SOBRE ELS ALTRES MALTRACTAMENTS A LA DONA

CARTA AL VENT

            ¿Quin dia millor que avui, dia dels innocents, per tenir present el maltractament a la dona? Per aquesta raó, he avançat dos dies la publicació de la Carta al Vent que, habitualment, es penja els divendres. Simone de Beauvoir, la que va denunciar que “el més mediocre dels homes és creu un semidéu, quan té una dona al davant”, què pensaria de les dones que acaparen tant o més de poder que un home? És evident que ha plogut molt des que Aristòteles va sentenciar allò de que “s’ha de considerar la condició femenina com una deformitat”. Just avui, a quatre dies de final d’any, quan fem l’estadística de les dones que han estat assassinades, a vegades bàrbarament, per bandarres que les consideraven de la seva propietat, potser seria, també, el moment oportú per recordar i repudiar el maltractament de gènere amb que han estat blasmades i menystingudes sistemàticament les dones, en general, per part d’intel·lectuals de primera fila o per patriarques reconeguts de la societat. Potser sí, que avui dia dels innocents,  a les portes de cap d’any, sigui una bona ocasió per passar comptes.

           

El respecte envers la dona, ja començava de gairell quan sant Pau es cartejava amb els Corintis i els prevenia “que les dones no poden badar boca, en cap reunió pública”. Un altre element de la seva mateixa corda, sant Agustí, deu segles després del cop de pedra aristotèlic, afegia llenya al foc: “considerada aïlladament, la dona al contrari de l’home, no està feta a imatge de Déu”. I si tirem més avall, els xinesos en un dels seus “savis” proverbis, posen les dones a l’altura dels imbècils. I setciències com Erasmus de Rotterdam, ensenyaven als seus deixebles que les dones “seran sempre dones; és a dir, tocades del bolet”. Fins i tot en Luter, el cismàtic més famós, va ficar-hi cullerada: “encara que les dones s’esllomin i morin de part, no passa res; que es morin per això existeixen, per parir”. I aquell il·luminat d’en Nietzche, va dedicar en la seva obra de més renom, Zaratrusta, una bajanada que, que els seus seguidors, no li van retreure mai: “Si surts amb dones, no et descuidis del fuet”. El selecte i “delicat” Lord Byron, per la seva part, aclaria el “protocol social”   reservat a dona: “les dones s’han d’ocupar de la feina de la casa; se les ha d’alimentar i vestir bé, això sí, però no cal que tinguin cap paper actiu en societat. És convenient que sàpiguen un xic de religió per anar dretes, però no cal que perdin el temps ni amb la poesia ni amb la política. Que practiquin la musica, que aprenguin el ball de saló i que es dediquin a llegir llibres devots o de cuina; ja en tenen prou per complir amb la seva funció”. Per cert, un dels escriptors del segle d’or espanyol - d’aquells que els frares catalans amb qui estudiàvem després de la guerra, ens feien recitar de memòria en castellà - Fra Luis de León, en va dir una de tan grossa, que no sé pas si la seva barroeria es pot superar: “Si les llàgrimes de les dones poguessin fecundar la terra, de cada gota en naixeria un cocodril”. I no ens oblidem de la contribució a la causa de tirar per terra el prestigi de la dona, la d’un insigne fill de la Gran Bretanya anomenat Shakespeare, que aconsellava: “si una dona et parla, s’ha de somriure; però no car fer-li cas”

            Em sap greu de reconèixer que d’aquests “maltractaments il·lustrats”  a les dones, no se n’escapaven pas els intel·lectuals catalans. No sé si el considerat en la seva època progressista arrauxat en la seva època, el lletraferit Prudenci Bertrana, s’hagués atrevit a signar avui aquella apologia de la “dona com objecte”, que va gosar escriure el 1914: “... també baix el punt de vista de la moralitat, la dona resulta útil. Sense cap mena de recança es deu afirmar que ella contribueix a fer que l’home no s’entregui a aberracions antinaturals. Suprimiu la dona, i el món serà una immensa Sodoma, on les infàmies més grosses seran comeses i celebrades. Davant d’aqueixa missió noble i determinada de la dona, no s’entén com els austers s’escandalitzen de certes actituds ni de certes costums. Tot lo que puga fer la dona per atreure l’home, és en bé de la mateixa moral social. Endemés, la dona estimula a viure i treballar. Se l’ha de mantenir, i per mantenir-la, l’home viu i treballa”.

            De tota aquest vergonyós material - ara que ens preocupem tant de recuperar i netejar la memòria històrica - potser caldria fer-hi una bona endreça, doncs si qui maltracta amb violència física ha de raure amb els ossos a la presó, “maltractaments verbals” com els anteriors es mereixen ser condemnats a la foguera. I, potser també, ara que es mira amb lupa si les quotes de poder polític estan ben repartides entre homes i dones, caldria que les pròpies dones, en defensa de la seva dignitat, aclarissin que triomfar no és qüestió de sexe, com tampoc no ho és l’estupidesa.