Follow by Email

divendres, 16 de desembre de 2011

PER NADAL, MATAREM EL GALL

CARTA AL VENT (16/12/2011)

            Aquesta darrera quinzena de l’any hi ha una paraula que es repeteix a dojo, a tort i a dret, que passa de boca en boca i es penja als aparadors i a les entrades de tots els pobles, com si fos un reclam comercial o una consigna celestial: felices festes! És un missatge consistent, no us ho nego, però insuficient al no materialitzar-se en realitats tangibles, al no perdre el regust horrible a prefabricat. És per això que, potser, es fa, precisament, un esforç col·lectiu per acostar-nos al món innocent de la infància, en un intent de retrobar en la pròpia infantesa el referent de la pau i la tranquil·litat, que durant la nostra adolescència i maduresa ens hem polit o ens han arrabassat descaradament. ¿Ens fem trampa al solitari, quan fem cagar al tió les coses bones, amb que nosaltres mateixos li hem farcit la panxa? Jo diria que sent interessant la pregunta, no planteja la qüestió de fons. El fotut i preocupant és que el mànec d’escombra amb que la mainada tusta la soca màgica la revetlla o el mateix dia de Nadal, abans de menjar-se l’escudella de galets, cada vegada l’arrepleguen criatures més granades per estovar la carcanada del tió-Estat i exigir-li, com la mainada però amb la desesperació d’un ultimàtum: “caga tió, d’avellana i de pinyó. No caguis arengades, que son salades. Caga torrons, que són més bons”.
           
            Poques llars no es guarneixen amb algun detall de Nadal, malgrat es nota que cada vegada aquests guarniments es posen amb menys il·lusió, potser perquè volta menys la felicitat? Alguns fan el pessebre, més gran o més petit - en definitiva, a tot arreu els pessebres són iguals i diferents ensems -, sobretot el pessebre casolà, voluntàriament ingenu, sense gaires pretensions artístiques, sovint a prop o dessota mateix d’un avet de pedigrí o de plàstic fastigós, on no hi falten mai els personatges principals del misteri: el nen i la verge. Sant Josep ocupa, habitualment, un lloc secundari; tant com el paper reservat al bou, a la mula, a l’àngel o a l’estrella de vuit puntes. Malgrat això, si fem cas del dibuixant Joan Vilanova, que des de Manresa escampava arreu nadales entranyables, i que d’aquesta qüestió en sabia un niu, els animals de l’establia  simbolitzen, potser, aquesta pau que ens desitgem, amb més o menys convicció, cada dia. “Els animals – deia en Vilanova – no tenen enveja ni interessos”. Qui pogués tornar a ésser infant, per entretenir-se fent pessebres o creant les pròpies joguines, enlloc d’omplir-nos la casa de productes de consum massiu, que més aviat inciten les criatures a assemblar-se a Rambo, que no pas a Gandhi, per posar un exemple que tothom pot entendre. Una utopia, doncs, això de la pau i de la felicitat?

            No ho voldria creure, perquè per ser feliç cal poca xeixa. Potser, el paradigma de la felicitat, especialment en aquestes diades, sigui tan simple com aquella expressió nostrada, de que “per Nadal matarem el gall, i a la tia Pepa li’n darem un tall”. El que passa és que de galls de veritat ja en queden pocs, i que els que poden permetre’s trinxar un bon capó, sovint no s’enrecorden de la tia Pepa. La vida s’ha complicat massa, i enlloc d’aquella estrella simpàtica que guiava uns mags cap a Betlem, ara per damunt dels nostres caps només s’hi passegen aus de mala astrugància, que després de xuclar-nos els bons sentiments de felicitat, com uns vampirs, encara no en tenen prou i volen fastiguejar-nos una mica més l’existència, sense concedir-nos ni la treva de Nadal. Ens deixarem prendre l’ànima, també, i que ens l’escorxin, amb l’excusa de la crisi, per seguir alimentant els mercats, els especuladors, els corruptes i els polítics mesells que només pensen en la seva menjadora, i passen de la menjadora dels demés? Si la distància més curta entre dos punts és la recta, ¿per què fem tantes giragonses per resoldre una crisi que es basa exclusivament en l’usura d’uns quants que s’han aprofitat de la disbauxa en que havien acostumat, perversament, a viure ahir la majoria de les seves víctimes d’avui? Mai la gent havíem anat tan nets de clatell com ara, però mai tampoc no havíem estat tan envoltats de porqueria aliena.     

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada