Parodiant el reclam d’aquells cursets – “finances per als no financers” - que feren forrolla a les escoles d’estudis no fa pas gaire temps, potser val la pena fer algunes reflexions sobre com s’està desenvolupant, avui en dia, aquell principi tan sagrat que va definir en Lincoln: “la democràcia és el govern del poble, pel poble i per al poble”.És tal com jo ho tenia entès fins ara. Que un Estat democràtic es recolza sobre quatre potes concretes: L’imperi de la llei, en base a normes jurídiques racionals, generals i abstractes, aprovades exclusivament pels representants legítims del poble; una Administració publica sotmesa a la llei i al control judicial per evitar abusos; la separació de poders i la garantia dels drets individuals i socials, sota la tutela-la d’una justícia independent.
Entre aquests drets socials, jo diria que el més important és el de dissentir; si aquest dret no es respecta, es posa en risc l’autèntica convivència en llibertat. Però, tampoc no se li fa cap favor a la democràcia, si els programes amb que els partits polítics es presenten a les eleccions només pretenen “recaptar vots per guanyar el poder”, enlloc de fer-ho “per complir un programa de govern”.
Si donem un cop d’ull als països que confessen acceptar la democràcia com a sistema d’organització social, veurem que n’hi ha per triar i remenar; però també ens adonarem de seguida, que en general, no se la considera com un valor absolut, sinó més aviat com el sistema més presentable per aconseguir determinats fins. Atenes, el seu bressol per antonomàsia, tenia uns cinquanta mil habitants en l’època de major esplendor i la dissidència era mínima; però, com s’ha de manegar la cosa enfront de setanta milions d’ànimes? En Felip II, que no era cap lliberal sinó un monarca absolut, confessava que no podia regnar sobre 10 milions de “monarques” que portaven un rei al cos, sense treure el geni de tant en tant. El problema d’avui dia, en el mig món i escaig que la gent es desperta cada matí convençuda que viuen en una democràcia, és que en realitat estan obsessionats per un miratge, i cadascú interpreta la partitura democràtica en claus diferents.
No fa ni una setmana que la poderosa Rússia, que des que va arraconar la dèria de la repartidora de la propietat, omplint-se la boca de bravos a la democràcia capitalista, resulta que ha instal·lat, amb la benedicció dels teòrics representants del poble, una repartidora del poder mitjançant un vergonyós intercanvi de cromos en els càrrecs més importants. A l’altra banda, Nord-Amèrica encara no han superat del tot aquell dilema que els anys seixanta plantejava cruament el “The Washhigton Post”: “el quid de la qüestió no és si la majoria ha de decidir, sinó “quina classe de majoria” ho ha de fer”. A casa nostra, quan les primeres flamarades del postfranquisme envaïen el carrer de joves cridant llibertat i democràcia, un home tan ponderat com en Trias Fargas s’estripava les vestidures i els hi retreia: “la democràcia serveix per evolucionar, no pas per revolucionar”. A les democràcies que es consideren “madures” els hi molesten les majories absolutes, perquè opinen que la tirania d’una majoria és un mal de ventre que s’ha d’evitar, si no es vol que descompongui el país i acabi anant-se’n a fer punyetes.
Ja n’arriba a ser de complicat, això de la democràcia! Per aquesta raó, no m’agraden els experiments i li compro a l’Albert Camús, allò tan bonic que un dia va escriure sobre un assumpte tan pelut: “demòcrata és aquell que admet que un adversari pot tenir raó i, per tant, el deixa explicar sense interrompre’l, i accepta reflexionar sobre els seus arguments. Quan uns partits i els seus líders estan tan persuadits que la raó la tenen només ells - fins i tot tancant la boca dels que els hi porten la contrària mitjançant violència física, psicològica o financera - la democràcia farà figa”.
I és que la democràcia no es redueix a “un home un vot”, i a que els que siguin més decideixin sobre les minories. Aquesta democràcia, com diria en Borges, “seria un engany de l’estadística”. Però, no té volta de fulla que el sistema democràtic dels principals països occidentals ha de renovar els esquemes caducs. L’època de les elits, àdhuc de la democràcia representativa - sigui la dreta dels propietaris, els industrials i els banquers o l’esquerra dels buròcrates sindicalistes o dels intel·lectuals progressistes –, sembla tenir els dies comptats. Qui està prenent les rengles cada vegada més fort són els plebiscits que es recolzen en l’opinió pública “on-line”; els grups de pressió (“mercats” inclosos); els col·lectius d’indignats a les ordres de qui sap qui o les desguitarrades xarxes d’internet. ¿És aquesta la mostra genuïna del “poble” que la democràcia té d’emparar? O, potser, és aquest “poble” qui salvarà la democràcia?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada