldre-ho plantificant un avís a l’ascensor que recorda - a tothom en general per a no ferir susceptibilitats, perquè ell és un senyor molt legal, tocat i posat - que des de mitjanit fins a les vuit del dematí s’ha de poder dormir, ja que a la comunitat hi viuen gent gran, nens i treballadors que s’han de llevar d’hora. El teu pare, ja ho saps, necessita descansar les seves hores tal com li va dir el metge en sortir de l'infart, i aquests dies que no pot clapar tranquil és una altra persona, t’ho ben asseguro. Jo mateixa estic amb l’ai a cor, sentint unes batusses en que és diuen de tot, de fill de puta per amunt, quan arriben a les tres de la matinada mamats, i no sé si amb alguna altra porqueria al cos. De fet, quan me’ls trobo per l’escala em sembla que van una mica obnubilats, però passo de llarg perquè em fan por. Quina pena sentir por dels veïns que tens més a prop que la família en cas de necessitat!  No, no filla, no són pas joves; jo els hi faig ben bé de quaranta-cinc a cinquanta anys, i segons el propietari que els hi va llogar el pis, li varen fer llàstima perquè tots dos són pensionistes per malaltia... Collons, nena, estan malalts i s’emborratxen un dia sí i l’altre també? Això sí que no ho entenc, que no els hi fan un seguiment els metges? És el que diu el teu pare, viuen a costa de nosaltres i no paren de fer-nos la vida impossible... I no et pensis, aquests paios són del país, no pas de les quimbambes. El propietari del pis es disculpa dient que va mirar de no llogar-lo a moros i negres perquè no ens queixéssim; doncs, mira, li vaig contestar, potser millor ens aniria amb estrangers pobres però educats, que n’hi ha molts, que no pas amb aquesta púrria del país... Saps allò que es diu que de fora vingueren i de casa ens tragueren? Doncs és exactament el nostre drama, només que nosaltres hem acabat de pagar l’hipoteca fa sis anys i no estem pas a la nostra edat per vendre la casa i anar de lloguer... Els municipals, dius? Refia-te’n! Mira, si no hi ha sang i fetge pel mig no mouen un dit, i el que denuncia a vegades ho passa pitjor que el denunciat... Jo em refiava que l’Ajuntament potser ens donaria un cop de mà després d’haver parit una ordenança de civisme que declara, per exemple, el dret de la gent gran a dormir; però es veu que tot plegat és paper mullat, i els nostres veïns poden dir-se el nom del porc a les tantes de la matinada. Jo a vegades, Déu em perdoni, penso: a veure si es maten d’una vegada i s’acaba la murga! ... Tu que coneixes aquesta regidora tan mona que es vanta de l’ordenança de civisme, convida-la a passar un parell de nits a casa nostra per comprovar el pa que s’hi dona amb uns veïns incívics que et fan sentir tan impotent com a ciutadà i com a persona... Temo que el teu pare un dia tregui el geni i faci un disbarat, perquè els mateixos que no fan res per impedir que algú es pixi cada dia en els dret cívic de la gent gran a dormir en pau, després crucifiquen el que es prengui la justícia pel seu compte quan no es pot més...”