Follow by Email

divendres, 24 de febrer de 2012

QUI TÉ EL CUL LLOGAT, NO S'ASSEU QUAN VOL

CARTA AL VENT

            Diguin el que diguin els convergents, pel que sembla estant lligats de mans i peus en la teranyina que ha anat teixint la múrria de l’Alicia, aprofitant-se que estaven vulnerables. No sabem quines meravelles ha fet aquesta astuta encantadora de serps, però el cas és que s’ha vist amb agalles per proclamar “urbi et orbe”, des de Sevilla, que és ella qui porta els pantalons en aquesta mena de sainet que fa dies es representa a la plaça de Sant Jaume, i que es cou i s’assaja als reservats de restaurants discrets. El cas és que, com se sap, la tropa convergent va fer curt el dia de les eleccions, i per governar folgats els hi manquen tres parells de crosses. Els somiatruites de costum varen refiar-se que els altres comparses coixos els hi llogarien a bon preu, avui un i l’endemà l’altre, la crossa on repenjar-se en un moment donat; però, en aquesta faràndula ningú fa favors de franc, ni s’avé a anar-se’n a l’hort amb pretendents passavolants. “O hi ha casament, o no me’n vaig al llit amb tu” – va ser la sonada general de l’oposició. De manera que davant les carbasses que els il·lusos convergents anaven recollint a tort i a dret, varen decidir despenjar la doctrina més rància que s’havia practicat i predicat a bastament, en la prehistòria dels seus orígens: “casa’t sempre amb la pubilla més rica”.

            Vet-aquí, doncs, que no hi havia volta de fulla: la família de l’Alicia és la que té la clau dels calerons. Per tant, tapant-se el nas o no, vés a saber, la parella va començar a festejar, encara que de moment cadascú visqui a casa seva. Però la família ja en té prou, de moment, amb que se sàpiga que surten junts, perquè encara que no ho vulguin reconèixer massa sovint, els convergents són un bon partit per a una Alícia que malda per trepar tan lluny com pugui. El que passa és que la seva família té un passat bastant fosc, per no dir tèrbol, i no està disposada a dispensar cap infidelitat sense fer morros i amenaçar amb tallar la relació, deixant el nuvi passerell amb el cul a l’aire. Esclar, qui té el cul llogat no pot asseure’s quan vol. Salvant les distàncies, l’Alícia de casa nostra, vol copiar les maneres de la punyetera alemanya Àngela, que fa anar de corcoll a mitja Europa, amb les seves ànsies d’imposar el dictat que li convé. I no es talla a l’hora de manar al seu amistançat de conveniència, que no es faci amb segons quines companyies, sobretot si són de la ceba. Ara mateix, com que ha tingut un detall amb els d’Omnium, als quals l’Alícia no ha pogut veure mai ni en pintura, ara aquesta ve i el castiga sense postra.

            No sé fins quan durarà aquesta comèdia, però els convergents ja s’estan adonant que el preu del peix que de tant en tant cau al cove, potser no és tanta ganga com es pensaven. I que amb l’alè d’una vampiressa clavat al clatell s’han de fer molts equilibris per sortir-se’n. Potser seria hora de canviar de parella, però les que al començament del ball varen ser repetidament menystingudes, quan s’hi posaven bé perquè no es deixessin ensibornar per una gata maula, ara els farien representar tots els papers de l’auca i fins aquí no hi estan disposats els convergents. Els analistes de la situació que s’ho miren més desapassionadament, ho tenen clar: caldria donar un cop de puny a la taula i engegar l’Alícia i els seus prepotents amics botiflers a dida. Però, tenint el cul llogat no es poden fer cops d’home. El més curiós de l’assumpte – que es podria explicar per allò de que l’amor és cec, si no fos que aquí d’amor res de res – és que ni a l’Alícia els hi varen donar embolicada ni ignoraven quines males peces hi havia a la seva família. Fins fa quatre dies, l’afició preferida d’aquesta gent era jugar al pim-pam-pum amb Catalunya, la seva llengua i la seva autonomia. A més a més, ja s’hi havien enrotllat anys enrere i ho varen pagar amb vuit anys d’abstinència de poder. Tant repenedits n’estaven d’aquella rebolcada al Majèstic que fins i tot varen comprometre’s davant notari que mai més tornarien a deixar-se arrossegar al catre per aquella gent. Però, ja se sap, la necessitat obliga a empassar-te l’orgull i, fet i fet, l’Alícia està de més bon veure i escoltar que no pas aquell galifardeu d’en Vidal Quadras. Almenys sap dorar més bé la píndola.

            Dit això, des del carrer el ciutadà que es limita a observar tantes anades i vingudes d’una classe política que s’entreté tocant musica celestial, enlloc d’arremangar-se a resoldre els problemes reals de la societat, “fipla”. Dir les veritats, de veritat, no és políticament correcte. Les veritats, de veritat, couen; mentre que les veritats de mentida fan bullir l’olla de molta gent que es fica en política per viure’n. I que ningú s’estripi les vestidures i vingui amb camàndules: si de veritat fossin responsables, tota aquesta colla de mesells procurarien trobar els camins o les dreceres per entendre’s d’una vegada i treure el carro del pedregar. Que caient les que cauen, siguin incapaços d’agafar el toro per les banyes, no té perdó de Déu. Amb tots els respectes, que ara com ara el que els tregui la són sigui si al Senat s’eliminarà o no la traducció simultània, i no com s’ha de tapar la boca a un president del govern, que va escampant irresponsablement pel món que la situació desastrosa que diagnostiquen els saberuts europeus per a Espanya encara serà pitjor, em va venir ganes de vomitar.                                       

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada