Follow by Email

divendres, 20 de gener de 2012

ENDRECEM LA TISORA I TRAIEM EL BISTURÍ?

CARTA AL VENT

            Ahir un polític de la bancada del govern deia: “potser ha arribat l’hora de plantejar-nos que qui té una casa amb piscina, que no pot pagar, s’ha de mudar a un piset, i que qui viu en un piset, si tampoc no arriba a fi de mes, haurà d’anar-se’n a viure amb els pares”. I es va quedar tan ample. Des de la més profunda indignació per haver d’escoltar massa sovint receptes tan cretines com aquesta, em permeto preguntar-vos: i si desen d’una vegada les tisores i treuen el bisturí? Perquè si el conjunt de la classe política - els que diuen que pretenen governar i els que són acusats de no deixar governar - no es posen d’acord i es deixen de tantes camàndules, potser la intervenció a vida o mort del sistema - que no s’atreveixen a fer perquè sembla que els hi tremola la mà només de sentir a parlar del bisturí – al final els hi faran la feina els ciutadans emprenyats, a cops de destral.

            S’han de fer el càrrec, tots plegats, que un país sacsejat cada dia per la frustració acabarà sent ingovernable. El ciutadà no pot pair tants àpats de corrupció flagrant; d’estirabots judicials sense cap ni centener; de pronòstics apocalíptics sobre la recuperació econòmica; de testimonis desesperats de treballadors que, amb un atur que esborrona, es veuen al carrer perquè a empreses rendibles – Unitat Hermètica de Sabadell n’és el darrer exemple - els bancs els hi neguen el crèdit, i no poden servir comandes que tenen en ferm. I per la constatació que, malgrat la promesa del conseller Boi Ruiz sobre que la sanitat pública no perdria qualitat, la realitat d’aquesta fal·làcia il·lustrada ja se la troben, els qui tenen la desgràcia d’haver-la de necessitar, en les condicions de precarietat logística a que l’han condemnat les retallades que van debilitant l’estat del benestar a pessigades. I que consti que, en aquest cas, no es per culpa del personal sanitari, sinó per haver desmantellat els serveis fins a extrem tan paradoxals que la manca de consultors suficients en especialitats sensibles, els CAPS han de posar en llista d’espera de més de seixanta dies, consultes que s’haurien de tramitar amb caràcter d’urgència segons els criteris dels metges de capçalera o de les mateixes unitats d’urgència hospitalària, una vegada deriven a l’especialista el malalt controlat en la fase crítica.

És per aquesta raó que reclamo l’ús del bisturí per part del govern de l’Estat, que és a qui correspon aquesta determinació, amb valentia i sense marejar la perdiu. Però, per fer què? Doncs per aprimar sense miraments l’administració pública de tot el llast que la fa improductiva, carregosa i insostenible: posant a rotllo les empreses públiques amb números vermells, incloses les televisions públiques, que només engreixen el dèficit; eliminar les administracions duplicades quan les competències estiguin transferides, tant a nivell estatal com d’administracions autonòmiques; acabar amb la disbauxa del mapa autonòmic reconeixent els drets dels tres territoris històrics i acabant amb els esperpèntics governs i parlaments de conveniència, començant pel de la capital del regne que fa pixar de riure a mig món, i que entre totes són una autèntica sangonera; reconèixer als municipis l’autonomia financera i política suficient per donar els serveis de proximitat al ciutadà com cal per mantenir l’estat del benestar; eliminar dels organigrames de tota l’administració pública els endollats polítics; obligar les entitats financeres a obrir l’aixeta del crèdit a iniciatives productives i al consum responsable, no aplicant interessos d’usurer; regulant els fluxos d’immigració amb el pragmatisme necessari per evitar borses de misèria; regulant d’una punyetera vegada la legislació laboral, escoltant sense dogmatismes ni prejudicis les reivindicacions dels emprenedors, ja que són els que han de crear llocs de treball i només ho faran en condicions favorables als seus interessos; acabar amb l’economia submergida i amb les evasions de capitals, amb escarments exemplars als infractors i als constructors de l’enginyeria financera necessària per escaquejar-se pagar els impostos.
           
            La crisi és global, certament, però s’ha de reconèixer que la que nosaltres arrosseguem és estructural i ben nostrada: una bombolla immobiliària no desinflada a temps i només superada per Irlanda; una administració pública – que no vol dir metges, educadors, jutges, bombers o policies, per resumir-ho – sobredimensionada i farcida de càrrecs d’origen polític que fan més nosa que servei; una política fiscal que accentua les diferències entre rics i pobres, carregant-se la classe mitjana que es guanyava passablement la vida i era el motor del consum...

Però el bisturí, jo penso que no es pot deixar en mans d’un únic cirurgià, si no volem que el malalt s’hi quedi al quiròfan. Perquè l’operació neteja es faci ràpid, amb destresa i amb èxit, s’ha de comptar amb tot l’equip de gent que van comprometre’s si guanyaven les eleccions a treure el país del forat en el que, entre tots, l’havien enfonsat. Això vol dir que mentre un talli, l’altre anestesia i l’altre cus la ferida. En moments crítics no es pot perdre el temps divagant sobre el sexe dels àngels, sinó que s’ha d’anar al gra. El que importa és treure el malalt de l’UVI.     
  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada