QUI SE'N RECORDA DE LA CRISI DEL 77?

 

CARTA AL VENT

            Estem igual per no dir pitjor que a l’octubre del 77, quan es varen signar els Pactes de la Moncloa que avui més d’un dirigent polític enyora, malgrat allò de que mai les segones parts surten bé. Aleshores es va vendre aquella operació d’enginyeria política d’alta volada, com l’ungüent meravellós que un cop aplicat a la pell nafrada del país, faria recular la crisi com si es tractés d’una febrada. En definitiva, aquells Pactes no foren més que un conjunt de declaracions de propòsits i un garbuix de bones intencions, que es van abocar sobre la taula dels buròcrates de l’Estat  perquè posessin fil a l’agulla. Ara ens semblen aquells pactes qui sap què, però de resolucions a curt termini només se’n van concretar dues: control democràtic dels expedients de crisi i endegament d’estudis sectorials. El primer objectiu mai es va portar a terme, perquè la patronal de llavors tot just prenia mides de l’edifici on s’instal·laria la seva parafernàlia administrativa, i no es va comprometre en serio a gaire res. En quan al segon punt, va arrossegar-se de despatx en despatx dels ministeris, acabant a la paperera la majoria de vegades, un cop digerit el triomfalisme dels primers dies després d’estampar la signatura en aquell paper mullat que es venia com la Bíblia en vers. I és que, com ara, no era només Espanya qui estava a la corda fluixa sinó tot el conjunt del sistema econòmic global. De manera que aquells pactes, per molt que ens semblin avui un referent en què emmirallar-nos, tenien més de mític que no pas de pràctic.

            Els socialistes que llavors feien de comparses, perquè encara no havien tocat poder, tampoc no es feien gaires il·lusions i preferien veure-les venir: “...podrem arribar a diagnosticar les causes de la crisi, però no podem fer altra cosa que buscar-li col·lusions pal·liatives per a sortir-ne tan bé com puguem...” Per la seva part la Banca, si fa o no fa com avui, tocava a morts, i enlloc de donar exemple d’empenta es despenjava amb un seguit d’excuses de mal pagador: “...la política monetària del govern és tan restrictiva que s’ha reduït el diner en circulació i, per tant, el crèdit a concedir. Tanmateix, en empreses amb plantilles desproporcionades i estructures antiquades no és aconsellable que bancs o caixes d’estalvi s’hi emboliquin”. No us sona de res, aquesta cantarella?

            La patronal i els sindicats tocaven al llavors superministre Abril Martorell la mateixa saragata que avui ha d’aguantar en Rajoy. La solfa i els músics són els mateixos, només ha canviat els destinatari. En aquest sentit, estem encallats en dialèctiques passades de moda que no serveixen ni per resoldre la crisi, ni per acostar postures, ni per imaginar sortides. Aquell any 1977 la crisi tenia un conjunt de factors similars a l’atzucac actual, sobretot un: l’índex de la renda familiar, un dels puntals del consum, havia caigut de forma espectacular i els més optimistes preveien deu milions d’aturats forçosos abans de fi d’any. A les comarques gironines, per exemple, tradicionalment sense problemes greus per manca de feina, l’atur havia augmentat un 50%. Per la seva part, els polítics i els economistes feien barrila, com si a la babalà s’anés arreglant el negoci, deixant-ne anar una de freda i una de calenta. Era freqüent escoltar a les tertúlies, que també n’hi havia a dojo, declaracions com aquestes: “O definim una política econòmica en un termini de quatre anys o no sortirem de la crisi” (Fuentes Quintana, l’arquitecte dels pactes de la Moncloa); “Els bancs guanyen diners encara perquè la crisi no ha arribat a la banca, la qual cosa vol dir que hi haurà dies pitjors” (Banc Popular dixit). I una patum de casa nostra en matèria d’Hisenda Pública, en Trias Fargas, es limitava a repetir: “Hem d’estudiar més a fons el fenomen de l’atur”.

            Es veu que, com passa ara per desgràcia, tampoc no li tenien a la crisi les mides ben preses i les previsions del propi Jordi Pujol, un dels polítics amb el cap més clar, no podien ser més pessimistes: “... la crisi serà llarga, de deu o quinze anys”. Fins i tot els abats i els provincials de les ordres reliquioses establertes a Catalunya, es varen reunir a la cartoixa de Montealegre per fer una crida a la solidaritat catalana com a remei per apedaçar els esquinços de l’atur en la societat. I com a detall anecdòtic, però sintomàtic que l’eufòria era més aviat poca, un reclam a “La Vanguardia” oferia: “deixar el seu vell “trajo” (sic), reformat com nou”. Jo mateix, que d’economia més aviat anava peix, vaig escriure un comentari que resumia la tragèdia: “Un país que comença a aprofitar la roba és un país que va endarrere”.

            Com ara, les coses anaven malament a tot el món, però el nostre país patia una pulmonia doble: com a conseqüència de la situació internacional i, també, per culpa de la nostra mateixa ineptitud per preveure un futur difícil. Acostumats a no mirar prim, ni varem planificar la industria, ni les infraestructures, ni l’agricultura, ni la investigació. A més a més de la reserva espiritual de l’univers, ens creiem - com proclamava a tort i a dret fa quatre dies el nefast Zaparero i la seva camarilla - el melic del món quan no érem altra cosa que un poble sense valors ni reserves per plantar cara a la crisi. Tampoc no estàvem preparats per a superar-la anant de bracet amb ningú, i quan allò que mancava era imaginació, empenta, iniciativa i treball d’equip, com ara repetim, ens dedicàvem a tirar-nos els plats pel cap uns als altres. Els treballadors sortien al carrer a dir penjaments dels empresaris; molts empresaris de bona fe, abandonaven el seu deure moral d’invertir, cansats de ser bescantats fessin el que fessin i l’Administració de l’Estat navegava a la deriva, acumulant disbarats de tota mena, no respectant les seves mateixes disposicions.

            Tot plegat passava l’any 77 i, malgrat tot, ens en varem sortir perquè no hi ha mal que cent anys duri. Els pactes de la Moncloa potser només varen servir per fer-se uns quants una foto històrica, però n’hi va haver prou amb aquella unitat si voleu de tramoia com a revulsiu per un país ensorrat. I és que a vegades, entrellucar la sortida del túnel té efectes espectaculars.