A CAVALL DE LA FEBRADA

CARTA AL VENT

            A vegades convé reposar; altrament la vida s’esmuny entre els dits com s’esmicola una flor o un tel de cabell d’àngel. L’empipador és que ara no lleu, d’estar malalt. Abans, de petit, recordo que quan tenies mal de cap, et podies tombar tranquil·lament al llit a covar la calipàndria. Ara, com que s’arrosseguen tants de maldecaps, ens hem acostumat a no saber estar-nos al llit, i passem bo i drets els constipats, les esgarrifances de fred, la caparrassa i aquella grip fastigosa i sense responsables coneguts que et deixa allomat, i et treu el poc humor que et quedava - després de la pluja de notícies pessimistes o escandaloses acumulades al tombar de l’any - l’atac del virus que sigui és una garrotada a traïció que em podien estalviar.

            Però, mira que us dic, reposar de tant en tant és bo, tot i que sigui si us plau per força. I encara que tinguis el cap enterbolit i l’espinada adolorida, alguna part del cervell no deixa de treballar a marxes forçades i et passa, com si fossin imatges, idees, arguments i preguntes a cabassos, més de pressa del que voldries, per a poder-les retenir. Potser perquè abans de posar-me al llit havia estat repassant missatges de felicitació de les amistats, a la poca estona de quedar-me ensopit em varen venir mil imputs a l’entorn del mot pau, i em sentia a mi mateix fer una mena de discurset on la paraula pau hi sortia cada dos per tres. No sé per quina raó, però de tota la quantitat de bestieses que vaig arribar a somniar aquella nit de malsons, només recordo amb nitidesa una frase que em va quedar clavada: “la pau mai no es deixa atrapar”.

            Suposo que té una explicació senzilla: aquestes diades pau és la paraula que es repeteix a tort i a dret, que passa de boca en boca, com si fos una consigna, en totes les seves traduccions: bon Nadal, que tinguis bon any, que els Reis et passin moltes coses bones... És un missatge important, però insuficient si no es materialitza en realitats, si no perd el regust de prefabricat. És cert que tant per Nadal com per Reis fem un esforç col·lectiu per acostar-nos al món dels infants, en un intent, jo crec, de retrobar la pròpia innocència, parenta de la pau. Però, és un muntatge ben intencionat i res més. ¿Recordeu que fa temps es van fer unes grans campanyes en contra de la joguina bèl·lica? Doncs resulta que el món consumista, malauradament encara avui, motiva pares i nens a comprar una certa classe de joguines no gens didàctiques, com per exemple la nova generació de nines monstruoses.

            Potser es tracta de canviar - aquí sí que convindria passar-hi l’escombra a fons - aquella vella doctrina de “si vols la pau, prepara’t per fer la guerra”, per una alternativa molt més congruent: “si realment vols la pau, no comencis a esmolar l’eina”. Un canvi de mentalitat que, ara com ara, no assumeixen els polítics i, per tant, no reeixirà de cap manera mentre la dèria d’armar-se fins a les dents sigui el parenostre que tothom sap de memòria, des de la dreta a l’esquerra. No cal anar gaire lluny, per recordar els fàstics dels socialistes de casa nostra als governants centristes que compraren tímidament quatre avions de combat, i quan varen arribar al poder, en Narcís Serra ens va encolomar F-18 americans a tremuja, amb l’excusa de que portaven una mica de tecnologia catalana.

            Qui pogués tornar a ésser infant i entretenir-se fent pessebres o tornant a aquelles joguines entranyables, com les baldufes, de quan també per jugar hi teníem de posar una mica d’imaginació. Una utopia, esclar. El que passa és que hi ha massa mesells. “I massa gent – com va escriure en Felix Cucurull, que en sabia un niu d’això de la pau – que no s’adona una abraçada amb totes les mans del món, pot ser una autèntica abraçada”.

            I perdoneu, aquestes divagacions a cavall de la febrada.