CARTA AL VENT
És una bona teràpia, la majoria de vegades, portar a visitar un hospital algú que es passa el dia queixant-se de la seva mala sort. Si s’és una mica persona, quan hom veu el pa que s’hi dona en aquests llocs, ha de caure de la figuera i pensar que, potser, no té tanta raó de somicar contínuament com una criatura malcriada: al costat de gent que s’empassa amb coratge inexplicable vertaders drames personals i familiars, jugant-s’hi inclús la vida o la seva qualitat residual, les quatre xorrades que ens passen als que tenim salut i l’indispensable per anar tirant, no ens haurien de treure el son. Al contrari, hauríem de donar gràcies a qui es vulgui, per la bona sort de que gaudim.
Tanmateix, una cosa semblant passa ara amb com s’entoma la crisi. Ens anguniem només d’imaginar a quantes coses haurem de renunciar si no s’atura la mala ratxa. I quan algú pretén retallar una mica del benestar adquirit, ens defensem com gats panxa enlaire, denunciant que ningú pot arrabassar-nos els nostres drets i que, si per cas no queda un altre remei, que l’escabetxina comenci per una altra banda. I de ser una societat alegre i confiada en que tot seria de color de rosa pels segles dels segles, hem rebaixat els nostres fums de grandesa a contracor, i la crispació o la por més pregona ha transformat el posat dels que s’ho passen més malament. Si per un instant ponderéssim que amb una quarta part del que disposem per mantenir el nostre tren de vida, al tercer món viurien com reis, potser ens tornaria el somriure als llavis i ens desapareixeria a cara de pomes agres.
En aquest món de mones, tot és relatiu i, fins i tot, a vegades arriba a ser-ho tant que ens hauria de fer vergonya ser tan ximplets com per embolicar la troca com ho estem fem, des amb qüestions transcendents fins amb tonteries de pissarrí. Voleu dir que s’ho val? No ens adonem que no es raonable ni té justificació que per resoldre qualsevol problema concret, apareguin centenars de solucions contradictòries? Això només delata una realitat esquizofrènica: que tothom té un rei el cos i que ningú para atenció en el que diuen els demés, per molt que s’hi esforcin. Sobre la crisi mateixa, estic convençut que els que l’estudiïn d’aquí a un segle, ens farien avergonyir si no fos que farà temps que criarem malves. Des dels orígens fins al seu agreujament, cap dels llestos que ara pontifiquen des de les diverses trones, varen ser prou espavilats com per preveure la patacada que ens venia a sobre. O potser sí. Des de fa temps especulo amb la teoria que el desencadenant d’aquesta crisi no va ser tan culpa nostra, com ens volen fer creure. Com en les clàssiques novel·les dels mestres de l’intriga, per desemmascarar el culpable ens haurem de preguntar a qui afavoreix aquest caos?
És per tot això, que m’he proposat no fer-me mala sang, i reaccionar amb sentit positiu per no seguir-los la beta, als qui a còpia d’encavallar males notícies esperen menjar-me la moral, fins al punt d’acabar-me tombant al divan d’un psiquiatre. Estic gairebé segur que els que mouen els fils d’aquesta perversa i fastigosa tramoia no veurien de mal ull que ens agaféssim pel coll i acabés tot plegat en un bon jec de garrotades. Si reflexionem una mica, no deixant-nos influir per cap dels xarlatans que ens volen arreglar el món a la seva conveniència, ens adonarem que la solució està més a prop del que pensem: caldria, simplement, començar de nou, tornar enrere per rectificar de soca-rel tot el que s’ha fet a tall d’arrancar naps. I això no vol pas dir retallar a mansalva l’estat del benestar o els ingressos, per posar-los al nivell de fa deu anys. No, començar de nou hauria de significar tirar enrere totes les barbaritats que hem consentit, des que el capitalisme més calculador ens va fer renegar dels valors tradicionals, que ens varem malvendre per un grapat de lluentons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada