QUI SE'N RECORDA DE LA CRISI DEL 77?

 

CARTA AL VENT

            Estem igual per no dir pitjor que a l’octubre del 77, quan es varen signar els Pactes de la Moncloa que avui més d’un dirigent polític enyora, malgrat allò de que mai les segones parts surten bé. Aleshores es va vendre aquella operació d’enginyeria política d’alta volada, com l’ungüent meravellós que un cop aplicat a la pell nafrada del país, faria recular la crisi com si es tractés d’una febrada. En definitiva, aquells Pactes no foren més que un conjunt de declaracions de propòsits i un garbuix de bones intencions, que es van abocar sobre la taula dels buròcrates de l’Estat  perquè posessin fil a l’agulla. Ara ens semblen aquells pactes qui sap què, però de resolucions a curt termini només se’n van concretar dues: control democràtic dels expedients de crisi i endegament d’estudis sectorials. El primer objectiu mai es va portar a terme, perquè la patronal de llavors tot just prenia mides de l’edifici on s’instal·laria la seva parafernàlia administrativa, i no es va comprometre en serio a gaire res. En quan al segon punt, va arrossegar-se de despatx en despatx dels ministeris, acabant a la paperera la majoria de vegades, un cop digerit el triomfalisme dels primers dies després d’estampar la signatura en aquell paper mullat que es venia com la Bíblia en vers. I és que, com ara, no era només Espanya qui estava a la corda fluixa sinó tot el conjunt del sistema econòmic global. De manera que aquells pactes, per molt que ens semblin avui un referent en què emmirallar-nos, tenien més de mític que no pas de pràctic.

            Els socialistes que llavors feien de comparses, perquè encara no havien tocat poder, tampoc no es feien gaires il·lusions i preferien veure-les venir: “...podrem arribar a diagnosticar les causes de la crisi, però no podem fer altra cosa que buscar-li col·lusions pal·liatives per a sortir-ne tan bé com puguem...” Per la seva part la Banca, si fa o no fa com avui, tocava a morts, i enlloc de donar exemple d’empenta es despenjava amb un seguit d’excuses de mal pagador: “...la política monetària del govern és tan restrictiva que s’ha reduït el diner en circulació i, per tant, el crèdit a concedir. Tanmateix, en empreses amb plantilles desproporcionades i estructures antiquades no és aconsellable que bancs o caixes d’estalvi s’hi emboliquin”. No us sona de res, aquesta cantarella?

            La patronal i els sindicats tocaven al llavors superministre Abril Martorell la mateixa saragata que avui ha d’aguantar en Rajoy. La solfa i els músics són els mateixos, només ha canviat els destinatari. En aquest sentit, estem encallats en dialèctiques passades de moda que no serveixen ni per resoldre la crisi, ni per acostar postures, ni per imaginar sortides. Aquell any 1977 la crisi tenia un conjunt de factors similars a l’atzucac actual, sobretot un: l’índex de la renda familiar, un dels puntals del consum, havia caigut de forma espectacular i els més optimistes preveien deu milions d’aturats forçosos abans de fi d’any. A les comarques gironines, per exemple, tradicionalment sense problemes greus per manca de feina, l’atur havia augmentat un 50%. Per la seva part, els polítics i els economistes feien barrila, com si a la babalà s’anés arreglant el negoci, deixant-ne anar una de freda i una de calenta. Era freqüent escoltar a les tertúlies, que també n’hi havia a dojo, declaracions com aquestes: “O definim una política econòmica en un termini de quatre anys o no sortirem de la crisi” (Fuentes Quintana, l’arquitecte dels pactes de la Moncloa); “Els bancs guanyen diners encara perquè la crisi no ha arribat a la banca, la qual cosa vol dir que hi haurà dies pitjors” (Banc Popular dixit). I una patum de casa nostra en matèria d’Hisenda Pública, en Trias Fargas, es limitava a repetir: “Hem d’estudiar més a fons el fenomen de l’atur”.

            Es veu que, com passa ara per desgràcia, tampoc no li tenien a la crisi les mides ben preses i les previsions del propi Jordi Pujol, un dels polítics amb el cap més clar, no podien ser més pessimistes: “... la crisi serà llarga, de deu o quinze anys”. Fins i tot els abats i els provincials de les ordres reliquioses establertes a Catalunya, es varen reunir a la cartoixa de Montealegre per fer una crida a la solidaritat catalana com a remei per apedaçar els esquinços de l’atur en la societat. I com a detall anecdòtic, però sintomàtic que l’eufòria era més aviat poca, un reclam a “La Vanguardia” oferia: “deixar el seu vell “trajo” (sic), reformat com nou”. Jo mateix, que d’economia més aviat anava peix, vaig escriure un comentari que resumia la tragèdia: “Un país que comença a aprofitar la roba és un país que va endarrere”.

            Com ara, les coses anaven malament a tot el món, però el nostre país patia una pulmonia doble: com a conseqüència de la situació internacional i, també, per culpa de la nostra mateixa ineptitud per preveure un futur difícil. Acostumats a no mirar prim, ni varem planificar la industria, ni les infraestructures, ni l’agricultura, ni la investigació. A més a més de la reserva espiritual de l’univers, ens creiem - com proclamava a tort i a dret fa quatre dies el nefast Zaparero i la seva camarilla - el melic del món quan no érem altra cosa que un poble sense valors ni reserves per plantar cara a la crisi. Tampoc no estàvem preparats per a superar-la anant de bracet amb ningú, i quan allò que mancava era imaginació, empenta, iniciativa i treball d’equip, com ara repetim, ens dedicàvem a tirar-nos els plats pel cap uns als altres. Els treballadors sortien al carrer a dir penjaments dels empresaris; molts empresaris de bona fe, abandonaven el seu deure moral d’invertir, cansats de ser bescantats fessin el que fessin i l’Administració de l’Estat navegava a la deriva, acumulant disbarats de tota mena, no respectant les seves mateixes disposicions.

            Tot plegat passava l’any 77 i, malgrat tot, ens en varem sortir perquè no hi ha mal que cent anys duri. Els pactes de la Moncloa potser només varen servir per fer-se uns quants una foto històrica, però n’hi va haver prou amb aquella unitat si voleu de tramoia com a revulsiu per un país ensorrat. I és que a vegades, entrellucar la sortida del túnel té efectes espectaculars. 

QUÈ EN FAREM DE L'OBRA SOCIAL DE LES CAIXES CATALANES?

CARTA AL VENT

            La reestructuració del sistema financer ha tocat de mort les caixes d’estalvis catalanes, que al ser intervingudes per l’Estat espanyol a través del FROB varen perdre tot el poder de decisió no només sobre el seu futur financer, sinó també sobre què se’n farà de l’obra social al servei de la societat i el territori que les havia vistes nàixer. Perdre l’obra social suposarà un cop fort per aquelles necessitats que elles cobrien, entre d’altres raons perquè no les assumia l’administració pública. No estem parlant, precisament, de xavalla: el pressupost de l’obra social de les caixes a Catalunya supera els 600 milions d’euros. És cert que la part del lleó surt de La Caixa, però la implicació de CatalunyaCaixa i d’Unnim en el territori quasi fregava el 75 milions i ara podrien posar el compte d’obra social a zero, si els nous propietaris se’n renten les mans d’aquests compromisos carrinclons.

En el cas d’Unnim, és improbable que el BBVA, que s’ha estrenat anunciant el tancament d’unes quantes oficines a Catalunya i fent fora un 20% del personal, s’entretingui mantenint, per exemple, l’única temporada estable de dansa que hi ha a Catalunya, ni el festival de músiques ètniques, que des de fa set anys es feia a Girona, o el Festival de Blues de Cerdanyola del Vallès. ¿Què els importa als directius d’una entitat que té la seu i el poder de decisió a la Castellana, donar suport a la cultureta dels catalanets? Que s’ho paguin ells!, encara diran.  

Tampoc no li deurà anar millor a l’obra social de CatalunyaCaixa, en aquest sentit, tant si se l’empassa el Santander com si ho fa qualsevol altra banc. Doneu per fet que es tancaran casals o clubs de gent gran i es donarà menys suport a projectes locals en l’àmbit cultural, social, esportiu i formatiu. En el cas de Mon San Benet, la joia de la corona de CatalunyaCaixa, de ben segur no li faltaran pretendents degut al seu valor afegit i que enlloc de necessitar recursos, en genera. No sé si és un símptoma de l’escassa sensibilitat amb que es tocaran per part dels nous propietaris determinats aspectes culturals i socials del territori, el fet que una part del fons editorial apilat en un magatzem de Sant Benet de Bages hagués estat a punt d’anar a parar a la bassa, si no se’ls hi hagués cridat l’alto a temps.

            El desitjable seria que - si bé el perfil de l’obra social difícilment tornarem a veure’l tal com l’havíem conegut - quan la crisi escampi els bancs resultants de l’operació neteja continuïn dotant, sense excuses ni reserves mentals, l’obra social de les antigues caixes. Podrien plantejar-s’ho com un bon reclam per a recuperar la confiança i les bones pràctiques, però quan el que compta no són els sentiments sinó els resultats, veig molt improbable que es prenguin aquesta molèstia si el patrimoni adquirit s’ha valorat a zero. Si serveix de mostra, l’obra social de la CAM, venuda a preu de saldo al Banc de Sabadell, ha quedat reduïda a un àmbit purament testimonial. La qual cosa és coherent amb la filosofia de la banca: un banc ha de retribuir els seus accionistes i no pas a la societat civil del territori que l’acull. Per tant, tot fa preveure que de mica en mica o pel broc gros, es produirà el desarrelament progressiu dels vestigis de l’obra social en els territoris d’origen de les caixes.

            La característica de les caixes catalanes era que no tenien uns accionistes a qui repartir dividends, sinó que era la societat civil en el seu conjunt la receptora dels beneficis, reconvertits en serveis. Però el govern socialista, en contra dels seus principis ideològics, va legislar pensant més en la gran banca i, segurament, també en fer la punyeta a l’excessiu poder financer català, propiciant la desaparició de les caixes. En aquesta operació, els principals perjudicats no foren els capitalistes, sinó els ajuntaments, el tercer sector i els petits impositors.

            L’obra social de les caixes d’estalvis ja va anar de capa caiguda des de l’any 2010, doncs com a conseqüència de la reducció del benefici, la inversió es va retallar en un 17,7%. Tanmateix, les caixes d’estalvi catalanes i les seves obres socials, que havien estat una referència internacional de les escoles de negocis, tant per la seva quota de mercat – van arribar a suposar un 54% del sector financer, mentre que a Alemanya i França no arribaven al 25% -, com pel seu model d’obra social a la que durant la darrera bona “collita”, l’any 2009, hi varen abocar una mitjana del 27% dels beneficis, exactament 2.200 milions d’euros, de cop i volta, varen pagar els plats trencats per l’anatema de la bombolla immobiliària i pel deute tòxic acumulat. D’aquesta escabetxina, per ara només se’n salva La Caixa, fins que no caigui a les urpes de Bankia, i les corresponents entitats basques, que com sempre mengen a part.

I SI EN COMPTES DE RETALLAR, OPTIMITZÈSSIM?

CARTA AL VENT

            No he pogut entendre mai, i n’he parlat d’aquest tema a bastament, que en el transcurs d’aquesta crisi només se sàpiga, per part dels governants, emprendre una retallada brutal de drets i una rebaixa de sous. És de llibre de text que per reduir el deute es pot actuar de dues maneres distintes: augmentant ingressos o rebaixant  despeses. Però qualsevol estudiant de primer curs d’econòmiques sap que per aconseguir més ingressos és fonamental optimitzar els recursos disponibles. Aleshores, per què serà que no hi tenen tanta tirada, els que ens han de treure les castanyes del foc, a aprofundir en aquesta direcció? Doncs, al meu parer, per una raó molt senzilla: perquè l’optimització implicaria trencar molts de plats bonics i desmuntar infinitat de rectories i d’interessos creats. I ningú, des del govern o fins i tot des de l’oposició, s’hi vol arremangar a endreçar i airejar els caus del casalot. Potser perquè tothom en sortiria escaldat? Potser perquè trobaríem esquelets dintre algun armari? Malgrat que oficialment es nega que n’hi hagin, el cert és que, per poc que es grati, dessota la crosta de l’administració pública apareixerien privilegis i bules impresentables i, sovint, inexplicables.

            Com que la majoria dels que governen abans de ser frares havien fet d’escolans, ja saben el pa que s’hi dóna, i prefereixen començar la reforma podant les branques més febres i assequibles, enlloc d’altres de més enrevessades. Però aquesta tàctica és tan negativa i forassenyada, que caurà pel seu propi pes. Fent retallada sobre retallada, no aconseguiran altra cosa que desmoralitzar i empobrir els ciutadans, fins que aquests diguin prou! Quan en les respectives eleccions el poble va fer confiança a CIU o al PP, fou perquè quan van mal dades hom s’agafa a un ferro roent, si convé. Però al cap de quatre dies, en un cas i en l’altre també, ja s’ha vist que allò del “govern dels millors” o “dels que sabem què cal fer”, no passava de ser un miratge cruel, per no dir una burla de molt mal gust. Si, per fer un símil, els governs anteriors, d’esquerres, varen descarrilar un tren a la deriva, després de posar-lo altre cop a la via ens adonem que aquest tren, repintat amb el color blau de la dreta, va directe al precipici.

            Si no impulsen a corre-cuita el creixement, com dimonis pensen sortir-se’n de l’atzucac? Són tan capsigranys que no s’adonen, de veritat, que cada nova retallada directa o indirecta, suposa una destralada a la capacitat de consum, que és el combustible i el motor de la revifada? Com creixerà l’economia, si la gent no gasta? Com esperen que es consumeixi, si es passen el dia amenaçant amb més retallades de sous, de pensions i d’oportunitats de guanyar-se la vida fent de petit emprenedor? Les pimes, a més d’una reforma laboral, necessiten polítiques de reactivació econòmica per incrementar la demanda. Les pimes són les generen el 90% de l’ocupació, però se les manté acorralades en un cul de sac, quan molts petits empresaris han arriscat els seus patrimonis, refiant-se que les promeses dels polítics es farien realitat en dos o tres anys. Ara, en canvi, el gallec pinta un futur més negre que el carbó i temen, amb raó, que dintre de quatre dies s’hauran de veure bescantats i avergonyits sentint-se dir el nom del porc, perquè quan al carrer les masses s’esvaloten fan passar bou per bèstia grossa.

            I, mentrestant, ningú gosa posar el dit a la nafra. Què vol dir optimitzar els recursos? Doncs no amagar més el cap sota l’ala i esporgar l’administració pública de paràsits, d’empreses improductives, d’assessors, consellers i executius prescindibles, de no duplicar i triplicar administracions. Sobretot, d’acabar amb la sangonera que suposen autonomies insostenibles, creades a l’empara de la transició per fer als poders fàctics més mengívola la píndola de restituir a Catalunya i a Euskadi els seus drets històrics. Realment algú, amb tres dits de front, pensa que es pot justificar de cap manera el parlament i el govern autonòmic de Madrid, per exemple, en un país que perd oli a tremuja. Espanya és l’únic país, de l’Europa amb qui ens hauríem d’emmirallar, que en els darrers deu anys ha engreixat l’administració pública en personal i en deute. Serien capaços de justificar, sense enrojolar-se, les seves nòmines i demès serrells els alts  no tan alts empleats d’algunes empreses públiques? Si les retallades haguessin començat per les branques podrides de l’arbre, segurament no passaríem tantes angúnies i no veuríem el futur tan negre.

            Optimitzar els recursos també vol dir posar en ordre la Universitat, incentivant la investigació, passant la rasqueta de la productivitat a les plantilles de docents, penalitzant els mals estudiants crònics, dissenyant una política de beques sostenible, que realment ajudi a qui s’ho mereixi. I en quan a l’administració de Justícia, optimitzar vol dir implementar d’una vegada els recursos informàtics per estalviar temps, tràmits burocràtics i reorganitzant la funcionalitat, evitant la saturació que empudega l’agilitat amb taxes dissuasòries equitatives. I finalment, optimitzar els recursos també vol dir deixar-se de punyetes i abordar l’evasió de capitals, l’economia submergida i el frau fiscal sense contemplacions i amb rapidesa, obligant la banca a obrir l’aixeta del crèdit perquè si no circula diner amb naturalitat, aquest mort no hi ha qui el ressusciti. Esclar que optimitzar en aquestes condicions és com fer una revolució, però és que si la classe política no l’endega i controla des de les institucions, potser demà passat els hi faran incontrolada des del carrer.       

QUI TÉ EL CUL LLOGAT, NO S'ASSEU QUAN VOL

CARTA AL VENT

            Diguin el que diguin els convergents, pel que sembla estant lligats de mans i peus en la teranyina que ha anat teixint la múrria de l’Alicia, aprofitant-se que estaven vulnerables. No sabem quines meravelles ha fet aquesta astuta encantadora de serps, però el cas és que s’ha vist amb agalles per proclamar “urbi et orbe”, des de Sevilla, que és ella qui porta els pantalons en aquesta mena de sainet que fa dies es representa a la plaça de Sant Jaume, i que es cou i s’assaja als reservats de restaurants discrets. El cas és que, com se sap, la tropa convergent va fer curt el dia de les eleccions, i per governar folgats els hi manquen tres parells de crosses. Els somiatruites de costum varen refiar-se que els altres comparses coixos els hi llogarien a bon preu, avui un i l’endemà l’altre, la crossa on repenjar-se en un moment donat; però, en aquesta faràndula ningú fa favors de franc, ni s’avé a anar-se’n a l’hort amb pretendents passavolants. “O hi ha casament, o no me’n vaig al llit amb tu” – va ser la sonada general de l’oposició. De manera que davant les carbasses que els il·lusos convergents anaven recollint a tort i a dret, varen decidir despenjar la doctrina més rància que s’havia practicat i predicat a bastament, en la prehistòria dels seus orígens: “casa’t sempre amb la pubilla més rica”.

            Vet-aquí, doncs, que no hi havia volta de fulla: la família de l’Alicia és la que té la clau dels calerons. Per tant, tapant-se el nas o no, vés a saber, la parella va començar a festejar, encara que de moment cadascú visqui a casa seva. Però la família ja en té prou, de moment, amb que se sàpiga que surten junts, perquè encara que no ho vulguin reconèixer massa sovint, els convergents són un bon partit per a una Alícia que malda per trepar tan lluny com pugui. El que passa és que la seva família té un passat bastant fosc, per no dir tèrbol, i no està disposada a dispensar cap infidelitat sense fer morros i amenaçar amb tallar la relació, deixant el nuvi passerell amb el cul a l’aire. Esclar, qui té el cul llogat no pot asseure’s quan vol. Salvant les distàncies, l’Alícia de casa nostra, vol copiar les maneres de la punyetera alemanya Àngela, que fa anar de corcoll a mitja Europa, amb les seves ànsies d’imposar el dictat que li convé. I no es talla a l’hora de manar al seu amistançat de conveniència, que no es faci amb segons quines companyies, sobretot si són de la ceba. Ara mateix, com que ha tingut un detall amb els d’Omnium, als quals l’Alícia no ha pogut veure mai ni en pintura, ara aquesta ve i el castiga sense postra.

            No sé fins quan durarà aquesta comèdia, però els convergents ja s’estan adonant que el preu del peix que de tant en tant cau al cove, potser no és tanta ganga com es pensaven. I que amb l’alè d’una vampiressa clavat al clatell s’han de fer molts equilibris per sortir-se’n. Potser seria hora de canviar de parella, però les que al començament del ball varen ser repetidament menystingudes, quan s’hi posaven bé perquè no es deixessin ensibornar per una gata maula, ara els farien representar tots els papers de l’auca i fins aquí no hi estan disposats els convergents. Els analistes de la situació que s’ho miren més desapassionadament, ho tenen clar: caldria donar un cop de puny a la taula i engegar l’Alícia i els seus prepotents amics botiflers a dida. Però, tenint el cul llogat no es poden fer cops d’home. El més curiós de l’assumpte – que es podria explicar per allò de que l’amor és cec, si no fos que aquí d’amor res de res – és que ni a l’Alícia els hi varen donar embolicada ni ignoraven quines males peces hi havia a la seva família. Fins fa quatre dies, l’afició preferida d’aquesta gent era jugar al pim-pam-pum amb Catalunya, la seva llengua i la seva autonomia. A més a més, ja s’hi havien enrotllat anys enrere i ho varen pagar amb vuit anys d’abstinència de poder. Tant repenedits n’estaven d’aquella rebolcada al Majèstic que fins i tot varen comprometre’s davant notari que mai més tornarien a deixar-se arrossegar al catre per aquella gent. Però, ja se sap, la necessitat obliga a empassar-te l’orgull i, fet i fet, l’Alícia està de més bon veure i escoltar que no pas aquell galifardeu d’en Vidal Quadras. Almenys sap dorar més bé la píndola.

            Dit això, des del carrer el ciutadà que es limita a observar tantes anades i vingudes d’una classe política que s’entreté tocant musica celestial, enlloc d’arremangar-se a resoldre els problemes reals de la societat, “fipla”. Dir les veritats, de veritat, no és políticament correcte. Les veritats, de veritat, couen; mentre que les veritats de mentida fan bullir l’olla de molta gent que es fica en política per viure’n. I que ningú s’estripi les vestidures i vingui amb camàndules: si de veritat fossin responsables, tota aquesta colla de mesells procurarien trobar els camins o les dreceres per entendre’s d’una vegada i treure el carro del pedregar. Que caient les que cauen, siguin incapaços d’agafar el toro per les banyes, no té perdó de Déu. Amb tots els respectes, que ara com ara el que els tregui la són sigui si al Senat s’eliminarà o no la traducció simultània, i no com s’ha de tapar la boca a un president del govern, que va escampant irresponsablement pel món que la situació desastrosa que diagnostiquen els saberuts europeus per a Espanya encara serà pitjor, em va venir ganes de vomitar.                                       

PER QUÈ SE N'HA DE DIR "COPA DEL REI"?

CARTA AL VENT

            Per quin set sous, a aquest país tan peculiar en que vivim, qüestions que són exclusivament esportives s’han d’embolicar políticament? Ara resulta que a on s’ha de jugar la final de la Copa, esdevé quasi un problema d’Estat; com si no tinguéssim prous maldecaps per a entretenir-nos. Vaja, que ja són ganes de complicar-nos la vida! Si resulta que es tracta d’un afer esportiu, per què no ho resolt d’una vegada la Federació corresponent, en aquest cas la de futbol?

No, què va! Vet-aquí que, donant la cara o tirant la pedra i amagant la mà, tothom corre a fica-hi cullerada. I el que es pitjor: tothom quan obre la boca per opinar sobre aquesta qüestió, escombra descaradament cap a casa, embolicant encara més la troca. I el que ja no té nom, és que aquesta picabaralla, estrictament esportiva, no es limiti només a quatre xitxarel·los desvagats, sinó que polítics de primera fila, hi diguin la seva tot desafinant i fent algun gall inclús, posant en perill el concert. A cap altre país del món passa, que no tinguin aspectes tan elementals i simples com aquest, de a on s’ha de jugar una final esportiva, resolts i lligats els melics des de temps ençà.

Enmig d’una discussió encesa, no és el millor moment per consensuar conflictes, més enllà de trobar a darrera hora - sovint després de dir-se el nom del porc durant una setmana - una sortida de compromís acceptada a contracor i covant ja la revenja. Les solucions estables, ben rumiades i sense serrells que pengin, s’han de prendre en fred, no en calent. Roma, Paris, Londres, Lisboa, entre d’altres capitals, són les seus indiscutibles de les finals de la Copa dels seus respectius països. Madrid ho ha estat en infinitat d’ocasions, però ara els amos del Bernabeu surten per petaneres, i no estan disposats que el seu estadi sigui l’escenari on catalans i bascos ventilin i xalin la final de la Copa del Rei. Què es pensen, que contaminaran l’ambient de virus perifèrics?

            No seria cap bajanada preguntar-nos si aquesta poca disposició dels madrilenys a fer d’amfitrions, obeeix només a pura rebequeria del senyor Florentino Perez, com a reacció visceral davant l’adversari per antonomàsia de la casa blanca, el Barça, o la resistència té més calat que una simple rivalitat. Ja ho sentirem a dir! Però, en tot cas, és bastant empipador que especulacions d’aquesta mena tinguin raó de ser; doncs, no ajuden gens a rebaixar les tensions territorials, sinó tot el contrari. I, sobretot, sap greu que s’abonin les suspicàcies malintencionades, i que quan la solució és tan poc complicada com en aquest cas, es vagi marejant la perdiu; passa massa sovint en un país que tothom fuig, com de la pesta bubònica, de les patates calentes. Si qui organitza la Lliga i la Copa és la Federació, no seria lògic que els seus dirigents es mullessin i no contribuïssin a que la taca d’oli s’escampi? Si la Federació ha esdevingut, també, una rectoria per a uns quants espavilats, potser ja seria hora que pleguessin de rascar-se la panxa, i fessin la seva feina per justificar les misses, què carai!

            I ja que hi estem posats en això de la Copa, em pregunto si no seria millor referir-nos-hi planerament, deixant de banda l’afegitó “del Rei”. La Copa, que jo sàpiga no la paga pas la Zarzuela, sinó que es tracta d’una competició futbolera que tots els països organitzen, entre d’altres raons perquè dóna el passaport per participar en competicions europees de guanyadors del campionats nacionals. Ara bé, que jo recordi, no hi ha cap altre país adherit a la UEFA que identifiqui aquest trofeu, amb el cap de l’Estat corresponent. Fins i tot a Anglaterra, on la monarquia està més arrelada que a altres bandes, segons diuen els monàrquics, la seva Copa no passa de dir-se així: Copa. És més, estic segur que els mateixos dirigents de l’UEFA no s’entretenen a matisar, quan es refereixen als representants espanyols, que la seva particular Copa és la del rei, sinó que l’arrengleren com a la resta de països, amb el comú denominador de Copa. Simplement, sense buscar-hi tres peus al gat.

            Per què, doncs, aquí volem ser diferents de la resta de la comunitat? Serà perquè com que un clau es treu amb un altre, al esbandir la nostra Copa de l’afegitó “del Generalíssim” després de quaranta anys, va semblar millor substituir-lo per “del rei”. No seria hora de normalitzar aquesta competició amb propietat, i relaxar-la una mica, com una organització més de cadascuna de les Federacions esportives? Que sigui el cap de l’Estat qui la lliuri en persona als guanyadors, ja són figues d’un altre paner. Però que porti el seu nom, crec sincerament que es passar-se de frenada.      

UNA ALTRA REFORMA LABORAL ESGUERRADA DE NAIXEMENT

CARTA AL VENT

            Tot fa pensar que amb l’enèssima reforma laboral que sortirà de la cuina aquest mig dia, no en tindrem ni per mocar la crisi. Pel mateix pecat original a que em referia divendres passat, parlant de la reforma financera: no s’haurà tingut el coratge d’agafar el toro per les banyes. Ara bé, considerant que a part de caure bé als sindicats autòctons ha de convèncer, per imperiosa necessitat, als voltors mercats que ens tenen agafats pel coll i que se la miraran amb lupa, el més probable és que no coli. Inclús és possible que per fer-la creïble no pugui comptar ni amb l’aval d’una vaga general que, encara que sembli mentida, sembla que és el que li vindria bé al senyor Rajoy.

I és que per reviscolar un mercat laboral tan enterc com l’espanyol, cal alguna cosa més que fer-li pessigolles. Perquè el malalt comenci a reaccionar, és imprescindible primer que la iniciativa privada, que és qui pot crear llocs de treball, es senti prou estimulada per atrevir-s’hi. I en segon lloc, que es remogui enèrgicament la capacitat de consumir, doncs sense una demanda eufòrica no s’engrescarà l’oferta. I ni una cosa ni l’altra, segons sembla de les filtracions que s’han anat coneixent, la resolt sense complexes una reforma laboral que naixerà esguerrada, i que constituirà, de ben segur, una nova frustració.

Amb el canvi de govern hi havia l’esperança que no es deixaria perdre l’oportunitat de trenar una reforma ben feta, però una vegada més em temo que s’haurà repetit una versió nova, d’aquest exercici en que som tan experts: marejar la perdiu. La cosa no té volta de fulla, mentre ens regim pel sistema capitalista el consumidor hi juga un paper fonamental en l’empresa de desencallar el carro. Si qui ha de comprar s’arronsa perquè no té diners, ni crèdit, ni veu clar el dia de demà, vol dir que tenim mala peça al teler. I si qui hauria de crear llocs de treball no se sent valorat socialment – la caricatura macabra interioritzada gràcies als que viuen de ridiculitzar de l’empresari, no estimula, precisament, a fer-se emprenedor –, ni se li posen a l’abast unes regles de joc transparents que li facin perdre la por a invertir, la reforma que avui ens presentarà la vicepresidenta acompanyada dels seus acòlits, està més morta que els morts del cementiri. Això són faves comptades!

I que consti que voldria equivocar-me en el pronòstic; no hi ha res que em fes tanta il·lusió com reconèixer que l’he vessada. Entre d’altres raons de pes, perquè em fa por que la corda es trenqui el dia menys pensat. Mentre no ens adonem que no es pot repicar i anar a la processó alhora, no ens en sortirem. I quan sents que s’anuncia una vaga de transport urbà coincidint amb un esdeveniment econòmic que manté llocs de treball per avui i pel demà, voldries entendre com arriba a aquesta decisió un sindicat responsable. El més curiós de la hipocresia col·lectiva en que estem submergits o anestesiats, es reflecteix en com es trascolen aquestes notícies per part dels comentaristes i tertulians tuti quanti de les televisions i ràdios públiques i privades,  que són els que creen opinió en aquest país, comencen els seus anàlisis fent una genuflexió políticament correcte al dret a la vaga, perquè no s’atreveixen a dir el que vertaderament pensen: que els sindicats s’ho haurien de fer mirar més d’una vegada.

I que potser s’hauria d’anar pensant, també, en reformar una llei de vaga dels anys de la picó, per evitar les salvatjades que l’exercici d’una llibertat mal entesa i pitjor practicada, vulnera i trepitja sovint el mateix dret a la llibertat que tenen uns altres. Mentre la moda sigui posar els drets per damunt de les obligacions, no anirem bé en cap sentit. I mentre no se’ns arronsi el melic per parlar-ne obertament, no tirarem endavant. ¿O es que creieu que als empresaris que han aconseguit per Barcelona la confiança del mercat de les noves tecnologies els fa feliços veure com els seus esforços d’anys poden acabar a la bassa per culpa de dirigents sindicals dogmatitzats? Això també entra en el paquet de les reformes laborals, i en la política de donar seguretat als empresaris que vulguin apostar fort.    

REFORMAR SENSE ATACAR LA CAUSA, ÉS PEDRE EL TEMPS

CARTA AL VENT

            Per què darrerament s’han fet reformes de tota mena i la crisi ni s’arronsa? Doncs, senzillament, perquè els nostres polítics no han tingut mai el coratge d’anar a l’arrel del problema, sinó que només s’han dedicat a maquillar-ne les conseqüències molestes. Agafar el toro per les banyes era impopular i feia perdre vots, per tant els que fan política com qui fa de manyà - per guanyar-se les garrofes, això sí cent vegades millor que el manyà -, ja se’n guardaren bé prou de fer res políticament incorrecte, encara que sigui socialment necessari. Per primera vegada, el mateix Miquel Roca ha admès l’error de Convergència al no plantejar des de bon principi, quan es negociava la Constitució, el reconeixement del concert econòmic per a Catalunya. Es va fer a fi de bé, esclar, per no trencar l’entesa d’una transició agafada amb agulles d’estendre la roba. Tanmateix, tampoc els que s’adonaven del disbarat, per a no provocar una ruptura i les trencadisses corresponents, no varen moure un dit per impedir la multiplicació d’autonomies fins a nivells esperpèntics. Si d’aquella manca de coratge encara en paguem avui les conseqüències, no seria raonable proposar-se no repetir els mateixos errors?  

            Amb el ròssec de cinc milions i escaig d’atur i tota una generació de joventut pràcticament perduda i arruïnada, em sembla que s’hauria d’acabar l’addicció als experiments. Però no és així, els polítics mesells no paren de desbarrar. Avui el consell de ministres aprovarà la reforma financera que ahir el senyor de Guindos – un home que després d’enganxar-se els dits en altes responsabilitats de gestió del nefast Lehman Btothers, hauria d’anar pel món amb peus de plom i molta humilitat – va presentar la reforma eufòric, amagant que no farà a la crisi més efecte que una cataplasma per curar un càncer. Com és pot parlar de “reforma”, si no s’extirpa el tumor que consumeix el sistema financer? La causa dels nostres maldecaps, com ha passat a la resta de països “tocats” per l’esclat de la bombolla immobiliària, és que no hi ha manera de saber les dimensions del “forat” que l’explosió ha causat. Si haguéssim de creure al senyor de Guindos estaríem parlant d’un 110 mil milions, però des del propi sector s’insinua amb la boca petita que molt més, tant com el doble. Perquè el problema no es redueix a saber de quants pisos disposen, sinó de quin és el preu de cada pis. Aquesta és la mare dels ous: que en l’època daurada el Banc d’Espanya va permetre alegrement que les societats de taxació depenguessin de les entitats financeres. Aquesta aberració va possibilitar taxacions forassenyades al contractar hipoteques: el banc sobrevalorava el pis perquè li convenia als seus resultats i, també, per calcular les primes dels alts directius, mentre que el comprador hipotecat, content i enganyat feia la compte de la lletera, creient-se que era milionari.

Al esclatar la bombolla, resulta que el mercat ha dictat sentència: els pisos estaven sobrevalorats en un 30 o un 40 per cent. Però no s’acaba aquí la cosa, ja que si només és tractés de cobrir el diferencial entre el valor real i el de taxació potser sí que en de Guindos ho arreglaria amb aquest 50 mil milions d’euros que vol que aprovisionin en un any, els bancs. La realitat, no obstant, és que en aquest estoc immobiliari hi ha una partida opaca i maleïda  que correspon als solars no urbanitzables i als blocs de pisos que no es poden vendre perquè, excitats pel boom especulatiu, els promotors construïren i els respectius ajuntaments consentiren que s’aixequessin en els indrets més inversemblants. De quan puja aquest passiu realment, els bancs ni en parlen. Però males llengües diuen que la insistència del govern en empentar la fusió entre Bankia i Caixabanc obeeix a que corre la brama que l’antiga Caixa de Madrid arrossega una càrrega molt feixuga d’actius tòxics. El govern potser pensa que si aquesta operació de fusió és tanqués amb èxit, mataria d’un tret dos pardals: diluiria en el païdor ben sa de la Caixa catalana els virus nocius de la Caixa madrilenya i, d’aquesta manera, anorrearia un altre símbol del poder econòmic de Catalunya, després d’esclafar la pretensió d’autonomia del Prat.

            Finalment, que no ens vengui la moto el senyor de Guindos que als espanyolets aquesta “reforma” no ens costarà ni un euro. Ja no estem al segle dinou i qui més qui menys té una mica d’instrucció i sap que de miracles no n’hi ha: a tots els demès països sanejar les entitats financeres els hi ha costat enormes sacrificis als ciutadans, i encara no han fet net del tot. Que a nosaltres ens surti gratis no s’ho creu ni mamat, per tant aquesta reforma serà inútil una vegada més, perquè res que s’aguanti sobre una mentida pot reeixir. I que no vingui ara dient el senyor Botin, del Santander, que tot el dia culmerdejava per la Moncloa assessorant a l’inexpert Zapatero, que la culpa de tot plegat no era de la banca, sinó dels polítics. Els polítics hi varen tenir la seva part de culpa, però mentre s’engreixava l’oca immobiliària cap banquer obrí la boca per a blasmar-ne. Al contrari, més d’un animava els ciutadans a endeutar-se fins a les celles perquè sinó eren tontos, cridant com vulgars Laportes: “al loro, que no vamos tan mal”.

            No m’ha quedat espai per parlar de l’altre reforma dels pebrots, la laboral. Ho faré la setmana vinent.

SI US SERVEIX DE CONSOL, ENCARA N'HI HA DE PITJORS

CARTA AL VENT

            És una bona teràpia, la majoria de vegades, portar a visitar un hospital algú que es passa el dia queixant-se de la seva mala sort. Si s’és una mica persona, quan hom veu el pa que s’hi dona en aquests llocs, ha de caure de la figuera i pensar que, potser, no té tanta raó de somicar contínuament com una criatura malcriada: al costat de gent que s’empassa amb coratge inexplicable vertaders drames personals i familiars, jugant-s’hi inclús la vida o la seva qualitat residual, les quatre xorrades que ens passen als que tenim salut i l’indispensable per anar tirant, no ens haurien de treure el son. Al contrari, hauríem de donar gràcies a qui es vulgui, per la bona sort de que gaudim.

            Tanmateix, una cosa semblant passa ara amb com s’entoma la crisi. Ens anguniem només d’imaginar a quantes coses haurem de renunciar si no s’atura la mala ratxa. I quan algú pretén retallar una mica del benestar adquirit, ens defensem com gats panxa enlaire, denunciant que ningú pot arrabassar-nos els nostres drets i que, si per cas no queda un altre remei, que l’escabetxina comenci per una altra banda. I de ser una societat alegre i confiada en que tot seria de color de rosa pels segles dels segles, hem rebaixat els nostres fums de grandesa a contracor, i la crispació o la por més pregona ha transformat el posat dels que s’ho passen més malament. Si per un instant ponderéssim que amb una quarta part del que disposem per mantenir el nostre tren de vida, al tercer món viurien com reis, potser ens tornaria el somriure als llavis i ens desapareixeria a cara de pomes agres.

            En aquest món de mones, tot és relatiu i, fins i tot, a vegades arriba a ser-ho tant que ens hauria de fer vergonya ser tan ximplets com per embolicar la troca com ho estem fem, des amb qüestions transcendents fins amb tonteries de pissarrí. Voleu dir que s’ho val? No ens adonem que no es raonable ni té justificació que per resoldre qualsevol problema concret, apareguin centenars de solucions contradictòries? Això només delata una realitat esquizofrènica: que tothom té un rei el cos i que ningú para atenció en el que diuen els demés, per molt que s’hi esforcin. Sobre la crisi mateixa, estic convençut que els que l’estudiïn d’aquí a un segle, ens farien avergonyir si no fos que farà temps que criarem malves. Des dels orígens fins al seu agreujament, cap dels llestos que ara pontifiquen des de les diverses trones, varen ser prou espavilats com per preveure la patacada que ens venia a sobre. O potser sí. Des de fa temps especulo amb la teoria que el desencadenant d’aquesta crisi no va ser tan culpa nostra, com ens volen fer creure. Com en les clàssiques novel·les dels mestres de l’intriga, per desemmascarar el culpable ens haurem de preguntar a qui afavoreix aquest caos?

            És per tot això, que m’he proposat no fer-me mala sang, i reaccionar amb sentit positiu per no seguir-los la beta, als qui a còpia d’encavallar males notícies esperen menjar-me la moral, fins al punt d’acabar-me tombant al divan d’un psiquiatre. Estic gairebé segur que els que mouen els fils d’aquesta perversa i fastigosa tramoia no veurien de mal ull que ens agaféssim pel coll i acabés tot plegat en un bon jec de garrotades. Si reflexionem una mica, no deixant-nos influir per cap dels xarlatans que ens volen arreglar el món a la seva conveniència, ens adonarem que la solució està més a prop del que pensem: caldria, simplement, començar de nou, tornar enrere per rectificar de soca-rel tot el que s’ha fet a tall d’arrancar naps. I això no vol pas dir retallar a mansalva l’estat del benestar o els ingressos, per posar-los al nivell de fa deu anys. No, començar de nou hauria de significar tirar enrere totes les barbaritats que hem consentit, des que el capitalisme més calculador ens va fer renegar dels valors tradicionals, que ens varem malvendre per un grapat de lluentons.          

ENDRECEM LA TISORA I TRAIEM EL BISTURÍ?

CARTA AL VENT

            Ahir un polític de la bancada del govern deia: “potser ha arribat l’hora de plantejar-nos que qui té una casa amb piscina, que no pot pagar, s’ha de mudar a un piset, i que qui viu en un piset, si tampoc no arriba a fi de mes, haurà d’anar-se’n a viure amb els pares”. I es va quedar tan ample. Des de la més profunda indignació per haver d’escoltar massa sovint receptes tan cretines com aquesta, em permeto preguntar-vos: i si desen d’una vegada les tisores i treuen el bisturí? Perquè si el conjunt de la classe política - els que diuen que pretenen governar i els que són acusats de no deixar governar - no es posen d’acord i es deixen de tantes camàndules, potser la intervenció a vida o mort del sistema - que no s’atreveixen a fer perquè sembla que els hi tremola la mà només de sentir a parlar del bisturí – al final els hi faran la feina els ciutadans emprenyats, a cops de destral.

            S’han de fer el càrrec, tots plegats, que un país sacsejat cada dia per la frustració acabarà sent ingovernable. El ciutadà no pot pair tants àpats de corrupció flagrant; d’estirabots judicials sense cap ni centener; de pronòstics apocalíptics sobre la recuperació econòmica; de testimonis desesperats de treballadors que, amb un atur que esborrona, es veuen al carrer perquè a empreses rendibles – Unitat Hermètica de Sabadell n’és el darrer exemple - els bancs els hi neguen el crèdit, i no poden servir comandes que tenen en ferm. I per la constatació que, malgrat la promesa del conseller Boi Ruiz sobre que la sanitat pública no perdria qualitat, la realitat d’aquesta fal·làcia il·lustrada ja se la troben, els qui tenen la desgràcia d’haver-la de necessitar, en les condicions de precarietat logística a que l’han condemnat les retallades que van debilitant l’estat del benestar a pessigades. I que consti que, en aquest cas, no es per culpa del personal sanitari, sinó per haver desmantellat els serveis fins a extrem tan paradoxals que la manca de consultors suficients en especialitats sensibles, els CAPS han de posar en llista d’espera de més de seixanta dies, consultes que s’haurien de tramitar amb caràcter d’urgència segons els criteris dels metges de capçalera o de les mateixes unitats d’urgència hospitalària, una vegada deriven a l’especialista el malalt controlat en la fase crítica.

És per aquesta raó que reclamo l’ús del bisturí per part del govern de l’Estat, que és a qui correspon aquesta determinació, amb valentia i sense marejar la perdiu. Però, per fer què? Doncs per aprimar sense miraments l’administració pública de tot el llast que la fa improductiva, carregosa i insostenible: posant a rotllo les empreses públiques amb números vermells, incloses les televisions públiques, que només engreixen el dèficit; eliminar les administracions duplicades quan les competències estiguin transferides, tant a nivell estatal com d’administracions autonòmiques; acabar amb la disbauxa del mapa autonòmic reconeixent els drets dels tres territoris històrics i acabant amb els esperpèntics governs i parlaments de conveniència, començant pel de la capital del regne que fa pixar de riure a mig món, i que entre totes són una autèntica sangonera; reconèixer als municipis l’autonomia financera i política suficient per donar els serveis de proximitat al ciutadà com cal per mantenir l’estat del benestar; eliminar dels organigrames de tota l’administració pública els endollats polítics; obligar les entitats financeres a obrir l’aixeta del crèdit a iniciatives productives i al consum responsable, no aplicant interessos d’usurer; regulant els fluxos d’immigració amb el pragmatisme necessari per evitar borses de misèria; regulant d’una punyetera vegada la legislació laboral, escoltant sense dogmatismes ni prejudicis les reivindicacions dels emprenedors, ja que són els que han de crear llocs de treball i només ho faran en condicions favorables als seus interessos; acabar amb l’economia submergida i amb les evasions de capitals, amb escarments exemplars als infractors i als constructors de l’enginyeria financera necessària per escaquejar-se pagar els impostos.

           

            La crisi és global, certament, però s’ha de reconèixer que la que nosaltres arrosseguem és estructural i ben nostrada: una bombolla immobiliària no desinflada a temps i només superada per Irlanda; una administració pública – que no vol dir metges, educadors, jutges, bombers o policies, per resumir-ho – sobredimensionada i farcida de càrrecs d’origen polític que fan més nosa que servei; una política fiscal que accentua les diferències entre rics i pobres, carregant-se la classe mitjana que es guanyava passablement la vida i era el motor del consum...

Però el bisturí, jo penso que no es pot deixar en mans d’un únic cirurgià, si no volem que el malalt s’hi quedi al quiròfan. Perquè l’operació neteja es faci ràpid, amb destresa i amb èxit, s’ha de comptar amb tot l’equip de gent que van comprometre’s si guanyaven les eleccions a treure el país del forat en el que, entre tots, l’havien enfonsat. Això vol dir que mentre un talli, l’altre anestesia i l’altre cus la ferida. En moments crítics no es pot perdre el temps divagant sobre el sexe dels àngels, sinó que s’ha d’anar al gra. El que importa és treure el malalt de l’UVI.     

  

LES DUES ESPANYES

CARTA AL VENT

            Ja em perdonareu, però si faig una mica de zàping per la tele, al·lucino al descobrir que hi ha dues Espanyes, per simplificar el panorama, que conviuen amb la crisi de manera contradictòria: per una banda, la dels tertulians “seriosos” que no se la treuen de la boca, la crisi, que l’analitzen, la sacsegen pel davant i pel darrera i, de tant en tant, deixen anar alguna manxiula apocalíptica; i per altra banda, hi ha la dels que es passen el dia fent safareig, xafardejant descaradament des del rei cap avall, ridiculitzant al mort i a qui el vetlla, convertint alguns platons en vertaders abocadors d’escombraries.

            Si em decanto per la primera d’aquestes Espanyes, acabo deprimit i, sobretot, confús, perquè tot i que hi solen participar, a les tertúlies, experts de cert renom; mai no s’acaben de posar d’acord en res: ni en el diagnòstic, ni en el remei, ni en la prevenció. En canvi, si deixo de banda els meus perjudicis intel·lectuals i m’escarxofo davant d’un programa d’aquest, on s’esbudellen els famosos i tota la seva parentela, sense escrúpols ni aturador de cap mena, per part de tertulians professionals que es guanyen les mongetes o el caviar, competint a veure qui la diu més grossa, potser no engreixo el meu bagatge cultural convencional; però, almenys aprenc molt sobre cretinisme, barroeria i mala baba. I, sobretot, m’oblido de la prima de risc, de les retallades, de l’atur que es desboca i de la gent que no pot arribar a fi de mes sense una crossa.

No recorreré a la clàssica bajanada que una d’aquestes dues Espanyes em trenca el cor, perquè me la porten fluixa. però si és veritat que no puc entendre aquesta dicotomia. Bé, si que l’entenc, però la conclusió a que arribo no m’agrada: el país en pes s’hauria de posar en mans del psiquiatre. En Pla diria: no t’amoïnis, en aquest món hi ha d’haver gent per tot.

           

            De fet, els dos formats televisius a que ens estem referim no són una exclusiva d’aquest país, ja que una altra de les nostres característiques és copiar o reproduir, que és una paraula més mengívola, allò que fan els altres. El que passa és que massa sovint brodem i superem la posta en escena, l’aparador; però marrem en la gestió dels continguts. ¿Heu vist una cosa més depriment que reunir quatre experts a l’entorn d’una taula, i després de discutir la jugada durant una hora, acabin tan desavinguts com havien entrat, sense posar-se d’acord per apuntar una mínima solució pràctica? Quan anàvem a escola, ens deien que la ciència és exacta i que sempre dos més dos faran quatre. De grans, hem aprés fins i tot a posar en quarantena axiomes que semblaven indiscutibles, i que tants caps tants barrets.

            Però els que comptem amb els dits de la mà - per manca de formació suficient, per determinació personal o, simplement, per masoquisme -  pensem que tot seria més fàcil per solucionar qualsevol problema posar-nos d’acord, com a mínim, en diagnosticar la malaltia. Tant se val quina en va ser la causa, almenys sapiguem del mal que hem de morir, per començar a posar-hi remei. No hi ha res a fer, tothom porta un rei al cos i només s’escolta els propis arguments. No hi ha manera de fer un front comú, per exemple, contra la crisi. I el que fa més ràbia de tot plegat, és que es canviï d’opinió amb gran facilitat, depenent de quin cantó surt el sol.

            Per aquesta raó, potser, tenen tan de predicament aquells programes de porqueria iconoclasta, on es compren i es venen les intimitats pròpies i les dels altres per un o dos plats de llenties. Un terç del país ho aplaudeix amb delit, perquè prefereix empassar-se brossa, abans que deprimir-se escoltant que demà estarem pitjor que avui. Ja es ben trist tenir un pati tan caòtic. I avui, al parlar de les dues Espanyes, hem posat el dit només en un aspecte concret , però també podríem posar altres exemples perversos: l’Espanya dels que paguen els seus impostos i acaten la llei encara que no els hi agrada i l’altra Espanya, la dels corruptes i malversadors. A la primera la gent fa equilibris per sortir-se’n com pot, mentre que a la segona s’està ben vist i es viu a cos de rei. Quina de les dues s’imposarà a l’altra?           

   

A CAVALL DE LA FEBRADA

CARTA AL VENT

            A vegades convé reposar; altrament la vida s’esmuny entre els dits com s’esmicola una flor o un tel de cabell d’àngel. L’empipador és que ara no lleu, d’estar malalt. Abans, de petit, recordo que quan tenies mal de cap, et podies tombar tranquil·lament al llit a covar la calipàndria. Ara, com que s’arrosseguen tants de maldecaps, ens hem acostumat a no saber estar-nos al llit, i passem bo i drets els constipats, les esgarrifances de fred, la caparrassa i aquella grip fastigosa i sense responsables coneguts que et deixa allomat, i et treu el poc humor que et quedava - després de la pluja de notícies pessimistes o escandaloses acumulades al tombar de l’any - l’atac del virus que sigui és una garrotada a traïció que em podien estalviar.

            Però, mira que us dic, reposar de tant en tant és bo, tot i que sigui si us plau per força. I encara que tinguis el cap enterbolit i l’espinada adolorida, alguna part del cervell no deixa de treballar a marxes forçades i et passa, com si fossin imatges, idees, arguments i preguntes a cabassos, més de pressa del que voldries, per a poder-les retenir. Potser perquè abans de posar-me al llit havia estat repassant missatges de felicitació de les amistats, a la poca estona de quedar-me ensopit em varen venir mil imputs a l’entorn del mot pau, i em sentia a mi mateix fer una mena de discurset on la paraula pau hi sortia cada dos per tres. No sé per quina raó, però de tota la quantitat de bestieses que vaig arribar a somniar aquella nit de malsons, només recordo amb nitidesa una frase que em va quedar clavada: “la pau mai no es deixa atrapar”.

            Suposo que té una explicació senzilla: aquestes diades pau és la paraula que es repeteix a tort i a dret, que passa de boca en boca, com si fos una consigna, en totes les seves traduccions: bon Nadal, que tinguis bon any, que els Reis et passin moltes coses bones... És un missatge important, però insuficient si no es materialitza en realitats, si no perd el regust de prefabricat. És cert que tant per Nadal com per Reis fem un esforç col·lectiu per acostar-nos al món dels infants, en un intent, jo crec, de retrobar la pròpia innocència, parenta de la pau. Però, és un muntatge ben intencionat i res més. ¿Recordeu que fa temps es van fer unes grans campanyes en contra de la joguina bèl·lica? Doncs resulta que el món consumista, malauradament encara avui, motiva pares i nens a comprar una certa classe de joguines no gens didàctiques, com per exemple la nova generació de nines monstruoses.

            Potser es tracta de canviar - aquí sí que convindria passar-hi l’escombra a fons - aquella vella doctrina de “si vols la pau, prepara’t per fer la guerra”, per una alternativa molt més congruent: “si realment vols la pau, no comencis a esmolar l’eina”. Un canvi de mentalitat que, ara com ara, no assumeixen els polítics i, per tant, no reeixirà de cap manera mentre la dèria d’armar-se fins a les dents sigui el parenostre que tothom sap de memòria, des de la dreta a l’esquerra. No cal anar gaire lluny, per recordar els fàstics dels socialistes de casa nostra als governants centristes que compraren tímidament quatre avions de combat, i quan varen arribar al poder, en Narcís Serra ens va encolomar F-18 americans a tremuja, amb l’excusa de que portaven una mica de tecnologia catalana.

            Qui pogués tornar a ésser infant i entretenir-se fent pessebres o tornant a aquelles joguines entranyables, com les baldufes, de quan també per jugar hi teníem de posar una mica d’imaginació. Una utopia, esclar. El que passa és que hi ha massa mesells. “I massa gent – com va escriure en Felix Cucurull, que en sabia un niu d’això de la pau – que no s’adona una abraçada amb totes les mans del món, pot ser una autèntica abraçada”.

            I perdoneu, aquestes divagacions a cavall de la febrada.   

SOBRE ELS ALTRES MALTRACTAMENTS A LA DONA

CARTA AL VENT

            ¿Quin dia millor que avui, dia dels innocents, per tenir present el maltractament a la dona? Per aquesta raó, he avançat dos dies la publicació de la Carta al Vent que, habitualment, es penja els divendres. Simone de Beauvoir, la que va denunciar que “el més mediocre dels homes és creu un semidéu, quan té una dona al davant”, què pensaria de les dones que acaparen tant o més de poder que un home? És evident que ha plogut molt des que Aristòteles va sentenciar allò de que “s’ha de considerar la condició femenina com una deformitat”. Just avui, a quatre dies de final d’any, quan fem l’estadística de les dones que han estat assassinades, a vegades bàrbarament, per bandarres que les consideraven de la seva propietat, potser seria, també, el moment oportú per recordar i repudiar el maltractament de gènere amb que han estat blasmades i menystingudes sistemàticament les dones, en general, per part d’intel·lectuals de primera fila o per patriarques reconeguts de la societat. Potser sí, que avui dia dels innocents,  a les portes de cap d’any, sigui una bona ocasió per passar comptes.

           

El respecte envers la dona, ja començava de gairell quan sant Pau es cartejava amb els Corintis i els prevenia “que les dones no poden badar boca, en cap reunió pública”. Un altre element de la seva mateixa corda, sant Agustí, deu segles després del cop de pedra aristotèlic, afegia llenya al foc: “considerada aïlladament, la dona al contrari de l’home, no està feta a imatge de Déu”. I si tirem més avall, els xinesos en un dels seus “savis” proverbis, posen les dones a l’altura dels imbècils. I setciències com Erasmus de Rotterdam, ensenyaven als seus deixebles que les dones “seran sempre dones; és a dir, tocades del bolet”. Fins i tot en Luter, el cismàtic més famós, va ficar-hi cullerada: “encara que les dones s’esllomin i morin de part, no passa res; que es morin per això existeixen, per parir”. I aquell il·luminat d’en Nietzche, va dedicar en la seva obra de més renom, Zaratrusta, una bajanada que, que els seus seguidors, no li van retreure mai: “Si surts amb dones, no et descuidis del fuet”. El selecte i “delicat” Lord Byron, per la seva part, aclaria el “protocol social”   reservat a dona: “les dones s’han d’ocupar de la feina de la casa; se les ha d’alimentar i vestir bé, això sí, però no cal que tinguin cap paper actiu en societat. És convenient que sàpiguen un xic de religió per anar dretes, però no cal que perdin el temps ni amb la poesia ni amb la política. Que practiquin la musica, que aprenguin el ball de saló i que es dediquin a llegir llibres devots o de cuina; ja en tenen prou per complir amb la seva funció”. Per cert, un dels escriptors del segle d’or espanyol - d’aquells que els frares catalans amb qui estudiàvem després de la guerra, ens feien recitar de memòria en castellà - Fra Luis de León, en va dir una de tan grossa, que no sé pas si la seva barroeria es pot superar: “Si les llàgrimes de les dones poguessin fecundar la terra, de cada gota en naixeria un cocodril”. I no ens oblidem de la contribució a la causa de tirar per terra el prestigi de la dona, la d’un insigne fill de la Gran Bretanya anomenat Shakespeare, que aconsellava: “si una dona et parla, s’ha de somriure; però no car fer-li cas”

            Em sap greu de reconèixer que d’aquests “maltractaments il·lustrats”  a les dones, no se n’escapaven pas els intel·lectuals catalans. No sé si el considerat en la seva època progressista arrauxat en la seva època, el lletraferit Prudenci Bertrana, s’hagués atrevit a signar avui aquella apologia de la “dona com objecte”, que va gosar escriure el 1914: “... també baix el punt de vista de la moralitat, la dona resulta útil. Sense cap mena de recança es deu afirmar que ella contribueix a fer que l’home no s’entregui a aberracions antinaturals. Suprimiu la dona, i el món serà una immensa Sodoma, on les infàmies més grosses seran comeses i celebrades. Davant d’aqueixa missió noble i determinada de la dona, no s’entén com els austers s’escandalitzen de certes actituds ni de certes costums. Tot lo que puga fer la dona per atreure l’home, és en bé de la mateixa moral social. Endemés, la dona estimula a viure i treballar. Se l’ha de mantenir, i per mantenir-la, l’home viu i treballa”.

            De tota aquest vergonyós material - ara que ens preocupem tant de recuperar i netejar la memòria històrica - potser caldria fer-hi una bona endreça, doncs si qui maltracta amb violència física ha de raure amb els ossos a la presó, “maltractaments verbals” com els anteriors es mereixen ser condemnats a la foguera. I, potser també, ara que es mira amb lupa si les quotes de poder polític estan ben repartides entre homes i dones, caldria que les pròpies dones, en defensa de la seva dignitat, aclarissin que triomfar no és qüestió de sexe, com tampoc no ho és l’estupidesa.

EL TANCAMENT DE CAIXES ÉS UNA SOLUCIÓ O UNA EXCUSA?

CARTA AL VENT

La situació deu estar molt fotuda, perquè la Generalitat decideixi deixar de pagar les quotes de la seguretat social i d’ingressar les retencions de l’IRP de tots els treballadors, que l’administració pública té en nòmina. Quan una empresa dóna un pas com aquest, difícilment se n’acaba sortint. L’agonia pot ser més o menys llarga, però al final acaba fent l’ànec. El que passa és que una empresa normal no pot donar aquest pas dient que fa un “tancament temporal de caixes”, per guanyar temps, disfressant-lo amb una excusa patriòtica, sinó que a l’empresari que no pot pagar se li diu que està en suspensió de pagaments, de camí cap a la fallida, i de seguida els bancs, els proveïdors i la pròpia administració li fan la vida impossible. Francament, no és estrany que la ciutadania hagi suspès la gestió del “govern dels millors”, si el resultat del primer any de governar és la bancarrota.

Ara bé, diguem-ho tot, en un any, per dolents que siguin els que manen, no poden haver generat un forat tan colossal. El desgavell administratiu ja venia d’abans, de l’època del tripartit; això ni els imbècils ho podrien negar. Si això és així, i sembla que no té volta de fulla, ¿no hagués estat més positiu pel país que els que entraven i els que sortien s’haguessin entaulat a resoldre el problema sense tirar-se els plats pel cap? Però, esclar, els que feien costat - és un dir – a en Montilla no volien passar per malgastadors i maldestres, i els que tornaven al poder, afamats després de vuit anys de travessia pel desert, no volien admetre que el problema de la caixa no venia de gastar massa sinó d’ingressar poc. Si haguessin tocat de peus a terra, i agafadets de la maneta ens haguessin explicat com n’estaven de fotudes les coses, potser tots haguéssim entès la necessitat d’estrènyer-nos “temporalment” el cinturó fins a fer les paus i, de ben segur, ens podíem haver empassat l’amarga píndola de les retallades, sobretot si haguessin estat progressives.

Però no, els que deixaven el poder empantanegat i els que es morien de ganes de manar, varen enrocar-se cadascú en els seus interessos miops de partit – el qualificatiu adequat seria mesquins –, i varen tirar al dret, els uns dient que tot ho havien fet de conya i que no tenien la culpa de res, i els altres matxucant als més dèbils i perdonant impostos als més poderosos, com la resposta més intel·ligent que se’ls hi va ocórrer en vistes de l’atzucac. El pitjor de tot, és que tant els uns com els altres, actuaven d’aquesta manera sense caure’ls-hi la cara de vergonya, quan la ciutadania de que tant se n’omplien la boca en època electoral ja feia temps que els tenia calats. Els convergents ahir, i els “peperos” avui és creuen que han guanyat les eleccions perquè són molt bons. Que s’ho treguin del cap! Tothom sabia del peu que calçaven, però anant de mal borràs com es va, la gent s’agafa a un ferro roent si pensa que pot ser la taula de salvació.

Potser em criticareu que el que diré es fer demagògia, però ho tinc de dir: ahir, a Manresa, un immigrant de 56 anys quasi va cremar la casa perquè volia cuinar, intentava escalfar la paella amb papers de diari. No era que fos tonto, és que no tenia cap altra alternativa. Quan passen coses com aquesta, els governants d’un país han de deixar de banda les preocupacions identitàries, i dedicar-se a resoldre les prioritats de la societat, colze amb colze a una oposició que s’oblidi per unes quantes setmanes de les baralles de patí d’escola, per empènyer entre tots el carro fins a treure’l del pedregar. Per exemple, es fa bandera del pacte fiscal i sembla que sense aquest instrument ja podem plegar veles, però no expliquen que durant cinc legislatures convergents, amb els pactes del Magestic pel mig, es conformaren amb allò de “peix al cove”. I anant més enllà, si no tenim pacte fiscal és perquè en època constituent - quan ja n’hi havia uns quants que posaven en relleu que era el moment de demanar un sistema com els bascos – els polítics catalans varen “fer vistes”.

Ara la prioritat es com fem les paus en la balança de dèficit, sense ensorrar més gent en la misèria i carregant-se el que queda de l’estat del benestar. I en aquesta tasca hi té que empènyer govern i oposició, sense carrinclonades ni estirabots: els que manaven abans assumint la responsabilitat que tenen per no haver parat de gastar quan varen veure que els ingressos queien en picat, i els que manen ara perquè han de reconèixer que si no és entre tots, no se’n sortiran, i això vol dir deixar-se de dogmatismes i de perepunyetismes. Si no saben rectificar ràpidament, no aturaran la pressió del carrer i la indignació davant de tanta potineria política se’ls hi girarà en contra.      

PER NADAL, MATAREM EL GALL

CARTA AL VENT (16/12/2011)

            Aquesta darrera quinzena de l’any hi ha una paraula que es repeteix a dojo, a tort i a dret, que passa de boca en boca i es penja als aparadors i a les entrades de tots els pobles, com si fos un reclam comercial o una consigna celestial: felices festes! És un missatge consistent, no us ho nego, però insuficient al no materialitzar-se en realitats tangibles, al no perdre el regust horrible a prefabricat. És per això que, potser, es fa, precisament, un esforç col·lectiu per acostar-nos al món innocent de la infància, en un intent de retrobar en la pròpia infantesa el referent de la pau i la tranquil·litat, que durant la nostra adolescència i maduresa ens hem polit o ens han arrabassat descaradament. ¿Ens fem trampa al solitari, quan fem cagar al tió les coses bones, amb que nosaltres mateixos li hem farcit la panxa? Jo diria que sent interessant la pregunta, no planteja la qüestió de fons. El fotut i preocupant és que el mànec d’escombra amb que la mainada tusta la soca màgica la revetlla o el mateix dia de Nadal, abans de menjar-se l’escudella de galets, cada vegada l’arrepleguen criatures més granades per estovar la carcanada del tió-Estat i exigir-li, com la mainada però amb la desesperació d’un ultimàtum: “caga tió, d’avellana i de pinyó. No caguis arengades, que son salades. Caga torrons, que són més bons”.

           

            Poques llars no es guarneixen amb algun detall de Nadal, malgrat es nota que cada vegada aquests guarniments es posen amb menys il·lusió, potser perquè volta menys la felicitat? Alguns fan el pessebre, més gran o més petit - en definitiva, a tot arreu els pessebres són iguals i diferents ensems -, sobretot el pessebre casolà, voluntàriament ingenu, sense gaires pretensions artístiques, sovint a prop o dessota mateix d’un avet de pedigrí o de plàstic fastigós, on no hi falten mai els personatges principals del misteri: el nen i la verge. Sant Josep ocupa, habitualment, un lloc secundari; tant com el paper reservat al bou, a la mula, a l’àngel o a l’estrella de vuit puntes. Malgrat això, si fem cas del dibuixant Joan Vilanova, que des de Manresa escampava arreu nadales entranyables, i que d’aquesta qüestió en sabia un niu, els animals de l’establia  simbolitzen, potser, aquesta pau que ens desitgem, amb més o menys convicció, cada dia. “Els animals – deia en Vilanova – no tenen enveja ni interessos”. Qui pogués tornar a ésser infant, per entretenir-se fent pessebres o creant les pròpies joguines, enlloc d’omplir-nos la casa de productes de consum massiu, que més aviat inciten les criatures a assemblar-se a Rambo, que no pas a Gandhi, per posar un exemple que tothom pot entendre. Una utopia, doncs, això de la pau i de la felicitat?

            No ho voldria creure, perquè per ser feliç cal poca xeixa. Potser, el paradigma de la felicitat, especialment en aquestes diades, sigui tan simple com aquella expressió nostrada, de que “per Nadal matarem el gall, i a la tia Pepa li’n darem un tall”. El que passa és que de galls de veritat ja en queden pocs, i que els que poden permetre’s trinxar un bon capó, sovint no s’enrecorden de la tia Pepa. La vida s’ha complicat massa, i enlloc d’aquella estrella simpàtica que guiava uns mags cap a Betlem, ara per damunt dels nostres caps només s’hi passegen aus de mala astrugància, que després de xuclar-nos els bons sentiments de felicitat, com uns vampirs, encara no en tenen prou i volen fastiguejar-nos una mica més l’existència, sense concedir-nos ni la treva de Nadal. Ens deixarem prendre l’ànima, també, i que ens l’escorxin, amb l’excusa de la crisi, per seguir alimentant els mercats, els especuladors, els corruptes i els polítics mesells que només pensen en la seva menjadora, i passen de la menjadora dels demés? Si la distància més curta entre dos punts és la recta, ¿per què fem tantes giragonses per resoldre una crisi que es basa exclusivament en l’usura d’uns quants que s’han aprofitat de la disbauxa en que havien acostumat, perversament, a viure ahir la majoria de les seves víctimes d’avui? Mai la gent havíem anat tan nets de clatell com ara, però mai tampoc no havíem estat tan envoltats de porqueria aliena.     

DEMOCRÀCIA VERSUS DEMOCRÀCIA

CARTA AL VENT

            Parodiant el reclam d’aquells cursets – “finances per als no financers” - que feren forrolla a les escoles d’estudis no fa pas gaire temps, potser val la pena fer algunes reflexions sobre com s’està desenvolupant, avui en dia, aquell principi tan sagrat que va definir en Lincoln: “la democràcia és el govern del poble, pel poble i per al poble”.És tal com jo ho tenia entès fins ara. Que un Estat democràtic es recolza sobre quatre potes concretes: L’imperi de la llei, en base a normes jurídiques racionals, generals i abstractes, aprovades exclusivament pels representants legítims del poble; una Administració publica sotmesa a la llei i al control judicial per evitar abusos; la separació de poders i la garantia dels drets individuals i socials, sota la tutela-la d’una justícia independent.

Entre aquests drets socials, jo diria que el més important és el de dissentir; si aquest dret no es respecta, es posa en risc l’autèntica convivència en llibertat. Però, tampoc no se li fa cap favor a la democràcia, si els programes amb que els partits polítics es presenten a les eleccions només pretenen “recaptar vots per guanyar el poder”, enlloc de fer-ho “per complir un programa de govern”.

Si donem un cop d’ull als països que confessen acceptar la democràcia com a sistema d’organització social, veurem que n’hi ha per triar i remenar; però també ens adonarem de seguida, que en general,  no se la considera com un valor absolut, sinó més aviat com el sistema més presentable per aconseguir determinats fins. Atenes, el seu bressol per antonomàsia, tenia uns cinquanta mil habitants en l’època de major esplendor i la dissidència era mínima; però, com s’ha de manegar la cosa enfront de setanta milions d’ànimes? En Felip II, que no era cap lliberal sinó un monarca absolut, confessava que no podia regnar sobre 10 milions de “monarques” que portaven un rei al cos, sense treure el geni de tant en tant. El problema d’avui dia, en el mig món i escaig que la gent es desperta cada matí convençuda que viuen en una democràcia, és que en realitat estan obsessionats per un miratge, i cadascú interpreta la partitura democràtica en claus diferents.

No fa ni una setmana que la poderosa Rússia, que des que va arraconar la dèria de la repartidora de la propietat, omplint-se la boca de bravos a la democràcia capitalista, resulta que ha instal·lat, amb la benedicció dels teòrics representants del poble, una repartidora del poder mitjançant un vergonyós intercanvi de cromos en els càrrecs més importants. A l’altra banda, Nord-Amèrica encara no han superat del tot aquell dilema que els anys seixanta plantejava cruament el “The Washhigton Post”: “el quid de la qüestió no és si la majoria ha de decidir, sinó “quina classe de majoria” ho ha de fer”. A casa nostra, quan les primeres flamarades del postfranquisme envaïen el carrer de joves cridant llibertat i democràcia, un home tan ponderat com en Trias Fargas s’estripava les vestidures i els hi retreia: “la democràcia serveix per evolucionar, no pas per revolucionar”. A les democràcies que es consideren “madures” els hi molesten les majories absolutes, perquè opinen que la tirania d’una majoria és un mal de ventre que s’ha d’evitar, si no es vol que descompongui el país i acabi anant-se’n a fer punyetes.

Ja n’arriba a ser de complicat, això de la democràcia! Per aquesta raó, no m’agraden els experiments i li compro a l’Albert Camús, allò tan bonic que un dia va escriure sobre un assumpte tan pelut: “demòcrata és aquell que admet que un adversari pot tenir raó i, per tant, el deixa explicar sense interrompre’l, i accepta reflexionar sobre els seus arguments. Quan uns partits i els seus líders estan tan persuadits que la raó la tenen només ells - fins i tot tancant la boca dels que els hi porten la contrària mitjançant violència física, psicològica o financera - la democràcia farà figa”.  

I és que la democràcia no es redueix a “un home un vot”, i a que els que siguin més decideixin sobre les minories. Aquesta democràcia, com diria en Borges, “seria un engany de l’estadística”. Però, no té volta de fulla que el sistema democràtic dels principals països occidentals ha de renovar els esquemes caducs. L’època de les elits, àdhuc de la democràcia representativa - sigui la dreta dels propietaris, els industrials i els banquers o l’esquerra dels buròcrates sindicalistes o dels intel·lectuals progressistes –, sembla tenir els dies comptats. Qui està prenent les rengles cada vegada més fort són els plebiscits que es recolzen en l’opinió pública “on-line”; els grups de pressió (“mercats” inclosos); els col·lectius d’indignats a les ordres de qui sap qui o les desguitarrades xarxes d’internet. ¿És aquesta la mostra genuïna del “poble” que la democràcia té d’emparar? O, potser, és aquest “poble” qui salvarà la democràcia?

      

NI EN MONTULL, NI EN MILLET, NI EL DUC HAN MATAT KENNEDY

CARTA AL VENT

NI EN MONTULL, NI EN MILLET, NI EL DUC HAN MATAT A KENNEDY

            On s’ha vist? Té raó el lladre confés del Palau de la Música quan s’exclama que el seu currículum de xoriço, no es pot pas comparar amb el de l’assassí del president dels EE.UU. Ni pensar-hi! Qui va carregar-se en Kennedy era un desgraciat mercenari a sou, a qui segons sembla no li varen deixar temps ni per gaudir de les trenta monedes del que sigui, que li varen pagar. En canvi, els porcs que valent-se del seu càrrec, posició, influència o renom es passen de llestos  arramblant el que poden cap a casa, no tenen excusa ni disculpa. Fan el que fan perquè volen fer-ho, no perquè en tinguin cap necessitat, ni s’hagin venut l’enteniment degut a la desesperació sota el símptoma de l’abstinència. Ho fan per pura avarícia o per aconseguir una font d’ingressos extres que els hi permetin dilapidar en capricis cars i selectes. Malgrat que no hagin matat en Kennedy, el que han fet és molt més greu. Per aquesta raó ho han de purgar amb escreix, començant per tornar el que hagin robat, amb interessos inclosos, abusant de la nostra confiança.

            Per què és més greu? Doncs perquè el pispa del metro, almenys hi posa habilitat en “fer” la seva feina. I l’estafador professional sovint hi esmerça molta imaginació i astúcia per enredar a llurs víctimes. Però qui es val de la seva posició per afanar dels fons públics, simplement s’aprofita de la seva posició de privilegi per omplir-se les butxaques. Esclar que el pispa i l’estafador són uns lladres, però els que roben diner públic ho són més. Diuen que l’oportunitat és la que fa al lladre, i és ben veritat. Qui birla vint euros és tan lladre com el que en treu un botí de vint-mil; l’única diferència que hi ha entre l’un i l’altre, és l’oportunitat i la sort. Ningú és proposa, quan tiba una cartera o posa la mà a la caixa, limitar-se a una quantitat concreta, sinó que arreplega tot el que hi troba i fuig. Tanmateix, ho podem dir de l’atracador. Quan es decideixes a “actuar” no en sap el benefici que li raportarà la malifeta: tant pot ser que acabi amb un botí interessant, com que no en tregui ni per pipes, o que, fins i tot, acabi de potes a la “cangrí”.

            En canvi, els lladres de coll blanc i corbata que actuen des de dintre mateix de les institucions, públiques o privades, gairebé sempre creuen que el càrrec o la rectoria que tenen els hi donarà impunitat, i que poden tibar de beta tant com vulguin, pensant que ningú mai ho descobrirà, sigui perquè o bé es pensen tenir tots els controls a les seves mans, o es refien que degut a la seva alta posició, ningú gosarà denunciar-los. No ens ha de sorprendre, doncs, que quan els enxampen in fraganti alguns es rebotin en contra dels acusadors, protestant que se’ls tracti talment com si haguessin matat en Kennedy. Als lladregots sense pedigrí, ni se’ls acut emparar-se en aquest retret tan forassenyat: ells lladres del carrer saben perfectament perquè se’ls ha detingut i, en tot cas, intenten pactar una rebaixa del càstig. Ara, els lladres d’upa es pensen que són diferents dels lladres proletaris. La llàstima és que, a vegades fins tot algun jutge de la vella escola, comparteixi aquest criteri, tractant-los amb guant de seda i procurant no atabalar-los gaire, com si fossin de cotó-fluix,d’una raça en extinció que cal preservar.

            Alguns països per escarmentar els lladres els hi amputen la mà. No hem pas d’arribar a aquests extrems de l’edat mitjana, per suposat; però estaria bé, i a més seria just, que a part de la privació sovint edulcorada de llibertat, a aquests lladres de “categoria”, que s’han enriquit fotent-se del mort i de qui el vetlla - potser també se’ls hi hauria d’amputar la dignitat, la consideració social i tant de patrimoni propi o familiar com sigui necessari, fins que hagin escaguitxat l’última engruna de llurs apropiacions indegudes.