Follow by Email

dijous, 1 de març de 2012

I SI EN COMPTES DE RETALLAR, OPTIMITZÈSSIM?


CARTA AL VENT

            No he pogut entendre mai, i n’he parlat d’aquest tema a bastament, que en el transcurs d’aquesta crisi només se sàpiga, per part dels governants, emprendre una retallada brutal de drets i una rebaixa de sous. És de llibre de text que per reduir el deute es pot actuar de dues maneres distintes: augmentant ingressos o rebaixant  despeses. Però qualsevol estudiant de primer curs d’econòmiques sap que per aconseguir més ingressos és fonamental optimitzar els recursos disponibles. Aleshores, per què serà que no hi tenen tanta tirada, els que ens han de treure les castanyes del foc, a aprofundir en aquesta direcció? Doncs, al meu parer, per una raó molt senzilla: perquè l’optimització implicaria trencar molts de plats bonics i desmuntar infinitat de rectories i d’interessos creats. I ningú, des del govern o fins i tot des de l’oposició, s’hi vol arremangar a endreçar i airejar els caus del casalot. Potser perquè tothom en sortiria escaldat? Potser perquè trobaríem esquelets dintre algun armari? Malgrat que oficialment es nega que n’hi hagin, el cert és que, per poc que es grati, dessota la crosta de l’administració pública apareixerien privilegis i bules impresentables i, sovint, inexplicables.

            Com que la majoria dels que governen abans de ser frares havien fet d’escolans, ja saben el pa que s’hi dóna, i prefereixen començar la reforma podant les branques més febres i assequibles, enlloc d’altres de més enrevessades. Però aquesta tàctica és tan negativa i forassenyada, que caurà pel seu propi pes. Fent retallada sobre retallada, no aconseguiran altra cosa que desmoralitzar i empobrir els ciutadans, fins que aquests diguin prou! Quan en les respectives eleccions el poble va fer confiança a CIU o al PP, fou perquè quan van mal dades hom s’agafa a un ferro roent, si convé. Però al cap de quatre dies, en un cas i en l’altre també, ja s’ha vist que allò del “govern dels millors” o “dels que sabem què cal fer”, no passava de ser un miratge cruel, per no dir una burla de molt mal gust. Si, per fer un símil, els governs anteriors, d’esquerres, varen descarrilar un tren a la deriva, després de posar-lo altre cop a la via ens adonem que aquest tren, repintat amb el color blau de la dreta, va directe al precipici.

            Si no impulsen a corre-cuita el creixement, com dimonis pensen sortir-se’n de l’atzucac? Són tan capsigranys que no s’adonen, de veritat, que cada nova retallada directa o indirecta, suposa una destralada a la capacitat de consum, que és el combustible i el motor de la revifada? Com creixerà l’economia, si la gent no gasta? Com esperen que es consumeixi, si es passen el dia amenaçant amb més retallades de sous, de pensions i d’oportunitats de guanyar-se la vida fent de petit emprenedor? Les pimes, a més d’una reforma laboral, necessiten polítiques de reactivació econòmica per incrementar la demanda. Les pimes són les generen el 90% de l’ocupació, però se les manté acorralades en un cul de sac, quan molts petits empresaris han arriscat els seus patrimonis, refiant-se que les promeses dels polítics es farien realitat en dos o tres anys. Ara, en canvi, el gallec pinta un futur més negre que el carbó i temen, amb raó, que dintre de quatre dies s’hauran de veure bescantats i avergonyits sentint-se dir el nom del porc, perquè quan al carrer les masses s’esvaloten fan passar bou per bèstia grossa.

            I, mentrestant, ningú gosa posar el dit a la nafra. Què vol dir optimitzar els recursos? Doncs no amagar més el cap sota l’ala i esporgar l’administració pública de paràsits, d’empreses improductives, d’assessors, consellers i executius prescindibles, de no duplicar i triplicar administracions. Sobretot, d’acabar amb la sangonera que suposen autonomies insostenibles, creades a l’empara de la transició per fer als poders fàctics més mengívola la píndola de restituir a Catalunya i a Euskadi els seus drets històrics. Realment algú, amb tres dits de front, pensa que es pot justificar de cap manera el parlament i el govern autonòmic de Madrid, per exemple, en un país que perd oli a tremuja. Espanya és l’únic país, de l’Europa amb qui ens hauríem d’emmirallar, que en els darrers deu anys ha engreixat l’administració pública en personal i en deute. Serien capaços de justificar, sense enrojolar-se, les seves nòmines i demès serrells els alts  no tan alts empleats d’algunes empreses públiques? Si les retallades haguessin començat per les branques podrides de l’arbre, segurament no passaríem tantes angúnies i no veuríem el futur tan negre.

            Optimitzar els recursos també vol dir posar en ordre la Universitat, incentivant la investigació, passant la rasqueta de la productivitat a les plantilles de docents, penalitzant els mals estudiants crònics, dissenyant una política de beques sostenible, que realment ajudi a qui s’ho mereixi. I en quan a l’administració de Justícia, optimitzar vol dir implementar d’una vegada els recursos informàtics per estalviar temps, tràmits burocràtics i reorganitzant la funcionalitat, evitant la saturació que empudega l’agilitat amb taxes dissuasòries equitatives. I finalment, optimitzar els recursos també vol dir deixar-se de punyetes i abordar l’evasió de capitals, l’economia submergida i el frau fiscal sense contemplacions i amb rapidesa, obligant la banca a obrir l’aixeta del crèdit perquè si no circula diner amb naturalitat, aquest mort no hi ha qui el ressusciti. Esclar que optimitzar en aquestes condicions és com fer una revolució, però és que si la classe política no l’endega i controla des de les institucions, potser demà passat els hi faran incontrolada des del carrer.       

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada