divendres, 13 de gener del 2012

LES DUES ESPANYES

CARTA AL VENT

            Ja em perdonareu, però si faig una mica de zàping per la tele, al·lucino al descobrir que hi ha dues Espanyes, per simplificar el panorama, que conviuen amb la crisi de manera contradictòria: per una banda, la dels tertulians “seriosos” que no se la treuen de la boca, la crisi, que l’analitzen, la sacsegen pel davant i pel darrera i, de tant en tant, deixen anar alguna manxiula apocalíptica; i per altra banda, hi ha la dels que es passen el dia fent safareig, xafardejant descaradament des del rei cap avall, ridiculitzant al mort i a qui el vetlla, convertint alguns platons en vertaders abocadors d’escombraries.

            Si em decanto per la primera d’aquestes Espanyes, acabo deprimit i, sobretot, confús, perquè tot i que hi solen participar, a les tertúlies, experts de cert renom; mai no s’acaben de posar d’acord en res: ni en el diagnòstic, ni en el remei, ni en la prevenció. En canvi, si deixo de banda els meus perjudicis intel·lectuals i m’escarxofo davant d’un programa d’aquest, on s’esbudellen els famosos i tota la seva parentela, sense escrúpols ni aturador de cap mena, per part de tertulians professionals que es guanyen les mongetes o el caviar, competint a veure qui la diu més grossa, potser no engreixo el meu bagatge cultural convencional; però, almenys aprenc molt sobre cretinisme, barroeria i mala baba. I, sobretot, m’oblido de la prima de risc, de les retallades, de l’atur que es desboca i de la gent que no pot arribar a fi de mes sense una crossa.

No recorreré a la clàssica bajanada que una d’aquestes dues Espanyes em trenca el cor, perquè me la porten fluixa. però si és veritat que no puc entendre aquesta dicotomia. Bé, si que l’entenc, però la conclusió a que arribo no m’agrada: el país en pes s’hauria de posar en mans del psiquiatre. En Pla diria: no t’amoïnis, en aquest món hi ha d’haver gent per tot.
           
            De fet, els dos formats televisius a que ens estem referim no són una exclusiva d’aquest país, ja que una altra de les nostres característiques és copiar o reproduir, que és una paraula més mengívola, allò que fan els altres. El que passa és que massa sovint brodem i superem la posta en escena, l’aparador; però marrem en la gestió dels continguts. ¿Heu vist una cosa més depriment que reunir quatre experts a l’entorn d’una taula, i després de discutir la jugada durant una hora, acabin tan desavinguts com havien entrat, sense posar-se d’acord per apuntar una mínima solució pràctica? Quan anàvem a escola, ens deien que la ciència és exacta i que sempre dos més dos faran quatre. De grans, hem aprés fins i tot a posar en quarantena axiomes que semblaven indiscutibles, i que tants caps tants barrets.

            Però els que comptem amb els dits de la mà - per manca de formació suficient, per determinació personal o, simplement, per masoquisme -  pensem que tot seria més fàcil per solucionar qualsevol problema posar-nos d’acord, com a mínim, en diagnosticar la malaltia. Tant se val quina en va ser la causa, almenys sapiguem del mal que hem de morir, per començar a posar-hi remei. No hi ha res a fer, tothom porta un rei al cos i només s’escolta els propis arguments. No hi ha manera de fer un front comú, per exemple, contra la crisi. I el que fa més ràbia de tot plegat, és que es canviï d’opinió amb gran facilitat, depenent de quin cantó surt el sol.

            Per aquesta raó, potser, tenen tan de predicament aquells programes de porqueria iconoclasta, on es compren i es venen les intimitats pròpies i les dels altres per un o dos plats de llenties. Un terç del país ho aplaudeix amb delit, perquè prefereix empassar-se brossa, abans que deprimir-se escoltant que demà estarem pitjor que avui. Ja es ben trist tenir un pati tan caòtic. I avui, al parlar de les dues Espanyes, hem posat el dit només en un aspecte concret , però també podríem posar altres exemples perversos: l’Espanya dels que paguen els seus impostos i acaten la llei encara que no els hi agrada i l’altra Espanya, la dels corruptes i malversadors. A la primera la gent fa equilibris per sortir-se’n com pot, mentre que a la segona s’està ben vist i es viu a cos de rei. Quina de les dues s’imposarà a l’altra?           
   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada