Follow by Email

divendres, 10 de febrer de 2012

UNA ALTRA REFORMA LABORAL ESGUERRADA DE NAIXEMENT

CARTA AL VENT

            Tot fa pensar que amb l’enèssima reforma laboral que sortirà de la cuina aquest mig dia, no en tindrem ni per mocar la crisi. Pel mateix pecat original a que em referia divendres passat, parlant de la reforma financera: no s’haurà tingut el coratge d’agafar el toro per les banyes. Ara bé, considerant que a part de caure bé als sindicats autòctons ha de convèncer, per imperiosa necessitat, als voltors mercats que ens tenen agafats pel coll i que se la miraran amb lupa, el més probable és que no coli. Inclús és possible que per fer-la creïble no pugui comptar ni amb l’aval d’una vaga general que, encara que sembli mentida, sembla que és el que li vindria bé al senyor Rajoy.

I és que per reviscolar un mercat laboral tan enterc com l’espanyol, cal alguna cosa més que fer-li pessigolles. Perquè el malalt comenci a reaccionar, és imprescindible primer que la iniciativa privada, que és qui pot crear llocs de treball, es senti prou estimulada per atrevir-s’hi. I en segon lloc, que es remogui enèrgicament la capacitat de consumir, doncs sense una demanda eufòrica no s’engrescarà l’oferta. I ni una cosa ni l’altra, segons sembla de les filtracions que s’han anat coneixent, la resolt sense complexes una reforma laboral que naixerà esguerrada, i que constituirà, de ben segur, una nova frustració.

Amb el canvi de govern hi havia l’esperança que no es deixaria perdre l’oportunitat de trenar una reforma ben feta, però una vegada més em temo que s’haurà repetit una versió nova, d’aquest exercici en que som tan experts: marejar la perdiu. La cosa no té volta de fulla, mentre ens regim pel sistema capitalista el consumidor hi juga un paper fonamental en l’empresa de desencallar el carro. Si qui ha de comprar s’arronsa perquè no té diners, ni crèdit, ni veu clar el dia de demà, vol dir que tenim mala peça al teler. I si qui hauria de crear llocs de treball no se sent valorat socialment – la caricatura macabra interioritzada gràcies als que viuen de ridiculitzar de l’empresari, no estimula, precisament, a fer-se emprenedor –, ni se li posen a l’abast unes regles de joc transparents que li facin perdre la por a invertir, la reforma que avui ens presentarà la vicepresidenta acompanyada dels seus acòlits, està més morta que els morts del cementiri. Això són faves comptades!

I que consti que voldria equivocar-me en el pronòstic; no hi ha res que em fes tanta il·lusió com reconèixer que l’he vessada. Entre d’altres raons de pes, perquè em fa por que la corda es trenqui el dia menys pensat. Mentre no ens adonem que no es pot repicar i anar a la processó alhora, no ens en sortirem. I quan sents que s’anuncia una vaga de transport urbà coincidint amb un esdeveniment econòmic que manté llocs de treball per avui i pel demà, voldries entendre com arriba a aquesta decisió un sindicat responsable. El més curiós de la hipocresia col·lectiva en que estem submergits o anestesiats, es reflecteix en com es trascolen aquestes notícies per part dels comentaristes i tertulians tuti quanti de les televisions i ràdios públiques i privades,  que són els que creen opinió en aquest país, comencen els seus anàlisis fent una genuflexió políticament correcte al dret a la vaga, perquè no s’atreveixen a dir el que vertaderament pensen: que els sindicats s’ho haurien de fer mirar més d’una vegada.

I que potser s’hauria d’anar pensant, també, en reformar una llei de vaga dels anys de la picó, per evitar les salvatjades que l’exercici d’una llibertat mal entesa i pitjor practicada, vulnera i trepitja sovint el mateix dret a la llibertat que tenen uns altres. Mentre la moda sigui posar els drets per damunt de les obligacions, no anirem bé en cap sentit. I mentre no se’ns arronsi el melic per parlar-ne obertament, no tirarem endavant. ¿O es que creieu que als empresaris que han aconseguit per Barcelona la confiança del mercat de les noves tecnologies els fa feliços veure com els seus esforços d’anys poden acabar a la bassa per culpa de dirigents sindicals dogmatitzats? Això també entra en el paquet de les reformes laborals, i en la política de donar seguretat als empresaris que vulguin apostar fort.    

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada