Follow by Email

divendres, 9 de març de 2012

QUÈ EN FAREM DE L'OBRA SOCIAL DE LES CAIXES CATALANES?

CARTA AL VENT

            La reestructuració del sistema financer ha tocat de mort les caixes d’estalvis catalanes, que al ser intervingudes per l’Estat espanyol a través del FROB varen perdre tot el poder de decisió no només sobre el seu futur financer, sinó també sobre què se’n farà de l’obra social al servei de la societat i el territori que les havia vistes nàixer. Perdre l’obra social suposarà un cop fort per aquelles necessitats que elles cobrien, entre d’altres raons perquè no les assumia l’administració pública. No estem parlant, precisament, de xavalla: el pressupost de l’obra social de les caixes a Catalunya supera els 600 milions d’euros. És cert que la part del lleó surt de La Caixa, però la implicació de CatalunyaCaixa i d’Unnim en el territori quasi fregava el 75 milions i ara podrien posar el compte d’obra social a zero, si els nous propietaris se’n renten les mans d’aquests compromisos carrinclons.

En el cas d’Unnim, és improbable que el BBVA, que s’ha estrenat anunciant el tancament d’unes quantes oficines a Catalunya i fent fora un 20% del personal, s’entretingui mantenint, per exemple, l’única temporada estable de dansa que hi ha a Catalunya, ni el festival de músiques ètniques, que des de fa set anys es feia a Girona, o el Festival de Blues de Cerdanyola del Vallès. ¿Què els importa als directius d’una entitat que té la seu i el poder de decisió a la Castellana, donar suport a la cultureta dels catalanets? Que s’ho paguin ells!, encara diran.  

Tampoc no li deurà anar millor a l’obra social de CatalunyaCaixa, en aquest sentit, tant si se l’empassa el Santander com si ho fa qualsevol altra banc. Doneu per fet que es tancaran casals o clubs de gent gran i es donarà menys suport a projectes locals en l’àmbit cultural, social, esportiu i formatiu. En el cas de Mon San Benet, la joia de la corona de CatalunyaCaixa, de ben segur no li faltaran pretendents degut al seu valor afegit i que enlloc de necessitar recursos, en genera. No sé si és un símptoma de l’escassa sensibilitat amb que es tocaran per part dels nous propietaris determinats aspectes culturals i socials del territori, el fet que una part del fons editorial apilat en un magatzem de Sant Benet de Bages hagués estat a punt d’anar a parar a la bassa, si no se’ls hi hagués cridat l’alto a temps.

            El desitjable seria que - si bé el perfil de l’obra social difícilment tornarem a veure’l tal com l’havíem conegut - quan la crisi escampi els bancs resultants de l’operació neteja continuïn dotant, sense excuses ni reserves mentals, l’obra social de les antigues caixes. Podrien plantejar-s’ho com un bon reclam per a recuperar la confiança i les bones pràctiques, però quan el que compta no són els sentiments sinó els resultats, veig molt improbable que es prenguin aquesta molèstia si el patrimoni adquirit s’ha valorat a zero. Si serveix de mostra, l’obra social de la CAM, venuda a preu de saldo al Banc de Sabadell, ha quedat reduïda a un àmbit purament testimonial. La qual cosa és coherent amb la filosofia de la banca: un banc ha de retribuir els seus accionistes i no pas a la societat civil del territori que l’acull. Per tant, tot fa preveure que de mica en mica o pel broc gros, es produirà el desarrelament progressiu dels vestigis de l’obra social en els territoris d’origen de les caixes.

            La característica de les caixes catalanes era que no tenien uns accionistes a qui repartir dividends, sinó que era la societat civil en el seu conjunt la receptora dels beneficis, reconvertits en serveis. Però el govern socialista, en contra dels seus principis ideològics, va legislar pensant més en la gran banca i, segurament, també en fer la punyeta a l’excessiu poder financer català, propiciant la desaparició de les caixes. En aquesta operació, els principals perjudicats no foren els capitalistes, sinó els ajuntaments, el tercer sector i els petits impositors.

            L’obra social de les caixes d’estalvis ja va anar de capa caiguda des de l’any 2010, doncs com a conseqüència de la reducció del benefici, la inversió es va retallar en un 17,7%. Tanmateix, les caixes d’estalvi catalanes i les seves obres socials, que havien estat una referència internacional de les escoles de negocis, tant per la seva quota de mercat – van arribar a suposar un 54% del sector financer, mentre que a Alemanya i França no arribaven al 25% -, com pel seu model d’obra social a la que durant la darrera bona “collita”, l’any 2009, hi varen abocar una mitjana del 27% dels beneficis, exactament 2.200 milions d’euros, de cop i volta, varen pagar els plats trencats per l’anatema de la bombolla immobiliària i pel deute tòxic acumulat. D’aquesta escabetxina, per ara només se’n salva La Caixa, fins que no caigui a les urpes de Bankia, i les corresponents entitats basques, que com sempre mengen a part.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada