La situació deu estar molt fotuda, perquè la Generalitat decideixi deixar de pagar les quotes de la seguretat social i d’ingressar les retencions de l’IRP de tots els treballadors, que l’administració pública té en nòmina. Quan una empresa dóna un pas com aquest, difícilment se n’acaba sortint. L’agonia pot ser més o menys llarga, però al final acaba fent l’ànec. El que passa és que una empresa normal no pot donar aquest pas dient que fa un “tancament temporal de caixes”, per guanyar temps, disfressant-lo amb una excusa patriòtica, sinó que a l’empresari que no pot pagar se li diu que està en suspensió de pagaments, de camí cap a la fallida, i de seguida els bancs, els proveïdors i la pròpia administració li fan la vida impossible. Francament, no és estrany que la ciutadania hagi suspès la gestió del “govern dels millors”, si el resultat del primer any de governar és la bancarrota.
Ara bé, diguem-ho tot, en un any, per dolents que siguin els que manen, no poden haver generat un forat tan colossal. El desgavell administratiu ja venia d’abans, de l’època del tripartit; això ni els imbècils ho podrien negar. Si això és així, i sembla que no té volta de fulla, ¿no hagués estat més positiu pel país que els que entraven i els que sortien s’haguessin entaulat a resoldre el problema sense tirar-se els plats pel cap? Però, esclar, els que feien costat - és un dir – a en Montilla no volien passar per malgastadors i maldestres, i els que tornaven al poder, afamats després de vuit anys de travessia pel desert, no volien admetre que el problema de la caixa no venia de gastar massa sinó d’ingressar poc. Si haguessin tocat de peus a terra, i agafadets de la maneta ens haguessin explicat com n’estaven de fotudes les coses, potser tots haguéssim entès la necessitat d’estrènyer-nos “temporalment” el cinturó fins a fer les paus i, de ben segur, ens podíem haver empassat l’amarga píndola de les retallades, sobretot si haguessin estat progressives.
Però no, els que deixaven el poder empantanegat i els que es morien de ganes de manar, varen enrocar-se cadascú en els seus interessos miops de partit – el qualificatiu adequat seria mesquins –, i varen tirar al dret, els uns dient que tot ho havien fet de conya i que no tenien la culpa de res, i els altres matxucant als més dèbils i perdonant impostos als més poderosos, com la resposta més intel·ligent que se’ls hi va ocórrer en vistes de l’atzucac. El pitjor de tot, és que tant els uns com els altres, actuaven d’aquesta manera sense caure’ls-hi la cara de vergonya, quan la ciutadania de que tant se n’omplien la boca en època electoral ja feia temps que els tenia calats. Els convergents ahir, i els “peperos” avui és creuen que han guanyat les eleccions perquè són molt bons. Que s’ho treguin del cap! Tothom sabia del peu que calçaven, però anant de mal borràs com es va, la gent s’agafa a un ferro roent si pensa que pot ser la taula de salvació.
Potser em criticareu que el que diré es fer demagògia, però ho tinc de dir: ahir, a Manresa, un immigrant de 56 anys quasi va cremar la casa perquè volia cuinar, intentava escalfar la paella amb papers de diari. No era que fos tonto, és que no tenia cap altra alternativa. Quan passen coses com aquesta, els governants d’un país han de deixar de banda les preocupacions identitàries, i dedicar-se a resoldre les prioritats de la societat, colze amb colze a una oposició que s’oblidi per unes quantes setmanes de les baralles de patí d’escola, per empènyer entre tots el carro fins a treure’l del pedregar. Per exemple, es fa bandera del pacte fiscal i sembla que sense aquest instrument ja podem plegar veles, però no expliquen que durant cinc legislatures convergents, amb els pactes del Magestic pel mig, es conformaren amb allò de “peix al cove”. I anant més enllà, si no tenim pacte fiscal és perquè en època constituent - quan ja n’hi havia uns quants que posaven en relleu que era el moment de demanar un sistema com els bascos – els polítics catalans varen “fer vistes”.
Ara la prioritat es com fem les paus en la balança de dèficit, sense ensorrar més gent en la misèria i carregant-se el que queda de l’estat del benestar. I en aquesta tasca hi té que empènyer govern i oposició, sense carrinclonades ni estirabots: els que manaven abans assumint la responsabilitat que tenen per no haver parat de gastar quan varen veure que els ingressos queien en picat, i els que manen ara perquè han de reconèixer que si no és entre tots, no se’n sortiran, i això vol dir deixar-se de dogmatismes i de perepunyetismes. Si no saben rectificar ràpidament, no aturaran la pressió del carrer i la indignació davant de tanta potineria política se’ls hi girarà en contra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada