REFORMAR SENSE ATACAR LA CAUSA, ÉS PEDRE EL TEMPS

CARTA AL VENT

            Per què darrerament s’han fet reformes de tota mena i la crisi ni s’arronsa? Doncs, senzillament, perquè els nostres polítics no han tingut mai el coratge d’anar a l’arrel del problema, sinó que només s’han dedicat a maquillar-ne les conseqüències molestes. Agafar el toro per les banyes era impopular i feia perdre vots, per tant els que fan política com qui fa de manyà - per guanyar-se les garrofes, això sí cent vegades millor que el manyà -, ja se’n guardaren bé prou de fer res políticament incorrecte, encara que sigui socialment necessari. Per primera vegada, el mateix Miquel Roca ha admès l’error de Convergència al no plantejar des de bon principi, quan es negociava la Constitució, el reconeixement del concert econòmic per a Catalunya. Es va fer a fi de bé, esclar, per no trencar l’entesa d’una transició agafada amb agulles d’estendre la roba. Tanmateix, tampoc els que s’adonaven del disbarat, per a no provocar una ruptura i les trencadisses corresponents, no varen moure un dit per impedir la multiplicació d’autonomies fins a nivells esperpèntics. Si d’aquella manca de coratge encara en paguem avui les conseqüències, no seria raonable proposar-se no repetir els mateixos errors?  

            Amb el ròssec de cinc milions i escaig d’atur i tota una generació de joventut pràcticament perduda i arruïnada, em sembla que s’hauria d’acabar l’addicció als experiments. Però no és així, els polítics mesells no paren de desbarrar. Avui el consell de ministres aprovarà la reforma financera que ahir el senyor de Guindos – un home que després d’enganxar-se els dits en altes responsabilitats de gestió del nefast Lehman Btothers, hauria d’anar pel món amb peus de plom i molta humilitat – va presentar la reforma eufòric, amagant que no farà a la crisi més efecte que una cataplasma per curar un càncer. Com és pot parlar de “reforma”, si no s’extirpa el tumor que consumeix el sistema financer? La causa dels nostres maldecaps, com ha passat a la resta de països “tocats” per l’esclat de la bombolla immobiliària, és que no hi ha manera de saber les dimensions del “forat” que l’explosió ha causat. Si haguéssim de creure al senyor de Guindos estaríem parlant d’un 110 mil milions, però des del propi sector s’insinua amb la boca petita que molt més, tant com el doble. Perquè el problema no es redueix a saber de quants pisos disposen, sinó de quin és el preu de cada pis. Aquesta és la mare dels ous: que en l’època daurada el Banc d’Espanya va permetre alegrement que les societats de taxació depenguessin de les entitats financeres. Aquesta aberració va possibilitar taxacions forassenyades al contractar hipoteques: el banc sobrevalorava el pis perquè li convenia als seus resultats i, també, per calcular les primes dels alts directius, mentre que el comprador hipotecat, content i enganyat feia la compte de la lletera, creient-se que era milionari.

Al esclatar la bombolla, resulta que el mercat ha dictat sentència: els pisos estaven sobrevalorats en un 30 o un 40 per cent. Però no s’acaba aquí la cosa, ja que si només és tractés de cobrir el diferencial entre el valor real i el de taxació potser sí que en de Guindos ho arreglaria amb aquest 50 mil milions d’euros que vol que aprovisionin en un any, els bancs. La realitat, no obstant, és que en aquest estoc immobiliari hi ha una partida opaca i maleïda  que correspon als solars no urbanitzables i als blocs de pisos que no es poden vendre perquè, excitats pel boom especulatiu, els promotors construïren i els respectius ajuntaments consentiren que s’aixequessin en els indrets més inversemblants. De quan puja aquest passiu realment, els bancs ni en parlen. Però males llengües diuen que la insistència del govern en empentar la fusió entre Bankia i Caixabanc obeeix a que corre la brama que l’antiga Caixa de Madrid arrossega una càrrega molt feixuga d’actius tòxics. El govern potser pensa que si aquesta operació de fusió és tanqués amb èxit, mataria d’un tret dos pardals: diluiria en el païdor ben sa de la Caixa catalana els virus nocius de la Caixa madrilenya i, d’aquesta manera, anorrearia un altre símbol del poder econòmic de Catalunya, després d’esclafar la pretensió d’autonomia del Prat.

            Finalment, que no ens vengui la moto el senyor de Guindos que als espanyolets aquesta “reforma” no ens costarà ni un euro. Ja no estem al segle dinou i qui més qui menys té una mica d’instrucció i sap que de miracles no n’hi ha: a tots els demès països sanejar les entitats financeres els hi ha costat enormes sacrificis als ciutadans, i encara no han fet net del tot. Que a nosaltres ens surti gratis no s’ho creu ni mamat, per tant aquesta reforma serà inútil una vegada més, perquè res que s’aguanti sobre una mentida pot reeixir. I que no vingui ara dient el senyor Botin, del Santander, que tot el dia culmerdejava per la Moncloa assessorant a l’inexpert Zapatero, que la culpa de tot plegat no era de la banca, sinó dels polítics. Els polítics hi varen tenir la seva part de culpa, però mentre s’engreixava l’oca immobiliària cap banquer obrí la boca per a blasmar-ne. Al contrari, més d’un animava els ciutadans a endeutar-se fins a les celles perquè sinó eren tontos, cridant com vulgars Laportes: “al loro, que no vamos tan mal”.

            No m’ha quedat espai per parlar de l’altre reforma dels pebrots, la laboral. Ho faré la setmana vinent.